diumenge, 12 de novembre de 2017

La lluna de mel al Japó i a les Maldives!

Dotonbori, Osaka. A Osaka no hi ha gaires punts turístics: el castell, un edifici arquitectònic que em sembla que es deia Garden Tower, aconsellable per la vista de la ciutat amb una bogeria de carreteres que fins i tot travessen edificis i el que més recomanem, el barri Dotonbori de nit, ple de llumetes, pantalles, restaurants, gent jove, botigues i una passejada pel costat del riu. Aquest barri tampoc no està ple de turistes i ens va entusiasmar. No és comparable als barris il·luminats de Tòquio, però ens estimaríem més aquest.
Des de l'agost que no escric una entrada com Déu mana al blog. Des d'aleshores han passat moltes coses. Massa coses, pel que fa a aquest país nostre. Potser vam pecar d'il·lusos amb la Unió Europea i, malgrat tot, jo sóc un dels optimistes, dels que continuarem, amb la feina de cada dia i el nostre granet d'arena, fins on es pugui arribar. Vivim des del vint de setembre enganxats a les notícies i pendents de sortir al carrer. Ja fa mesos que ens aconsellen que descansem, que desconnectem, perquè la Història no es construeix en dos dies. Si es tractés de dormir, tret de la manifestació d'ahir, ens hem passat el cap de setmana entre llençols. Ja en som, de dormilegues. 

Ramen a Osaka, una ciutat on no els dol gastar-se els diners en gastronomia, A. J. diu que el que més li va agradar del Japó (i ens va agradar TOT, com a turistes, que no per viure-hi. Encara és una societat més masclista que la nostra) és el menjar i A MI (!) em va sorprendre i encantar. De totes maneres, aquest ramen guanya la resta d'àpats, diria. Si voleu triar restaurant, entreu només als que hi hagi coa. Només vam deixar de fer-ho un cop, l'únic que no la vam encertar.
Aquests mesos també han estat els d'incorporació a la feina nova com a investigadora postdoctoral a la meua alma mater. Va ser a poc a poc perquè ens va agafar amb el viatge de noces de seguida, tot just encabat del congrés que havia organitzat a la University of Bristol amb una doctorand d'allà. Es feia estrany reprendre els projectes de recerca, que havien hagut de reposar forçosament durant uns mesos, però també he de dir que m'hi trobo com peix a l'aigua i que m'hi he reenganxat més ràpid del que ens esperàvem (J. inclòs). De classes, ara com ara no en tinc, tot i que sí que col·laboro en una assignatura de L. També vaig cloure el curs de l'Ateneu que feia vuit mesos que impartia. Malgrat que, com sempre que la puc exercir, la meua feina em fa sentir una privilegiada, a cada lloc on he estat m'hi he abocat i no me n'oblido. Això vol dir que hi penso i hi somnio i enyoro alumnes i companys. El fet d'obrir i de tancar calaixets o etapes amb una certa rapidesa el darrer any o any i mig, també és una inversió emocional que després rarament té continuïtat. Estic contenta de totes les amistats, encara que fugaces, que he fet i dels companys, que m'han ensenyat molt de fato. 

Nara, l'antiga capital. Us adonareu que vam començar la ruta pel sud (no vam triar l'excursió a Hiroshima). Els cérvols sagrats, que reconeixereu per les banyes serrades, descendents dels primers cérvols sagrats. Venen galetes per als cérvols i et persegueixen per menjar-se-les. De fet, arriben a mossegar. Vist. Al final del viatge vaig llegir La novel·la de Genji.
També he reprès l'escriptura a quatre mans. Tot a un ritme desacceerat. Ho vaig fer a l'agost i hi vaig treballar molt i, en tornar de viatge, m'hi he posat els caps de setmana. Amb tot, cada vegada que em penso que avancem, fem dos passos enrere. Al setembre vaig signar a la Setmana del Llibre en Català. No queden gaires Glopades de riu, de l'edició, suposo que menys d'una trentena (si no el teniu, fareu bé de comprar-lo ara; a mi suposo que em durarà per a un altre Sant Jordi de signatures). Sí, ja és aquell moment en què em pregunten si he escrit res de nou i, com que el projecte conjunt (si reïx), trigarà a sortir a la llum, m'agradaria escriure per a mi una altra vegada l'any que ve (que d'aquí no-res serà aquí, perquè el primer quadrimestre vola. Tinc la impressió que hem passat de l'estiu a menjar torró i pensar en Santa Llúcia molt ràpid, segurament encara més perquè vam fer les maletes entremig i perquè els panellets me'ls vaig menjar de post-operatori, que no va ser res, una piga, però ens vam quedar a casa, aquella nit i aviat em trauran els punts. Per sort, J. no ha hagut de viatjar gaire). El llibre m'ha donat moltes alegries, també. 
Nara. Aquí no ens vam haver de descalçar. Dins, un gran, gran Buda.
Vaig pensar que us aniria explicant el viatge dia a dia (o gairebé), però arribàvem baldats a l'hotel. També m'havia endut un àlbum per fer-ne un scrapbook i al final he combinat l'àlbum de fotografies amb retalls (l'he acabat avui. L'àlbum i el vídeo oficials del casament encara no els tenim). A hores d'ara, no sé com fer-ho. Segur que la informació pràctica seria molt útil perquè el Japó és una destinació de moda. Em penso que finalment us en donaré impressions i potser consells. Val a dir que ens va organitzar el viatge l'agència Bestours (Japó + Maldives), que va subcontractar-lo a Tàndem tours i, finalment, la part del Japó la va portar IberoJapan. El que sí que recomanem és IberoJapan Tours. Tenen cura de tots els detalls, fins i tot el menjar i donen informació detallada per als dies lliures (moltes opcions). Hi va haver qüestions (que vam resoldre), en les quals Bestours no ens va atendre com esperàvem. Tampoc vam estar satisfets del procés (ens van canviar tres cops d'interlocutor i no vam tenir-hi gaire relació, més enllà de les transaccions. De totes maneres, Manel, la persona que em va lliurar la documentació, es va entretenir a explicar-me tots els detalls del viatge durant dues hores i em va enviar mapes i recomanacions. No vaig tenir gens de feina). Vaig escriure'n la ressenya a Bodas.net. El disseny de la ruta, doncs, és d'IberoJapan i és el que jo seguiré. Totes les imatges són nostres.

Kyoto. Segueixo cronològicament, segons l'ordre del viatge. Kyoto, com el nom indica, també va ser capital abans que Edo, l'actual Tòquio. Em sembla que Tò-quio volia dir quelcom semblant  a capital del nord (fixeu-vos que els dos noms contenen la mateixa síl·laba,  "kyo"). Temple d'Inari. Ens va sorprendre el sincretisme entre la cultura xinesa (el budisme, per exemple) i el xintoisme. La influència xinesa encara hi és molt palesa. També ens van explicar l'origen dels alfabets que utilitzen els japonesos. Un dels meus indrets preferits del viatge van ser els 10.000 o més torii que hi ha en aquest temple. Eren túnels de portes roges que enfilaven la muntanya. Com més amunt, més altars menudets, temples, llacs, làmpadetes, enmig del bosc i menys gent.
Les fotografies que veieu fins aquí corresponen a l'arribada a Osaka la primera nit i a l'endemà, que vam fer Osaka-el temple Todaiji de Nara-santuari xintoista de Fushimi Inari cap a Kyoto, amb molts, molts de torii (les portes que veieu). Si puc, aniré fent entrades sobre el viatge. Més ordenades que aquesta.

Pavelló Daurat, Kyoto (costa trobar fotografies en què no hi sortim, perquè de 3.000 que en vam fer, en vaig seleccionar unes 200 per a l'àlbum, les que he guardat jo).
Vam triar l'octubre perquè diuen que és un dels millors mesos per visitar el Japó, juntament amb l'època dels cirerers florits, que varia. A l'estiu hi fa molta xafogor. Quan hi vam anar, a primers d'octubre, hi va haver un parell de dies de pluja, però va fer molt bo. Diuen que la tardor és l'època en què el cel és més espectacular. Al nord, ja vam veure l'espectacle de les fulles seques. També és el període en què les escoles japoneses fan les excursions (ens trobàvem els xiquets per tot arreu i, a les zones menys turístiques, volien fotografies amb nosaltres i ens saludaven). Hi ha festivals (matsuri) de tardor. Vam veure com feien una processó i portaven una figura a les espatlles. I va coincidir que era la nit d'observació de la gran lluna plena (a l'octubre) quan érem a Kyoto i amb el Dia dels esports. 

Mostra del castell de Nijo, a Kyoto. Es tracta de la residència del primer shogun, Tokugawa Ieyasu, aleshores l'home més poderós del Japó, fins i tot més que l'emperador, em va semblar entendre. Els shogun eren militars, però dominaven el govern. Eren una mena de senyors feudals que van anar prenent poder a l'emperador. Ens vam haver de descalçar per entrar al castell. Quan visitàvem les habitacions, portàvem l'audioguia posada, però se sentia un xerric constant. Encabat la guia ens va fer mirar els fonaments de l'edifici. Es tractava d'un mecanisme perquè, si entrava algú a casa, els de dins es despertessin. Quan camines pel terra de fusta fa molt de soroll, un xerric.
Ja he dit que la gran varietat de la gastronomia japonesa, amb gustos no tan allunyats dels nostres. Al ramen, per exemple, et pregunten si hi vols all. L'hem tastat de les dues maneres i el preferim amb all, definitivament. També tenen molts de plats arrebossats i paradetes de menjar amb brotxetes o boles d'arròs amb salsa. Tenen carns amb denominació d'origen, com la de Kove, que val la pena tastar, tot i que són molt cares. El te verd (matxa) no ens va agradar (i sí, li vam donar tres oportunitats): ni com a te, cucurutxo ni com a dolç). També hi ha refrescos i Kitkats de gustos exòtics. Ens passàvem el dia menjant i tastant-ho tot. Els carrers que menen als temples estan plens de paradetes de menjar i ells, com els americans, sempre roseguen alguna cosa. Això sí, les deixalles se les emporten a casa (perquè des de l'11S no hi ha papereres). Per a les botiguetes, necessitareu iens. Nosaltres n'havíem canviat a casa (vam trobar que el preu del menjar no era gens car), però allà la targeta de dèbil no ens funcionava (van amb banda magnètica, com als EUA abans) i només es poden treure diners als Seven Eleven. Pel que fa a la llengua, no parlen anglès i no diuen mai que no. Nosaltres anàvem tranquils perquè dúiem guia, però quan vam anar per lliure no ho vam trobar difícil, ni tan sols el metro de Tòquio, perquè està molt ben explicat. Tenen una cultura molt visual. Fan servir aparadors amb menjar de plàstic exposat als restaurants, de manera que només ens calia allargar el dia i tenen molts processos informatitzats: demàvem amb una tauleta (amb dibuixets) o directament trèiem el tiquet del que volíem en una màquina expenedora abans de fer coa per entrar al restaurant.


Ells fan coa per a tot. Un cop J. i jo ens vam quedar palplantats a l'estació de tren i quan ens vam girar teníem cinc japonesos darrere fent coa. En vam tenir un fart per fer-los entendre que no esperàvem cap tren. Fan coa al metro i a tot arreu. Són organitzats. Fins i tot als viatges organitzats cada dia pengen una graella a l'autobús per indicar on has de seure aquell dia. 

Tot i que em sembla que no n'he guardat cap imatge a la meua selecció, a Kyoto també hi trobareu el santuari xintoista (per tant, politeista, en aquest cas) d'Heian (déus naturals, més quotidians, els japonesos diu que es recorden només de Buda quan es moren, per poder combinar bé les dues religions; he de dir que els temples estaven plens de japonesos amb quimonos). Els jardins eren impressionants. No juguen amb les plantes sinó amb els tons de verd i l'aigua. Em penso que s'hi va rodar Memòries d'una geisha. Tenim una fotografia al pont de la pel·lícula. Les geiko i maiko mereixen un capítol a part. Fet i fet, en escriure això se m'acumulen els pensaments...

Ja que deixo l'apunt a Kyoto, aviso que val la pena fer-hi estada uns quants dies. Hi ha molts més llocs per visitar que a Tòquio (antigament, Edo), que al capdavall és una ciutat moderna amb moltes, moltes llumetes. Em feia gràcia perquè a cada lloc Yuriko, la nostra guia, ens explicava com era la personalitat dels habitants: a Osaka són enginyosos, inventors (els inventors del Mikado, del sushi de la cinta...) i no els dol gastar-se diners en menjar, a Kyoto s'ho gasten en quimonos (perquè antigament havien de vestir les filles, era l'aixovar per quan la filla es casés i es traslladés a casa els sogres), vam passar el poble dels fusters i constructors, que pagaven així els impostos, etc.

