Un diàleg

−Com està la xiqueta?
−Malament, molt malament; es pensen que la malaltia li ha afectat tot el sistema immunitari.
−Et quedaràs amb ella? Volia venir a la tarda, quan plegui del bufet; hi seràs?
−Sí, no em penso moure d’aquí. Si es desperta vull que sigui el primer a qui vegi i no la simpàtica de sa mare, perquè no et pots ni imaginar...
−Encara t’ho retrau, eh?
−I no la culpo, jo tampoc no m’ho puc traure del cap. Si aquell dia li hagués tocat a ella estar amb la Clàudia jo tampoc no li perdonaria. I pensar que si no hagués estat mirant aquell estúpid partit...
−Ep, ep! No et mortifiquis, tu, ara! Segur que Raquel ho acabarà entenent.
−No entén un rave, aquella! Si jo l’hagués anat a buscar a l’escola ara no en parlaríem.
−Però... què va agafar?
−No m’ho saben dir, no me’n saben dir res, ni si es despertarà ni res. Però jo no vull tornar a passar per tot això una altra vegada.
−Aquesta ja és la... Quantes en fan?
−La quarta. No, la cinquena; Raquel també la va haver d’ingressar un cop. Ella rai, que viu aquí a la vora i amb un cop de volant ja hi són.
−    Vaja. No és l’única que no sap perdonar.
−    ...
−    Em sap greu, però ja ho saps: era la casa o el pacte per la custòdia.
−    Ja veus de què m’ha servit.
−    Escolta, he de penjar. Ens veurem més tard. Sigues fort...