divendres, 30 de desembre de 2016

Preparatius del casament: llista de noces, aliances, nit de noces i lluna de mel

Aquests dies hem descansat (i desconnectat -no he contestat cap correu relacionat amb la feina- i dormit molt), llegit prou i estat amb la família. De fet, tampoc no vaig mirar el llistat de tasques pendents de Bodas.net fins ahir i no hem avançat amb els mobles, però això és relaxar-se. 

Ja us vaig dir que no volia fer un seguiment de tots els passos per preparar el casament per evitar que se'n sàpiguen gaires detalls, com ara sobre el tast i la tria del menú, però hi ha qüestions que sí que vull compartir.

Aquest ha estat el primer dia de Nadal que J. i jo hem passat junts, després de negociacions sobre com repartiríem els dies de festa, enguany i els propers anys. I el vam passar al poble. Així que dimarts vam aprofitar per anar a Tortosa amb ma mare i mirar tres botigues (una de les quals, de decoració, està a punt de tancar) per triar lloc per fer llista de nuvis. Malgrat que ja no es porta gaire, perquè cada vegada es prioritza més donar el número de compte perquè cadascú regali la quantitat que li paregui, vam pensar que hi havia casos en els quals s'havia de facilitar l'opció de l'obsequi. En el nostre cas, com que ja fa quatre mesos que vivim al pis i l'anem moblant a poc a poc, també ens estimem més que se sàpiga què tenim i què ens fa falta (que ara són poquetes coses, sobretot perquè és un pis i hi ha limitacions d'espai). Quant a aquest tema, de moment hem decidit deixar pendent l'habitació menuda, tot i que la família ens donarà el llit individual, que tenen a ca seua. Bàsicament, perquè no ens corre pressa, perquè encara no hem acabat d'aclarir què en volem fer (havia de ser l'habitació de convidats, però cada vegada se'ns acudeixen més coses i de moment hi tenim la planxa i una bicicleta estàtica que hauria d'utilitzar per fer una mica d'esport, però que no hi ha manera). Per tant, haurem de fer una llista breu de què necessitem i ens hi cap. He de dir que els regals de Nadal ja van estar enfocats en aquest sentit, de manera que ara tenim torradora (desig de J.), biquinera (cosa meua, tot i que em penso que no n'he fet servir mai) i exprimidora, draps i un joc de tovalloles nou. 

Com que la tenda de decoració estava a punt de tancar, no vam poder incloure-la. Aleshores, vam visitar tant una botiga en què hi ha de tot per a la casa i per als viatges (menys decoració en general) com una altra, una mica més moderna, amb objectes per a la llar i llençols. Finalment, vam trobar la primera més completa i, a més a més, ens oferia avantatges respecte de l'altra: tot el que triem per a la llista estarà exposat en uns prestatges de la botiga (a més de tenir la llista amb els preus i també un espai al web -l'altre lloc també tenia web, tot i que ens van avisar que no era gaire fàcil accedir a la llista de cada parella de nuvis-) i aniran marcant què s'emporta la gent. A més, ofereixen gènere als nuvis pel valor d'un 20% del que se'ns hagi comprat (em penso que era un 10% si és en efectiu). Això no ho sabíem. La botiga de decoració que estava a punt de tancar ens va dir que se solia fer el 30-40%, però no sabem si ho deien perquè ja tancaven. Mons pares havien fet allí la del seu casament i no els fan oferir res d'això. A la tercera botiga no ho feien, tot i que, durant un any, teníem un 10% de descompte per comprar-hi.

També em va soprendre saber que, almenys en aquesta tercera, si tu vols un regal gros però penses que ningú no s'hi gastarà tants de diners (perquè normalment es prioritzen els ingressos perquè els nuvis ho destinin al que necessiten en aquell moment), pots enumerar regals menuts que sumin junts el valor del gros i, encabat, fer el canvi. Perquè es veu que pots anar-ho canviant (almenys a la tercera, encara que jo no sóc gens partidària de canviar regals). De totes maneres, es veu que hi ha gent que s'entossudeix a regalar-te la coberteria de mudar malgrat que a la botiga els diuen que ja l'ha comprat una altra persona i aleshores ets tu qui pots canviar-la. Jo a això encara no li trobo el sentit, perquè si es fa llista és per evitar aquesta mena de coses, oi? Recordo que ja vaig fer llista en una papereria a la comunió i que, com que aleshores encara vivíem al poble, molta gent em va cridar aquells mesos a casa per donar-me regals, però no solien ser els de la papereria de Tortosa.

Tot i que només ens en vam anar a informar, J. i jo tenim clar que farem la llista a Ramoncita Regals. Aprofitarem una altra visita a la família per anar-ho a triar i tenir vincle, perquè aviat farem les invitacions. De fet, és per a la part de la núvia, la llista, perquè el nuvi no ho acaba de veure clar. Una altra llista que farem és l'Amazon Wish List. 

Finalment, ahir teníem cita per a les aliances. Dic "finalment" perquè en principi se n'havia d'ocupar J. i no hi va haver manera. Al final, vaig agafar-ne les regnes, encara que ell ja coneix la joieria perquè hi va encarregar l'anell de compromís, que em va donar a Walt Disney World. I pensar que jo ni tenia l'anell com a tradició coneguda i que la primera vegada que me'n van parlar a la feina em vaig quedar paradíssima que es fes aquí! Ara la joieria s'ha traslladat a Barcelona. Havíem quedat molt contents del tracte i de l'anell, però era només una primera cita perquè encara no en sabíem res, d'aliances. Després d'ensenyar-nos les capsetes on exposen anells perquè triéssim els estils (els dos vam veure de seguida que seguíem una línia molt concreta), vam fer-ne una selecció i vam passar a les simulacions per ordinador. El vam personalitzar, tot i que són més bonics fora de la pantalla. Vam mirar-ne dos models, un dels quals ens va acabar agradant molt més. Ens van fer un pressupost amb diferents variacions i ens ho van enviar per correu perquè ho tornéssim a mirar a casa. De fet, anit vam fer-nos el mateix anell des de diferents simuladors que vam trobar per la xarxa. Avui he demanat cita i hi tornarem d'aquí dos setmanes per encarregar-los (el de J. i el meu són 99,9% iguals) i prendre mides i després farem una prova al març per veure si ens agrada o encara hi volem fer canvis. Es veu que no ens sobrava el temps perquè ja tenen els propers mesos ocupadíssims. També vam mirar altres joieries per Internet anit, però els que havíem pre-seleccionat són els nostre preferits. 

Si no havia obert la pàgina de casaments en totes festes, anit vam tornar a l'acció encabat de polir-nos una sèrie nova. El restaurant on ens casem no és un hotel sinó un mas, de manera que no inclou la nit de noces dels nuvis com a regal, però sí que hi ha un hotel de la mateixa localitat amb el qual té un conveni. Si s'hi queda cap convidat (com pensaven fer per part de J., sons pares o la família de La Rioja), els nuvis tenen la suite junior gratuïtament, amb spa i els convidats reben un descompte, em penso. Ho van anar a preguntar sons pares al final d'octubre, el dia del tast del menú, però el dia que ens casem és l'únic que està tot ocupat, així que vam tornar a la meua idea inicial (o només jo), que era passar aquella nit a casa nostra, que ens encanta i no ens en volem moure si podem evitar-ho. Però J. volia acabar-ho de celebrar, així que anit em vaig posar a l'acció i he buscat hotels especials, coma màxim júnior suite perquè els preus es disparen, per a aquella nit i aviat trucarem per demanar preus i a quina hora ens hauríem de llevar l'endemà. Afortunadament, com que és un casament de dia, podrem aprofitar-lo.

I també vaig entrar a Bodas.net (realment, no hi guanyo res fent-ne publicitat, que quedi clar i també té punts menys aconseguits, com el de les assessores via xat) per mirar les agències de viatges més fiables, segons els comentaris dels usuaris, de Barcelona. He demanat pressupostos per al nostre viatge (tenim bastant clar on volem anar i el nombre de dies aproximat) a cinc agències (en català) i, de moment, he rebut una resposta preliminar de dues. 

En marxa!

divendres, 23 de desembre de 2016

Projectes que han donat fruit

No m'esperava escriure dues entrades avui, però acabo de rebre un article de blog de l'estudiant a qui vaig acollir aquest estiu a Harvard i que vaig retrobar fa uns dies en un congrés. En aquell moment, jo cloïa una etapa i recordo que fins i tot em vaig reunir amb ella el dia abans de tornar, quan ja m'hostatjava A. a casa seua. També vam tenir converses de seguiment des del pis nou, jo asseguda al terra de l'estudi, sense mobles, però amb la connexió nova. Sempre mires de fer tant com pots, malgrat que les circumstàncies no semblin ser ideals. M'ha agradat llegir-la avui, parlant de l'experiència i de la trajectòria que ha realitzat fins ara: http://www.imfahe.org/en/blog/testimonio-de-luc%C3%ADa-azpeitia-mentee-imp-2015-2016 Té un futur prometedor.

Aquest curs, vaig decidir agafar-me vacances de la direcció d'IMP-Filologia perquè és un projecte ambiciós que, tot i que ja està engegat i altres especialitats han continuat, requereix molta energia. Jo volia dedicar-la a tot el que ara tinc entre mans, que no em pareix poc. A la primavera hauré de decidir si el reprenc el curs que ve.  

Detalls de la vida junts i cap al 2017!

Un detall del meu escriptori. La postal és un dels regalets que ens hem fet per Advent (no hem estat gaire constants, però).
L'he de perfeccionar, però la sopa plena (bé, estava buida) i el brou eren al lot de Nadal que ens va tocar al supermercat del barri. Me'n sento orgullosa. L'he fet avui, que m'he aixecat tard.



I ja tenim quatre plantetes! Jo que fins ara no n'havia volgut mai.
J. té fotos millors, però amb el mòbil nou encara no m'aclareixo. Corona de fusta per a la porta, arbre de Nadal, (el tronc serà al poble), un ren i un Pare Noel,... No ens hem estat de res! Volem anar decorant l'arbre cada any amb boles noves. Vam xalar molt decorant-lo. És una d'aquelles tradicions que quan ets menut t'encisen: ma germana i jo penjant-hi boles, trencant-ne, enfilant perquè els angeletes ja no tenien fil per penjar-los, comprant decoració arreu del món... però arriba un moment en què, si no fos pels pares, fa peresa i ara ens hi tornem a entusiasmar junts. Aquestes seran les primeres festes que passarem el dia de Nadal junts.

Els que em seguiu per Facebook ja ho sabeu, ens ha tocat el lot de Nadal de Bonpreu del supermercat del barri!

El pessebre que em va pintar la iaia, que ha quedat preciós. El tenim al rebedor.

Vam anar a la Fira de Santa Llúcia, després de molt de temps. També hi vam comprar fato.

Aquell dia, a més de berenar uns batuts i anar a sopar a un restaurant argentí (el primer) a Castelldefels amb uns amics de J. i encarregar un brunch a domicili, vam treure el cap al pessebre de Barcelona. Aquesta bola, la de l'Home dels Nassos, va ser la que la que em va agradar més (i sé que ha estat polèmic). També un havia un arbre (que em va parèixer menut i prescindible, en un racó de la plaça. Encabat vaig recordar que un dels de Boston és el més gros dels EUA, fins i tot més que el del Rockefeller de Nova York).

Vam comprar dos gerros al mercat de Nadal del Mercantic de Sant Cugat i els posarem a les lleixes del menjador de damunt de la TV, que J. muntarà aviat i que ens ha regalat la iaia.

També hem començat un pessebre que volem ampliar cada any a la Fira de Santa Llúcia. Hem començat pel Naixement, és clar, i l'any que ve comprarem la coveta i potser algun pastoret. Tenim anotada la mida, la col·lecció i la parada. A mi em va molta gràcia això d'anar-ho ampliant any rere any.

Una imatge del Mercantic. De fet, vam reconèixer-hi l'artesà dels mobles del rebedor que ens va regalar M. També hi vam fer unes creps. Jo acabava de tornar de Bèlgica d'un congrés i hi havia vist un mercat de Nadal d'aquells amb vi calent i salsitxes amb pataca i altres vindes dins d'una olla, però era en una ciutat universitària, molt menudet i poc representatiu, i no vaig poder fer gens de turisme, tot i que no era la meua intenció.
Recordeu Ponyo, la sireneta de la pel·lícula japonesa que J. em va enviar als EUA per fer-me companyia el primer any? No me la vaig poder tornar a endur, però unes setmanes més tard, va trucar a la porta (sense l'arruga que se li havia fet a la estatunidenca) i aquí em fa agafar la flassada nova.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Un altre any que s'escola, i quin any!

L'altre dia vaig rellegir la darrera entrada que vaig escriure l'any 2015, en què parlava dels darrers sis mesos, marcats per la reflexió constant. Definitivament, el 2016 em arribar carregat de serenor, que ja em convenia i la tornada d'aquell somni fet realitat dels dos anys a Harvard, aquest agost, ha estat l'inici de molts altres projectes, que aquests darrers mesos han afavorit la faceta més personal. Canvi d'escenari, d'éssers estimats, de casa i de feina. El 2016, m'acabava de redescobrir i he viscut un munt d'experiències que m'han omplert i m'han sorprès.

En primer lloc, (per ordre cronològic), ha estat un any de viatges dins dels EUA, mentre que durant el 2015 no em vaig moure gaire de Boston (Miami, Chicago, Nova York, Orlando, Saint Louis, els pobles dels voltants de Boston i Cape Cod) i també a Europa, en aquest cas només per congresos (Londres, Bèlgica), en l'altre, combinat. A més, vaig viure el Quatre de Juliol amb intensitat. En segon lloc, vaig aprofundir amb amistats amb aquelles persones que encara ara segueixen sent les meues confidents (només cal rememorar la conversa de divendres de dues hores i mitja per Skype amb A.) perquè hi ha un vincle molt especial, intel·lectual i afectiu. En tercer lloc, l'any 2016 sempre el recordaré com aquell en què J. i jo ens vam prometre a Walt Disney World uns dies abans de Sant Jordi. Aquell viatge va ser dolç com una pre-lluna de mel. Va ser la visita de J. als EUA després de tant de temps vivint-hi. Les fotos parlen per si soles. Se'ns veu radiants, un esclat de felicitat. En quart lloc, el comiat de soltera als EUA, perquè va ser espectacular. No sé si en celebraré un altre (tant de bo me n'organitzin un un meset abans del casament), però aquell, que jo mateixa havia preparat, no m'esperava que anés així. Totes les convidades s'hi van bolcar i en van fer una nit boja inoblidable. Quants cops vam riure, després, en pensar-hi! En cinquè lloc, el retorn i, de seguida, (l'endemà), els primers preparatius del casament i, aviat, els quatre a la botiga en què em vaig emprovar vestits de núvia per primera vegada i vaig sortir-ne amb l'encàrrec fet. I, immediatament, la troballa que vam fer del pis, amb tres habitacions, i els mobles que, de mica en mica, hi anem incorporant. Perquè encara ens queda una miqueteta per tenir-ho enllestit, però ara ja no urgeix. El retorn també ha anat acompanyat d'invitacions acadèmiques i de molt de moviment literari amb Glopades de riu. Finalment, vaig signar llibres com a autora a la Setmana del Llibre en Català i he fet presentacions de llibres i me n'han demanat més. També aniré a un club de lectura molt aviat.