Per a nosaltres, va ser un viatge fantàstic. 


dimecres, 20 de setembre de 2017

Nota

Ja és 20 de setembre. Enmig d'una feinada que fa por (un inici de curs molt carregat) -amb alguna festa pel mig-, no he pogut escriure gens. Ara veig que segurament no ho faré fins a la primera setmana d'octubre. Els fets polítics han travessat línies que pensàvem que, en un estat suposadament democràtic en ple s. XXI, no es trencarien. Sortim al carrer. Tant com calgui. Ara em sento orgullosa del meu país, de qui el forma i qui el dirigeix.

dijous, 31 d’agost de 2017

Moblar casa

Aquest mes ha fet un any que ens vam mudar aquí i que vam començar a viure junts. Ha estat un any de feines noves, de cerca d'estabilitat, de matrimoni. I organitzar les tasques de la casa encara ens costa. El cap de setmana passat vam tornar a l'Ikea, no per celebrar que feia un any hi havíem anat per primera vegada, sinó perquè amb els preparatius del casament havíem parat de moblar la casa. No ens fa falta res imprescindible, però sí més lloc per emmagatzemar objectes, sobretot ara que vam anar a buscar els de la llista del casament i vam acabar de comprar el que quedava. Sembla una ximpleria, però tenir accessoris tan poc essencials com una coctelera, un joc bo de coberts o tassetes de cafè (almenys poc essencials per a mi) acaba de reforçar la idea de continuïtat, oposat a temporalitat. Tenim un pis de lloguer amb un contracte de tres anys i això vol dir que en queden dos en què no ens hem de trencar gaire les banyes per si decideixen apujar encara més el preu. A Barcelona la bombolla creix i creix. De tant en tant en parlem. El primer any ha passat volant. Ara tindré la feina a propet i podré gaudir-ne més. M'hi trobo tan a gust! Hem anat comprant mobles, mirant que tot encaixés, ara fins i tot tenim una fotografia de casament al menjador i aviat hi penjarem un marc amb diverses imatges que volem anar actualitzant (de fet, hem trigat tant a penjar-lo que ho haurem de fer de seguida). Dissabte vindran els iaios al pis. Tot i que no ho aprofitem prou, M. viu a deu minuts a peu. Se'm fa estrany pensar que si el lloguer s'acabés hauríem de traslladar tot això en un altre lloc. 

Vaig viure dos anys amb una cullera. Cap moble meu. I m'hi sentia a casa i me n'hi hauria pogut estar més temps, suposo. Però tenia una data de caducitat màxima des del dia que m'hi vaig traslladar des de l'hotel de Boston.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Cabanes als arbres a Dosrius (Maresme)

La peresa d'aquest agost encara no m'ha abandonat. Ni les ganes de dormir, com si ara recuperés les hores de son d'aquest curs de llevar-me a les cinc. Badar i distreure'm. Però avui J. ha agafat festa i hem gaudit de dos dies de relax a les cabanes de Dosrius, sense aigua corrent ni electricitat (això sí, ens hi vam endur lectures i els darrers jocs de taula que hem adquirit en versió de cartes, Catan i Ciudadelas). Ja són els darrers dies de vacances per a mi, que si he aprofitat per a res ha estat per a escriure a quatre mans. Ell encara no n'ha tingut, de vacances. 

Feia temps que teníem ganes de dormir dalt d'un arbre, de manera que vam reservar una cabana amb bona vista. El tronc de l'arbre travessa l'edificació, com veieu a la fotografia. Per arribar-hi, has de fer una bona pujadeta bosc endins. A la cistella que et donen quan arribes hi ha espelmes elèctriques per a la nit (queda molt romàntic), dues llanternes per si vols sortir a fer excursions nocturnes, un walkie-talkie per comunicar-te amb recepció (vam insistir en l'ampolla de cava del paquet romàntic a través de l'altaveu, no fos cas) i un mapa per arribar a la cabana. Un cop allí, escaletes i rampa. 

Hi ha una terrassa on vam passar la major part del temps, des de quarts de sis fins a ben passada la una de la matinada i aquest matí una altra vegada. Vam repartir espelmes i un llum, però no hi vèiem gaire. Per rentar-se les mans hi havia una gerra amb aigua davall de la pica i una lletera per si en feia falta. El WC era químic i anava amb una mena de palanqueta, com els de les caravanes. No hi havia persianes. La casa estava tota molt ben decorada i hi havia una llibreteta on tots els viatgers que han fet nit a la cabana Gírgola hi han anat anotant les experiències. Nosaltres vam fer el mateix. No sembla que estigui mai buida. De fet, ens havia estat impossible trobar-la lliure un dissabte a la nit, per això hi vam fer cap diumenge. Se sentien l'olor dels arbres, els grills, els ocells... i el que ens va fer riure molt (que urbanites) van ser els brams dels rucs. Allà a la vora hi ha activitats per a xiquets, com passejades en ruc i també altres activitats per a menuts i grans: senderisme, rutes en bicicleta, el bosc vertical... Nosaltres aquesta vegada només volíem descansar i compartir uns moments especials junts. Des d'abans que anés als EUA que ho teníem pendent, tot i que l'altra vegada que ho havíem mirat no va ser a Dosrius.

A les nou de la nit en punt ens van deixar un cistellet lligat a la corda. Fent politja, l'has de pujar. Hi era l'ampolla de cava amb les copes i el sopar dels dos, que havíem reservat abans. Per a mi, macarrons amb all, formatge i picant; abadejo amb samfaina i iogurt amb gerds i aigua. Per a J., vi, escalivada, truida de botifarra negra amb ceba i brownie. Encabat vam arroplegar els plats i ho vam tornar a deixar tot penjant. A dos quarts d'onze ho van venir a buscar (vam notar com tremolava la cabana). Era menjar casolà i bo. Aquest matí, a les nou ens han deixat l'esmorzar, tot i que pensàvem que seria més generós pel que fa als embotits (em deu venir del iaio, però som de menjar fort, fora, per esmorzar, sobretot salat). Bé, feia patxoca i el croissant era boníssim. Us en deixo la fotografia.

Ha estat una experiència molt divertida i diferent, amb molts moments romàntics i un brindis immillorable. Per moltes altres experiències boniques junts!

 

  

dimecres, 23 d’agost de 2017

Les citacions literàries




Us copio les citacions literàries que vaig buscar i triar per al casament. Una per a cada taula, que tenia nom de ciutat. A la part del darrere del cartell de les ciutats on hem viatjat junts hi deia la data en què hi vam anar. Si no hi hem estat junts, no hi havia data (hem viatjat molt per separat i ara volem que canviï). Ens vam conèixer al juliol de 2005, al meridià de Greenwich de Londres. Vam començar a sortir dos anys més tard al claustre de la Universitat de Barcelona, el 30 de gener. També hi figuren les destinacions de la lluna de mel.

1. TAULA PRESIDENCIAL / MERIDIÀ DE GREENWICH
“És, doncs, sols per l’amor que ens creixen
roses als dits i se’ns revelen els misteris”.
Miquel Martí i Pol, “L’amor”.

2. TAULA EL CAIRE
“Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura”.
Joan Salvat-Papasseit, “Mester d’amor”.

3. TAULA LISBOA
“Res no val tant com un instant d’amor”.
Gerard Vergés, “Maig d’amor”.

4. TAULA TORÍ
“Han passat anys, molts anys;
han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos”.
Vicent Andrés Estellés, “Els amants”.

5. TAULA PETRA
“Trovommi Amor del tutto disarmato,
et aperta la via per gli occhi al core”.
Francesco Petrarca, Canzoniere.

6. TAULA TÒQUIO
“I, per acabar-ho d'adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m'havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge”.
Haruki Murakami, Tòquio Blues.

7. TAULA LAS VEGAS
“Cremat vull ser, d’amor, per sa calor,
car dins son foch yo·m trobe refrescat”
Ausiàs March, “Qui·m tornarà lo temps...”

