Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2019

El primer mes amb L.

La setmana passada L. va fer un mes. Ho vam celebrar amb el pastís L., creació de ma mare. També vam fer una passejada més llarga del que és habitual fins a una granja propera. Encara fa fred i això limita les hores en què gosem sortir de casa amb L. Sovint simplement se'ns fa massa tard, però aquell dia el volíem celebrar de valent.Recordo com els primers dies no agafava el telèfon per sistema i no volia saber res dels missatges que encara m'arribaven de la feina. No havia ni pogut escriure el missatge automàtic que gaudia del permís de maternitat. No m'havia connectat a l'ordinador. Cada matí anàvem al metge o a un grup de lactància i la resta del dia anava mig nua per casa alletant-lo, provant la solució del dia.Eren dies de conèixer-lo. Per fi li havíem vist la cara, però encara no sabíem gairebé res de la seua personalitat. Ni tan sols vèiem clar que ens reconegués. També eren moments en què no decidia que s'adormís damunt meu (per poca elecció que tingui) men…

Lactància materna (2a part)

Acabo de tornar de compres. Roba per a mi i regal d'aniversari per a J. Ell s'ha quedat a casa totsol amb L., quan sol ser el contrari. Diu que ha fet tant de parlar, que no ha dormit gens, que només volia llet i plora que plora. Fins i tot li ha posat xumet (només ho havíem intentat algun cop de nit, sense èxit; si no cal, millor). Ara dorm abraçat damunt meu. Res no ens separarà, aquesta nit, almenys fins que anem a dormir.7. EL SUPLEMENT. L'endemà d'haver sortit se l'hospital, el tercer dia de vida de L, jo caminant eixarrancada gairebé, vam anar a l'HGC perquè li miressin el cordó. Estava bé, però el van pesar i ja havia perdut més del 10% del pes que tenia en néixer, 3,210 kg. La pediatra no es creia que a l'hospital l'haguessin pesat bé. Estava groc. Ens va dir:- que hi havíem de tornar l'endemà, que li havien de fer un billycheck en una altra ala de l'hospital, amb els nounats. Estava groc i podia estar relacionat amb el pes.- pesava 2,80…

20 dies de lluita per la lactància materna (1a part)

Fa temps que tinc pendent aquesta entrada. Tants, que ara mateix L. ja ha fet un mes. Però volia escriure-la des de l'ordinador, de forma ordenada i amb apartats. Al final, he decidit fer-ho com darrerament o quedarà al llistat de temes sobre els quals al final no he escrit.Últimament només us parlo de L., però a casa hem continuat avançant pel que fa als mobles i l'habitació de L., hem seguit tenint paletes, comercials de postvenda i descobrint desperfectes de la constructora Vias i la promotora Sòlvia. Ara, a més, l'Ajuntament per fi ha revisat l'edifici i els fan aplicar els canvis (la protecció dels grans finestrals del menjador, el model de les làmines de la façana i altres qüestions). Amb L. de tres dies a un mes, ha estat molt difícil. J. s'ha estimat més comprar ell pintures especials perquè no haguéssim de tornar a dormir els tres al sofà. Va passar la primera setmana de vida de L. Van venir a arreglar una paret i el radiador, mal ancorat. Van usar uns quí…

Epístola

M'agradaria tenir un lloc on adreçar-me a vosaltres i tenir resposta, encara que només fos un gest familiar vostre o poques paraules. M'hauria agradat que el coneguéssiu, que penséssiu que no hi pot haver res més bonic al món i que us vinguessin al cap tants de records feliços de tots nosaltres quan érem menuts. El vostre primer besnet ha sentit a parlar de vosaltres des que era a la panxa. Sé que, tot i que no hem pogut veure la vostra, vosaltres no us heu perdut la cara de goig de les iaies quan el van venir a veure aquell primer cap de setmana. Heu vist tot el que la iaia P. li ha cosit durant mesos amb la il·lusió de l'espera. Testimonieu millor que no pas jo la seua mirada cada vegada que, malgrat la distància física, en reben una fotografia.Em transmet seguretat pensar que vetlleu per ell igual que vetlleu per tots nosaltres. Ja heu vist que és molt menjador, que deurà ser més alt que els seus pares, que li agrada la música i l'himne del Barça. Heu sentit el so d…

