Charles Dickens

Dicken's House Museum.

Avui no volia sortir gaire estona, perquè cada vegada fa més fred i els peus es queixaven de la passejada d'ahir, però al final les coses han anat una mica diferent i he fet cap a les 4 a casa per a dinar! (Val a dir que tampoc no havia matinat gaire, m'he aixecat a les 10, com ahir i la línia blau marí anava molt malament).

He anat a Bloomsbury, que és el barri per on em moc més, però sempre recorro els mateixos carrers. Una vegada us vaig parlar de la plaça que veig quan vaig al Warburg, des de les finestres del segon pis. Hi ha una paradeta menuda on un home ven alguna cosa calenta per a menjar, no sembla un hotdog i té una tauleta de fusta amb només una cadira just davant de la parada. Tot i que és hivern i fa fred (almenys jo dins del W. solc patir una mica de fred) sempre hi ha algú assegut, bevent o menjant una cosa que no arribo a endevinar què és o llegint el diari. Un dia estava a la planta baixa amb l'ordinador i va sonar l'alarma d'incendis. Vam haver d'abandonar l'edifici i la sortida d'emergència més a la vora donava a la plaça! Encara no hi havia baixat mai ni l'havia vist d'una altra manera que no fos rere el vidre (la plaça queda just darrere del carrer de la porta principal, a una altra cara de l'edifici). De cop i volta era allí, amb l'ordinador destapat i els cables penjant, la noia de la taula mirava com sortíem de la biblioteca com si fóssim formiguetes, una mica tasbalsats i sense saber on dirigir-nos. Avui m'he adonat que aquella és la plaça on va viure Virginia Wolf. Hi diu a la guia i ho he vist perquè he tornat a Bloomsbury, una mica més avall, a visitar el museu de Dickens, que quan vaig arribar estava tancat i que s'està preparant per a la celebració, enguany, del 200 aniversari del seu naixement, el 7 de febrer (faran un munt d'activitats i xerrades, però jo ja tornaré a ser a Catalunya!).

El museu està situat a l'única casa on va viure Dickens que es conserva a Londres, on va viure amb la seua dona, van nàixer-hi dos filles seues i va escriure Oliver Twist. La visita comença amb un vídeo molt informatiu sobre la vida de l'autor, al pis de baix de la casa (on vas veient, damunt del teu cap, com la gent segueix caminant pel carrer). Encabat pots visitar les dues habitacions del pois inferior i pujar als dos pisos d'exposició: hi ha primeres edicions de les seues obres, il·lustracions de les seues novel·les, d'ell i de la seua família, cartells de peces teatrals on va participar o que va preparar per representar amb la seua família i amics, mobles que li van pertànyer, mapes del Londres de l'època, la finestra per on diu que van empényer Oliver Twist a la novel·la, retrats, manuscrits literaris i cartes i un full explica què és cada objecte i per a què servia cada habitació de la casa (i qui hi va viure).

Malgrat que el material que conté el museu fan que ja valgui la pena la visita i que el vídeo sigui molt apropiat (l'ordre de la visita s'assembla al del museu-casa d'Austen a Bath, però sense l'explicació prèvia per part de la guia, també amb una cafeteria i una tenda de records -molt menys ben proveïda-), hi falta un discurs perquè no sigui només un inventari d'objectes i vivències que hi estan relacionades de l'autor i la seua família. Volen renovar-lo ara, al 2012 (de fet una part de l'exposició ara està dedicada això i l'han anomenat Great expectations), realment necessita una reforma. No dic que s'hagi de convertir en un d'aquells museus on cada visitant s'asseu davant d'un ordinador i hi interactua, però sí que caldria modernitzar-lo en el sentit de completar la informació donada i tenir cura de la manera com s'explica i no posar només un sol full plastificat amb l'explicació dels objectes al mig de cada sala. A mi el vídeo m'ha semblat molt instructiu i no m'ha suposat cap problema, però, si com diuen, volen convertir el museu en un referent mundial per a l'estudi i la recerca de Dickens, han de pensar que això atraurà més visitants de fora i que potser no entenen del tot bé l'anglès oral (la sala de l'audiovisual, a més, està just davant de les escales de fusta i la gent fa molt de soroll en baixar i parlen fort), de manera que subtitular-ho (en anglès), seria una bona opció per als principiants...

Encabat, morta de fred, anava a tornar a casa a dinar, però recordeu que anit vaig entrar al M&M's? Que jo gairebé ni coneixia? Es veu que només tenen una botiga d'aquestes a Londres, NY, Orlando i Las Vegas i que a J. li encanten (es veu que li va fer molta envegeta l'entrada). Així que he acabat tornant-hi per comprar-li un parell de regals M&M, però abans m'he perdut, perquè no recordava com hi havia anat a raure anit. He fet cap al barri xinès, però el Chinatown londinenc té poc a veure amb el de SF) i al final he acabat a Trafalgar Square, no sense abans passar per davant del National Portrait Gallery.

Aquest museu no m'havia cridat mai gaire l'atenció, perquè, fet i fet, quan vaig a museus d'art en general sempre em salto els retrats (els autoretrats del pintor, encara, però els retrats...). Però com que ja estem al 2012 també tenien anunciada una exposició de retrats de Dickens que, venint de casa seua i havent-ne vist tants, per força m'havia de cridar l'atenció. He decidit fer-hi una ullada (al museu en general) i triar algunes seccions que m'atraguessin. Ha resultat ser un museu interessantíssim. Els retrats són de personatges famosos de la història de Gran Bretanya (no tan importants per l'autor, sinó pel que retraten) i van acompanyats d'una llegenda que explica per què aquell personatge va tenir una rellevància per al país o per què l'han pintat. No tenia gaire temps. He començat pel segon pis, pels retrats dels primers monarques de la dinastia Tudor, amb un dibuix del famosíssim retrat d'Enric VIII al costat de son pare; retrats de les seues dones i fills, del cardenal Wolsey, de Mary of Scots, ...

A la sala dels romàntics hi tenien Lord Byron, Keats, Shelley i també el petit retrat que Cassandra va fer de sa germana, Jane Austen, l'única imatge d'ella que es conserva i que havia vist tantes vegades reproduïda. Encabat he tret el cap a altres sales per veure la reconstrucció de la sala dels Commons (on vaig estar a la visita al Parlament) i l'assamblea que es va constituir a Londres en contra de l'esclavitud mundial.

Ja al primer pis, hi tenien retrats de l'època victoriana i també una secció sobre el s. XX, on hi havia imatges de cantants i altres personatges famosos com Paul McCartney i la família reial anglesa (amb Diana de Gal·les, el príncep Carles pintats o altres membres de la reialesa fotografiats...). Hi he descobert un Siegmund Warburg i, tot i que tinc la biografia del fundador de l'institut Warburg pendent de llegir (tot just començada), almenys ja sabia que a ell li deien Aby. Siegmund va treballar amb la banca quan va venir al Regne Unit per fugir de Hitler (tenien avantpassats jueus) i va veure en la unió del mercat europeu una possibilitat per al creixement econòmic, poc a veure (malgrat ser família), amb l'historiador d'art.