8. TAULA BUDAPEST
“Tu qui omples lo sol de resplendor
omple mon cor d’amor”.
Ramon Llull, Llibre d’Amic e Amat.

9. TAULA BOSTON
“E obrint lo mantell, Cupido, lo qual ella tenia dins aquell amagat, la ferí ab una treta d’or per lo costat sinestre”.
Curial e Güelfa, anònim.

10. TAULA SANTO DOMINGO
“Potser si no hagués tingut els ulls tan negres —cosa que sorprenia molt la primera vegada que la veies— jo no n’hauria estat tan enamorat com ho vaig estar, en particular dels seus ulls blaus”.
Marcel Proust, A la recerca del temps perdut, trad. Josep Maria Pinto.

11. TAULA MÒNACO
“Mucha fuerza tiene el amor: no sólo la tierra, mas aun los mares traspasa”.
Fernando de Rojas, La Celestina.

12. TAULA AVINYÓ
“Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”.
Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep.

13. TAULA MALDIVES
“[...] I grant I never saw a goddess go;
My mistress when she walks treads on the ground.
And yet, by heav’n, I think my love as rare
As any she belied with false compare”.
William Shakespeare, sonet 130.

14. TAULA SAN FRANCISCO
“Tot el meu mal és de mar”.
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.

15. TAULA BARCELONA
“L’home que no s’enamora mai veu que la noia que ha conegut al museu surt del portal i tomba per un carrer. Ell s’aixeca d’un bot. La segueix”.
Quim Monzó, “Sant Valentí”, El perquè de tot plegat.

16. TAULA TORONTO
“Davant tots féu sposar a París e la enamorada Viana ab gran alegria. E feren tantost bodes en les quals se feren [...] axí de justes e torneigs com de dances e momos e altres gales que alegraren molt la festa”.
París e Viana, anònim.

17. TAULA ORLANDO
“Acustuma lo amor ésser criat de plasents pensaments”.
Francesc Alegre, “Raonament fingit entre Francesc Alegre i Esperança”.

18. TAULA PLYMOUTH
“Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys [...]. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos...”.
Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar.

19. TAULA MOSCOU
“Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor”.
Pere Calders, “El fill de Venus”.

20. TAULA L’HAVANA
“I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me”.
Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a penyora”.

21. TAULA INVERNESS
“En aquesta segona setmana de vegades li pessigava les orelles [...], i ella, meravellada d’un afecte de tan ràpid desenvolupament, es preguntava què faria, si continuava a aquell ritme, la tercera setmana, quan la seva provisió d’orelles s’hagués acabat”.
Elizabeth von Arnim, Un abril prodigiós, trad. Dolors Udina.

22. TAULA VIENA
“Aleshores, si la facultat estimativa prejutja que el plaer que ha percebut en aquell objecte és extraordinari [...], n’és conseqüència que desitja amb vehemència obtenir-lo per haver-lo jutjat un plaer extraordinari”.

Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, “definició”, trad. McVaugh i Giralt.



El munatge és cosa de la decoradora del Mas, a qui vam contractar!
El nostre tema eren els viatges i la literatura, per això vam posar una maleta vella plena de llibres (entre els quals els meus) davall de l'escala vintage amb la disposició de les taules. Les citacions estaven dins d'un bagul de fusta a cada taula. La de Vergés és la que vam triar per a la dedicatòria que vam escriure a la fotografia i per als familiars de J. de La Rioja hi vaig escriure la de La Celestina. A gairebé cada frase hi ha detalls que encara fan més sentit per a nosaltres. També hi va haver broma interna a la taula on vaig col·locar el Curial e Güelfa. Vaig pensar molt on situaria què. Les figures del pastís també tenen al costat una bola del món amb la línia del meridià, pintada de roig, que passa per davant dels ninotets.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Paint Nite a Barcelona!

Materials a ArteBar Barcelona abans de començar.
Quan vivia als EUA utilitzava l'aplicació del mòbil MeetUp per assabentar-me d'excursions, exposicions i altres sortides culturals que em poguessin interessar. Una de les que em van cridar l'atenció s'anomenava Paint Nite. Es tracta d'un vespre (unes tres hores) en un estudi on et donen els materials necessaris per pintar un quadre (al que vam anar nosaltres les pintures acrílics), el que han anunciat al web per a aquella nit. Tothom surt d'allí amb un quadre davall del braç i potser noves amistats o, almenys, coneguts, atès que també s'hi fa networking durant l'estona de piscolabis. No ho vaig fer perquè em va parèixer car i em feia una mica de vergonya anar-hi sense conèixer ningú i pintar davant de desconeguts sense tenir-hi traça. Però a l'abril, mentre buscava activitats originals per fer als vespres amb J. a prop de casa, vaig veure que una parella nord-americana acabava d'obrir un local per fer paint nights a Barcelona. Vam triar el quadre de la Sagrada Família, però al final no vam comprar les entrades no recordo per què. Així que la setmana passada quan vam veure que tocaven gira-sols no ens ho vam pensar més. Vaig aconseguir convèncer J., que no ha agafat un pinzell en sa vida i hi vam anar. Només costa trenta euros per parella. Aquell dia estaven tots els llocs venuts, tot i que normalment hi fan esdeveniments d'AirBnB. També organitzen comiats de solter.

Tot i que no ho diuen clar al web tota l'activitat és en anglès i hi va gent de tot arreu. Hi ha un noi català que també assisteix i ensenya. Em pensava que els resultats serien més homogenis perquè el professor va explicant pas per pas què hem de fer, però et dóna molta llibertat i promou la creativitat: nombre de flors, colors, disposició del full i posició dels elements... Els quadres no s'assemblen els uns als altres més enllà del tema. Jutgeu-ho per vosaltres mateixos. A mi em va sobrar temps a la primera part de la sessió, mentre que vaig haver d'afanyar-me molt a la segona part, després de l'aperitiu. J. estava molt i molt concentrat i poques vegades l'he vist xalar tantíssim. Tots molt amables. Segur que repetirem. A més, vaig conèixer una parella holandesa que viu a Barcelona des de fa un parell d'anys i estem en contacte.


De moment, deixarem per una altra ocasió penjar els quadres a casa... Aquest és el meu.

El del J!!

dijous, 17 d’agost de 2017

Encerts o consells (encara sobre el casament)

El nostre rebedor ara mateix.

Ja han passat més de dues setmanes des del casament i, de tant en tant, encara ens arriben fotografies precioses per WhatsApp que ni sabíem que existien, però, per naps i per cols encara no he escrit una de les entrades més demanades i més difícils: a partir de l'experiència, què recomanaries i què no. I això que aquesta setmana, festes de Gràcia a banda, ha estat molt tranquil·leta (i estranya). Ahir em va fer gràcia un comentari de J, que sol ser molt callat pel que fa a aquests temes. Quan tornàvem de la platja de Mataró em va soltar un "és que va ser un dia perfecte. Va anar tot tan bé que no en canviaria absolutament res; no gosaria tocar-ne cap detall". Em va deixar a mi estupefacta perquè compartim aquesta impressió, tot i que jo solc ser l'optimista malgrat que tots dos ens podem considerar perfeccionistes nats. Per tant, el que vull destacar és allò que penso que pot ser útil per a molts altres nuvis que preparen el gran dia; almenys, jo estic equipada, amb això i molt més (scrapbook de preparatius inclòs) per poder aconsellar germana, cosines i qui faci falta. 

