Què pensa Jekyll des de dalt de la finestra?

La florista ja retira, porta la vora de la faldilla bruta de pètals masegats. En passar fueteja la paret amb els volants d’aquells barats que s’esquincen queden enganxats a la sola i en despertar-me encara hi són. L’endemà les seues mans allí ah ara blanques i grosses i meues. Però durarà poc. Ell ho sap. És a mi, a qui criden? Utterson i aquell que. Les mans blanques, bé. Sí, aquí dalt tenen el Dr. Jekyll, el vell Harry!, amb quina cara em mireu. Si sabéssiu qui... O potser. Però no, encara no. Enfield, Enfield doncs; el del carreró amb el fàstic a l’esguard regirant-me i mi-te’l ara, aquests ullets de corder com la nena. Com m’hi barrejaria, amb ells, la de les flors i... però, Hyde? No, no, no és possible. On és, ara? Sap que no pot durar. Això, que es quedin aquí baix, ells, ni rastre ja de la florista. No en quedarà, de mi. Em fondré amb ell, tot alhora la mort i les ganes de viure seues. S’arrapa, creix. Apiada’t. Ets aquí? Les mans! Utterson. Les cortines. Queda poc. Ja no durarà gaire, Déu meu! Tu!

Es tracta d'un monòleg interior de Jekyll a l'episodi de la finestra de la novel·la. El monòleg no figura a la història original; és propietat de l'autora d'aquest blog. A la primera versió hi havia rates, també, i caus-laboratoris, perquè el Londres de l'època i les rates van lligats al meu cap, si l'any 2011 n'hi he vist pel carrer!