Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2010

Reis (no és una innocentada)

Em sabrà molt de greu perdre'm els Reis. Sense adonar-nos-en hem fet una nova tradició, molt nostra. La tarda del 5 a la meua biblioteca estudiant pels teus exàmens del gener. Quedar-se tancats a Romàniques no seria gens estrany. Hi fa humitat, allà, a l'hivern, però a tu et va millor que l'escalfor excessiva de la central. Quan es fa fosc anem a mirar les paradetes de la Gran Via. Les llumetes d'enguany fan molt de goig (encara que no siguin icones gaire nadalenques). M'ensenyaràs els regals i aquelles caguerades que se suposa que es mengen... Em compraràs cotó de sucre i esperarem, pacientment i ben agafats, protegint-nos del fred, que desfilin els reis. Però això serà el 2011. Enguany seré una mica més lluny, però hi pensaré. En la nit del 5 i el matí del 6, en el dinar i les sorpreses. Enguany les vacances de Nadal se m'han fet curtes...

Bon Nadal

Malgrat la sentència del Tribunal Suprem i ara l'atac de ZP que ha corregut a demanar que el TC es manifesti sobre el dret a convocar referèndums a Catalunya us desitjo bon Nadal i un bon 2011, que cada any que passa ens atansa més a la independència i... si ara rebem tants atacs és perquè Espanya està neguitosa, si no, com s'explica? A més d'escriure una carta als reis de l'Orient, escriviu a la gent del TS, a la del TC i al Parlament europeu demanant-los, exigint-los el què els pertoca. Jo ja ho he fet (trobareu les seues adreces a la xarxa sense cap dificultat).

Ara estaré uns dies sense connexió a Internet i, quan torni, ja gairebé serà el moment de la marxa. Intentaré actualitzar cada dia des dels EUA. Primera parada: BCN-Àmsterdam-Los Angeles. Tot a punt pel 3 (em penso).

El diari

Fa poc vaig començar un diari. Un diari en paper, vull dir i potser la paraula més adequada no seria "començar". Aquest estiu, al poble, vaig trobar en un calaix de casa un diari de quan era menuda. Era el que feia servir durant la setmana, al pis de Tortosa. Quan era menuda em regalaven un munt de diaris cada any per l'aniversai, però aquest era el meu preferit perquè tenia un candau diferent de la resta i només es podia obrir amb la clau que tocava. Un dia vaig perdre la clau i ja no hi vaig poder escriure mai més.

A casa no som manetes, però quan el vam trobar aquest estiu Lashed era amb mi i, armat amb un clip, va obrir-lo en un tres i no res. Dins, hi havia dos fotografies i escrits de diversos anys (dels 9 als 12, amb intermitències, no era gaire constant en aquestes coses) i encara hi quedaven molts fulls en blanc darrere de la pàgina en què explicava l'il·lusionada que estava per anar a Palau Tordera amb l'escola. No hi vaig arribar a anar mai i amb aquest…

La solitudine dei numeri primi

Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho salteu-vos el proper paràgraf:

Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.

Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pe…
Un vell amic mira la televisió. Veu que hi anuncien una pel·lícula i aquella pel·lícula li fa pensar en mi, en mi que fa set anys, quan formàvem part d'una colla que ens semblava indestructible, la vaig anar a veure al cinema amb una amiga i no em vaig cansar de repetir-los en tot el quadrimestre que, passés el que passés i per molt que el tutor ens la recomanés, no anessin a veure-la mai. Ell pensa en mi i m'envia un missatge dient-me l'hora que l'emeten. El missatge em fa riure i penso que he escriure la C, aquella amiga a la qual vaig convèncer que m'hi acompanyés. Uns dies més tard torno a tenir notícies de la C, després d'uns mesos sense contacte.

La C i jo ens apuntàvem a tot, aquells anys. Si feien un fòrum a la universitat, una projecció, una xerrada informativa, cicles de conferències... no hi faltàvem mai. Jo no vivia a Barcelona (encara no hi visc) però m'hi passava moltes hores. A casa la C hi vaig dormir dos o tres cops, en una habitació menuda,…

Els Reis de l'Orient

Imatge
Un gener, just després de Reis, ma germana i jo vam veure en un aparador de Tortosa la versió masculina de la Barbie, es deia Ken i no n'havíem vist mai cap abans cap com aquell (no ens agradaven els cabells poc autèntics de la resta de versions del personatge). Teníem un parell de Barbies, que vivien en un món a part del dels ninotets i del de les nines. Als altres mons no hi havia tanta desigualtat entre persones d'un i altre sexe com al de les Barbies i vam decidir que l'any següent entre les dos demanaríem el Crystal Ken.

Cada nit, abans d'anar a dormir, en repetíem el nom per no oblidar-lo (les notes i llibretetes les devíem perdre sovint). Però va passar un any, em penso que devia ser l'any del piano, i no el vam poder demanar. Així que durant dos anys anàvem repetint un nom que jo mai més no he pogut localitzar i que començo a sospitar que es devia anar transformant d'una nit a l'altra.

Ara, quan no sé què demanar a la carta perquè aquestes petites cos…
Avui m'he aixecat amb ganes d'escriure, però el dia ha passat entre coses terrenals.

La catedral de Pamplona

Imatge
Vam anar a veure el partit del Barça i vam aprofitar per recórrer el centre de Pamplona (amb els rètols dels carrers bilingües) i fer el mateix recorregut que els bous dels san Fermíns (fins i tot tenen un museu dedicat al tema, al qual no vam entrar, el nostre era un viatge llampec i a primera hora de la tarda ja estàvem morts de fred en una ciutat nevada). Vam fer cap a la catedral (el claustre de la qual podeu veure a la foto) i ens vam apuntar a una visita guiada en què se'ns van mostrar obres del flamenc (conegudes pels teixits i els plecs de la roba), les tombes reials (amb una Trastàmara enterrada), la reixa de davant de l'altar amb moixonets i ornaments forjats, l'escala espectacular amb elements mudéjars i la cuina, amb un dels tres fumerals més importants d'Europa (i l'orgull d'haver estat als tres). Els altres dos estan al Palau Nacional de Sintra , una població de Portugal on hi ha llepolies per als turistes (ens ho esperàvem tan poc que vam haver-h…

Món sant Benet, la nova museologia?

Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar del Món St. Benet en una presentació a l'IEC en el marc d'unes jornades dedicades a literatura i patrimoni. Que una entitat privada com Caixa Manresa apostés per la cultura en un projecte tan ambiciós com aquest amb una inversió inicial forta (restauració, equipaments audiovisuals, l'hotel i els restaurants, l'adquisició d'obres d'art per completar la visita modernista, l'habilitació del lloc, contractació del personal...) em va parèixer una molt bona notícia i em van agafar ganes d'anar-hi.

Fins a avui no ens hi havíem animat (algun cop havia volgut agafar el paquet romàntic a l'hotel amb dos itineraris i sopar, però m'era massa car; per sort, no ho vaig comprar) i ens hem emportat una decepció grossa. A nosaltres ens interessava sobretot la visita guiada al monestir romànic, però al final hem optat també per conèixer Casas i la història modernista de l'edifici. Això sí que ha estat un encert.

An…