dissabte, 21 de gener de 2012

David Hockney. A Bigger Picture a la Royal Academy of Arts


Avui m'he aixecat molt tard (tot i que la veïna nova s'ha encarregat d'anar-me despertant tot el matí. Haurien de fer alguna cosa amb la porta del mig del passadís, la que tinc just al costat de la meua habitació, perquè fa un soroll estrepitós, sobretot si la deixes anar.

La meua primera idea quen m'he llevat era anar a Chiswick, no queda gaire lluny d'aquí, tot i que es considera els afores de Londres, zona 3, més o menys com quan estàvem a Greenwich. Però la Chiswick House, imitació de la Villa Rotonda de Palladio, està tancada tota la temporada, també per restauració, així que només podia accedir al parc, que tancava a les 4 (quan es fa fosc) i entre el fred, la pluja i els 30 min. de caminada des de l'estació de metro amb perill de perdre'm (com que queda fora del nucli de Londres no surt a cap dels mapes que tinc de la ciutat, tot i que me n'havia dibuixat un basant-me en els mapes del google!) he canviat d'idea i he fet cap al centre neuràlgic de Londres: Picadilly Circus, per tornar a la Reial Acadèmia de les Arts. Avui estrenaven l'exposició de David Hockney, que també ha esgotat les entrades anticipades abans que comencés. Per tant, he hagut de fer una llarga coa per aconseguir una entrada per a les 3 de la tarda. I ha valgut molt la pena, com la de Degas, també de la casa.

No coneixia gaire Hockney (potser l'havia vist a la Courtland?), però quan vaig veure el cartell de la pintura que han fet servir per a anunciar-lo (al metro sempre em fixo en els anuncis d'exposicions, òperes i musicals) de seguida en vaig buscar més pintures per Internet. M'havia impressionat. Fa servir uns colors molt vius, juga amb la perspectiva, pinta sobretot espais naturals (però no lliures de la mà de l'home: camps llaurats, boscos amb un caminet...), el caminet no hi sol faltar, potser pels seus viatges per carretera, potser perquè vol que l'espectador recorri el caminet i se senti dins del bosc... Amb mi ho ha aconseguit, sobretot a la sala on hi havia muntats quatre quadres grandiosos d'un bosc. Eren pintures fetes des del mateix lloc (un motiu recurrent en l'autor, interessat a reflectir els canvis: de llum, del paisatge... durant el dia i a través de les estacions de l'any), d'un caminet enmig d'un bosc. Envoltada pels quadres em feia la impressió d'estar realment en un bosc. Hi havia xiquets menuts intentant endevinar quina estació de l'any es veia a cada quadre, amb molt d'encert o si la pintura devia ser de just abans de la posta, de primera hora del matí...

David Hockney és un pintor anglès de Yorkshire i aquest és el paisatge que més retrata en els quadres més recents. El pintor també va viure a Los Angeles i a l'exposició es poden veure collages fotogràfics d'aquesta època. Tot i que després no l'he trobat en postal i no l'he pogut comprar, m'ha impressionat molt la pintura rogenca del Gran Canyó de Colorado, del mateix roig viu de les casetes d'una altra pintura exposada en una sala diferent, cases massisses angleses i una cabina de telèfon a la part inferior esquerra del quadre. El carrer que travessa el poble no hi faltava. Igual que evoco les pintures que n'he vist aquesta tarda, Hockney ha pintat tant de memòria al seu estudi, recordant paisatges que li són familiars, com al mig de la naturalesa o a partir d'esbossos. Al començament feia esbossos amb carbó, però no diríeu mai per què ho ha subsituït! Per pintures amb l'Ipad! (Sabia que et faria gràcia, J. i potser també a l'afeccionat als Lakers). Fa un efecte molt estrany, sobretot les línies fines, que em recorden les del Paint, però si no t'hi acostes gaire... qui ho diria que estiguessin fetes a l'Ipad! Les fa pensant que han de donar lloc a quadres de dimensions més grans i així les imprimeix directament o, en altres casos, les tradueix a grans pintures a l'oli. També fa ús de la tecnologies en un altre tipus de "pintures", seqüències filmogràfiques gravades al mateix lloc però en diferents moments del dia i de l'any i que el públic veu de forma simultània a la pantalla.

Espero que us n'arriben les postals, perquè amb la proesa que representa comprar els segells adequats per aquestes terres...! Ara ja no n'estic segura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada