dissabte, 28 de febrer de 2015

Rànquings

A vegades em quedo parada de quines són les entrades més visitades, perquè justament aquella que menys t'esperaves o on hi vas posar menys interès o que pensaves que seria menys atractiva, de sobte, te la trobes al rànquing. N'hi ha que canvien i n'hi ha que no se'n mouen. Durant un temps, el famós dinar de Nadal de Londres hi va ser, però ara m'alegro de trobar-hi alguns apunts nous (els vells juguen amb avantatge), dels EUA (que si mireu les 'etiquetes' veureu que amb sis mesos he escrit molt menys aquí que a Londres!). Alguns blogs que conec tenen un llistat a la columna dreta amb les entrades més visitades, però com que no sé afegir-ho, aquí teniu les que hi són ara:

1. Diada Estellés: en què em vaig limitar a copiar-ne un poeta i a remetre a un altre apunt que havia escrit relacionat amb el poeta. Sí, una d'aquelles entrades de les quals no et pots enorgullir, però que va formar part d'una diada que es va celebrar a la catoesfera. 258 visites.

2. Els treballs de recerca de segon de batxillerat. Aquest cada any rep visites a les mateixes dates per estudiants del batxillerat humanístic que busquen tema, però estranyament mai no hi han comentat ni han preguntat res. Al Twitter observo com aquesta barrera no hi és. També he de dir que no tinc els comentaris redireccionats al correu, que ho he de mirar manualment.

3. Joan Maragall. La llei d'amor. Sobre una representació teatral. Durant molt de temps, va ser el primer del rànquing, i almenys hi havia aportat un xic més que al que ara ocupa aquesta posició ^ ^

4. Primer pas. S'acostava aquesta gran aventura i l'acollida que va tenir l'entrada no me l'esperava.

5. Empire State Building. Del viatge als EUA del 2010. Malgrat el títol, els lectors hi entraven sobretot buscant Flatiron Building a les imatges del google, no sé si en català.

6. Compartirem l'aventura. Una mica més de tres línies i 84 visites. Després de temps sense escriure al blog, aquí vaig anunciar que me n'aniria als EUA i que el blog tornaria a estar actiu a l'agost (ho he acomplert).

7. Garraf. Un dels èxits incomprensibles.

8. Començo a pintar. Aquarel·les! I aquest darrer mes tinc el plaer de comprovar que dos apunts nous formen part dels més llegits. Moltes gràcies!!!

9. Museum of Science. Com deia Eva al primer comentari: en aquest hi havia molt de fato! Moltes coses, més enllà del títol,

10. Sopar medieval al Palau Requesens amb 60 visites. Un dels clàssics. Menjar. El menjar ha d'estar representat al rànquing. 

USS Constitution Museum

El dia del Museu de la Ciència vaig conèixer una noia turca de, si fa no fa, la meua edat, que es va quedar a viure aquí el dia que va venir a visitar sa germana amb sons pares. Ara viuen juntes. Vam dir que quedaríem i vaig passar a l'acció després de tornar-nos a veure al tastet d'olis. Com que viu en un dels poblets de les rodalies connectats amb bus amb Somerville i Cambridge, em va dir anit que no podríem quedar fins passades les dotze del migdia, és a dir, just després de dinar, per tant m'he fet un bon brunch improvisat abans de sortir de casa, cosa que no ha evitat que tornés a dinar a les 3.40 p.m. (m'he comprat un plat al supermercat de llagosta gratinada i era molt bo). [Pausa Skype].

Tot i que tenim dues concepcions molt diferents del que ens agrada trobar en un museu (botonets vs. panells informatius), la conversa ha estat agradable, avui feia solet encara que l'aire fos fred, estàvem a -7 en sortir de casa (això és calor comparat amb els altres dies) i al museu s'hi entra 'gratis, amb donació recomanada d'entre 5 i 10 dòlars per adult'. Anàvem al USS Constitution Museum, que malgrat el nom és el museu d'un vaixell que es va convertir en un símbol per al país. El vaixell (en femení, s'hi refereixen a la USS Consitution) va ser el gran protagonista de la guerra de 1812, una més contra els britànics. Tot i que els americans ja eren independents, les disputes amb els britànics continuaven: els motius que ens han explicat, a grans trets, que van portar els EUA a declarar la guerra contra els britànics (que sembla ser que va trigar molt a arribar-los la notícia i que, justament amb la guerra contra els francesos pel mig l'últim que volien era una guerra amb els americans) eren les restriccions comercials, el repartiment d'armes per part dels britànics als indis (o americans nadius) perquè s'enfrontessin als americans (descendents dels coloms) i l'apropiació de mariners/navegants americans per part dels vaixells britànics.

L'enfrotament, igual que el de Bunker Hill, desigual: el gran exèrcit naval britànic, amb una flota impressionant, contra els pocs vaixells americans (que comptaven amb un dissenyador de vaixells innovador. que va fer que tinguessin avantatge a la batalla, em penso que eren més alts els americans i per atacar un vaixell d'aquests es necessitaven tres vaixells britànics; a més la USS Constitution, que no va patir mai cap forat i que encara avui està de servei (al port de Boston; s'hi pot pujar amb passaport i gratuïtament, però quin desencant que avui fos tancada pel temps i no hi digués al web del museu ni ho sabessin allí) s'anomenava Old Ironsides perquè, tot i que està feta de fusta, l'artilleria hi rebotava. La resistència del vaixell va ser el que el va convertir en un símbol, i les batalles guanyades.

Les primeres sales del museu tenen poc per oferir, són més aviat sales de jocs i pistes, però després arribes a la sala de les maquetes de vaixells:

que podria no semblar res de l'altre món si no n'ets aficionat i just davant de la maqueta de la USS Constitution:


hi havia dos senyors, suposo que voluntaris, no sé si jubilats de la marina, que estaven molt interessats a saber què féiem dues estrangeres a Boston en una època tan freda, en un dia 'tan gelat' (???) en aquell museu (no és dels meus famosos, a la meua guia si hi és ni el vaig veure) i com ens havíem conegut i a què ens dedicàvem... i m'he afanyat a reconduir el tema a la guerra del 1812, perquè en aquell moment encara no havíem vist cap introducció al tema i jo ja començava a pensar que, tot i que no és de les guerres que coneixem més dels nord-americans, potser com que ells ho deue estudiar a l'escola no hi hauria explicacions. M'equivocava, perquè a les sales següents hi havia un munt de panells amb la cronologia i les explicacions corresponents (que han avorrit moltíssim la meua acompanyant, que es decanta pels museus interactius: m'hauria agradat veure-la amb Eva!), però m'ha agradat molt que ens en fes cinc cèntims i poder-li fer les preguntes que m'interessaven més sobre el tema. Ha estat molt amable i s'ho passava bé explicant-nos-ho, tot i que em penso que s'esperava més preguntes sobre el vaixell.


Hi ha diferents nivells d'explicacions al museu, no te les acabes, com a la majoria, però he comprovat com allò que a uns ens sobra és el que crida l'atenció als altres i valoro que es tingui en compte. La meua amiga per exemple s'interessava pels objectes quotidians, per la forja, per les tasses amb què es bevia als vaixells i jo buscava la història i els documents que hi estaven relacionats, per exemple. El pis de dalt em penso que ha estat més del gust de les dues (bé, jo em quedo amb el de davall, però hem tornat a coincidir més i a tenir més conversa sobre el museu): experimentaves la vida en un vaixell, miraves si complies els requisits per entrar a l'exèrcit marítim, l'equilibri al pal del vaixell, la dieta, on dormien... 

I hi havia un documental breu (redundant si t'has llegit les explicacions, però breu, vaja, que no hi perds res per estar-hi vuit minuts ;P).


De la darrera parada del museu se'n poden extreure dues conclusions: que, de tan patriotes, la majoria s'allistarien a la marina o que els que no ho farien són més avars i per això no voten (no té sentit, tenint en compte que el sou era un bon motiu per entrar-hi).

La part més esperada era pujar al vaixell (al web hi diu: sí, és obert) , però a causa del temps hi han penjat un cartellet i l'han tancat (tenint en compte que no hi ha hagut cap gran tempesta de neu aquesta darrera setmana, em pregunto si fa dos mesos que és tancat i els del museu no ho sabien. En tot cas, hi havia gent treballant a la coberta -hi fan reparacions de tant en tant-, així que potser la neu hi havia fet mal).
USS Constitution



dijous, 26 de febrer de 2015

Isabella Steward Garden Museum

Em penso que l'Isabella Steward Garden Museum era el darrer que tenia pendent de visitar a Boston. Així que quan avui he rebut un correu del professor d'anglès dient que havien quedat uns quants estudiants a fer un cafè a prop de casa meua i a xerrar un parell d'horetes perquè m'hi afegís, no he estat temptada de canviar els plans per a aquesta nit. Després d'un dia dur, les Esposes de Harvard havien organitzat una visita guiada al museu que us dic. La vaig reservar i pagar fa temps i avui teníem hora per a les set.

Érem quinze persones, gairebé tot noies i japoneses. Avui el museu tancava tard, a les nou, i la visita ha durat una hora i mitja. M'ha agradat moltíssim (a més, apliquen el mateix sistema els guies que els professors a classe i als seminaris, et fan pensar abans sobre per què aquell quadre és allà -l'exposició es conserva tal com Isabella Steward Gardner ho va deixar quan va morir perquè aquesta en va ser l'última voluntat i, si no es compleix aquest manament, el museu hauria de passar en mans de Harvard per desig d'ella, que voldria dir que els membres de la universitat hi podríem entrar gratuïtament amb un convidat-, et conviden a parlar i no et diuen mai que estiguis equivocat. Jo jugava amb avantatge perquè tenia certes referències religioses i mitològiques i perquè les noies orientals desconeixien molts referents cristians). No s'ha fet gens pesat, una hora i mitja trobo que és una durada molt bona per fer una visita guiada, tot i que la col·lecció té moltíssim més per oferir i no pots evitar tenir la sensació que és només un tastet. Tot i que al final ens han sobrat 30 minuts abans que el museu tanqués, tampoc no m'hi he entretingut, perquè estava molt cansada, avui i encara havia de tornar a casa i fer el sopar (normalment sopo a les sis, així que era tardíssim quan hem acabat). A més a més, hi ha moltes sales on els grups tenen prohibit aturar-se i que el guia no pot explicar. Tot i això, recomano fer almenys un cop la visita amb guia, perquè és un museu gens convencional i tot i que hi ha fullets informatius a cada sala, relacionar les diferents obres d'art amb unes quantes dades descriptives o enciclopèdiques ho veig difícil (almenys a mi em costaria assimilar-ho).


Restriccions. El museu en té un munt, de restriccions, per això les úniques fotografies que permeten fer són del jardí. Per això no hi pots entrar amb bosses (sí bosses de mà menudetes), abrics o roba agafada a la mà. No pots parlar-hi per telèfon, tot i que des de fa pocs són més permisius i permeten enviar missatges de text des del museu (perquè volen que es pugui consultar informació de les obres d'art també des del mòbil). En grup, com deia, hi ha sales que no les pots visitar amb guia, no t'hi pots aturar. No tenen un vespre o un dia gratuït com altres museus, No hi ha gaire llum a moltes sales per no fer malbé les obres (estranyament, la propietària va situar les peces d'art més importants de la col·lecció a la vora de la finestra perquè els toqués directament la llum del sol (he vist les finestres tapades) i feia servir llars de foc per escalfar-ho tot. M'ha sorprès moltíssim perquè penso que devia ser molt perjudicial per a la conservació de les obres.


Trobareu per internet molta informació sobre la propietària, una col·leccionista, una dona amb una educació exquisida, viatgera, interessada a adquirir només originals al s. XIX (n'hi ha d'Itàlia, Espanya, Holanda, ... també n'hi ha de catalans, per exemple aquest). A mi el que m'ha interessat més del museu és la disposició en la qual Isabella situà les obres. No es tracta només d'unir en un sol espai naturalesa, arquitectura (de palaus venecians, transportat directament, per exemple; tot compradet i amb factura), mosaics amb motius àrabs o romans, tapissos, pintures, gerros, mobles, escultura... totes les formes d'art que us pogueu imaginar, són les relacions que estableix entre obra i obra col·locada en un mateix espai el que més m'ha cridat l'atenció. Per exemple, recordo que hi ha una sala en què en un racó s'hi exposa l'Anunciació en un quadre central, a més a més un quadre que també combina les figures de l'àngel i de la Mare de Déu amb les formes arquitectòniques i la perspectiva de (és renaixentista, a la sala Rafael). Si t'hi fixes, a la dreta hi ha un quadre d'una dona que podria ser qualsevol i a l'esquerra hi ha una Madonna amb el Nen Jesús. Abans, Anunciació, Després, sembla dir la seqüència. Però és que al costat del Nen Jesús que es toca el peu hi ha una escultura d'un peu, totsol (no el de l'espina, eh). I això per esmentar un racó en què la simbologia no és tan marcada com en altres.



Al pis inferior, al costat del pati, hi ha una antiga sala de música que ella reformà (abans ocupava una part més gran del museu). A la paret, un quadre sevillà amb flamenques i músics, al terra peces de ceràmica i moscais d'estil àrab a les parets, un número 8/símbol de l'infinit i es veu que de Sevilla en un racó... aquesta mena d'elements i peces religioses (altars?) incrustades a la paret. En aquesta part de la sala tot molt festiu. A l'altra banda, el racó del dolor, en memòria de son fill, com si fos una capelleta, amb un guerrer que jau, entre altres peces. Paradoxa? La vida? Què volia dir amb aquests dos extrems dins de la mateixa sala? A poc a poc et vas adonant que les connexions que suggereix o que ens suggereixen estan molt pensades, no fa només de curadora, o potser sí, però és una artista, avui dia hi ha artistes que canvien el significat dels objectes per l'ús o el lloc on els exposen (potser això és el que et va passar amb la fitxa que vas enviar per a Parallels, Eva). 


La sala gòtica m'ha agradat especialment, i això que per a l'art pictòric (sobretot) em sol entusiasmar més el renaixentista. També m'ha cridat molt l'atenció la història que s'amaga rere el retrat que va encarregar la propietària, en què se la veu en un vestit negre, un collaret de perles al voltant dels malucs i... si t'hi fixes, unes ales d'àngel i una corona. Just davant d'una obra de presentació. Es veu que al marit no li va fer cap gràcia. Segur que en trobareu més informació al web del museu (jo avui estic massa cansada). 

Es veu que fa una vintena d'anys van entrar a robar al museu, van prendre'n 13 obres i com que la propietària havia deixat escrit que no es canviés res, si visiteu el museu veureu els marcs buits, enormes, sobretot a la sala holandesa en falten un munt. La investigació no està tancada. M'ha explicat la noia que ha organitzat la visita, que ella va muntar-ne una altra l'any passat sobre una exposivió temporal d'una artista francesa (ella també és francesa) que solia freqüentar el museu i que un dia abans del robatori li havien sentit dir que tant de bo tingués un quadre com aquell (un dels que van prendre) a casa. La van investigar i uns anys més tard en presentava una performance o una exposició, contemporània. Havia buscat els guardes del museu, el personal de les sales, curadors, visitants em penso... perquè cadascú li digués què recordava de memòria de cada quadre. En prenia notes i en feia esbossos. Aquesta era l'exposició sobre el tema. 

La tomba d'Isabella Steward Garden i la seua família és a Mount Auburn, el cementeri que us vaig mostrar a la tardor. De fet la professora d'aquarel·la vol oferir un curs a l'estiu de dibuix al natural amb aquarel·les allí i no para de repetir que no cal que pintis les tombes. Realment és un lloc molt bonic: els arbres, el llac, les escultures... tot i que al juliol faré una visiteta a Catalunya i la professora a mi no m'ha acabat de funcionar...

dissabte, 21 de febrer de 2015

American Breakfast


Quan em van convidar a un esmorzar a casa seua  un dissabte al matí em va sobtar l'hora, molt aviat comparat amb els brunch (l'esmorzar-dinar del cap de setmana, que fins i tot es pot fer més tard de l'hora que és habitual dinar als EUA i que en alguns llocs més val reservar per no haver de fer coa) i vaig pensar: però què més poden menjar en un cap de setmana? Si ja es fan les truites, els ous, la cansalada i tot el que pot arribar a portar (normalment salat) el brunch. I A. m'ho va aclarir de seguida en veure la cara que feia: pancakes (els teniu a la dreta de la fotografia, amuntegats) i el que a mi m'han semblat magdalenes, a l'esquerra, són popovers, buits per dins per posar-hi melmelada o mantega i haurien d'haver sobreixit per dalt, però el forn no els anava bé. Sucs, cafè, tes... Hi he arribat tard perquè m'ha costat una hora i quinze minuts arribar-hi caminant des de casa amb el fred que feia i perquè no ho coneixia i m'ha tocat fer i desfer camí. Viuen al mateix poble que jo, però a l'altra punta, per la part de darrere de la universitat. Jo no sabia com posar-m'hi, com s'havia de muntar ni què havia de fer, però C. ha fet els honors i me n'ha explicat el procediment.