En aquest retorn, la família hi ha jugat un paper molt important. És cert que jo pensava que, com que ja feia dos anys que m'havia independitzat, no es notaria la transició a la llar (perquè ara, per primera vegada, no m'acontento amb una cullera, dos gots i, com a molt, un suro per enganxar-hi postals), però viure a prop dels pares (bé, a Barcelona, com feia anys que havia imaginat) sense veure'ls diàriament o setmanalment també es fa estrany. Un altre aspecte important per a mi de la tornada, més enllà de començar noves amistats o de reprendre'n d'incipients, és que he volgut celebrar cada festa i honorar cada tradició: entre d'altres, vaig fer d'amfitriona de mons pares per la Castanyada i vam decorar la casa, vaig inaugurar el pis amb germana i cosina, vam visitar el pessebre de Barcelona i passejar per la Fira de Santa Llúcia (feia molts anys que no ho feia i ho teníem pendent des de feia tres anys, quan vaig defensar la tesi doctoral el 13 de desembre, dia de santa Llúcia), hem fet el pessebre i hem comprat i decorat l'arbre de Nadal. Enmig dels preparatius (que hem alentit una mica) del casament (potser més endavant, quan ja hagi passat, us en donaré més detalls, però ara no ho faig perquè vull mantenir secrets els llocs, menú... tot plegat), pareix que no parem. A més, també aprofitem que som a Barcelona per moure'ns-hi i fer-hi activitats. Molts d'aquests moments els he anat compartint al blog amb vosaltres. A poc a poc i després de dos anys de viure fora, m'he tornat a adaptar a la vida d'aquí. Sembla una simpleria, però quan vaig tornar encara hi havia conceptes que els pensava en anglès (encara que fes una feina solitària) i, sobretot, em va sorprendre que hagués de recuperar la pròpia veu. Es veu que quan parlava en anglès devia modular-la diferent, perquè les americanes tenen un timbre que no s'assembla gens al nostre i no sabia ben bé quin era el to que feia servir abans en català per a les converses formals. És el que m'ha costat més.

Posats a imaginar, també dibuixes les situacions amb optimisme i com una aventura encara més grossa. Durant aquests mesos, he enviat el CV per ofertes de feina diferents a les que he tingut fins ara (i suposo que per això, per manca d'experiència en aquell àmbit concret o perquè no havia seguit la trajectòria tradicional per estar-hi familiaritzat no les he acabat desenvolupant) i pensava que podria ampliar l'experiència laboral que tinc fora de la universitat i treballar en altres facetes que estan molt relacionades amb el que he fet. No ha estat així. No em reca especialment perquè he destinat l'energia a altres activitats i de temps me n'ha faltat, però ho veia com una oportunitat, tant per a les empreses com per a mi. Realment, el mercat laboral en humanitats segueix tan dèbil com quan vaig marxar, mentre que el de J. revifa. I els contractes són precaris, sobretot per als joves. El problema que tenen els actes literaris és que, un cop més, encara que ocupin temps i generin despeses econòmiques (començant pel transport), no en reps una remuneració i, en moments en què no n'hi ha (les beques a l'estranger no comporten atur), ho tens més present que mai. Penso que és essencial deixar-ne constància. 

***

El 2014 m'acabava de doctorar (va ser al desembre, tot i que havia dipositat la tesi al juliol i no m'havia ocupat gaire més temps) i vaig anar-me'n als EUA, encara incrèdula, encara en un estat d'embriaguesa per haver donat forma al somni de Harvard (sóc conscient que repeteixo el concepte). Aquell 31 de desembre vaig enviar Glopades de riu a cinc editorials i el 3 de gener de 2015 Voliana em va dir que el publicaria. Aquestes dues fites les tenia (les somniejava) des de feia tants anys que no puc recordar quan havia començat. Bé, als set deia que volia ser escriptora. Per tant, hauria pogut tenir la temptació de preguntar-me "i ara què?". Encara que de seguia pensant en la felicitat que sentiria el dia que em casés amb J. Afortunadament, de mides diferents, no deixem de somniar. 

***

Mai no vaig dubtar sobre el viatge d'anada a Harvard. Del de tornada, sí, sobretot a les acaballes del 2015. No m'he penedit ni un moment d'haver tornat i de voler construir un futur aquí Catalunya, encara que laboralment no sigui fàcil. De fet, mentre que he anat acomplint els propòsits que vaig anar penjant per a 2016, el de "trobar una feina nova i començar-la" no he acabat de cancel·lar-lo. He tingut fins fa un parell de setmanes un encàrrec editorial, però no requeria un contracte amb l'editorial i no han estat gaires diners. També he trobat la feina a l'Ateneu que, en principi, començaré al gener, però el curs encara no està obert (les matrícules sí). I m'han ofert feines que no s'ajusten al que busco i a les quals he dit que no (encàrrecs molt puntuals que no m'han despertat interès).

De totes maneres, durant molt de temps, pegava voltes al fet que, al final, hi havia acabat anant totsola i havia viscut aquella experiència sense J., a diferència del que inicialment havíem planejat. Estava contenta per com havia anat tot, però sempre pensava en la situació immillorable que hauria estat si ell fos amb mi. Recordo com li deia a MC i com ella contestava que ja arribaria el moment, que ara el que tocava, el que vivia, era magnífic. I ho era i ho sabia, i punt. Però. Però m'hauria agradat compartir-ho. Com la major part o tots els amics que tenia allà que venien de fora. Ara penso que sí, que hauria estat bonic, però també ho veig d'una altra manera. D'una banda, la nostra relació ha sobreviscut aquests dos anys de separació per arribar a mudar-nos junts i a preparar el nostre casament. De l'altra, aquella experiència no m'hauria marcat tant. No hauria vist com de forta, per dins i per fora, puc arribar a ser. Com em puc reinventar. Sentir una supervivent després del primer hivern. Sentir-me aventurera. A vegades penso en la llibertat de quan em vaig començar a atrevir a tornar a casa de nit a través de la foscor bostoniana. En la sensació de ser adulta. En certa manera, passada la neu, el procés d'adaptació, el temps, vençuda la reticència a seguir viatjant totsola (va ser, una vegada més, per un congrés, quan ja estava fastiguejada que hagués de tenir la responsabilitat de pensar en cada detall i poder-me treure les castanyes del foc en qualsevol situació sense dependre de ningú ni comptar-hi), allà a Toronto, a finals d'abril del primer any, la closca es va trencar i en vaig sortir reforçada. Aquesta fortalesa encara la sento. També el sentiment d'independència. D'acompanyada, per sort, ja fa temps que ho estic i la xarxa es teixeix més ràpid del que hom espera. Em penso que ho transmeto molt maldestrament, però aviat farem el sopar i vull publicar-ho abans que comenci la setmana.  

També temia que els dos anys als EUA s'esborressin de seguida, perquè quan vaig tornar de Londres i de Torí, em va parèixer que tot continuava (per a mi) com abans d'haver-me'n anat i que les vivències es desdibuixaven ràpidament. No. Sé que el que es rovella és sempre la llengua, tot i que, per sort, en practico les competències passives amb Netflix, també. Tanmateix, i malgrat que aquesta vegada no sento la nostàlgia de Torí i que els dies passen més rapidament que mai, els EUA m'han fet, també i hi són. Hi són per a mi i per als que m'envolten. I tenen sentit.

Encara no he escrit els propòsits d'any nou i confesso que, des que vaig tornar, no he dedicat els esforços que solc invertir (a més, xalo) en planificació. Això m'ha donat més flexibilitat en un moment en què m'ho puc permetre, tot i que temia que regnés el desordre absolut i tinc ganes d'estrenar l'agenda nova de Tintín. Assajo els punts d'enguany, malgrat que no només hi ha propòsits, sinó també grans esdeveniments:

1. El casament! (i lluna de mel).

2. Començar la feina nova (i no només la que he trobat, que no arriba a pagar factures, sinó també trobar-ne una altra i començar-la; a veure si em toca el número a llistes aviat, però, abans, necessito tenir un número definitiu). FET Gener de 2017.

3. Enllestir la part d'escriptura del projecte a quatre mans amb A. 


4. Bici, dues vegades a la setmana.

5. Llegir més.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Feina nova

De moment, us escric aquesta notícia breu per dir-vos que al gener començaré una feina nova com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Impartiré un curs de Narrativa en català en la modalitat virtual, de manera que el podeu fer des de qualsevol lloc del món:

http://cursos.campusdescriptura.com/CA/curs/curs-virtual-de-narrativa-en-catala (matrícules obertes).

Si ho feu, em sentireu la veu cada quinze dies, a les videocorreccions dels vostres escrits, però parlarem més sovint a través del campus virtual (als fòrums, als xats) i ens trobarem amb rostre i tot a les reunions de seguiment presencials (o via Skype, si no podeu).

Què me'n dieu? A mi em fa molta il·lusió. A més, ja m'han dit el nom del grup i m'encanta el personatge que ens ha tocat!

Tant si us hi apunteu com si no, us deuré fer cinc cèntims de l'experiència per aquí! És el mateix curs al qual em vaig inscriure des de Londres quan vaig fer els 25, després d'un regal revelador.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Canvis

Fato per a la festa de dijous al pis.

