25 anys sense Foix

M'uneixo a la convocatòria de Raons que rimen per commemorar els 25 anys de la mort de J. V. Foix. Per recordar-lo he recuperat de l'oblit un treballet que vaig presentar a un concurs de la Generalitat quan tenia 17 anys (va ser molt especial per a mi i va ser premiat), en què havia de fer un article sobre J. V. Foix (1894-1987), Robert Gerard (1896-1992. Enguany m'he assabentat -i ofert una mica d'ajuda- que en preparen una edició) i Salvador Dalí (1904-1989). Us en copiaré un petit fragment:

 Un altre problema amb què topen els avantguardistes és l'aparent antagonia entre Raó i Follia. Dalí no es cansa de repetir que les seves excentricitats no són l'obra d'un foll i J. V. Foix intenta convèncer-se que hi ha un límit entre ambdós conceptes. El fet que el surrealisme el porti a posar imaginació en tot el que veu comporta que determinades sensacions o paratges el traslladin mentalment a situacions i realitats diferents. Aleshores, en aquest trànsit, ha exportat una realitat recordada en un escenari molt diferent i ha transfornat un paisatge quotidià mesclant temors, somnis, fòbies o passions que l'hi ha evocat a la ment. Acaba de transformar la realitat i en això consisteix el seu procés creatiu. L'inconvenient és que en la imatge que relata el seu poema hi conviuen objectes o referències fora de context que causen interrogants al lector. El lector es pregunta: què l'ha portat a establir aquesta connexió? Al recull de poemes Sol i de dol de 1936 escriu: "en dia fosc, per les platges desertes / erra vol. (...) I veia, dret davant sepultura, / homes estranys amb testes obertes, / un doll de sang en llurs ombres incertes, / i un cel de nit fent dura llur figura. / Entre sospirs, el seny interrogava / si veia just: ¿les imatges funestes / eren en mi o en la natura brava? / I m'ho pregunt encara en mil requestes: les ficcions - i jo en visc! - ¿fan esclava / la ment, o són els seus camins celestes?".


Foix parlava de les mateixes al·lucinacions de Dalí, que trasllada sobre el paper projeccions que li suggereixen els paisatges o models que pinta. A La meva dona nua contemplant el seu propi cos transformant-se en esglaons, tres vèrtebres d'una columna i arquitectura de 1945 veiem aquesta relació" (...)

Però per a Foix el seu art permetia evitar la censura (...). El 1935 havia escrit un article que portava per títol "Ésser lleials" i que anava destinat a la població catalana en general. Deia així: "poetes, periodistes, escriptors, tècnics o obrers manuals, els ciutadans d'un país han de saber servir... Si el catalanisme és un acte de voluntat, cal que els catalans siguin homes de caràcter".

No continuo. Podeu escoltar el poema esmentat sencer i de veu de l'autor al projecte de la Càtedra Màrius Torres. Una autèntica meravella. Jo n'he escoltat alguns textos i quines geminades!!!! Si us entusiasmen tant com a mi, traieu-hi el cap. També us recomano llegir el "Darrer comunicat!.


P.S. Ja sóc a casa!!