Aquest és el plat de demostració de C., que com a bona americana s'hi ha posat tones del líquid de color de mel, syrup, (jo me n'he posat menys, que ja estava avisada i també s'hi pot posar xocolata). S'agafen un parell de pancakes (a les pel·lícules americanes doblades al castellà en diuen tortitas i si ho busqueu al TERMCAT, en català se'n diu crep americana i pareix que per a les salades, panqueque (?)), una porció de mantega (que si no fas esperar els amfitrions com ha estat el meu cas es fon en contacte amb la crep americana (nosaltres l'hem posat entre les dues per posar-hi remei) i per damunt el syrup i ja està a punt. Era dolcet i molt, molt bo. I això que d'entrada el syrup no sabia si m'agradaria. Però ha estat una fartanera, i això que jo només he menjat un popover amb melmelada de gerds. Acompanyat d'un supersuc. De fet, ja no he dinat. M'hi he quedat fins a 2/4 d'una (espero no haver abusat de la seua hospitalitat, els bessons han fet la migdiada pel mig) i he trucat a M. per saber com estava la celebració del cap d'any xinès, que organitzava L. (una noia xinesa de Veïns) al Museum of Fine Arts, del qual ja us havia parlat.

Ells tot just hi acabaven d'arribar i L. encara no hi era, així que m'he encaminat cap a Boston i, tot i que ha estat una mica dífil trobar-nos, al final, els dos matrimonis i jo (també hi havia una noia de Mèxic que ha marxat de seguida) ens hem citat en una de les sales, on hi havia una actuació de música asiàtica, coreana, per celebrar l'any nou. Abans, he aprofitat per mirar col·leccions en les quals no m'havia fixat l'altre cop, com la de budisme, la d'art del sud d'Àfrica i la de l'art islàmic (hi havia columnes de Còrdova, precisament un tema que havíem tocat de matí), però m'hi hauria quedat més estona. Ens hem citat a la sala 250 (a l'altra punta, m'ha dit un guàrdia rialler) per a l'actuació musical, en què per fi ens hem trobat i, tot i que hem visitat unes quantes sales més i anàvem a veure una pel·lícula que hi havien de projectar (en castellà, El resplandor, de por), sàviament M. ha dit que es notava que teníem ganes de xerrar (no ens vèiem des del desembre tots junts, tot i que ells s'havien trobat abans) i hem anat a la cafeteria (he demanat una llimonada, nyam) fins que ens han fet fora a les cinc. Fora, nevava fort; he passat pel supermercat i ja sóc a casa.

Museum of Fine Arts. Com que avui era gratuït per a tothom, hi havia moltíssima gent.

D'avui en molts anys, J., que per a tu ja és diumenge.

P.S. També hi havia maduixes.

divendres, 20 de febrer de 2015

Sant Valentí!

Nosaltres no celebrem Sant Valentí perquè ja tenim Sant Jordi, per tant, 1. vaig pensar que ser en un país anglosaxó en aquesta data seria una experiència molt diferent (mesos abans ja hi havia corets per tot arreu i em vaig apuntar a una activitat de Veïns sobre tradicions i tast de bombons, però es va suspendre per una de les nevades) i 2. vaig considerar que no passaria res perquè J. no fos aquí, atès que mai no ho havíem celebrat i, de fet, l'hi tenia prohibit. Però, com que sóc aquí i m'encanta integrar-me, vaig encarregar a una xocolateria que li portessin bombonets a casa.



I va estar contentíssim. I no s'ho creia. I no entenia què celebràvem fins que hi va caure i va llegir la targeteta (en què li deia que de forma excepcional, com a tradició americana, volia compartir aquesta festa amb ell amb els bombonets) i aleshores ell també em va fer un regal (dos, de fet), en un estil més santjordienc i avui me n'ha arribat el primer: dos llibres sobre els fonaments de l'aquarel·la!! Són de segona mà, però està en molt, molt bones condicions. Perquè, com us he comentat alguna vegada, aquí els cursos duren poc temps, les classes d'anglès s'acaben cada quatre setmanes, canvien els companys, pagues un xec (o efectiu) més i tens un certificadet. Les classes d'aquarel·la, que han estat més d'expressió i model que d'aprendre tècniques, s'acaben d'aquí quatre setmanes (quatre classes més) i ara no vull deixar-ho, però no em van bé els horaris dels altres cursos i vull tenir-ne una base abans d'apuntar-me a cap curs més similar. Així que ara, amb els llibres, m'organitzaré per tenir temps per pintar, experimentar i explorar una mica amb les aquarel·les. Darrerament he rebut paquetets a casa i fa molta il·lusió (tot i que els altres eren llibres per a la feina).
D'acord, no mha sortit bé la fotografia... però era només per dir a J. que ja tenia el primer!!!! Bona nit!

P.S. I sí, diuen que ajornen la major part d'activitats, però també en cancel·len un munt (no només tanquen les escoles durant setmanes -M. és mestra aquí-), així que també em vaig perdre la xerrada sobre la síndrome de l'impostor i en tenia moltes ganes.

P.P.S. He penjat dues entrades avui: veg. més avall la del tast d'oli.

Tast d'oli: crònica d'un divendres al vespre

I quan aquí llegiu vespre, vol dir a partir de les sis de la tarda, quan la gent ha plegat de la feina.