Em penedeixo una mica de no haver creat una etiqueta de "retorn" al blog, perquè segueixo explicant-vos el meu procés de re-situació ara que ja sóc a Catalunya des de fa uns mesos. Aquest mes ja us vaig dir que la feina que tenia encarregada aniria de baixa i per fi he tingut temps de tornar a posar fil a l'agulla al projecte creatiu a quatre mans que tenia des dels EUA. De totes maneres, la baixada de l'activitat també em va passar una mica de factura, perquè, durant uns dies, llevar-me a una hora decent (abans del migdia) sense cap feina que m'hi obligués, refer i enviar currículums o estar una bona estona davant de l'ordinador per feinejar, costava més. M'imaginava que m'haurien citat per a alguna entrevista de feina i les que m'havien enviat amics meus, just quan enviava el CV, ja les havien donat a altres persones. Per a mi és un moment d'explorar aquestes oportunitats, que en altres etapes han quedat en camins paral·lels i també d'agafar-me aquest temps per a mi mateixa, encara que m'imaginava llegint i... res, pardalets. Amb tot, sí que hem avançat molt amb paperassa per al casament i altres detalls que són importants per a nosaltres. No us penseu que el capellà del poble m'hagués fet bé la fe baptismal la primera vegada, per tant, hem hagut de repetir tot el procés: parròquia del poble, legalització al bisbat, parròquia d'aquí (la setmana que ve). Inconscientment, he mirat d'accelerar els passos perquè, per experiència, començar una feina nova o estar immers en el procés d'entrevistes laborals, és pressió i deixa exhaust. Així que és ara que sé que tinc una certa disponibilitat. Com que necessitava un certificat mèdic que digués que estic bé per optar a la borsa de professorat interí de secundària, també m'he anat passejant de metge a metge (ja sé que hi ha persones a qui no han demanat res, encara que no tinguessin historial, però jo no me n'he pogut escaquejar). I sóc aprensiva.

Aquesta setmana, les novetats han estat a casa. J. és al seu primer viatge europeu de feina i la tinc tota per a mi. Se m'ha fet estrany. Fins fa dos mesos i mig no havíem viscut mai junts i jo havia dormit sola tota la vida. En canvi, la primera nit que no hi va ser, no em vaig gitar fins a les quatre i no hi havia manera d'aclucar l'ull. Ben estrany. Encara anit l'hi vaig trobar. Fins ara, jo l'havia deixat sol al pis en tres ocasions, un parell o tres de dies, però mai a la inversa. Així que demà, dijous faré una festeta amb ma germana i mos cosins a casa. 

Un altre canvi és que avui han sortit els resultats provisionals de les llistes per fer de professor de secundària i hi sóc (i antics amics, amb qui he reprès el contacte fa poc i també estudiants meus)! Ara toca esperar perquè em cridin i tant de bo fos per a la meua especialitat, atès que també em vaig apuntar a anglesa per tenir més oportunitats que m'avisessin. Això em dóna una estabilitat nova i motivació complementària! Si tinc aventures per explicar-los, les llegireu aquí.

diumenge, 6 de novembre de 2016

El nostre primer regal de casament!

Ha arribat avui. Han tocat al timbre, m'han donat un parell de bosses que no podia obrir, han pujat ells i ens han fet tancar a l'estudi mentre ho muntaven. Era el nostre primer regal de casament i era també el nostre rebedor! El regal que ens fa ma germana, M.

Hem de penjar l'espill.

I J. penjarà el penja-robes, també.

Un detall de la silueta urbana de Barcelona (jo tampoc no coneixia el mot del TERMCAT per parlar de skyline, però mira que és util, aquesta eina, per escriure un blog).
M'encanta! Ho volia compartir amb vosaltres de seguida (tot i que abans he fet la meua primera planxada i, no us enganyaré, massa Gilmore Girls ara que n'emetran episodis nous encabat de deu anys).

dimarts, 1 de novembre de 2016

Una Castanyada halloweenesca


Imatge de l'escapada de tres dies que vam fer la setmana passada a Caldea (tinc problemes per no dir-li Caldesa, la de Corella), Boí i Taüll. Era encara un regal dels meus trenta.
Ja és novembre. Tret del mes passat, des que vaig arribar havia escrit només una entrada mensual. Tinc l'agenda destrossada i me n'he de comprar una de nova, però aquest octubre no he dut a terme cap dels objectius que m'havia plantejat i no es pot dir que no hagi estat un període ple i, això sí, molt més tranquil que el setembre (es nota que m'he relaxat, he reprès el contacte amb els amics i hem gaudit més de les activitats de Barcelona). Hem afluixat amb els mobles del pis (esperem reprendre-ho aviat) i hem agafat embranzida amb els preparatius del casament (sempre fent de coordinador entre el restaurant, l'església i el servei que volem contractar a cada moment -no us en donaré tots els detalls, perquè no volem que es conegui fil per randa com anirà tot aquell dia o de quin color seran les estovalles, que encara no ho sabem-). En definitiva, els mesos se segueixen succeint molt ràpidament, gaudint de cada preparatiu i, ho admeto, aprofitant també la llibertat que dóna no tenir la feina estable (que cerco) per fer allò de conciliar, casa-parella-casament i l'encàrrec editorial en el qual encara treballo. Això ha fet que no em regís gaire per l'agenda, tot i que hem comprat un planificador setmanal amb adhesius on apuntem les tasques conjuntes i les variacions estranyes als horaris que fem habitualment (allí hi vam apuntar la reunió amb el fotògraf, la meu visita al poble i a la jornada d'autors ebrencs i hi anem fent la llista del supermercat). 

Cada setmana enganxem un dels fulls a la nevera. N'hi ha quatre models i tres fulls d'adhesius. És de Mr. Wonderful i la vam comprar en línia. A més, et regalen una llepolia dins del paquet, un núvol de sucre.
Però avui us vull parlar de la Castanyada, la primera a ca nostra, que sé que és l'entrada que molts estàveu esperant. Aquest ha estat el primer àpat que he cuinat per a quatre persones. Sí, vam tenir convidats i van ser mons pares (ma germana tenia un sopar amb amics), així que em vaig ocupar de tot: neteja, decoració (per a la Castanyada no se'n necessita, però ja us avanço que vam incorporar tradicions americanes, després dels dos anys que hi he viscut i malgrat els recels que sentia pel Halloween homogeneïtzador), comprar la teca, parar taula i cuinar-la.


[Tenia fotografies i vídeos per a l'entrada, però no em funciona la connexió entre la càmera del mòbil (falla molt) i l'ordinador, de manera que m'he d'enviar les fotografies per correu a poc a poc, però els vídeos deuen pesar massa].


Tot va començar fa unes setmanes, quan vaig rebre aquest correu d'E. Em preguntava si incorporaria cap de les tradicions dels EUA a casa. Tot just feia uns dies que J. m'havia demanat que li ensenyés a fer Jack'O Lanterns (al final no vam anar a comprar carabasses i ho vam deixar estar, tot i que es va engrescar amb la decoració quan em va veure arribar amb tants de detalls i encara vam fer un altre viatge, ara al basar xinès de la vora de casa) i, al final, vaig decidir que potser la traïció seria acceptable si, simplement, incorporava la tradició sense oblidar la Castanyada (de totes maneres, abans d'anar a dormir J. no em va deixar contar-li la història de "Marieta, Marieta, estic a la primera escaleta", com feia ma iaia anys enrere i com li vaig explicar jo una vegada a ell. Em penso que encara en recorda l'ensurt). Entre la tardor de la Vall de Boí i la festa que vam muntar anit amb la família, no és l'estació nostàlgica que m'havia imaginat. Suposo que seria massa incorporar Acció de Gràcies. De fet, cau el dia que mon pare, J., sons pares i jo anem a la degustació i tria del menú del casament.

Els obsequis que vaig rebre d'E. han format part de la decoració. Dues aranyes a la seua làmpada i, a la meua, carabasses i calaveres. I, com que J. ha estat molt constipat, he substituït el post-it groc amb la paraula "virus" de la seua ampolla per:


Divendres, quan tornava del dinar amb una amiga vaig anar a dues tendes especialitzades en festes i vaig comprar detalls com aquests:



Els ratolinets els hem distribuït arreu. Quan J. ho va veure, va dir que també volia els ratpenats (jo que havia mirat de no passar-me), però al basar no en vam trobar i no vam retallar cartolines).
Sabia que aquesta cinta, que vam escampar per tota la casa (com les teranyines), li encantaria. També hi havia làmines senceres amb esquelets i bruixes per cobrir la nevera i la porta del bany, però em van semblar massa escatològiques i sanguinolenques.



Aquest va ser el toc de J. Us n'havia fet un vídeo. Va introduir un vídeo a la TV amb uns zombis que n'intentaven sortir i es pegaven cops contra la pantalla (la deixen empastifada de sang). A més, té so. N'hi havia dos més que també vam posar abans que arribessin els convidats: una bruixa que cantava i uns fantasmes que volaven per dins de la TV. Amb el cartellet damunt de "caution: zombie zone". La carabassa va amb piles.



Mes iaies em van regalar un bon aixovar. Una mostra petitíssima (del que vaig treure ahir):



 I aquí teniu el menú. Va sobrar de tot. Res gaire elaborat, però va anar molt bé. A la plàtera del mig: farcellets de foie (de la Sirena, només els vaig haver de fregir) i torradetes de formatge Philadelphia. Espaguetis amb salsa al pesto. Pollastre arrebossat. Hi va haver aigua i cava i, de postre, a més del més tradicional, copes de sorbet de maduixot (també de la Sirena). Em vaig oblidar de fotografiar les copes. Bé, no és elaborat i he hagut de fer gran cosa, però tot sabia com es feia i calcular els temps i les mesures per a quatre (va sobrar de tot) va ser tot un repte. Vam xalar i tothom va quedar-ne molt content! Per fi mons pares han vist el pis ben muntat i ja es nota que hi vivim. Encara hi haurem d'afegir mobles i aviat M. ens regalarà el rebedor pel casament!!! En tenim moltes ganes!


 Els panellets de pinyons (comprats), castanyes i el moscatell. La part de la Castanyada.


 Aquesta és d'avui, de l'escriptori que ocupa J.


I la planta que em va donar ma mare. La primera! Havia fet una fotografia fa dies del pati interior per ensenyar-vos-el. Sempre he trobat que feia molt de Barcelona, per a mi era llibresc i tot i em feia gràcia. Al pis m'hi trobo molt bé. Però la foto no la trobo i, com que he vessat aigua i els veïns de baix s'han enfadat, avui més val que no m'hi atansi, al balcó.

P.S. Com puc haver begut aigua de l'ampolla etiquetada sense adonar-me'n?

dilluns, 24 d’octubre de 2016

De bo de bo

Tenia ganes de tornar-vos a escriure, però aquest cap de setmana he estat al poble i l'aplicació del mòbil ja no em funciona (a poc a poc, em van fallant totes, la del DIEC2, la que utilitzava per llegir còmics, la que em permetia escriure al blog fos on fos...). Paciència, no tanta com la d'E., tot sigui dit (veg. http://unpuntaldhercules.blogspot.com.es/2016/10/els-metodes-marroquins-de-no-resolucio.html). Això sí, ja tenia ganes de veure els iaios i, a més, també he passat més estones amb mons pares, que a ma mare encara la vaig veient regularment quan anem a Sant Cugat, però mon pare encara no és a casa quan J. plega de la feina i em passa a buscar. I no ho vull deixar per a més endavant perquè J. m'ha preparat una escapada al Pirineu, el regal (endarrerit) del meu trentè aniversari.

De bo de bo. Sí, potser més i tot que quan vaig encarregar el vestit de núvia, perquè encara quedava un fotimer de temps i tothom em deia que anava molt ràpid. Però ara només queden nou mesos i es veu que als nou, ja hi ha moltes tasques que, segons el cronograma personalitzat de Bodas.net, ja hauríem d'haver fet. Nosaltres que anem moblant el pis a poc a poc mentre ens preocupem de la carrera professional, un cop vam tenir l'església i el restaurant, vam deixar que baixés posicions a l'escala de prioritats. Per això quan la setmana passada, després d'haver escrit el blog, se'm va ocórrer tornar a entrar al web de casaments, em va sortir una alerta que deia: "ja feu tard per a les tasques:" seguit d'una enumeració llarguíssima i un consell amistós "no deixeu que s'acumulin". Així que, de cop, vaig recordar les paraules dels amics que deien que muntar un casament era feina i que, sobretot, requeria moltes habilitats de negociació, perquè es tracta de la unió de dos mons, com a mínim. I vaig tenir la sensació que sí, que ara va de de bo de bo, que ja no ens calen excuses per dedicar-hi temps i xalar amb la preparació del gran dia tal com ens l'hem imaginat (o millor, que sempre espero sorpreses agradables).

Vaig posar fil a l'agulla:

1. El restaurant havia enviat a tots els nuvis de l'any 2017 (els casaments també funcionen com els cursos escolars i, al setembre, comencen a pensar en els de l'any que ve, actualitzen menús, treuen vestits) el menú, les fotografies perquè triéssim les dues alternatives per plat que volem degustar, entre setmana i en un horari concret, els preus de les diferents opcions, els extres... Tant els pares de J. com la meua família volien anar al tast (que no inclou l'aperitiu), tot i que al lloc que hem escollit només és de franc per als nuvis. Al final, però, com que mons pares i ma germana treballen, només s'ho podrà combinar mon pare (creuem els dits). La documentació que ens van enviar era fragmentada i la vaig haver d'anar acarant amb els fulls impresos que ja tenia del juliol per treure'n l'entrellat. Entre salses, opcions i dubtes, vaig acabar emplenant la fitxa, consensuant la data que ens anava millor a tots i escrivint un correu amb molts de dubtes que teníem per al restaurant. Ells ens havien dit que a l'octubre es posaria en contacte amb nosaltres un organitzador de casaments personalitzat que ens ajudaria i per això estàvem confiats, però, al final, n'he agafat les regnes perquè hem aclarit que s'ocupa de tots els casaments alhora i, de moment, ens ha reenviat a tots aquest correu i un d'un Fotomaton, que hem descartat. De totes maneres, hi vaig trucar per acabar d'aclarir si teníem la cita reservada i va ser molt amable. El 24 de novembre tenim previst el tast per a cinc persones! Encara hem de decidir què ens agrada més, però ja tenim les idees força clares, tots plegats.

2. El menú inclou, pel preu que ja ens van dir, pastissos menuts de postre, però jo tenia al cap la idea del pastís de pisos i vull que m'expliquin bé com és l'estructura de l'opció nova, com queda, tastar les dues opcions que a J. i a mi ens han agradat i valorar els preus dels pastissos de pisos i les formes. El restaurant ens ha recomanat, si optem per això, una pastissera a la qual vaig trucar de seguida. Hi tenim hora a primers de novembre per parlar-hi. Així podrem decidir ben informats.

3. El fotògraf!! És una obvietat, però no se'm va acudir que el nostre casament és un dissabte del mes de juliol (temporada alta, altíssima) i que el fotògraf hauria d'estar lliure per a nosaltres tot el dia. Ni m'havia passat pel cap. Al nostre restaurant treballen amb tres fotògrafs i, tot i que en pots contractar un altre, d'una banda ja inclouen l'àpat dels que normalment treballen allí i, de l'altra, són els que coneixen millor la finca, de manera que ens estalviem temps de fotografies (un tema que ens amoïna perquè, per experiència, sabem que el temps que els convidats esperen els nuvis i el dinar (en el nostre cas és un casament de dia) es fa llarg. Ja vam mirar que no ens haguéssim de desplaçar; és a dir, les fotografies seran al monestir de Sant Cugat, on ens casem, i al restaurant. Però, tot i així, vol temps i volem treure profit dels llocs que hem triat. 

Quan vam anar a veure el mas, hi havia tres àlbums a la tauleta de recepció. N'hi va haver un que ens va cridar l'atenció als dos perquè els nuvis n'eren els protagonistes, no els efectes de llum ni les difuminacions. Es veien naturals, espontanis i gens forçats. Teníem clar a qui trucaríem. Així que, la setmana passada, vaig entrar al web del fotògraf, ens vaig presentar, li vaig dir per què l'havíem triat i que ens agradaria conèixer-lo i em va trucar aquella tarda. Vam xerrar i vam parlar de les diverse opcions. Li vaig explicar que volíem fotografies, però que no teníem clar si també vídeo. Encabat, em va enviar diversos pressupostos. Vaig trucar amb amics que s'havien casat fa poc, meus i de J., per comparar preus, per demanar opinions sobre el vídeo. Ho vaig parlar amb la família. Vaig preguntar al fòrum de Bodas.net i es veu que vaig pujar de "núvia novella" a "núvia primerenca" en poques hores. Hi ha categories! Quan m'hi poso, m'hi poso de debò, ja ho sabeu els que em coneixeu. Dijous vam demanar hora per parlar amb el fotògraf i, quan va arribar el dia, ja estava gairebé convençuda que només volia un àlbum de fotografies, que m'estimava més que invertíssim en altres detalls del casament, que els àlbums jo encara els gasto en paper i els miro i remiro, però el vídeo no el miraríem tant. De totes maneres, volia veure-ho tot.

Hi vam anar. Ens hi vam estar dues hores i dos quarts. Les opcions són inacabables. Tenien dues ofertes que inclouen més. Ens van atendre sense pressa; molt atent. En resum: els àlbums del casament (tret que contractis, d'una en una, pàgines extra, són 30 pàgines, 35 si fas pre- o postboda, conceptes nous). Ara que estem acostumats a fer moltes fotos (i jo hi tinc la mà trencada, enganxant àlbums amb les imatges seleccionades), trenta pàgines ens va semblar que no són prou per transmetre el record d'aquell dia. A més, hi havia poc espai per als convidats i per a la família (aquí vaig aprofitar per aclarir que al nostre àlbum, pares, germana, iaios, cosins i padrins hi han de tenir més importància, encara que faci antic, es veu). En canvi, al vídeo, que són màxim 35 minuts, hi caben molts instants, hi veus l'expressió del somriure, les imatges de l'aperitiu (que no incloïen els àlbums, perquè la gent hi surt amb la boca oberta), hi escoltes discursos. Hi cap molt més i hi havia un apartat amb totes les fotografies (sense seleccionar) del casament. Acabem d'ingressar la paga i senyal i hem reservat tant vídeo com àlbum. Ens inclouran dos àlbums més, més menuts, per als pares. Poden incloure-hi els originals sense marques d'aigua del fotògraf o post-boda. Hi hem de pensar. Era una de les ofertes. Hem descartat drons, vídeo in situ (és una novetat: graven una cançó amb diverses imatges del casament, el munten al moment, el projecten abans del ball), preboda (hi ha molts retratistes que ho inclouen als seus paquets per al casament perquè així, uns dies abans, coneixen els nuvis i els fan fotografies professionals, en diferents posicions i per veure què funciona, en diferents indrets; ja sabeu que també estan de moda els àlbums de la dona embarassada amb el pare de la criatura i queden molt bonics, també) i segurament hi inclourem postboda perquè és una possibilitat fer-ho pel mateix preu de l'oferta: redueix el temps que no podem dedicar als convidats perquè s'acaben de fer les fotografies al mas, dels nuvis sols, un altre dia i hi afegeixes altres fotografies, a la platja, per exemple. Serà divertit, tot i que t'has de tornar a pentinar, segurament. Sobretot, volem estar per la gent.

Paga i senyal feta.

4. Tot i que encara no hem convidat (tret de les poques persones que han rebut el collage perquè reservessin la data perquè viuen lluny o són família intimíssima), vaig anar fent agenda i començant a quedar amb amics per deixar caure la data i que ho tinguessin present.

5. Hi haurà un autocar des del poble, amb parada a Tortosa, a Sant Cugat: monestir i, després, al restaurant. Estem mirant si pot parar al nostre carrer per tenir els iaios als preparatius de casa la núvia. Jo sortiré de casa mons pares i J. dels seus i el fotògraf serà als dos domicilis. Confesso que em feia gràcia que al final J. es decantés per casa nostra per posar l'aixovar arreu, de festa. Segur que igual ho farem.

6. Ja hem buscat com substituir els puros i l'altre detall.

7. He triat les quatre lectures que m'agraden més per a la cerimònia religiosa (la curta). Falta l'opinió de J., però no hi ha manera. He fet una llista de dubtes per tractar amb mossèn B.

8. Vaig concertar hora amb el capellà del poble perquè em fes la fe baptismal completa. Ahir vaig anar a missa i vaig passar a buscar-la. Avui l'hem dut (mon iaio) a legalitzar al Bisbat de Tortosa, però no saben si ho han fet bé (i l'hi han tingut tot el matí). Un cop la tingui, la duré a la parròquia de Sant Cugat i esbrinaré quan comencen les sessions prematrimonials. 

En marxa, doncs! 

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Això avança: PREPARATIUS

Ara sí. Per fi, quan miro enrere, veig que aquests mesos que m'han passat volant hem fet un munt de coses, com hem avançat.

L'endemà d'arribar a Catalunya vaig visitar amb J. el primer restaurant amb els quals havia contactat per al casament. J. ja havia demanat data per a la cerimònia religiosa (sóc creient) i al cap d'un dia teníem una entrevista amb el meu restaurant preferit. Després d'una cerca exhaustiva per internet, vaig acabar triant una llista final de tres restaurants. Un va quedar fora a causa del nombre de convidats. No ens va costar gaire decidir-nos pel lloc on, només arribar, ja em vaig sentir una núvia. De sobte, les sensacions que havia anat vivint des de la distància, sense ell i sense la família, es van fer ben tangibles. Però em vaig enamorar de la sala que no estava lliure per a la data que teníem la missa, així que a la tarda vaig córrer a demanar un canvi a la parròquia. Quedava un any exacte per al gran dia. El cap de setmana, a Tivenys, a la tercera celebració del meu trentè aniversari, la vam anunciar a la meua família més íntima i, unes setmanes més tard, en una barbacoa, a la del J.

Fins aleshores, ens havia servit molt seguir els passos de planificació del casament pautats per Bodas.net: https://www.bodas.net/.

El dilluns següent vam començar la setmana intensa de buscar pisos a Barcelona. El pressupost el teníem clar, J. havia buscat pis uns mesos abans sense èxit i sabíem què hi havia al mercat (tot i que la bombolla s'havia continuat inflant i aquelles setmanes va ser notícia, el fet que jo estigués present facilitava el procés) i les característiques que havia de tenir el pis de lloguer. Estàvem entre Barcelona i Sant Cugat, on he viscut molts anys, hi són mons pares i hi treballa J., tot i que jo sempre havia volgut experimentar això de viure a Barcelona. Aquell dijous vam trobar dos pisos que complien les característiques que buscàvem i, com en un malson que havia tingut a Somerville, cadascú optava per un de diferent. El divendres següent, just abans que la immobiliària marxés de vacances, vam anar a signar el contracte del pis que m'havia encisat. Hi estem molt a gust, està ben situat i tenim tot el que necessitem a prop. A més, els caps de setmana estem fent activitats que, com a estudiants, sempre deixàvem per a més endavant, quan tinguéssim menys feina. 

Com ho vam fer? J. va agafar dues setmanes de vacances. A Sant Cugat vam recórrer a les immobiliàries, tot i que hi ha menys moviment de pisos. Vam fer córrer que en buscàvem un a través de les xarxes socials. I, sobretot, el que va funcionar van ser les aplicacions de mòbil com Habitaclia, la meua preferida. Després, la plaça d'aparcament.

Demanàvem cita en línia, ens trucàvem (cada immobiliària n'ensenya un a molta gent cada una, en general, de manera que, si el preu és acceptable en relació al mercat, no triga gaire a vendre's), reservàvem cita amb una immobiliària, la següent i l'altra... de manera que poguéssim veure uns quants pisos en un sol dia. No van ser gaires perquè seleccionàvem bé el que buscàvem. (Compte amb les gangues que són estafes). Els costos de la immobiliària són molt més elevats del que havíem previst. El pis és de tres habitacions i menjador, el que buscàvem. No tenia mobles i electrodomèstics. I això ho he fet per primera vegada: moblar el pis. Encara ho estem fent i representa una inversió de temps molt més alta del que esperàvem, però el resultat val la pena i ens hi sentim molt còmodes. Per fi tinc els meus mobles, al nostre gust. Quant a marques de baix cost: Ikea és la que té més bon servei, però no ens en vam fiar per al llit, matalàs ni sofà. Hem usat també Dicoro (ho has d'anar a buscar al magatzem quan tenen el producte, tret que paguis uns 20 euros amb muntatge) i, també similar, Conforama (es van deixar cargols en un dels paquets). També vam visitar carrers o barris sencers de mobles/sofàs i vam aconseguir un escriptori de segona mà per quaranta euros a través de l'amiga d'un amic que es mudava. Penseu també en els costos del parament de la llar. Afortunadament, jo ja partia d'un bon eixovar. 

