dilluns, 16 de desembre de 2013

La defensa

Divendres va ser, finalment, la meua defensa de tesi doctoral. M'havien dit que intentés gaudir-la malgrat els nervis i vaig pensar que no era possible. Però ho vaig fer.
La defensa era a les dotze, però vaig arribar a la universitat un parell d'hores abans i les primeres persones que em vaig trobar en creuar la Gran Via van ser mons iaios, que havien vingut expressament del poble per veure'm. Al despatx, dos companys estaven reunits. Em vaig asseure sense intenció de fer res, però va sonar el telèfon. Em van dir que hi havia un problema greu amb l'aula que havíem reservat: l'havien reformat el dia abans i per utilitzar l'ordinador hauria de seure amb el tribunal (que de fet estava molt estret). Per sort, havia carregat el portàtil. A les 10.30 em vaig quedar a l'aula, vetllant el portàtil i sense poder-me'n moure. Cap a les onze van arribar els quatre iaios, mon pare, la família va anar fent-hi cap esglaonada. Ma germana i ma padrina, que també venien del poble. Ma cosina, que tenia exàmens. Ma mare, que havia recuperat unes hores de la feina la setmana abans i que no va poder-se quedar fins al veredicte. Ma tia, també des del poble. I J., és clar, nerviós.
I van arribar les amistats. Aleshores em va trucar la directora de tesi. RENFE anava amb retard i no hi seria fins a les dotze. Em va demanar que anés a buscar la presidenta del tribunal. Vaig donar les gràcies que els nervis m'haguessin donat un sospir aquell dia i vaig anar-la a buscar. J. es va quedar a vigilar-me les coses (l'ordinador, el discurs), la Noe em va portar el got de plàstic. Pel camí, més amics i al claustre hi havia un grupet que em va sorprendre: eren els meus amics i companys de la primera feina on havia treballat quan tot just feia tercer de carrera (hi vaig estar més de dos anys). Jo havia deixat la sala plena i quan vam tornar-hi no s'hi cabia. Els 53 seients de l'aula no van ser suficients (en sé la capacitat perquè unes setmanes abans vaig preguntar a consergeria si tenia prou capacitat). Els companys de departament, els professors, començaven a arribar. També el meu professor de català de l'escola. Una altra sorpresa entranyable: entre el públic, alumnes de fa tres anys, del curs passat i d'aquest i fins i tot una oient d'enguany de la Universitat de l'Experiència. Em va encantar que hi fossin. Hi havia persones dretes, vaig demanar més cadires, la porta es va quedar oberta perquè els que eren fora de l'aula seguint la defensa la sentissin. Una autèntica bogeria. No tothom s'hi va poder quedar.
Al final va arribar la directora i la resta del tribunal i vam començar. Va ser una sessió llarga i molt bonica, van dedicar molta atenció a la meua tesi, em van fer suggeriments que em seran molt útils, van valorar la recerca molt positivament, el públic va esclatar en un aplaudiment després del meu discurs (el protocol diu que s'ha d'esperar fins al veredicte). Gairebé tres hores més tard vam abandonar la sala perquè el tribunal deliberés.
Vam tornar a entrar i vaig saber que era doctora. Encabat, els aplaudiments, les felicitacions, els crits de doctora, la pressa per anar corrents al restaurant (el doctor convida a dinar els cinc membres del tribunal i la direcció de tesi) que havia reservat per a un quart d'hora abans, dinar en bona companyia, tornar a la facultat per trobar-me amb amics i comentar la jugada, tornar a casa (mons pares em van venir a buscar a l'estació per tornar-me a felicitar!), sopar amb els iaios a casa, la celebració familiar l'endemà de restaurant, migdiada a casa el J., el sopar amb els amics l'endemà (em van fer un regalet i tot!) i ahir... d'ahir no en recordo gairebé res. Que vaig preparar les preguntes d'examen dels meus alumnes. Que vaig dinar espaguetis. Pausa. Avui a mitja marxa un altre cop, per preparar classes. No estic cansada, però el ritme tranquil de les dues darreres setmanes, amb nervis, s'ha apoderat de mi. També una certa peresa, avui, a casa. Darrera setmana lectiva i ganes de festes de Nadal.

Moltes gràcies a tots els que vau ser-hi i als que em vau escriure abans i/o després per desitjar-me sort i per felicitar-me.

dimecres, 11 de desembre de 2013

divendres, 15 de novembre de 2013

Una imatge descartada del conte que estic escrivint



Em ve al cap el darrer correfoc que es va celebrar al poble. No tenia més de quatre anys i m'havia quedat a casa la iaia per veure la festa des de la galeria. No hi havia ningú més. Esporuguit pel soroll dels trons, estava arraulit al sofà, protegit darrere els vidres de la finestra, que resplendien amb cada detonació. Aquells nois que llençaven espurnes eren els grans de l'escola. Jo em tapava els ulls amb les mans mentre m'imaginava que al cap d'uns anys seria jo qui ballaria enmig de les flames. Poc podia endevinar que aquella seria l'última vegada que els diables recorrerien els carrers del poble. És l'únic record que tinc d'un correfoc; des d'aquell dia no n'he gosat veure cap altre. Quan els primers del grup ja enfilaven el carrer del Riu, vaig notar com la iaia m'apartava d'una estrebada de la finestra. Jo, que havia estat tota l'estona amb les mans a la cara, les vaig enretirar un moment per la sorpresa. Va ser suficient. Els més ressagats del grup es movien de forma grotesca i alguns s'havien arrencat les caputxes. Una noia que no vaig reconèixer obria molt la boca, com si cridés alguna cosa que no sentia. De sobte, es van abraonar tots damunt una màscara que cremava. L'endemà sabria que els diables no portaven màscara. Encara vaig veure'l un parell d'anys al pati de l'escola. Ni la carn rosada de la cara ni la ganyota de la boca no van arrencar-nos cap burla. No em va fer mai por; em feia més por el foc.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Començament

Sempre que es tanca una etapa se n'obre una altra. Segueixo sense saber de què parlaré a partir d'ara en aquest blog (que us pugui ser interessant) ni si tot es quedarà, simplement, en una declaració d'intencions, però després d'aquest període de vacances (de blog i de la resta, en general), sentia la necessitat de dir-vos que sóc aquí, amb projectes nous i ganes de reprendre el contacte, també, amb els vells amics blogaires de la Catoesfera.

Pensava agafar-me uns mesos sabàtics mentre buscava feina, però n'he trobat una (això no vol dir que no vulgui compaginar-la amb una altra, segueixo esperant poder fer-ho, trobar una altra feina per completar els dies i els ingressos), així que tot torna a bategar a un altre ritme.

diumenge, 14 de juliol de 2013

La fi d'una etapa (amb Taikyware!)

Aquest estiu el gaudiré de valent, de fet, ja he començat a fer-ho, perquè ara toca tenir més temps per a mi i per dedicar-lo a les aficions que m'agraden, als amics i a la família. I per pensar en el futur.

Ja us vaig dir que tenia molts projectes que m'havien absorbit darrerament (energia, temps i esforç, però també molta il·lusió). Un d'ells eren els Seminaris en Tàndem, de l'associació ARDIT, que coordinava i dels quals en celebràvem la primera edició. Una bona notícia: els seminaris es consoliden i seguiran el curs que ve. Seguiré formant part de l'organització de l'acte, però n'he cedit la coordinació. De fet, seré la moderadora de la sessió del setembre, dedicada a bruixes i heretges, així que ja sabeu on trobar-me. Un altre projecte són els contes que he anat escrivint, un dels quals, titulat Per molts anys, publicarà Mecènix perquè va quedar finalista del seu concurs de narracions (categoria "La gran corrupció"). Calculen que sortirà cap a l'octubre-novembre. I finalment també es va publicar el número de la Revista de Catalunya, on hi apareixen quatre relats meus més (L'entrevista de feina, Una tarda perfecta al parc, Casa i Quarts de nou). A més, dimarts se m'acaba el contracte laboral de docècia/investigació de la universitat, així que tot apunta en la mateixa direcció. Però, allò decisiu per a aquest tancament de cicle, és... que he acabat de redactar la tesi doctoral, el motiu més important pel qual he estat apartada d'una part de la societat el darrer mig any.