També m'agradaria aprofitar aquesta entrada per fer-vos cinc cèntims dels meus sentiments just després del casament. Vaig estar una setmana sense tocar de peus a terra. Mai no m'havia alegrat tant de la data que vam triar (que havíem hagut de canviar). Hi vaig afegir un motiu. El primer era per una qüestió de temps: els preparatius en demanen i, tot i que es pot fer amb menys temps, si vols celebrar el casament al juny o al juliol (temporada alta) i en dissabte no s'hi bal a badar. Ara fa un any que vaig tornar a Catalunya i que va finalitzar la beca. També volia que fes calor, que em permetés, a mi que sóc fredolica, portar un vestit sense mànigues o de tirants (va ser paraula d'honor) i patir poc per la pluja. De totes maneres, després vam parlar molt amb el Mas (iniciativa d'ells) perquè estigués tot preparat i els convidats no es rostissin durant l'aperitiu. També vam repartir ventalls a l'autocar i a l'entrada del monestir, tot i que dins s'hi està fresquet. El segon era perquè al juliol només impartia el curs de l'Ateneu i vaig tenir temps per anar a la platja i no semblar la núvia cadàver i, sobretot, per preparar jo mateixa els detallets i veure els proveïdors que demanen quedar les darreres setmanes, que són molts. Cada detall l'havia de repetir un centenar de vegades (com ara els escrits a les carpetes que vam donar amb una fotografia de la parella de convidats amb els nuvis) i jo ho temia des que vaig escriure a mà el més d'un centenar de recordatoris de la comunió. Els testos per a les plantes (idea de darrera hora) no els vam trobar per a tanta gent (200 convidats), de manera que vam fer a mà ma mare i jo la presentació. El tercer motiu ha estat que tinc tot l'agost de vacances, de manera que l'efecte lluna de mel de la primera setmana encabat, de pair-ho tot (que no ho hauria pogut fer de viatge de noces), me l'he pogut permetre, mentre que J. encara no s'ha agafat vacances. 

Respecte d'això vull dir que ens va costar molt prendre la decisió de quan anar de viatge de lluna de mel. He llegit comentaris per la xarxa sobre si és millor triar la destinació segons la data del casament o a la inversa. Nosaltres no vam pensar en el viatge fins després de fixar la data, en un moment en què volia descansar de tenir sempre el bitllet d'avió a la butxaca. I que teníem com a referent casaments en temporada d'estiu, de vacances, de sol... Però hi ha estacions per a tots els gustos i tinc amistats que s'han casat al desembre, amb una decoració molt diferent. Es poden beneficiar de descomptes les parelles que es casen en temporada baixa, en divendres (tot i que és complicat per a qui treballa)... Quan vam triar Japó i Maldives jo ja treballava al primer institut i ens van dir a l'agència de viatges (aquest cop vam decidir deixar-nos-ho muntar) que era millor organitzar-ho amb uns set mesos d'antelació. Però hi pensàvem com un viatge que volíem que fos ideal, molt i molt especial i ens feia il·lusió, per paisatge, visitar el Japó a la primavera (l'espera ens va semblar massa llarga i, de fet, ara ja frisem per anar-hi) o a la tardor (per l'espectacle de les fulles seques). A l'agost la xafogor es veu que és insuportable i que està pleníssim de turistes com ho hauríem estat nosaltres. Vam optar per l'octubre i ens han acabat oferint més detalls que si hagués estat a l'agost. Però ens va costar molt decidir-nos perquè jo era substituta a Secundària i el curs que ve volia canviar d'àrea territorial, del Vallès Occidental a Barcelona (necessites un número més baix per optar a una vacant, que és una plaça per a tot l'any com a substitut, però que compta amb vacances i permisos com el de la lluna de mel). No sabía si em tocaria vacant, encara. I J. canviava de feina (al final, a l'agost és quan en tenen més, així que bé). Finalment, em van assignar una vacant de mitja jornada a Barcelona a la qual he renunciat en benefici del contracte d'investigació que començo al setembre. Com a la major part d'empreses avui dia, pots sol·licitar un permís de 15 dies per casament durant un any. 

L'únic incovenient que fos al final de juliol ha estat que se'm van adormir dos dits del peu pel calçat (i portava sabates de recanvi que em vaig posar per entrar al saló del banquet directament) i encara avui en tinc un de mig adormit. Fins ahir no vaig aconseguir que em visités cap metge (i de medicina general, que els traumatòlegs d'aquí estan de vacances). Ens ha passat el mateix amb tots els serveis per al postboda: floristeries, perruqueria, altres serveis... i avui amb la cerca de tintoreria, que m'ha costat). Si us ho expliqués, de bo que tenim anècdotes molt divertides, això sí.

Aquell dia tot va passar molt ràpid. Ja vaig dir que havia estat molt natural i especial alhora. A més, va passar-nos volant als dos, i això que abans del pastís ens va entrar una mica de cansament i això que no estàvem nerviosos (només per anar al lavabo, que vaig aconseguir fer-ho sola, amb vestit amb cancan i maniobres per fer perquè la regla va venir a destemps, però més avall hi trobareu la bossa de mà miraculosa com a consell). Va passar ràpid malgrat que va ser un casament de dia i que el vam aprofitar fins a mitjanit. L'autocar del poble va sortir a les 8 i nosaltres vam retirar a les 23.30 (l'autocar familiar havia marxat a les 20.45, deixant gent que no volia tornar i tot i els amics i familiars que no anaven al poble o que duien cotxe). Ens quedava la nit de noces per davant! Al gra: ara ens és impensable una situació en què no haguéssim pogut estar amb els convidats durant tot l'aperitiu. Vam tenir l'entrada igual, perquè el Mas guiava quan podia pujar el cotxe dels nuvis, quan havien de passar al segon espai els convidats i entrar nosaltres amb la música que havíem triat per al passeig d'entrada a l'aperitiu... Només vam fer les fotografies del claustre del monestir de Sant Cugat, aquell dia, que és gratuït si ho fas durant l'horari d'obertura i avises. Fantàstic, no ens vam cansar ni vam passar gana, vam estar per tothom i tothom volia fotografies amb nosaltres. La gent no ho entenia i ens van felicitar per haver arribar de seguida, per no fer esperar (a les 14h érem a l'aperitiu; vam fer la missa breu, també un encert). Aquest era un altre dels motius pels quals vam triar el Mas de Sant Lleí: perquè allí hi teníem un escenari idíl·lic (naturalesa, jardins, masia medieval). En principi ens hi havíem de fer un parell de fotos aquell dia però ho vam deixar per a... ahir. I aquesta és una de les recomanacions que us faria per gaudir al màxim d'aquell dia:

1) EL SERVEI DE FOTOGRAFIA DE POSTBODA. Avui dia els fotògrafs ofereixen serveis de preboda, casament i postboda. El de preboda (alguns fotògrafs hi obliguen) és per conèixer la parella, com es mou i establir-hi sintonia i aconseguir fotografies vestits amb roba informal però arreglada per al save the date, la invitació o per a detalls del casament. Nosaltres no ho vam agafar i sabeu que la marca de la casa va ser el segell amb les nostres cares (jo l'he reciclat per a l'avatar, el meu dibuix) d'Invitacionesdepapel. El fotògraf ens va aconsellar el postboda, tot i que jo tenia clar que volia que es veiés quines fotografies eren d'aquell dia i quines no (vaig aprofitar ahir per fer-me un canvi de pentinat, més informal, de recollit a semirecollit ondulat i sense tocat i J. va canviar els complements; el ram va ser d'estil bastant silvestre de la Noguera). El vam agafar i va tenir lloc ahir (la disponibilitat era complicada i més amb un pont pel mig). Total: 3 hores. Els àlbums sense postboda que vam veure tenien 15 pàgines i amb postboda 20, però són moltíssims més originals que tindrem. Encara no hem vist les fotografies oficials, tot i que ahir ens van obsequiar amb una de les del claustre, que hem emmarcat de seguida: una preciositat. I molt natural. Somrients.

Per al postboda vam tornar al Mas perquè allí ho tenim tot i vam poder aprofitar-ne tots els racons. Ja sabeu que el fotògraf Gabarrella coneix molt bé l'espai. També havia treballat al monestir i té molts anys d'experiència en l'ofici. Va venir també el càmera (per al vídeo), tot i que, com que ens diuen que no en fem cas, encara no me n'acabo de fer la idea, del que queda gravat. En un moment determinat era davall del jaqué de J., la càmera de vídeo. Vam fer fotografies dins de la masia, al pati interior amb els arbres decorats (un dels meus llocs preferits del Mas), davant de la Sala Santa Justa, amb el safareig de fons (la vaig demanar jo i vam fer equilibris perquè anaven els aspersors, a la glorieta, al jardinet amb flors, a la font amb els cignes del llac, al cartell de "LOVE", a la font de l'entrada principal... Dues hores. Ens hauríem hagut de saltar tot l'aperitiu i no hauríem anat tranquils, a més jo no hauria aguantat les sabates. Ells no són partidaris de fer esperar tant els convidats, tampoc, de manera que no n'hauríem fet tantes o esperat el moment perfecte per al petó de fons amb els cignes en primer pla. Encabat vam triar la platja de Mataró: fotos amb barques, a les roques, a la platja i... dins de l'aigua amb el vestit! El meu moment preferit! De fet vam tenir observadors fins que van aconseguir treure'm el vestit (duu molts botons, tota l'esquena fins més avall, a més de cremallera i no són falsos, els acabats són preciosos) i duia a la part de baix el biquini i els sostenidors del casament, sense tirants i de punta) dins de l'aigua, perquè pesava massa. Portàvem una maleta amb tovalloles, bosses industrials, xancletes, roba de recanvi... Vam xalar els dos; jo, moltíssim. Tothom badava, això sí, i fins i tot ens miraven des del passeig. Va ser un final espectacular. Vam tornar a aprofitar el vestit i vam passar-nos ho molt bé. (M'han devorat els mosquits, però). També és veritat que és més difícil (som)riure i mirar-nos com el dia del casament i que tens més sentit del ridícul... Tenim moltes ganes de veure els resultats. Tampoc no calia patir per la roba.

2) La bossa de mà per a la núvia. Ma mare me la va comprar. Blanca. La duia ella i la vam deixar al costat de la taula durant el banquet. Sempre era a mà. Ventall. Pintallavis (en realitat, me'ls vaig repintar una vegada però va acabar de seguida als llavis de J., per tant no hauria calgut comprar-me el mateix que van usar per maquillar-me), mocadors, tampons, compreses i salvaeslip, sabates de recanvi més planetes, agulla imperdible, desodorant (no hi vaig pensar més), mòbil apagat, em vaig deixar el DNI però em van acabar deixant entrar igual a l'hotel la nit de noces, claus de ca nostra i de cals pares. Em penso que no hi tenia res més. Ah, sí, les ulleres en una funda! Me les vaig posar al banquet (força) i al ball. La maleta de la nit de noces era al cotxe de J. i la maleta de cals pares, on vaig dormir la nit abans, allà. Hi ha llistes a Internet sobre què ficar a la bossa. També hi tenia una ampolleta d'aigua, tot i que tan bon punt vam arribar, el Mas ens va donar begudes fresques tota l'estona, al cotxe i tot. I jo vaig tenir accès a un tocador ampli per anar al lavabo tranquil·la. També es van ocupar ells del ram i de tot en general. Tenien servei de guardaroba. (Per als convidats, vam oferir espardenyes de recanvi per al ball en un raconet).

3) Sé que ja ho vaig recomanar, però ho torno a dir: l'aplicació Wedshoots. Els àlbums de fotografies oficials triguen i ara és temporada alta de casaments, de manera que t'hauràs d'esperar per veure-les. Pots fer-te pesat i demanar-les per WhatsApp, a grups, i d'anar-les pescant de Dropbox, correus, xarxes socials (crea etiqueta)... però Wedshoot crea un àlbum virtual privat compartit amb tots els convidats. Malgrat que ho vam explicar quan repartíem les invitacions a la gent jove i hi havia un QR, la major part dels convidats no miren què diu el QR ni tampoc al del cartell de benvinguda (aquí, els joves sí). Ma mare va escriure unes instruccions molt didàctiques sobre l'ús de Wedshoots que va difondre l'endemà a través de WhatsApp. A mesura que la gent conegui l'aplicació, els convidats hi col·laboraran més encara (per part meua ho han fet moltíssims, encara que no és automàtic i fan selecció) i al moment, sense seleccions, que és el que vols de les fotos on tu no arribes no vols fer-ho. Les fotos entranyables mare-fill, les de quan caminen cap al monestir, les de la pujada al Mas, la que ha quedat moguda pel ball... sí, les volem totes. Tothom ja està molt conscienciat, però tenir un àmbum privat també fa que circulin menys a través de les xarxes socials (que pots controlar tu; crea una etiqueta vostra. Nosaltres la vam difondre amb una pissarreta al Mas).

4) Contractar més de dues hores de DJ val la pena? Sí. Van acabar sent-ne 4, i això que l'autocar es va endur una seixantena de convidats, si no m'erro. Fins al final. Sense haver de fer marxar ningú. Amb barra lliure i candy bar. En el nostre cas fan pagar per convidat les hores extra, pel nombre total, encara que tinguéssiu l'autocar contractat per marxar a una hora determinada (amb dos conductors, per cobrir tot el dia). Teníem una cançó demanada per marcar el final de la celebració, "Bona nit" dels Pets.