A l'agost es poden reservar mobles, però no comencen a preparar-ho fins al setembre. El sofà havia d'arribar a l'octubre. Tenia temps fins al quinze. Hores de fer encaixar horaris, que et portin i t'instal·lin electrodomèstiques, compres de cortines en línia, tècnics del telèfon, canvi de panys... Sort que J. és un manetes.

Quan va començar el setembre, encara havíem de rebre molts de mobles, però tot es va desaccelerar, perquè teníem més feina i compromisos (en el meu cas, congressos, fires del llibre, viatges, actes acadèmics, encara que no deixés de pensar en una feina remunerada per cobrir despeses). També féiem viatges a casa dels pares respectius per agafar roba, llibres... Encara no ho tenim tot, però no ens queda gaire espai d'emmagatzematge, ja. Així que s'haurà de prioritzar. Aquesta setmana J. va organitzar el sant de la futura sogra a casa i va requerir un bon desplegament de forces.

M'adono que tothom se sorprèn quan sap que vaig fer certs passos amb tanta antelació, però el cas és que al setembre vaig anar amb la família a una botiga i, gairebé sense creure'ns-ho del ràpid que va anar, ja tenia el vestit encarregat! Em pregunten si ho vaig saber a primera vista. No. No és el que jo havia triat abans d'entrar als vestidors, però la persona que m'atenia em va anar escoltant i em va fer una proposta que després no em volia llevar. No donaré pistes, perquè J. no sap res de res del vestit ni d'on vam anar ni de què em vaig emprovar o què m'agradava. No sap ni si és de color. Així que no feu preguntes sobre aquest tema! M'alegro que encara quedin les proves del vestit (que vaig demanar una mica més gros, perquè els EUA sempre m'aprimen i sóc previsora, a estretir ja hi seríem a temps), perquè vull gaudir-ne una mica més. Em recordo del procés del vestit de la comunió...

Esperàvem l'octubre amb moltes ganes, també perquè jo sabia que començaria amb un ritme més pausat per a mi, encara que J. ha començat dos màsters alhora! L'octubre era el mes en què havia d'arribar el sofà -tant important per a J., malgrat que ha fet augmentar l'estona de TV- (i ho va fer abans del que pensàvem) i també el mes en què ens havien de contactar per concertar el tast del menú al restaurant. Com que trigaven i jo tenia ganes de tornar a tenir el sentiment dels preparatius, vam preparar un collage per als més íntims, perquè reservessin la data del convit (els americans en diuen Save the date i és tradició seua). També ho vam enviar als amics que vindrien, si poden, de lluny. Va ser divertit remenar fotografies antigues. Ens vam conèixer el 2005 i vam començar a sortir al gener de 2008. Aquest cap de setmanes hem organitzat el tast, que seria cap al final de novembre i he parlat amb el capellà del poble perquè em prepari la fe baptismal, que encabat hauré de dur al bisbat de Tortosa perquè la legalitzin. Em pregunto quan ens trucaran per a les quatre sessions del curset prematrimonial. També hem començat a pensar en destinacions per a la lluna de mel i he trucat per valorar diverses opcions per al pastís.

Tenia ganes de documentar-ne el procés i de dir-vos com ens n'anem sortint i quins recursos ens ajuden, però no he tingut temps de posar-m'hi ni de fer res més ordenat. També volíem anar a una fira de nuvis, però no vam trobar el moment. Vam pensar que seria divertit, una vegada a la vida i ens hi havíem inscrit, però ha estat difícil de combinar.

Aquest mes també he assistit a les primeres reunions per a la feina que, si les matrícules van bé, hauria de començar al gener: http://cursos.campusdescriptura.com/CA/professors/157/Gemma-pellissa De moment, encara treballo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat una mica.

Us deixo, també, l'entrevista que em van fer a través de Facebook l'altre dia: http://www.versos.cat/entrevista/4115/la-infancia-te-un-gran-pes-a-la-meua-obra

Què, voleu acompanyar-nos en aquesta nova aventura?

dijous, 6 d’octubre de 2016

Octubre

Si el mes d'agost va estar marcat pel pis i el setembre pel començament del curs (i, de retruc, d'actes, congressos i classes, relacionats amb el llibre i amb el projecte de recerca que vaig dur a terme a Harvard), ara l'octubre ha arribat plàcidament, fins i tot amb un toc de peresa i amb la fresqueta característica de la tardor benèvola catalana. Amb ell, també ha arribat el sofà (que fa que el menjador es vegi gairebé acabat), esperem que ens truquin del restaurant que hem reservat per al casament, comencem a pensar en la lluna de mel i a preparar detallets que ens fan pensar en el gran dia. Sort que encara queden les proves del vestit, perquè el moment d'emprovar-me'ls va passar molt ràpid! La gent s'estranya que ja haguem pensat en certs aspectes (i no en altres), però ens vam prometre molt de temps abans perquè vivíem en continents diferents i ara muntem la casa i el casament alhora i amb tota la tranquil·litat del món.

No em quedo a casa gaire sovint i tot just ara he començat a mirar activitats de cap de setmana per Barcelona perquè fins ara no hem tingut temps ni de pensar-hi. J. ha començat a estudiar dos màsters mentre treballa i jo he tingut algun viatge pel mig. 

Ahir comentava a ma mare que, quan em vaig independitzar, com que vaig anar a viure en un altre país on no coneixia ningú i m'havia d'adaptar a la cultura (el xoc cultural a la tornada ha estat molt paregut i el període d'adaptació també s'ha allargassat en aquest sentit, encara que me'n fes creus) i començar una feina nova, no em plantejava com és que tot allò semblava una vida nova. El mes passat m'estranyava de trobar-me en aquesta situació, perquè el que s'ha fet més natural ha estat viure amb J. (en teníem moltes ganes i ens trobem molt a gust junts), però la resta (i encara no sé com descriure-ho) és nou i tenim la sensació que, malgrat que estiguem de lloguer, no volem viure en la provisionalitat (absoluta). 

M'encanta que el pis estigui tan ben connectat, que tinguem un supermercat i altres serveis a prop, que sigui... un barri. Al principi, vaig quedar amb amistats, però no he reprès una vida tan activa en aquest sentit (o això em pareix) com la que tenia als EUA. Quan mirava enrere, però, veia aquella vida tan tranquil·la, en un estudi (o pis d'una habitació) amb un colomar al pati, treballant en un horari flexible en un project que ja havia engegat (no semblava recordar-me'n de l'esforç inicial), de casa a la universitat i al supermercat i altres cops treballant des de la llar. El cap de setmana amb alguna quedada amb els amics. Des que he tornat, he estat sol·licitada a fires, a la universitat, a la ràdio (dos cops!), a dinars (també de la família de J.) i cada dia ha estat quelcom completament nou, sense una rutina: imagineu-vos tres dies de congrés (en el qual parlava), redacció de l'informe final de la beca, dues classes de professora convidada,... en una setmana. Perquè us en feu una idea. Anava data rere data i pensant quan compraríem un altre joc de llençols. Sense rutina, que mai no m'havia imaginat que en tingués (sempre evito aquesta paraula) i, a vegades, amb incertesa quan pensava en la propera feina i tothom donava per fet que no seria difícil aconseguir-ne una. Ara segueixo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat i tinc aquest mes i, fins i tot, part del següent, per enllestir-lo.