La vaig acabar d'escriure fa unes setmanes i aleshores vaig començar a buscar cases d'impressió de tesis. A la universitat hi havia cartells d'una empresa anomenada TAIKYWARE, especialitzats en edició de llibres (no ho descarto) i de tesis doctorals a través d'Internet. Estava escrit en català. Aleshores m'hi vaig posar en contacte i em van atendre de seguida, però just una setmana després una amiga es va doctorar i vaig aprofitar per preguntar-li on havia imprès la tesi. Havia estat en una copisteria presencial. Jo no les tenia totes, imprimir tantes còpies de la tesi sense arribar-la a veure? El cas és que vaig anar a la copisteria que m'havia recomanat la meua amiga i, tot i que el tracte rebut va ser correcte, vaig sentir-me un producte més, aquella part del procés no seria especial: hi deixaves la tesi un dilluna, trigaven una setmana a enllestir-la, l'havies hagut de lliurar maquetada pàgina per pàgina, no es feien responsables dels errors que podies haver introduït en maquetar-la i NO EN VEURIA CAP PROVA? Allò em posava molt nerviosa i vaig trobar que les explicacions no eren tan completes com hauria volgut, no entenia què era tot allò del disseny de la coberta i les opcions múltiples de format. Així que vaig tornar a escriure a TAIKYWARE. Em garantien que es mirarien la disposició de les pàgines, que me n'enviarien una còpia gratuïta impresa a casa abans de procedir a la impressió final, perquè la revisés i els en donés el vistiplau i només encabat ho imprimirien tot. Finalment, fins i tot vaig contractar el disseny de la portada.

Així que, la setmana  passada els vaig enviar el document de la tesi per Internet. Em van trucar, em van escriure, van contestar les meues preguntes i dos dies després d'haver pagat la primera meitat del preu final, ja tenia a casa la tesi de prova. Estava perfecta. Vaig confirmar que havia quedat bé i me'n vaig anar de viatge una setmaneta, amb la tesi en bones mans. Vaig tornar divendres a la nit i tenia les còpies de la tesi esperant-me en una caixa. Quina tranquil·litat! Us recomano que, si us trobeu en la mateixa situació i fins i tot si sou patidors de mena amb aquesta mena de tràmits tan delicats, contacteu amb Taikyware. N'estic molt satisfeta i el preu és competitiu. Han fet tot el procés ells, sense necessitat que jo em posés a dissenyar tapes (la meua és molt senzilla, però té color) ni hagués de patir per la disposició de les pàgines o el format. Ha quedat molt bé. No us en penjo fotografies per garantir-ne la confidencialitat, però alguns de vosaltres ja n'heu rebut fotografies per Whatsapp. Ara queda dipositar-la, és clar, i després la defensa. Però encaro l'inici de la nova etapa amb molta il·lusió!!


dijous, 9 de maig de 2013

EL NINOT DE NEU



Mentre mirava el ninot de neu del congelador va desitjar que l'amor també fos tan fàcil de conservar.