5) La llista de noces (a més del número de compte). Això redueix (no esgota) els regals que no podem utilitzar i, moltes vegades, ni canviar. La vam fer a Tortosa perquè vam pensar que era on més convidats hi recorrerien. A Ramoncita Regals. Ens donaven després un percentatge per acabar d'adquirir més regals i encara vam acabar desembutxacant una mica més per acabar de comprar la coberteria (l'havíem dividit en diferents unitats) bona completa (coberts del peix inclosos) i els ganivets bons de cuina. Ens van fer descompte. També hi pots canviar altres regals que hi hagin comprat de fora de la llista, tot i que no ho vam fer. Estava pensada sobretot per a persones que volien fer un detall. Després hem repartit (ma mare) els panolis.

Fa un any que vivim junts, què hi vam exposar?

- la coberteria, (no la teníem completa i la vam acabar de completar amb el percentatge de regal i vam pagar el que quedava)

- cassola per guisar gran i cassola per guisar petita per a foc d'inducció (estem de lloguer i el de vitroceràmica no es pot usar amb el d'inducció, així que val la pena ser previsors),

- paellera,

- conjunt de ganivets a/taco, (va quedar pendent i ho vam comprar nosaltres)

- bàscula cuina i medidor de cuina,

- morter mitjà i mà de morter (va quedar pendent, però ja ens ho havien regalat, pel sant),

- bols d'aperitiu petits, mitjans i grans,

- catifa per al bany,

- maleta mitjana (pendent; per a més endavant),

- xampanyera,

- pinces de gel,

- conjunt gin-tònic (a J. li agrada),

- coctelera (a mi m'agrada),

- medidor còctel i sis copes de còctel.

Si n'haguessin tingut, hi hauríem afegit un quadre o objecte de decoració i uns llençols d'estiu.

Ara tenim tres smartboxes per gastar. Els diners, per al viatge de noces!

6) Web? Wedding planner/organitzador? Decorador? No vam utilitzar servei d'organitzadors de casament, tot i que ens en van informar a la fira: hi ha serveis en què coordinen aquell dia (autocar, monestir, restaurant) o porten coses als restaurants. Si el servei dels llocs contractats és bo no us farà cap falta. Si hi contracteu els preparatius, tenen proveïdors de confiança i us poden assessorar. Els preus pel servei complet no són abusius, però, tot i que hi ha molta feina, es pot fer perfectament. En el nostre cas treballem els dos i me'n vaig encarregar jo. Ma mare em va ajudar amb les manualitats els tres darrers dies perquè abans era al poble cuidant el iaio. Realment, ho veig viable. De totes maneres, és feina si aneu afegint-hi detalls. Vam contractar la decoradora del Mas, que va tenir bones idees, però també ho podeu fer vosaltres, sobretot si sou manetes. Vaig comprar materials de papereria a Cromatismes de Gràcia (la que tinc més a prop) i a Konema (us recomano moltíssim Konema al Pg. de Gràcia. T'ho expliquen tot: com fer la paperina, què necessites, mostres, quantes unitats. Millor que ho feu amb temps, però hi ha manualitats com les paperines que s'han de deixar per al final. Penseu on les posareu i qui les repartirà, si cal. Jo comptava amb moltes mans. Web? Senzillament, no ens agradava la idea. És el nostre casament, però la invitació recollia totes les dades i no pensem que els convidats es dediquin a anar entrant al web. Si el casament implica un desplaçament de país o vols per a tothom (l'anomenada wedding destination), aleshores deu ser pràctic. A més, no hi penjaria les fotos nostres. El capellà volia saber si en teníem, per això ho dic. Des de Bodas.net també se'n poden crear. O Weebly.

7) Coreografia del ball assajada. Va ser un moment estel·lar malgrat que no les teníem totes. Com que tothom sap que no ballo (o gairebé tothom) i tinc la imatge de "noia estudiosa de biblioteca" vam deixar-los amb un pam de nas. No ho sabien ni els pares ni ma germana. Ningú. Va ser difícil pels horaris i els viatges de J., però ho vam aconseguir i els tres vídeos on està gravat (gairebé sencer) són el que més he mirat darrerament. I encara circulen. A més, se senten les exclamacions del públic, que aquell dia ni ens hi vam fixar. La llàstima és que algú havia sortit al jardí a deixar coses al cotxe i se'l va perdre i que va sonar la música (ja estàvem preparats) i, com que no vam avisar, no tothom se n'havia adonat, però segur que J. ho va agrair perquè el començament li feia molta vergonya (i que consti que jo vaig fer-ho per ell). El segon ball va ser un vals de tres minuts, tradicional, amb els pares, sogres, padrins i tothom.

8) Vam substituir un llibre de signatures tradicionals o les petjades dactilars per targetetes amb frases i sobres per ficar dins d'una bústia americana que ara fem servir per deixar-nos missatges al rebedor. Ara la bandera està baixada, que vol dir que aquest matí no m'ha deixat res abans de marxar a la feina. Després ho he recollit en un scrapbook d'un format diferent que té bosses per a fotografies, pàgines per enganxar els fulls que ens van escriure els convidats i separadors. Hi he enganxat també les felicitacions en forma de targeta. Ha quedat molt bé i no es perdrà res. També hi són les fotografies dels convidats que vaig dur a revelar a Fotoprix i que no formen part de l'àlbum extraoficial del casament de Mr Wonderful, un altre encert. Ens endurem l'àlbum seu menut de viatges a la lluna de mel.

Després del casament i de mesos de preparatius he trobat a faltar aquestes dues rutines, que van durar unes cinc sessions cadascuna, però que ens feia fer coses que normalment no hauríem provat (per això el postboda també va ser tan divertit): les sessions del curset prematrimonial, que inclou el potluck final, i els vespres de coreografia, tot i que ens han deixat molt de temps lliure que ara hem compartit, junts, amb altres parelles d'amics.  

Una entrada llarga, però em penso que serà la darrera en què tractaré el casament (més endavant sí que vull publicar detalls del viatge).

dijous, 10 d’agost de 2017

La tria de la carta

Totes les fotografies d'aquesta entrada són fetes al Mas de Sant Lleí i són obra dels nostres conviadats. Camí de pujada a la finca. Just després d'aquest camí hi ha una font i l'entrada a les dues parts del mas. L'edifici ja és espectacular (i l'hem vist per dins, celler inclòs. Per cert, molts convidats es van fer fotografies al bany i a la zona chill out, molt moderns). L'autocar que venia del poble va aparcar baix.
Per petició popular (A.), us faig cinc cèntims de la carta del casament al Mas de Sant Lleí, tot i que no sóc una experta en gastronomia. Els aperitius van ser drets fora, a la part de la finca St. Esteve, que comptava amb una carpa. Van tocar l'Edu i el David, violí i guitarra i J. i jo vam arribar puntuals a les dues al so de Marry You. A l'entrada de l'aperitiu hi vam posar un cartell de fusta personalitzat, que feia joc amb les invitacions, dissenyat per Ilusions3D. Impecables i molt recomanables.

