dilluns, 23 de gener de 2012

Soliloqui

 Tu, que mai no has fet una maleta, que en ta vida he vist que pleguessis uns pantalons, que planxessis una camisa, i ara em vols fer creure que a aquestes alçades n’has après? Que ha baixat un àngel i t’ha il•luminat el camí? Tants anys de “Laia, posa-m’hi tres jerseis, que a Lleida hi fa fred. Espavila’t, que si a les vuit el sopar no està em faràs fer tard”. Perquè és clar, la culpa sempre ha sigut de Laia, com que fer-te la maleta és la seua feina, com que en sendemà no s’havia d’aixecar aviat per anar al tros...


I ara el senyor s’ha tornat un sant i em torna a casa tot empolainat i amb els calçotets ben plegats dins de la maleta. I encara et penses que no me n’adonaré? Ha! Que no sóc jo qui et renta la roba, qui et sargeix els forats dels calcetins? O potser no en té prou a fer-te la maleta, que també t’ho ha de deixar tot net i polit, perquè arribis a ca teua i la teua dona no hagi de fer res de res! Seure i mirar-te, ben quieteta i a ratlla, que ja se n’ocuparà ella, de tot. La molt meuca! I d’això n’hi dius plegar la roba? Per “això” m’has canviat? Fes-t’ho mirar, noi, fes-t’ho mirar, que em penso que t’han donat gat per llebre.

A aquestes edats! És ridícul, ridícul, ridícul! Que no veus que la gent xerrarà? Però no, a tu t’és ben bé igual que la teua dona faci més d’una setmana que no es vegi en cor d’entrar al peix. “És que només mengem carn, aquí, Laia?”. És tot el que em saps dir?!  I no t’agrada tant la carn, doncs, que l’has haguda d’anar a buscar a casa d’una altra? Si encara em faràs creure que te n’hi vas al llit... Segur que cau rendida als teus encants, gairebé puc veure com et va resseguint amb els dits cada arrugueta, cada saxó. Això sí que t’ho garanteixo: li has deixat un record que l’acompanyarà fins a la tomba. Pots pujar-hi de peus: fins a la tomba!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada