Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2011

Correspondència

Imatges
Alguns escrits que m'heu enviat durant aquests dos (!) mesos. En certa manera, parlen molt de mi. Us tinc molt presents i m'agrada que vosaltres també m'hi tingueu.

Gem(m)inant

Imatges
The Octagon. Queen Mary. Aquesta fotografia la vaig fer després de la conferència que el Centre d'Estudis Catalans de la Queen Mary va celebrar divendres. Veny Mesquida va parlar sobre la importància de tenir en compte testimonis orals dels poemes (en aquest cas de J. V. Foix) que es volen editar, perquè poden oferir variants d'autor i remetre a estadis redaccionals del poema (la forma original, estadis evolutius) que no s'han conservat. També vaig aprendre que... Foix feia les millors geminacions que he sentit mai. Ahir vaig perdre el meu llapis electrònic i això m'ha posat una mica moixa, però avui, a la bústia, hi tenia dues cartes per alegrar-me el dia!! Gràcies! Ja porto bufanda, el fred ja ha arribat!

Goodbye, Barcelona

No, no és que jo m'acomiadi de Barcelona... Aquest dissabte també es va estrenar un nou musical (ja sabeu que en terres anglosaxones els musicals duren molt, amb molts de clàssics, així que l'estrena de musicals nous no deixa de sorprendre'm), el Goodbye, Barcelona . El musical tracta dels anglesos que van anar a lluitar a les Brigades Internacionals en contra del feixisme a la guerra civil espanyola. En trobareu més informació i vídeos aquí . De moment no tinc previst anar-hi (està previst que duri poc?), de fet em vaig assabentar que la feien divendres, però vés a saber, ara m'ha cridat l'atenció. Nosaltres apostem per un clàssic, la setmana que ve, quan Jordi ja sigui aquí per passar el pont, anirem a veure The wizard of Oz i us en faré cinc cèntims després! Després de Wicked l'any passat a NY em vaig quedar amb ganes de més màgia i molta fantasia.

What Catalans want a Londres

Anit Toni Strubell, Montserrat Guibernau i Xavier Solano van presentar What Catalans Want al restaurant Mucci's de la universitat Queen Mary. Va ser un èxit d'assistència (i no crec que fos per l'aperitiu de canapès d'aquells que m'agraden tan poc que hi havia) i hi vaig conèixer altres catalans que, per motius diversos (també hi havia dos turistes), eren a Londres. Hi havia anglesos, però em penso que tots molt conscients de què és Catalunya i qui som els catalans. Solano va destacar la importància que s'escrivís un llibre com aquest (en anglès), adreçat, no als catalans, sinó als estrangers que vulguin conèixer com és Catalunya i quines són les nostres aspiracions. El llibre parteix d'una sèrie d'entrevistes (35) a personalitats conegudes (i no tant, van posar l'exemple de la fundadora de la campanya Prou, en contra de les corregudes de bous): polítics (com Pujol, Montilla), propietaris d'empreses i economistes, personalitats mediàtiques (com

Covent Garden

Imatges
Covent Garden. Ho sé, m'estimo més fer marrada i passar per Covent Garden!! (vagi on vagi) Totes les fotografies d'avui estan a 2 passes de l'estació de metro de Covent Garden (per cert, la gent no et pregunta les zones -on vius, on treballes, on quedem, on vas al metge-, et pregunten la parada de metro que queda més a prop!). En realitat, és una botiga de roba, però quin aparador més bonic! Ara que ja fa gairebé dos mesos que sóc a Londres puc dir que és una ciutat que es fa estimar, però sobretot que té raconets o trossets que et captiven, que et fan més fàcil sentir teua una ciutat tan gran i horitzontal, amb tants barris i personalitats diferents, com a teua. No parlo del que em fa córrer d'alegria cada cop que ho veig i em diu com de bonica és Londres (és a dir el Big Ben, el London Eye, el Tower Bridge, el Picadilly Circus i els perillosos -per experiència- busos de dos pisos); sinó d'aquells espais que, malgrat la munió de gent de pas accelerat que els tr

Classificacions: he creuat la línia!