Sembla ser que totes les fotografies de dins de l'aperitiu són amb els nuvis o dels convidats. Els arbres estaven decorats amb cors que en penjaven i vam contractar flors per a les jardineres. Des d'allí, es veu la font que vaig penjar a l'entrada anterior. La Sala Santa Yusta, on vam fer el convit, dóna a un safareig (el meu lloc preferit) i als jardinets amb glorieta. Per decorar-la, a més de flors per a les jardineres, vam contractar la catifa roja, preciosa per a l'entrada al banquet. La fotografia que vam donar com a detall als convidats la vam fer al pati interior, on se solen fer les cerimònies civils. També estava decorada. Es nota que el lloc m'encanta i l'àpat ens va entusiasmar a tots. A més, m'ha agradat saber (despús-ahir a l'aniversari de la sogra) que els convidats del nuvi encara comenten tots els detalls que vaig preparar per al casament i el ball nostre (jo que no ballo mai, mai). Això sembla una nota a peu de pàgina...
Els aperitius van ser molt nombrosos i innovadors (com ara mini-hamburgueses amb xeringues de quètxup injectable, una mena de pipes de gamba, culleres amb ou de guatlla amb altres exquisideses), a més dels platerets d'arròs, fideuà, raclette de formatge (un amic que encara en parla la va fotografiar; jo vaig badar)... i la barra de begudes. Nosaltres hi vam afegir dos pernils amb els talladors corresponents, que van tenir molt d'èxit. 
No és fàcil trobar les fotos... però aquí la teniu.
Detall de la Sala Santa Yusta. La taula redona del fons és la presidencial, el Meridià de Greenwich, on ens vam conèixer J. i jo. Totes les taules tenien noms de llocs on havíem estat i una frase literària d'amor, com us vaig explicar:

Un cop dins, aquests van ser els plats que mostra la carta, fotografiada a l'entrada anterior. Ja sabeu que vam fer el tast a l'octubre. Entre els plats de diferents menús que havíem seleccionat, en vam triar dos com a finalistes per a l'entrant, dos per al plat principal i també vam tastar quatre postres (delicioses, sobretot la del pastisset de gianduià amb fruita, però jo volia tallar un pastís de debò, que em feia més de casament). La tria va ser difícil i érem els sogres, mon pare, J. i jo: entre el lluç a la marinera amb musclos i gambetes i l'abadejo; el sorbet de mango i el de llimona (el sorbet és un afegit al menú proposat) i les postres. També vam afegir-hi la possibilitat que els convidats triessin cava Gramona des del principi (mon pare té el paladar fi, sobretot quan es tracta de caves i de pernil), a més del vi. A més, en aquella ocasió ens van deixar tastar quatre aperitius: la banya de foiegras, la mini-hamburguesa i dos més. El tast dels nuvis estava inclòs; el dels pares anava a part. No podríem estar més contents del resultat final:

ENTRANT

Tronc de bacallà amb cloïsses, bruschetta d'olives, tomàquet semi-sec i carxofes confitades.
(La pell que fa de bandera és cruixent i es menja. La salseta és immillorable; va ser el que em va acabar de fer decidir pel plat. Vam demanar-lo més fet que al tast. És una llàstima que aquell dia jo mengés sense gana, per les emocions, però vaig poder-ho tastar tot).
Les fotos dels plats les ha enviat mon padrí. Vam oferir plats adaptats a cada al·lèrgia i particularitat alimentària. Fins i tot amb el pastís (per als al·lèrgics als fruits del bosc) i també vam triar el menú infantil. Tothom que ho va necessitar ha destacat aquest aspecte tan cuidat del casament. Això és mèrit absolut del Mas.

PRINCIPAL (Era el meu preferit, tot i que cada vegada trobo més difícil triar-ne només un):

Xai de llet del Vallès a l'antiga, amb puré de patata a la tòfona.



XARRUP
Xarrup de llimona al cava amb la seva escuma i maduixes silvestres.

PASTÍS NUPCIAL

Obra de Mericakes. Semi-Naked Romantic Cake amb flors naturals. Pastís de 6 pisos per a 200 convidats. Més de 80 cm d'altura de Red Velvet amb crema de iogurt, móres i maduixes macerades en un còctel Cosmopolitan (sí!). (Informació extreta del seu Fb). També es pot decorar amb fruita, però vam optar per flors naturals a joc amb el ram de núvia: lisanthius, rosa bombastic, clavell capuccino, hortènsia blanca, senecio, violé maquillatge, peònia blanca i scabiosa de Flowers by Bornay, que va facilitar les flors. 

Inicialment en lloc de iogurt portava mascarpone, que m'encanta, però a J. i a sons pares no els va fer el pes perquè el trobaven empalagós. Corresponia al gust de Las zapatillas rojas de la seua carta de gustos: http://mericakes.com/web/a-la-carta/#tartas. Vam demanar una segona prova, aquesta pagant. En total vam tastar el Gilda (som amants de la xocolata, però és més tradicional i farta més), Las zapatillas rojas (les dues versions, amb iogurt i amb mascarpone), Casablanca (em penso que al final no), La dama de les Camèlies (molt suau) i El mago de Oz. No em convencen els pastissos de llimona, però darrerament n'he tastat un que potser m'hauria fet incloure El padrino al tast).  

Detall del pastís, de Mericakes. Fotografia de Mericakes. Flors de Flowers by Bornay, de conjunt del ram. 

Portava davant les figures dels nuvis. Fotografia de Mericakes al Mas.

Foto d'un convidat. Els talls dels nuvis van ser el doble de grossos, però no me'l vaig poder acabar. 
Petit fours
Cafès, infusions, carro de licors i carro de gintònics.

Celler
Blanc Mont Marçal
Negre Viña Pomal Criança
Cava Gramona Imperial
Solán de Cabres i Vichy Catalán


Afegeixo les figuretes del pastís, que van vestits com nosaltres. Obra de Mr&MrsbyAni. El ram també està molt ben aconseguit. Marcat en roig, el meridià.

No vam tenir els gots buits en tota l'estona. Després hi va haver barra lliure durant tot el ball i al moment del ball van destapar la candy bar, gentilesa per contractar hores extra de DJ. Les llepolies també van fer furor entre grans i menuts i m'estranya que no s'acabessin! El racó va quedar molt bonic. 

Per cert, l'endemà ens van dur l'esmorzar a l'habitació a l'hotel d'Aires de Vallromanes i, després de l'spa, vam dinar al restaurant, que també ens va agradar molt, malgrat que seguíem desganats. 

Va, un extra (em queden pendents els consells o "grans encerts" per a una altra entrada): què vam ballar? Mercè Pastor, la coreògafa, va fer un muntatge de l'All of Me + la bachata Mi bendición de Juan Luís Guerra. O potser ja us ho havia explicat? N'hi ha vídeos (privats).

Bon profit!