Demà

Demà L. farà tres setmanes. Aviat és dit. Fins ara em fixava en ell, en com anava creixent, canviant, comportant-se setmana rere setmana. Quan en va fer una havia recuperat i superat el pes de naixement i era la primera pesada que no en perdia. Tenia moltes ganes de comprar un pastís de xocolata i de celebrar-ho, però el dia a dia ens xuclava. El dia trenta J. i jo vam fer 11 anys junts, ell va comprar el pastís i ho vam celebrar tot una mica, perquè voltant i girant ni tan sols havíem fet res especial pel nostre primer aniversari de noces. I de cop, he girat el full del calendari de la nevera i m'he adonat que aquesta setmana em portaran el segon ram. Enguany, per Reis vaig demanar quatre rams de flors a domicili, un per mes, segura que seré a casa pel permís de maternitat. El primer va arribar la primera setmana de gener, encara embarassada. Pocs dies abans de tenir Lluc. Quan arribi el segon ja quedaran pocs dies perquè faci el mes. El primer mes. I torno a tenir la sensació qu…

Malden (fa fred)

(Des del mòbil, L. als braços, durant una petita part de la visita dels sogres). Fresqueja. Diu que demà encara farà més fred. A vegades penso com hauria estat tot amb L. a Boston. No hi vaig anar mai per quedar-m'hi, encara que un cop allà hi vaig pensar. Feia un any i dos hiverns que hi vivia i m'hi havia fet. He estat a punt d'escriure que hi vivia molt intensament, però més intensos que els dos anys aquí ja no jo puc concebre. El temps familiar ha anat molt ràpid; han canviat moltes coses. Han canviat les persones, aquelles que més estimem. I ha canviat la quotidianitat. L'altre dia mon pare em va portar a la Seguretat Social per demanar el permís de maternitat i l'alta de L. A la tornada vaig recordar-li que feia dos anys dinàvem junts els dijous. Ell em venia a buscar a la feina, un institut de Terrassa on feia de professora. Era a prop de la seua feina. Aparcava a la sortida del centre i dinàvem al Parc Vallès. Ni ell ni jo ja no treballem al mateix lloc. Se…

Que tota aquella merda valgui la pena, d'Anna Mas

Imatge
Uns dies abans de tenir Lluc em va arribar a casa un llibre molt especial. Era un recull de contes intitulat "Que tota aquella merda valgui la pena". Hi havia una dedicatòria de l'autora escrita a mà. Era l'obra d'una antiga alumna meua de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on vaig treballar uns mesos ara fa tan sols dos anys. Aleshores l'Anna feia el primer curs de l'itinerari de Narrativa. Aquell juliol ens vam citar a una pastisseria de la vora de casa meua per tenir una tutoria, parlar del curs i del seu futur. Em va sorprendre la seua convicció. Un parell d'anys més jove que jo, volia deixar-ho tot per l'escriptura. Jo no devia ser gaire persuasiva, perquè em va fer por. Vaig sentir que era una gran responsabilitat, que avui dia no es pot viure dels drets d'autor (encara que hi ha moltes feines relacionades amb l'escriptura creativa i la cultura i és una via que val la pena explorar. He conegut conductors de cl…

Tot allò que no hauríem fet mai

Hi ha experiències que, encara que per a molts puguin fer relativitzar tota la resta, altres simplement no tenen, ja sigui perquè les descarten o perquè no poden.En algun calaix de mals endreços hi desem tot allò que pensem que no farem mai. Jo a l'adolescència estava convençuda que no voldria ser mare: ni trobava cap gràcia a les criatures acabades de néixer que veus pel carrer ni a les més crescudetes ni tampoc no entenia gaire de què anava tot allò de l'instint maternal. Al meu primer xicot li encantaven els xiquets, anava de monitor de colònies a l'estiu i tenia molt clar que volia ser pare. Aleshores jo tenia moltes ganes de moure'm i de construir una carrera professional, d'estudiar, però ser mare no em cabia al cap. Afegiu-hi que no em veia amb cor de parir, d'aguantar-ne el dolor i que temia els disgustos de barallar-me amb els fills i de perdre els estreps. En el meu cas i sense rellotges biològics pel mig, això va canviar molt ràpidament (com tantes a…