Imatges
Mireu que he trobat aquí . Una bona manera de classificar-nos, eh? Jo fins ara sempre havia viscut a terres golafres i enguany... he fet cap a la dels beguts!

Una de platges

M’havia quedat adormit, però no deu fer gaire que han arribat, perquè el vestit de bany de les xiquetes encara està sec i tenen les mans llardoses de crema solar. Dels turistes de la setmana passada ja només quedem elles tres i jo, a la platja. Aquell home ens torna a mirar, però la mama no sembla haver-se’n adonat. Ni avui ni ahir ni... Si Ona s’estigués quieta ens podríem quedar una estona més a la tovallola, sense fer soroll, perquè a la mama no li agafi mal de cap i no hagi de prendre’s la medicina. Quan jo era com Ona, la mama sempre es trobava bé, però aleshores el papa encara vivia a casa i no m’havia dit allò que la mama tenia el somriure més bonic del món i que l’havíem de cuidar perquè no l’arribés a perdre mai. A la menuda li diuen Ona, sa germana sempre la crida així. Al principi em feia gràcia que Ona anés a la platja, però ara, quan les miro jugar amb els rasclets a l’arena, la mirada de la gran clavada en el cos somnolent de la mare, només sento una tristor agra qu

Coneixeu Salina?

Imatges
És una sirena d'un dels meus blogs preferits: http://salinasagace.blogspot.com/ . Em penso que li agradarà veure aquesta sireneta que vaig conèixer al St. Madalene college d'Oxford. Dalt d'aquesta torre, de gàrgola. S'hi celebra cada any la festa pagana del sol al maig. Una coral puja a cantar dalt de la torre, els que creuen en coses esotèriques munten la festa fora del college amb música i balls, els més eixelebrats es llencen al riu... Mireu, mireu: http://www.bbc.co.uk/oxford/culture/2003/04/mayday_gallery.shtml .

Un dissabte a casa

Imatges
Foto de diumenge 20 de novembre. Carrer boirós des de la finestra. 4 p. m. Quan em desperto m'agrada xafardejar per la finestra. Visc en un tercer pis i des de l'habitació controlo dos carrers que es creuen just davall meu. Hi ha arbres vestits de tardor i gent caminant arrupida i gent esperant l'autobús. I, sovint, també hi ha boira o plovisqueja una mica. Com que les comparacions entre els meus dos viatges més llargs em són inevitables no puc deixar de relacionar aquesta boira amb la de cinc anys enrere. Al meu voltant les coses han canviat moltíssim, en aquests cinc anys. Pot parèixer que el camí que estic seguint ara no està tan allunyat del de cinc anys enrere, però si les persones que m'envolten les trobo tan canviades si miro enrere m'imagino que deu haver passat el mateix amb mi. I, tot i això, he fet cap a una altra ciutat emboirada. Hi ha dies que la boira està molt més baixa que la meua finestra (és un tercer pis, però estic a l'àtic i tinc aquell r

Provatures

M’havia quedat adormit, però no deu fer gaire que han arribat, perquè les xiquetes encara estan assegudes a la tovallola, la gorreta al cap ben posada i el rasclet a la mà. Amb la seua arribada, a la platja ja no hi cap ni una agulla i, si no marxa ningú durant els propers cinc minuts, la senyora del para-sol de ratlles i el seu nét curt de gambals no trobaran lloc. Si és que encara hi són. Dels turistes de la setmana passada ja només queden aquestes dues famílies i l’home que viatja sol. Ell sol baixar a les onze i dedica els matins a fotografiar amb el mòbil les cuixes de la mare de les xiquetes que acaben d’arribar, Clea i Ona, em sembla que vaig sentir que els diuen.

Increïble!

Recordeu l'exposició de Degas (encara hi sou a temps) que ens va costar unes dues hores de coa per entrar-hi? Ara fan una exposició de Da Vinci a la National Gallery i és impossible trobar-ne entrades! Jo que estava tranquil·la, em pensava que aquestes coses no passaven, haurien de prohibir comprar per avançat les entrades. Hi ha un escrit penjat al web en què fins i tot autoritzen a revendre-les si no hi penses anar, fent un escrit argumentant-ho!! Hi volia anar amb S., que m'havia escrit per visitar un altre museu i, en vista de l'èxit, m'ha proposat anar a la galeria d'art de White Chapel el cap de setmana que ve. És increïble!

Un món de ficció

Imatges
I fi de l'excursió amb una galeteta ben British de xocolata farcida de doble xocolata (no m'he atrevit a tastar la triple). Aquests es peguen, hi havia figuretes molt estranyes. Magdalen's college, un dels més rics i grans. Es veu que és una joia arquitectònica circular. Pont dels sospirs. Mireu quines carasses fan! Recordeu que fa unes setmanes vaig anar un dia a Oxford en bus i que em va agradar molt? Doncs aquests dies he conegut una noia que va fer de guia turística a Oxford durant un estiu i que coneix molt bé la ciutat, em va convidar a anar-hi un dia (jo hi havia anat en bus, però em va dir que en tren seria només una hora) i que ella m'ensenyaria la ciutat, que entre setmana era més fàcil que ens deixessin entrar als colleges . Com que l'altre cop era dissabte gairebé tots estaven tancats als visitants. Així que avui hi he anat i ella m'ha anat explicant la història i l'art dels edificis que ja havia vist, hem visitat to

La meua autobiografia política. Part II

Als quinze o setze anys van haver-hi les protestes en contra del transvassament de l'Ebre, un tema que em tocava de prop a causa dels meus orígens. Vaig compondre un poema molt crític amb el transvassament per als Jocs Florals de l'escola. Es veu que va cridar l'atenció del professor de català, molt implicat en política, que li va parlar de mi a un noi d'una de les altres classes, R., amb el qual compartien la ideologia política. De tot això jo no en sabia res, R. m'ho va explicar uns anys més tard, quan ja ens unia una forta amistat. Quan jo vaig escriure el poema només entenia les raons per les quals no era bo que es fes el transvassament i, tot i que sabia més o menys quins polítics n'eren els culpables, vaig abocar-m'hi per reivindicar-ho socialment, sense reflexionar ni un moment que el poema es pogués arribar a utilitzar amb finalitats polítiques o que mostrés que jo sentia simpatia per un partit o per un altre (jo no coneixia els partits, per a mi nom

La meua autobiografia política. Part I

Quan vas a un altre país, la resposta a allò del Where are you from? que per a altres estrangers es contesta en una paraula, pot arribar a donar lloc a una dissertació força llarga o a un debat fins i tot crispat (sobretot amb italians, francesos i alemanys; amb els espanyols en general no ho solc intentar i els britànics solen ser molt polite , tot i que sempre hi ha excepcions). La meua resposta: From Catalonia (davant de certs espanyols: from Barcelona , m'estimo més no ser agredida) sol anar seguida d'un: the capital of my country is Barcelona , perquè se situïn, i aleshores, només aleshores reaccionen (a Itàlia amb el "Catalogna" n'hi solia haver prou per engegar la discussió). Això pot provocar, a més de cansament, una reflexió profunda sobre la nostra identitat i, fins i tot, sobre la nostra història i el barrija-barreja de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona. Si hi sumes que a la residència hi ha uns quatre espanyols i que solc dinar, co

La mirada d'una americana

Al segon pis de la meua residència hi viu una americana (NY). Ens vam conèixer a la rentadora i avui, després de dos setmanes sense veure'ns, hem quedat per xerrar una estona. La cosa s'ha anat allargaaant i, com que estudia un màster en Ciències Polítiques, m'ha demanat per Catalunya, concretament per l'independentisme. Li he fet cinc cèntims de la crispació política, més intensa durant els darrers anys, i li he dit que, a hores d'ara, una gran part de la població pensa que l'única solució per acabar amb els abusos de l'estat espanyol (culturals, lingüístics, econòmics) és la independència. També li he parlat de l'Estat i la sentència del Tribunal Constitucional (tot i que no sabia com traduir o fer-li entendre què és un tribunal constitucional) i dels referèndums per la independència. La resposta de la noia m'ha deixat bocabadada: primer, m'ha proposat que convoquem (els ciutadans, no els polítics) una vaga general, però després ha vist que per

La meua segona visita!

Imatges
British Museum. No sé per què no es gira... són les llums d'Oxford Street... Jo a l'ordinadir la veig del dret, de moment haureu de girar el cap... La meua segona visita, com ja vaig anunciar, em portaria sopa (de la que té pasta, de meravella, no la sopa de tomaca que es fan aquí) i... per sorpresa, m'han portat mandarines de casa i pernil salat (ja me n'he fet un entrepà, he hagut d'anar a comprar pa de viena, que aquí en gasto poc). He fet un bon esmorzar, però la visita ha estat curta, van arribar divendres a mitja nit a un hotel de(l) Chelsea, enganxat a l'estadi (molt menudet) i han marxat aquest matí, ara deuen estar arribant a l'aeroport. Però va ser un dia molt ben aprofitat, tot i que ja havien estat a Londres, ens vam adonar que feia molts anys que no hi anaven i... era la primera vegada que visitàvem la ciutat els quatre junts! Així que els vaig fer un bon recorregut perquè la coneguessin (llàstima que no vam aconseguir comprar les entrades

El resultat de les roselles

Imatges
Dissabte, 12 de novembre. Davant de l'abadia de Westminster . Poppies per als soldats caiguts, classificats per països de batalla.

Les 101 millors botigues de Londres

A mi no m'agrada anar de compres, però aquí hi trobareu un vídeo fet per Time Out on, a partir del min. 2:44, ensenyen Harrods. Com que hi vaig anar dissabte passat he pensat que potser us faria gràcia. La llista de les 101 botigues la trobareu al ser web.

Christmas is all around

Imatges
Covent Garden ^^ El museu del segon cap de setmana, vora el riu. This is Covent Garden. Us en recordeu, de la cançó de Love Actually ? I feel it in my fingers I feel it in my toes Christmas is all around me and so the feeling grows Potser avui us esperàveu una entrada que parlés sobre la gran manifestació d'estudiants i el huge desplegament policial, però ho deixaré per als diaris i us penjaré unes quantes fotografies del que s'acosta (i només estem a començament de novembre!). Són boniques, eh?
Acabava de sortir de la parròquia. Aquella nit els pares d'un dels xiquets del grup de comunió d'aquell any havia arribat tard a buscar son fill. Quan no era l'un, era l'altre, la qüestió és que sempre m'havia d'esperar i després m'hi havia d'esforçar molt per mantenir un rostre afable, el rostre dels sants de les estampetes, per no decebre les expectatives que els pares s'havien fet d'un capellà. A vegades em concentrava en la cara de sant Miquel del retaule del MNAC o en l'expressió beatífica de Santa Gemma, però, és clar, amb aquests models al cap, sempre tenia la sensació de quedar-me curt. Recordo que aquell dia plovia i que vaig veure una parella davall d'un paraigua que venia corrents cap a l'església. Tot i que tenia el metro al costat, no podia fer-me fonedís sense que em veiessin, així que vaig decidir esperant-los (el rostre afable a fer punyetes), convençut que venien a demanar data per casar-se. La dona semblava molesta,