Reescrivint Dr. Jekyll i Mr. Hyde
Els dos amics van tornar a caminar en silenci una estona, quan, de sobte, Mr. Utterson va comentar que la norma de Mr. Enfield era molt encertada. “Em sembla que sí”, va coincidir ell. “Tot i així”, va prosseguir el notari, “hi ha una cosa que m’agradaria preguntar-te: m’agradaria saber el nom de l’home que va atropellar la nena”. Després d’una pausa breu per considerar si feia mal fet si el descobria, Enfield va contestar que es deia Hyde. “Hmm! I com és, físicament, Richard?”
No era fàcil de descriure. Tenia alguna cosa d’anormal en l’aspecte físic: alguna cosa desagradable, realment detestable. No havia vist mai un home que li produís tanta repulsió, però no sabia ben bé per què. Devia tenir alguna deformitat; donava una impressió de deformitat, però no li hauria sabut especificar quina. Era un home d’aspecte extraordinari, però no li sabria esmentar ni un sol detall que s’apartés de la normalitat. No; li era impossible, i no pas per falta de memòria, perquè era com si l’estigués veient en aquell mateix moment.
Mr. Utterson va tornar a caminar en silenci. Un home d’aquesta naturalesa, una rata més corrent pels carrers de Londres, esmunyint-se per les cases en busca d’un cau, però... Jekyll? Ha de fer molt de temps. Per força. Pobre Jekyll! Què...? Jo no m’ho deixaria fer pas, això. Una nena! Ois. Però, què en sé? I ell? Amb una rata de laboratori... Déu meu, la porta. La porta del laboratori!
“¿N’estàs segur, que fa servir una clau?”, va preguntar Utterson, finalment. “Amic meu...”, va començar Enfield molt sorprès. Però el notari el va mirar de reconfortar, fent-li notar que ja sabia que tot allò li devia semblar molt estrany, però el cas era que si no li havia preguntat el nom de l’altre era perquè ja el sabia. De manera que ja es devia imaginar fins a quin punt li havia interessat aquella història. I encara va afegir que si no havia estat exacte en algun detall valia més que ho rectifiqués.
Una mica molest, Enfield va replicar que podria haver-lo avisat, però que havia estat exacte fins a la pedanteria, com diria ell. Aquell home tenia una clau aleshores, i li diria més, encara la tenia. No feia ni una setmana que havia vist com la utilitzava.
Mr. Utterson va sospirar profundament, però no va dir res, i el jove va afegir: “Una altra lliçó que m’ensenyarà a no parlar tant. Em sento avergonyit de ser tan bocamoll. Fem un tracte: no parlem mai més d’aquest assumpte”. “Amb molt de gust; tracte fet, Richard”.
És el final del diàleg del primer capítol, "Els dos amics..." reescrit. Aquest llibre ha estat la meua lectura de Nadal.
No era fàcil de descriure. Tenia alguna cosa d’anormal en l’aspecte físic: alguna cosa desagradable, realment detestable. No havia vist mai un home que li produís tanta repulsió, però no sabia ben bé per què. Devia tenir alguna deformitat; donava una impressió de deformitat, però no li hauria sabut especificar quina. Era un home d’aspecte extraordinari, però no li sabria esmentar ni un sol detall que s’apartés de la normalitat. No; li era impossible, i no pas per falta de memòria, perquè era com si l’estigués veient en aquell mateix moment.
Mr. Utterson va tornar a caminar en silenci. Un home d’aquesta naturalesa, una rata més corrent pels carrers de Londres, esmunyint-se per les cases en busca d’un cau, però... Jekyll? Ha de fer molt de temps. Per força. Pobre Jekyll! Què...? Jo no m’ho deixaria fer pas, això. Una nena! Ois. Però, què en sé? I ell? Amb una rata de laboratori... Déu meu, la porta. La porta del laboratori!
“¿N’estàs segur, que fa servir una clau?”, va preguntar Utterson, finalment. “Amic meu...”, va començar Enfield molt sorprès. Però el notari el va mirar de reconfortar, fent-li notar que ja sabia que tot allò li devia semblar molt estrany, però el cas era que si no li havia preguntat el nom de l’altre era perquè ja el sabia. De manera que ja es devia imaginar fins a quin punt li havia interessat aquella història. I encara va afegir que si no havia estat exacte en algun detall valia més que ho rectifiqués.
Una mica molest, Enfield va replicar que podria haver-lo avisat, però que havia estat exacte fins a la pedanteria, com diria ell. Aquell home tenia una clau aleshores, i li diria més, encara la tenia. No feia ni una setmana que havia vist com la utilitzava.
Mr. Utterson va sospirar profundament, però no va dir res, i el jove va afegir: “Una altra lliçó que m’ensenyarà a no parlar tant. Em sento avergonyit de ser tan bocamoll. Fem un tracte: no parlem mai més d’aquest assumpte”. “Amb molt de gust; tracte fet, Richard”.
És el final del diàleg del primer capítol, "Els dos amics..." reescrit. Aquest llibre ha estat la meua lectura de Nadal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada