diumenge, 1 de gener de 2012

Ja tenim aquí el 2012


Carregat de sorpreses. (Després d'uns dies d'una mica d'empatx). Se'm fa estrany pensar que d'aquí uns dies hagi de tornar a marxar, però aviat seré aquí, havent gaudit tot el que volia de l'estada a Londres, conegut molta gent i amb l'energia renovada. Quan penso en la por que tenia abans de marxar: sense pis, amb un pressupost limitat, sense saber què m'hi trobaria, però convençuda que un cop instal·lada acabaria fent-hi amics i coneixent la ciutat.

Aquests dies em demanen que compari, si m'estimo més Londres o Torí, si m'agraden més els britànics o els americans... La distància sempre acaba aclarint les idees i ara no voldria llençar cap prejudici des d'aquest blog, però a vegades demonitzem els americans i la gran ciutat deshumanitzadora que, potser per les pel·lícules, pensem que és Nova York. Jo em vaig trobar tota una altra cosa, gent atenta que s'aturaven a ajudar-te i que potser acabaven passant el dia amb tu i els europeus, per molta fama que tinguem els mediterranis, som més desconfiats. Porto la mateixa bufanda aquest hivern que el gener passat, als EUA hi vaig estar un mes, a Europa hi visc i mai ningú no m'ha parat per dir-me que li agrada molt la meua bufanda (ni el meu gorret, ni l'abric ni la motxilla ni un vestit). La sensació de gran ciutat atrafegada, de la pressa en estat pur, les ganes d'arribar (on sigui), els cafès més grans i a tothora... per a mi és Londres. Potser el que m'esperava trobar a l'altra banda de l'oceà ho he trobat a Londres. I alhora és molt més: és l'escenari cultural on no esperaria gaire, si pogués, per anar-hi a veure una exposició, un ballet, una òpera. Llàstima que l'espera i els controls de l'aeroport juguen cada vegada més amb la meua paciència: els mateixos controls per a Londres que dins dels EUA o més!

Per cert, ja tinc una ciutat preferida de les quatre que vaig visitar als EUA i, curiosament, només hi vaig estar 5 dies: San Francisco! Però a totes, totes, hi vaig trobar indrets inoblidables, que no m'imagino semblants a res que tinguem a la vora (hem de canviar de continent per quedar bocabadats?), gent atenta i en guardo records increïbles i bastantes fotografies! Torí o Londres? El temps ho dirà. A mi m'han influït d'una manera diferent. Anit em deia una amiga: al final, queda la ciutat, abans que la gent. És veritat que el sentiment que em desperten les amistats que he fet no els pot desvetllar una ciutat, ni tan sols t'aporta la mateixa riquesa personal, però quan aquells que coneixies en aquelles ciutats que han estat especials per a tu... hi segueixes anant i hi pots trobar el que buscaves. El que hi vas viure, l'essència que et va captivar, perdura.

2 comentaris:

  1. Totes les ciutats tenen el seu encant.

    Salut i un any ple de màgia.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Montse. Et desitjo el mateix a tu, també! A mi em té encisada Barcelona i anhelo el dia que hi viuré ;P

    ResponElimina