Aquesta tarda havia quedat amb B. Y. per questions de feina. L'esperava a l'aula d'estudi i de recepció (lounge) de l'edifici on és el meu departament, però no ha acudit. M'ha dit que havia tingut un accident de cotxe i no tenia el meu mòbil. Damunt, jo havia arribat dos quarts abans de l'hora perquè amb la neu no se sap mai (el transport públic, inclosa la línia que agafo jo en la direcció que necessito per anar a la universitat, ni tan sols té l'horari posat perquè no se sap quan passarà). El fet és que feia tant de fred que he reduït moltíssim el temps que em costa anar de casa a l'estació normalment (hi ha ajudat que els camions nevaneu han fet els deures i els caminets estaven molt nets, tot i que això implica gel i s'ha d'anar amb compte amb les relliscades -m'enganxaré xiclets a les botes, al final, perquè guanyin adhesió).

Així que he decidit fer una cosa que no feia des que vaig arribar: anar al Happy Hour del departament, que sabeu que comença a 2/4 de 5! Quan hi he arribat ja feia una hora i mitja que anava, estaven tots asseguts, xerraven o simplement estaven allà en silenci menjant mandarines i... NO HI QUEDAVA CAP GOS! M'han dit que ha anat de cap a caiguda aquests mesos i que està poc animat (no hi havia professors, només els doctorands i un senyor gran que potser ho era), m'han preguntat com és que feia mesos que no anava al Happy Hour (aquí he contestat: una bona raó és perquè hi ha gossos i no se n'han estranyat), he vist a la noia que anava d'oient a la mateixa assignatura que jo el quadrimestre passat i he estat xerrant amb la canadenca (a la qual m'he presentat en arribar, però que m'ha dit de seguida que ja ens coneixíem: vaja! ara que havia agafat el truc a presentar-me directament a la gent). Avui l'anglès no acabava de fluir gaire genuí, però m'hi he estat fins que ha sonat l'alarma que tenia posada per anar al veritable esdeveniment d'un divendres a la nit: EL TAST D'OLIS aquí, una botiga que va pocs mesos que ha obert a la vora de Harvard Square (hi has estat, Amelia? Ho tens a mà)!
 És la típica activitat que no hauria fet mai a Catalunya; simplement no m'hauria cridat l'atenció. En aquest cas, el professor d'anglès em va convèncer, com a mediterrània, a anar-hi. Hi hem anat uns quants alumnes de l'acadèmia i ens han fet tot un tast: hem començat amb quatre olis diferents, t'expliquen com s'olora (primer has d'escalfar l'oli amb les mans fent cassoleta i amb una mà el cobreixes perquè no entri encara en contacte amb l'aire), després com es degusta (jo allò que representa que t'ha d'arribar al nas no acabo de trobar-ho, tot i que un cop em penso que ho he aconseguit o gairebé) i te'l beus en un gotet. Com si res. Entre glop i glop una mica d'aigua. Encabat tastes els mateixos olis, però hi suques una fulla d'enciam i canvia, canvia molt! I finalment hi suques, als quatre olis, tomaquetes
cherry.

Ja veieu que la botiga és molt bonica, hi tenen receptes també, escrites a mà en paper de carta (em pregunto si són per decorar o les pots comprar) i el personal és amabilíssim. Ens han explicat la història de l'oli, els països productors i exportadors d'oli, com fer-ne el tast, com és el millor oli i després d'això ens han deixat anar per tota la botiga amb gotets per tastar els olis que volguéssim (aleshores he agafat les llesquetes de pa per sucar, tot i que l'oli ha fet que les tomaquetes no em desagradessin tant). Els meus preferits, després de tastar-ne de picantíssims i de gustos estranys, han estat el d'oli amb all (és clar, all i oli!!!) i el d'oli amb bolets (cap de convencional!), Així que n'he comprat una ampolleta del de bolets per regalar demà a C. i A., que m'han convidat a un esmorzar tradicional (pancakes!!!) a ca seua a les 9.30 (!!!!). Després miraré si arribo a temps de sortir amb uns amics que m'ho van dir fa dies (entre els quals L., per celebrar l'any nou xinès em penso), però que no han acabat de concretar l'hora... i com que no tinc internet al mòbil, no sé com anirà.

Prepareu-vos per a més entrades gastronòmiques perquè suposo que tindreu el meu proper brunch (ja al març) documentat per duplicat, al blog d'Amelia i al meu! I... per Pasqua... la meua primera visita!! Així que sí, pareix que tindré teca per al blog!

Heu fet mai cap tast d'oli?




Aquest l'he fotografiat perquè definitivament ha estat massa picant, tant, que he hagut d'anar corrents a buscar aigua.


Jo el vinagre no l'he volgut tastar, encara que sigui de xocolate o de cafè.





dilluns, 16 de febrer de 2015

Peabody Museum (Harvard)

Avui m'he llevat i he vist que (oh, sorpresa!) no havia nevat. El primer dilluns que no neva des de fa un mes. Així que m'he afanyat a sortir (feia tard) per anar a classe (ja me n'he saltat dues sobretot pel temps i el quadrimestre acaba de començar, és una assignatura introductòria sobre lírica amorosa a la literatura medieval hispànica). He caminant per damunt de la neu, feixugament. No hi havia ningú pels carrers. Estàvem a -16 i la sensació tèrmica, segons el mòbil, era de -28 aproximadament. El transport públic diu que trigarà 30 dies a recuperar la normalitat si no neva més (i tots sabem que dimecres s'espera una altra gran tempesta -ara ja és l'hivern més nevat de la història de Boston, segons he llegit, tot i que ahir vaig llegir que era el segon-). He agafat el tren, doncs, i m'he plantat a Harvard. A la porta del departament de literatura comparada, on es fa aquesta assignatura, un cartellet que anem en compte que les estalactites aquestes de gel que s'han format a les teulades cauen. Miro al terra: forats. Provo d'entrar: tancat. Queden cinc minuts per a la classe, però fa tant de fred que decideixo entrar a l'edifici de davant per mirar si arriba algú i ens obre. RES. El campus, desert.

Entra un altre noi i li demano si no hi ha classes avui. Em respon que no. Li explico que no m'han trucat per dir-me que s'hagi cancel·lat res i resulta que és festa, el President's Day! No és que no em sonés, però és una festa a la qual jo estigui avesada. No em veig en cor d'emprendre la tornada i decideixo aprofitar que ja sóc a Cambridge per visitar un museu al qual fa temps que volia tornar: el Peabody Museum, que connecta amb el Natural History Museum i al qual, com a membre de la universitat, tinc entrada gratuïta! Ja us havia dit que gairebé no havia tingut temps de veure aquest museu quan vaig anar a l'altre al novembre (em pensava que havia estat feina no res i mira...). Només hi he estat dues hores perquè ja havia visitat una part del tercer pis i perquè encara havia de passar pel supermercat abans de dinar, però us en recomano la visita, sobretot del pis inferior. El segon pis (en realitat el tercer) és més espectacular i és el que connecta amb el Natural History Museum, l'únic pis on hi he trobat gent (he estat sola tota l'estona als altres) i el darrer penso que mereix que algú es dediqui a endreçar-lo i, a part de les etiquetes, que hi expliquin per a què serveixen els objectes exposats: jo amb el nom de l'objecte, l'any i el lloc no en faig res. Aquest és el pis dedicat a objectes d'Oceania (i una part amb maquetes dels indis); l'inferior és sobre els nadius americans (potser també m'ha interessat més perquè sóc aquí) i el del mig correspon a la cultura llatinoamericana amb altars per als difunts del Dia de los mueros, en quèhi ha ofrenes de menjar, fotografies dels morts, decoració i calaveres en un altar amb colors lluminosos, altars maies, els vestits tradicionals i cabassets... També hi havia una exposició, no sé si permanent, sobre objectes de guerra de tot el món, com a tema... universal. Fa molta patxoca i fa de bon passejar. Ja us n'havia mostrat fotografies a l'altra entrada, em penso.

El pis de davall de tot al començament m'ha costat d'entendre. De cop i volta t'introdueixen conceptes sobre les creences dels indis americans amb paraules de les llengües autòctones i m'ha paregut una mica espés. Però els dibuixos m'han atrapat de seguida. Eren del XVIII, d'aparença senzilla i em recordaven les pel·lícules d'indis (els artistes) i vaquers. També hi havia fletxes (diferents segons qui n'era el propietari), les típiques plomes dels indis (t'expliquen què signifiquen i qui les poden dur), la relació de l'indi amb el cavall, el guerrer i la funció de l'exèrcit en aquestes cultures, el concepte de valentia. Ho he trobat molt interessat i deu ser la part de l'exposició on he estat més estona. El tipus d'exposició: tradicional; vitrines, un audiovisual, panells informatius i objectes classificats.

Després hi ha una exposició cronològica des de que se sap sobre els primers poblats indis fins a l'actualitat, que m'ha cridat menys l'atenció. M'ha recordat un dels museus que vaig visitar a San Francisco. M'ha interessat molt la part en què expliquen com vivien els indis per àrees dins del territori que actualment correspon als EUA i com els va marcar l'intercanvi i la convivència amb els europeus (tot i que els pobles del nord ja feia anys que eren visitats per víquings i altres nòrdics). Especialment, perquè comencen amb els indis que vivien aquí dalt, al nord-est i normalment, tot i que sé que no és així, associo mentalment la història que sé dels indis amb el sud del país i amb la costa oest (molt relacionada amb l'arribada de persones de la península ibèrica, coloms, predicadors/missioners -recordeu la Misión Dolores de San Francisco?-). Així que ha estat tota una descoberta veure com aquells pobles pescadors passen a comerciar amb els francesos que arriben aquí, interessats sobretot per les pells dels animals; com els britànics, un cop han marxat els francesos, exploten aquest mercat, més pells per menys a canvi, i al final es converteix en un bé escàs que els indis acaben substituint per l'elaboració d'objectes manufacturats com (em penso que eren teixits i) cabassets de vímet. I passen de fabricar-ne per a ells mateixos (també t'ensenyen que tradicionalment els diferents pobles s'havien especialitzat en un determinat servei o producte que oferir a l'altre, de manera que hi havia un intercanvi ENTRE ELS NADIUS, abans del contacte amb els europeus) a dedicar-se exclusivament a la producció per vendre.

Hi havia altres apartats: un de dedicat a les canoes, per exemple; però això és el que més m'ha cridat l'atenció i també una sala on explicaven un dels misteris sense resoldre que tenia des que vaig arribar aquí: al Harvard Yard (la part principal del campus, on està el meu departament, el de clàssiques) hi ha una part que, si us hi fixeu a les fotografies de les cadiretes a partir de la tardor, està excavada. No entenia per què al setembre fan un clot i ho tanquen per a excavacions arqueològiques en el marc d'una de les assgnatures que s'hi imparteixen (i que per curiositat vaig plantejar-me seriosament de treure-hi el cap). No entenia què podien buscar-hi, en aquell tros tan menut del campus. Avui n'he obtingut la resposta. Cap al 2007 (o 2009?) es va decidir afegir aquesta part pràctica a una asignatura d'arqueologia perquè els estudiants (hi ha un programa dedicat als nadius americans, també) miressin què s'amagava davall de la part central del campus. Quan es va fundar Harvard allà hi havia un college per als americans nadius, de manera que assistien a la universitat anglesos i nadius, amb objectius diferents i era una forma més d'aprendre l'anglès escrit (es tracta també els problemes de l'ensenyament d'una llengua i, a més a més, escrita, per a la cultyra autòctona i els avantatges per als colonitzadors), a Harvard s'hi va imprimir una Bíblia (la primera Bíblia impresa als EUA i en la llengua nadiua de Massachusetts (la Eliot Bible). Els estudiants hi van trobar diverses restes que han permès aprofundir en la història del jaciment i ara cada any s'hi
Estalactites al meu balcó, que ja no puc obrir.

Harvard Yard aquest matí des de la Widener Library, que almenys estava oberta :) i he pogut tornar-hi un llibre.

Peabody Museum, Harvard.



M'ha agradat i sorprès molt que els indis tinguessin una mena de llibreteta, una recopilació de dibuixos de batalles i gestes personals (alguna d'amorosa també), que podia ser personal o feta en grup. No em digueu que no és un molt bon projecte d'expressió creativa. A mi aquests dibuixos m'inspiraven. M'han atret molt. 


Aquesta part més vistosa és al segon pis.

Oceania al pis superior. 

Exposició sobre armadures i armes.
continuen les excavacions.

P.S. La foto grossa a Harvard era un 'deute pendent', després d'haver fotografiat aquestes imatges de la universitat de Columbia a NY fa uns anys i que van agradar a més d'un. Res a veure, la quantitat de neu!

Crema de bruixes

Hola!!

Avui és una d'aquelles vegades que trenco la barrera i us deixo l'enllaç al vídeo promocional del MOOC, el curs massiu que preparem per a la UB:

https://www.youtube.com/watch?v=6PQRtGlZ7RQ

És un curt d'animació amb historieta!!! Va de bruixes!

Si realment us interessa saber quins són els continguts del curs, us dono el vincle al vídeo de presentació (és un esbós, l'hem de canviar de dalt a baix, el format):

https://www.youtube.com/watch?v=rHqS9P41qvg&feature=youtu.be&app=desktop

Ah, i el curs està previst que sigui en anglès, però amb subtítols en anglès, català i castellà, vosaltres trieu (serà gratuït i en línia).

Actualització:

Entrevista sobre el curs: http://blocveu.ub.edu/2015/02/19/ens-parlen-sobre-el-mooc-magic-in-the-middle-ages/

divendres, 13 de febrer de 2015

Sense paraules

El reportatge era petició de J. i el vaig fer pels trams senzills, en un moment que no nevava, un dia sense tempesta i en un moment que feia relativament bo com per treure'm els guants (-8). És a dir, dimarts (és fàcil saber que era dimarts perquè és l'únic dia que passa el camió de les escombreries i podeu veure els contenidors al carrer).




I que consti que que hi sortissin els peus també era petició de J., que em volia veure caminar per damunt de la neu.

divendres, 6 de febrer de 2015

Museum of Science

Segurament us deveu haver adonat que, des que vaig tornar, no he visitat gaires llocs turístics i que l'activitat social també havia minvat. El clima hi té molt a veure, però també la consciència que després d'uns mesos d'adaptació i d'arrencada d'un projecte nou, el que calia era centrar-me a treballar. Entremig, han passat coses, sobretot activitats acadèmiques, aficions ("d'hivern", que es puguin fer dins de casa) i he viscut el fred hivern de Massachusetts, Boston. El professor d'anglès diu que ara fins i tot fa més fred que l'any passat a la mateixa època. I el vent... diu que fa més vent que fins i tot a Chicago, The Windy City. No ho sé, però les activitats tenen les dates: la prevista i la de per si de cas neva molt o fa molt mal temps i s'ha de cancel·lar i ja t'envien tota la informació junta. Harvard em segueix trucant quan ha de venir mal temps (i no, dilluns no em van trobar amb el mòbil connectat, per què a qui se li acudeix telefonar a les sis del matí per avisar-te que podràs anar a treballar?). 