CRISI CREATIVA


Els resultats de les estadístiques sobre el personal del Departament de Creativitat no deixaven lloc a dubtes: l’estrès era la causa principal de baixa dels treballadors i el percentatge de membres del departament afectats per la malaltia pujava de manera alarmant durant el mes de desembre. 
            Si en lloc de malgastar part dels impostos municipals en omplir gràfics de barres i gràfics en forma de formatgets s’haguessin limitat a observar l’augment de correspondència que els funcionaris del departament havien de gestionar durant el mes de desembre el descobriment hagués estat el mateix. De la mateixa manera que els botiguers notaven amb alegria com la proximitat de les festes de Nadal engreixava la caixa, el personal del Departament de Creativitat veia com s’amuntegaven les cartes de peticions per a obrir (secció de correus), les idees per a parir (secció de maternitat), els documents per a corregir (secció d’esmenes) i les comandes de repartiment (secció de difusió i transport). 
            Els de maternitat eren els que patien més la situació. Durant tot l’any funcionaven de manera més o menys autònoma respecte de la secció de correus. El seu equip inventava les xafarderies que poguessin entretenir més els seus conciutadans, com a bons professionals sabien que com més durés l’efecte de la notícia de més temps disposarien per a pensar-ne una de nova. De vegades les batxilleries eren tan inversemblants que, malgrat l’impacte, no se’n parlava més de dos dies i els budells ja començaven amb les peticions per carta. Per això les idees més estrambòtiques les solien guardar al calaix del Dia dels Innocents, sabedors que quan arribés estarien tan enfeinats que no se’ls acudiria res de nou.
Tret del mes de desembre, la seua feina transcorria sense gaires daltabaixos, el procés de gestació era més senzill del que hom voldria imaginar-se; els ingredients ja hi eren, per a crear una xafarderia es coneixien dues vies: triar un vilatà envejat i ensorrar allò que tenia de més desitjat (als atractius se’ls atorgaven operacions estètiques o progenitors bellíssims però diferents dels oficials, als ascendits recentment a la feina se’ls imputaven embolics amb els caps d’empresa i als matrimonis exemplars, adulteris, baralles i maltractaments) o bé enviar algú a investigar els secrets dels discrets. Només havien de procurar que no se’ls denunciés per difamació o calúmnia, però d’aquest detall ja se n’ocupava la secció de dret.
El cert és que el Departament de Creació havia estat una bona pensada de l’alcalde. Havien estat el primer municipi a inaugurar-ne un i ja n’hi havia tres més a la comarca. El nou servei generava ocupació i mantenia els que no en tenien distrets (sobretot al desembre, quan el fred dissuadia la gent de sortir de casa i les vacances de Nadal es feien massa llargues per a qui tenia la família lluny), a més de frenar l’èxode rural de les generacions més joves. Ningú no semblava haver-se adonat encara de l’augment dels impostos per a mantenir una entitat tan complexa i les queixes més nombroses, al contrari del que se sol pensar, criticaven la pròpia manca de protagonisme. Aquesta va ser la raó per la qual el Departament de Creativitat va haver d’incorporar una nova secció, l’administrativa, que elaborava censos de citacions amb una regularitat mensual i els enviava en un butlletí trimestral a través de la secció de difusió i transport, que havia vist revalorada la seua feina. 
A poc a poc, cadascun dels vilatans arribà a formar part del Departament de Creativitat, les cartes desaparegueren, les denúncies s’acabaren i, el pitjor de tot és que a la secció de maternitat ja no se’ls acudia qui podien ser els protagonistes de les noves xafarderies. Quan pensaven que ja no els quedava ningú de qui poder malparlar es van adonar que l’única possibilitat de mantenir la productivitat era atacar aquell grupet que s’havia resistit a ser absorbit pel departament, per fi tornarien a tenir un blanc comú: l’ajuntament. 
 __________
Rescato un conte vell que em penso que no us havia penjat :)

dijous, 25 d’abril de 2013

Aquesta tarda...

em trobareu moderant la sessió dels Seminaris en Tàndem que anunciava l'altre dia.

Us hi espero!

dilluns, 22 d’abril de 2013

Ferrara

Aquest cap de setmana he anat a veure ma germana, que fa un Erasmus a Ferrara. Feia temps que volia estar a aquesta ciutat de l'Emilia Romagna perquè és una zona que hem anat voltant a poquet a poquet, una ciutat cada vegada, any rere any, quan anàvem al circuit de motos de Misano. L'any que vam planejar a Ferrara jo tenia un compromís a València i em vaig quedar sense veure-la. Hi van anar ma germana i mon pare, sense sospitar en cap moment que tres anys més tard M. hi viuria uns sis mesos. Ara ja en fa dos que va marxar, però encara no havíem pogut visitar-la i per fi, divendres, hi vam fer cap els tres. Vam passar la primera nit a Mestre (he penjat una imatge de l'hotel on vam estar al meu altre blog, un espill amb frase cèlebre) perquè volíem tornar a visitar Venècia l'endemà, encara que plogués (mon pare no hi havia estat abans). Però aquestes fotografies me les estalviaré, que ja en deveu estar farts, de les meues imatges de Venècia! Això sí, vaig pujar en gòndola per primera vegada. I no, no vam trobar aquell restaurantet amagadat on ma mare i jo vam menjar uns espaguetis alle vongole deliciosos l'any passat.

Us ensenyo algunes imatges de Ferrara, una ciutat universitària, amb un nucli històric renaixentista de distàncies curtes, festivals cada cap de setmana abans del palio i adequada per fer-ne una visita d'un dia. Nosaltres hi vam estar des de dissabte la tarda (i quin ambient a la nit als aperitius i enobotigues!) fins a diumenge després de dinar, que gairebé fem la migdiada a casa M. i vaig tenir la sensació d'haver-la pogut gaudir sense pressa. Ens va ploure, però durant dos mesos hi ha nevat i plogut gairebé cada dia, així que no em queixo. A més, els carrers de pedra i els parcs olorosos banyants tenen molt d'encant. Llàstima que no féssim fotos de l'hort de tarongers de dalt d'una de les "terrasses" del castell (del duc d'Este). La ciutat on va viure Lucècria Borja amb el seu marit, sí.




















dijous, 18 d’abril de 2013

Primavera

Tinc la sensació de retrobada. Retrobada amb vells amics, trobada amb els nous, londinencs que vindran de visita... Encara que tot flueixi, avui sembla fluir tot cap al mateix lloc. Justament quan tanques (o obres?) una etapa sembla que totes van cap al mateix lloc.

I m'ha agradat, aquesta sensació.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Tinc projectes!

Hola!!

Darrerament m'heu tingut molt callada, però ja us vaig dir que tenia una bona excusa: tinc projectes!

I és que a més de coordinar els Seminaris en Tàndem (si mai voleu conèixer-me en persona, ja sabeu on trobar-me), que organitza l'associació ARDIT Cultures Medievals i que us recomano si us interessa la cultura de l'Edat Mitjana i voleu passar més d'una hora amena i participar al nostre debat. A més d'això, deia, he escrit quatre contes que es publicaran al proper número de la Revista de Catalunya, que deu estar a punt a punt d'imprimir-se. Com que alguns de vosaltres em vau comentar que si mai publiqués us agradaria comprar-ne el volum... ara és el moment!


Quan surti segur que us n'acabaré penjant alguna fotografia. Si hi som a temps pot ser un bon regal de Sant Jordi ;P




dilluns, 8 d’abril de 2013

Tricicle


M'encanta com ha quedat! En trobareu més informació al web d'ARDIT Cultures Medievals.

diumenge, 17 de març de 2013

dissabte, 9 de març de 2013

Anit

es va enviar una entrada del blog de l'any passat a les persones que en fan el seguiment per correu. No sé si és que s'enyora de les publicacions. Havia llegit que hi havia un programa del Twitter una mica macabre que et permetia publicar "en absència", però això? Espero que fos un cas puntual.

diumenge, 17 de febrer de 2013

La batalla del bloc

Sembla ser que aquest pobre bloc lluita per restar obert. Ja fa quatre anys que va fer acte de presència. Ha tingut etapes viatgeres, culturals, d'interès polític i darrerament literàries. Encara cueja, però de tant en tant em faig la gran pregunta: si tinc res a dir(-vos) per aquest mitjà, les actualitzacions escassegen, però quan em penso que ja només en resten les guspires, acabo tenint algun text per penjar. Qui sap! Gràcies per seguir-nos fent companyia.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Seminaris en Tàndem 4


Serà dijous de la setmana que ve!
Us hi animeu?

diumenge, 10 de febrer de 2013

CRIATURADES



Al carrer hi fa calor, aquella calor de primera hora de les tardes d’estiu del poble, que buida els carrers i fa que els pocs que surten de casa es rasquin frenèticament els cabells, introduint-hi els dits fins a les arrels, com si així poguessin desfer-se’n. Però cada vegada que un xiquet entra al jardí nota, alleujat, com la xafogor se li desenganxa de la pell davant de la visió de la piscina. Les xiquetes entren a la casa –a l’ombra−, obren la primera porta que troben i es canvien. Ells, fent ús d’una facilitat per traure’s la roba que uns anys més tard envejaran, s’han desfet de les samarretes i juguen a ruixar les amigues des de dins de la piscina. Cada vegada que algú arriba, la cerimònia es repeteix exactament igual, com si fos la primera vegada i se senten els xiscles i els riures.
De tant en tant, una de les mares, carregada amb els plats del berenar, crida son fill perquè surti de l’aigua a saludar l’amfitriona, li faci un petó moll, li desitgi celebrar (que això és el que ara compta) molts més anys i li doni el regal (sense esperar que la destinatària l’obri). Mentre n’estripa l’embolcall, Aina mira de reüll com el convidat ja ha tornat a capbussar-se i espera, amb impaciència, que acabin d’arribar tots per fer el mateix que ells i no haver de desembolicar més diaris, llibretes i vidrioles.
Els darrers de presentar-se són les cosines, que li porten un joc que encara no havia vist mai: una mena de martells grossos, pilotes de colors molt pesades, uns bastonets de fusta i porteries en miniatura. Es veu que als anglesos els agrada molt i per això Aina pensa que a Anglaterra no hi deuen haver piscines, perquè està segura que no seria gens fàcil convèncer els altres de jugar-hi abans de berenar. Després, mentre facin la digestió, potser en tindrà alguna possibilitat.
Però quan s’acaben els entrepans, les pataques, les olives i el pastís (un cóc encara calentet, que sa padrina havia acabat de fer) el grup es dispersa per primera vegada en tota la tarda i aviat el jardí queda menut per a tants xiquets (alguns de convidats; els altres, que són la majoria, perquè al poble tot se sap, tots es coneixen i tots són benvinguts). Els més agosarats s’endinsen a la casa per la porta de darrere, la que dóna al jardí, per fer-se amb les nines, els legos i la cuineta. Aina, que ja hi juga la resta de l’any, ha improvisat una perruqueria fora i pinta els llavis de les més grans amb pètals de gerani que va aixafant amb els dits. Elles fullegen revistes del cor que han trobat amuntegades a l’escala i aviat comencen a xafardejar sense escrúpols, estrafent la veu de ses iaies quan van a la perruqueria del poble. De tant sentir-les, coneixen les misèries i les grandeses (en menor mesura) de cada casa i s’hi refereixen pel malnom de la família, sense el més mínim pudor, davant de les altres. Com més grossa la diuen, més s’envalenteixen, perquè saben que en aquell punt de la història les dones solen embalar-se i que algunes de les que escolten es neguitegen i es regiren al seient sense saber on mirar ni quina cara fer. Però les seues companyes de joc no es torben gens, perquè per a elles aquella xerrameca que han sentit repetir fins a l’avorriment no significa res, és només un element més del decorat de la perruqueria i enumeren els cornuts i les petites tragèdies familiars amb la mateixa naturalitat en què ses mares esmenten els difunts quan senten tocar a morts i intueixen qui falta. Com si tot plegat fos llei de vida i tard o d’hora tots haguéssim de pujar dalt de l’escenari i recitar la nostra part, que (per això no cal patir) un o altre ja s’encarregarà de descriure-la amb tots els ets i uts als que no ho han presenciat.
Aina ja fa estona que n’ha perdut el fil, de les històries que expliquen les seues amigues. El sol i la bonior dels insectes l’han anat endormiscant i quan se n’adona el cel s’ha tenyit de roig i els mosquits voletegen al voltant dels fanalets del jardí. Les seues amigues han abaixat la veu i ara només xiuxiuegen com si no volguessin acabar-la de desvetllar, malgrat que ella ja s’ha deixondit i es mossega, nerviosa, els llavis de color de gerani perquè, de sobte, el cercle s’ha fet més estret i les paraules són dites a cau d’orella. Fora del redol, a Aina només li arriben les rialletes i, un cop més, s’impacienta. 
 Però en un obrir i tancar d’ulls es veu arrossegada al mig del cercle. Les amigues l’empenyen i se n’hi afegeixen més que, en veure que en passava alguna, han sortit de la piscina i ara s’abraonen damunt seu, toquinyant-la amb les mans banyades, estirant-li el vestit, xafant-la amb els peus nus i negres. Els cossos de les amigues es vinclen davant seu sense que ella en pugui seguir la trajectòria ni sentir el secret que brolla d’uns llavis als altres. Tot d’una l’alliberen i a poc a poc el cercle es dissol. Aina pot veure on són: és la part de darrere de casa seua, davant d’una de les habitacions. Fa una mica de basarda, els grans encara són fora vigilant els xiquets, que fan la darrera aviada a la piscina i la foscor ho envaeix tot. Fa per encendre el llum, però l’aturen. Per la porta del jardí entra una mica de claror dels fanalets. En tenen prou. L’han vist entrar fa una estona. Deu ser en alguna de les habitacions vestint-se. És amic seu, sou molt amics. Si li demanes tu et farà cas. Ho volem totes, Aina. No ho hem vist mai. Saps com són? No ho sabrà ningú més, només li has de dir que ens l’ensenyi. A l’habitació. Tancarem la porta i mirarem totes alhora. Estan tots fora; serà un moment.

P. S. Aquest conte el vaig escriure ara fa un any i mig. El tenia en un calaix de descartats, però tot rellegint-no, no m'ha semblat mala idea compartir-lo amb vosaltres.