Però aquesta setmana, que també deu ser la setmana que me n'he anat a dormir més aviat cada nit (de dilluns a dimecres, per por de covar un constipat o perquè hivernava), també m'he tornat a moure extracadèmicament. I avui, en concret, que feia prou bo (-7) en teoria, però que a la pràctica feia un fred horrorós (el mòbil m'indicava que la sensació era de -18), he anat a una de les excursions que organitza el meu professor d'anglès. De fet, ja m'hi havia apuntat un altre cop, però al final no hi havia anat. Tres estudiants hi hem entrat convidats. Encara rai, perquè val 25 dòlars i J. m'havia comentat que no valia la pena (ell hi va anar fa anys). Hi hem anat en divendres a la nit (de 6.30-9) perquè encara hi ha pocs xiquets i el museu tanca més tard, a les nou. De totes maneres m'he quedat amb ganes de tocar i remenar més per l'exposició sobre el cos humà (a part de l'orella reconstruïda amb cèl·lules que hem vist i que he trobat molt interessant) i d'entrar en altres (ens han tancat la dels monos). 
Potser heu sentit que aquesta setmana hem batut rècords històrics de neu a Massachusetts, no nevava tant des del segle passat, no en recordo la data, però fa moltes dècades. I dilluns em van cancel·lar la classe de l'assignatura nova que estic fent (de fet, l'han recuperada avui, però m'he quedat a treballar a casa). Mentre nevava, el paisatge era el de les dunes nevades, els veïns traient palades de neu (em va explicar Amelia dilluns, que vam quedar per xerrar i fer un xocolate cuit, que si algú caigués per culpa que no han llevat la neu, se'l pot denunciar, i... el que veieu al meu balcó, que us recordo que està a recer (la part més nevada no es veu a les fotografies: és a la dreta). Fins i tot jo vaig haver d'acabar agafant la pala perquè quan vaig sortir a llençar la brossa (l'orgànica) perquè ensendemà passava el camió de les escombreries, no trobava el contenidor, de tanta neu que hi havia al pati. Així que vaig agafar la pala, vaig buscar on era i el vaig desenterrar (i m'havia deixat dalt els guants!) per poder llençar la brossa. L'endemà, un obstacle més, perquè als caminents entre els turons de neu, els caminets per on se suposa que passem els vianants, era el lloc on havien acabat posant els contenidors al meu barri. I sí, també hi va haver problemes amb el tren, tot i que dimarts vaig tornar a casa caminant.
Evidentment, una visita d'aquest tipus en grup és molt diferent de com la faries totsol i n'aprens molt menys, de ciència, però també és veritat que l'experiència és molt positiva en un altre sentit. Aquest museu de la ciència està ben muntat i les persones que t'atenen estan molt ben informades, però el contingut és el mateix que en altres museus, almenys el de l'exposició permanent (tenien una exposició temporal sobre Maia, que s'ha de pagar a part, 25 de l'entrada + 5 d'aquesta i en faran una sobre Pixar, no sé si relacionada amb la que han organitzat al març a Barcelona). El museu és enorme i paga pel terreny només 1 dòlar a l'any a l'estat de Massachusetts, a canvis d'oferir programes culturals gratuïts a entitats de la zona. Hi ha cinema 4D i tot tipus d'exposicions. El professor ens havia dit que faríem una visita guiada per a adults (certament està molt enfocat per als menuts) de dues hores, però em pensava que seria amb personal del museu (un dia us hauria de parlar sobre qui són aquestes persones, molts d'ells voluntaris)! Volia dir que ens la faria ell mateix (és a dir, que passejaríem, sobretot). Ha estat distret, tot i que al final em moria de gana. He arribat a les 10 a casa, acostumada com estic a sopar a les sis.
Dos cotxes enterrats, colgats de neu.
 Hi havia 19 persones inscrites a l'activitat i ens hi hem presentat quatre persones, a més del professor. A mi ja m'agraden els grups menuts, perquè pots conèixer bé els altres i xerrar, el que no m'agrada és esperar-me 15 minuts per si ve algú més. Primer se m'ha presentat un japonès que va a totes les activitats del professor i que es veu que, com que s'hi apunta ràpid, les ha aconseguit totes gratis: aquari (que també era caríssim, i això que jo hi vaig entrar amb l'oceanògrafa que tenia descompte) i dos vegades al museu de la ciència, a més del sopar d'Acció de Gràcies. L'altre era un japonès més granadet que havia viscut una eternitat a Londres i una altra aquí però que no hi havia anat mai. Una turca i jo, la catalana. El japonès jove se m'ha presentat de seguida i després he pogut xerrar amb la resta.
Bon dia! És dimarts i encara fa més fred. El balcó no el puc obrir per ventilar res... Qualsevol ho intenta. Jo tenia unareunió, així que vaig sortir.
 El primer que hem fet, un cop dins, ha estat anar a l'espectacle d'electricitat de les set. T'expliquen què no has de fer i què sí en una tempesta i per què, però tothom hi va perquè els efectes són espectaculars. La imatge que teniu més avall mostra algunes de les màquines que fan servir per mostrar com es propaga l'electricitat, a més d'una gàbia on hi tanquen la presentadora de l'espectacle perquè provi que allò és segur. Experimenten amb el so que fa l'eletricitat per la fricció amb l'aire; l'efecte que fa en el cos humà... És espectacular. De so i llum, sí.
I dimecres... no estava inspirada. Així que us penjo només un parell de dibuixos. La tècnica d'escalfament no hi va ajudar: dibuix a cegues, sense mirar el full: un desastre.
 Encabat ja ens hem dirigit a l'exposició sobre el cos humà (és una llàstima que el japonès jove no parlés més durant la visita, perquè és investigador a Harvard sobre malalties de la vista), hem passat per una exposició temporal de fotografies sobre cuina moderna (que el professor ha aprofitat per ensenyar-nos vocabulari i diferències culturals), una sobre fotografies de sal (?? jo no li he vist la gràcia) i una d'efectes òptics, amb la típica senyora que és jove i vella alhora, que no hi podia faltar.
 M'ha caigut molt bé la noia turca i hem dit de quedar algun dia. A veure si és veritat. Va venir a l'estiu amb sons pares a veure sa germana. Tenia el bitllet de tornada, però li va agradar tant que s'hi va quedar. Estudia anglès en una altra acadèmia, tot i que ara vol entrar a la nostra, és de la meua edat (un any menys) i vol fer la sol·licitud per cursar un màster al setembre. S'està preparant també per als exàmens d'ingrés. Ho he trobat una història bonica. Es veu que és la primera vegada que viu a l'estranger i que, tot i que viu amb sa germana, els primers mesos s'enyorava tant i tant de la família. Ara està millor.
Dijous per fi vaig poder entreobrir la porta de la terrassa. 

Divendres. A l'entrada del museu de la ciència. En realitat, jo el que volia fotografiar eren els boyscouts, perquè no m'acabava de creure que fossin de bo de bo, però existeixen, no és només a Jaimito, Jorgito y Juanito... De girlscouts ja n'havia vist: es dediquen a vendre galetes a la sortida del tren per cobrir les despeses dels voluntaris que se n'encarreguen, però l'uniforme d'ells és de pel·lícula (Up). I passen la nit al museu. Dormen en terra.

El lloc on s'ha fet l'espectacle elèctric.

Vaig a veure si fan res a la TV. Demà de matí vaig tot el matí a un taller. A. també hi anirà. Així que continua l'activitat.

Bon cap de setmana!