Ja us vaig comentar que no sabia fins quan escriuria al blog o si el reprendria un temps més tard. De moment, com que jo segueixo blogs de processos vitals, encara que no tinguin res a veure amb mi, i a mi m'agrada rellegir com he viscut etapes que, després, recordo d'una altra manera, vaig entrant. Sé que la família també ho fa. Ells que fan fàcil que no visquem en aquella provisionalitat i que tinguem, fins i tot, estovalles de mudar per a les festes. Pareix que ja han quedat (vertiginosament) enrere els dies en què J. i jo només pensàvem en què ens falta per passar la setmana: una cadira, els plats, quedar-se a casa perquè portin electrodomèstics, trucar a Jazztel. Ara podem continuar més pausadament i aquest dissabte tenim previst anar a buscar el meu flamant escriptori!

dimecres, 21 de setembre de 2016

El primer mes (i escaig)

Des que vaig tornar, tinc la sensació que no he parat. La prioritat, un cop vam tenir la data de casament (amb els indrets per a la cerimònia i per a l'àpat reservats), va ser la cerca de pis a Barcelona, que vam fer en un temps rècord, però amb molta dedicació per part nostra. No coneixíem el barri on vivim i, tot i que vam triar el pis perquè era perfecte per a les nostres necessitats i perquè estava a prop del metro (i de supermercats!!), no sabíem que estaríem tan ben situats. Des que ens hi vam instal·lar (fa unes tres setmanes), m'he mogut moltíssim per la ciutat perquè l'arribada del setembre ha fet que rebés invitacions, tant com a investigadora com a escriptora, per participar en activitats diverses. Em sap greu que hagi hagut de dir que no alguna vegada, però les obligacions laborals (tinc un encàrrec editorial curtet i havia d'escriure la memòria final de la beca) m'ho han impedit. A més, he volgut gaudir de valent de l'experiència d'anar-nos-en a viure junts, J. i jo. Encara estem moblant el pis, perquè no hi havia ni electrodomèstics i mai no m'hauria imaginat que requeriria tanta energia, tants de detalls (perquè, tot i que un lloguer sol ser temporal, no és el mateix concepte que quan agafes un pis en el qual penses que et quedaràs dos anys i tornaràs al teu país). Aquí hi tenim aixovar i tot. I també procuro que les nits i els caps de setmana, almenys un dia, siguin nostres, sense tanta feina. Perquè podia parèixer que ara estaria més ociosa, però amb prou feines he tingut temps de buscar la propera. Estic molt contenta de com va tot, de tenir la família a prop (jo ho noto, encara que no em vegin cada dia) i J. amb mi. Al començament, més que la ciutat, enyorava els meus amics, perquè aquí havia perdut molts de vincles. Si em llegiu, penso en vosaltres i us vaig escrivint per Facebook, encara que menys dels cops que hi penso. No he pres cap decisió sobre el blog, però en segueixo uns quants (i còmics per fascicles en línia) i sempre m'ha servit com a diari, sobretot ara quan em costa mantenir l'hàbit de les fitxetes. Aquests processos vitals, moments de transició, passen molt ràpid i encabat costa de recordar com ens sentíem. J. també comença projectes nous aquest mes i jo em deixo sorprendre, tanco fils i preparo els propers passos.

A l'inici em sentia una extraterrestre. Tenia dificultats per treure la targeta del metro, estava desorientada als supermercats i a l'hora de fer servir les aixetes, no m'aclaria amb el funcionament d'un país que és el meu i d'uns horaris que no recordava. I tot era poc dolç. Així que el període d'adaptació que vaig fer a l'anada, també l'he fet a la tornada. A vegades faig comentaris sobre els dos anys que he viscut als EUA (quan a molts d'aquí els pareix que vaig marxar un any, uns mesos) i sona gros quan va passar tan ràpid i es fa estrany que hagi estat jo mateixa, tot i que m'ha fet qui sóc ara; per sort, que no sigui ben bé la mateixa, no és un problema per a les persones que m'envolen i jo opino que això és créixer i que, aquí o allà (sobretot quan vius amb molta intensitat un període de temps), tots creixem o, almenys, diria que fluïm.

Aquest matí m'he aixecat més tard (darrerament, com que J. matina i fa servir tants despertadors com jo, m'aixeco quan marxa), he esmorzat i navegat sense sentit molta estona. Porto un bon trot i, el fet de no tenir una rutina, sinó de fer presentacions a congressos, classes puntuals a la universitat després de dos anys sense docència, viatge familiar, entrevistes a la ràdio pel llibre o per la carrera professional, signatures a la Setmana del Llibre en Català, àpats de retrobada, celebracions familiars... fan que aquesta mena de descans encara em sigui més necessària. Per això, avui us escric, encara que sigui breument.

P.S. Vaig pensar fer una entrada sobre com buscar pis a Barcelona, igual que vaig fer amb Boston, perquè funciona de manera completament diferent, fins i tot oposada, però vaig desistir per manca de temps.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Primera setmana a Catalunya

Si només em llegiu a través del blog, fa dies que no teniu notícies de mi. Avui fa una setmana que vaig tornar. Tinc presents els amics d'allà i he encetat una etapa nova amb J. que ens fa viatjar amunt i avall, entre Barcelona i el municipi on viu la meua família; a més, també vam ser al poble el cap de setmana. Fins ara he tingut tres celebracions, dues també han festejat el retorn. Vaig passar per l'Alma mater de seguida, encara que no hi havia gaire gent perquè ja s'escolava el mes de juliol. Tanmateix, fins ara no he fet cap pas per quedar amb vells amics. Val a dir que no hem parat i que la majoria sé que són fora estiuejant. No em sento estranya, tot i que tothom em pregunta si ara m'instal·laré aquí i com veig la cerca de feina. Tenim la data definitiva per casar-nos, el lloc de la cerimònia i el restaurant. Ara cerquem pis. El sistema és diferent de l'americà. He hagut de comprar una targeta de mòbil (un duplicat) perquè havia perdut la que tenia aquí. He iniciat gestions per cobrar el dipòsit del pis d'allà. M'he començat a comprar calçat que vaig haver de deixar als EUA i he de fer el mateix amb la roba i altres objectes. La calor no hi ajuda i necessito un tallat de cabell: les puntes. Ben mirat, no és tan diferent de l'aterratge per encetar una vida nova en qualsevol indret del planeta. Em va costar uns dies desfer la maleta grossa i he començat un àlbum de fotografies dels dos anys nord-americans. Però ara estic acompanyada i no és un inici en solitari. Tinc la fortalesa a casa, la meua habitació, J., la família. Emprenem aquesta etapa amb molta il·lusió i procurem degustar-la. Una vegada més, no sé quin gir farà el blog ni si faré una pausa, llarga o breu. Ja ho veurem. De moment, segueixo a la resta de xarxes socials, que han anat augmentant aquests darrers anys, tot i que deuré estar menys activa a Facebook per protegir més la nostra intimitat. Gràcies per haver-me acompanyat en aquesta aventura i espero que en visquem moltes més.

dilluns, 25 de juliol de 2016

De mica en mica

D'aquí unes hores deixaré la que ha estat casa meua aquests dos anys. Anit era diumenge i la major part dels meus amics havien de tornar prou aviat a casa perquè avui treballen, però va ser una festassa de comiat i m'alegro d'haver-la fet quan ja queda tan poc per tornar. Demà agafaré els vols i dimecres faré cap a Catalunya. Em preguntaven si tenia ganes de tornar (moltes), em demanaven que em quedés (no m'ho feu tan difícil). Sí, friso per arribar i estar amb vosaltres, mentre que d'altra banda aquí i amb ells hi estic molt a gust, penso que hi vaig començar l'etapa d'adulta i ara la sensació d'irrealitat envaeix la partida. Costa de creure que deixo aquesta ciutat i la meua universitat (tot i que ja s'han encarregat que me n'endugui un trosset a través de més regals!). Amb alguns, serà més fàcil trobar-nos a Barcelona (aviat); a altres, segurament trigaré més a veure'ns, almenys en persona. Això sí, algú ha creat un esdeveniment al calendari de Google per recordar-nos cada any, als cinc que vam tornar caminant fins a Harvard Square, la nit d'ahir i el panorama nocturn de la ciutat.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Darrers dies aquí



Us volia escriure una entrada per parlar de la visita en ferri que vaig fer a Provincetown, Cape Cod, que em va encisar. Però, evidentment, el tancament no ha estat fàcil, perquè solen haver-hi errors de tercers. Vaig tenir problemes en tancar el compte del banc d'aquí, em van canviar la data de revisió del pis per a tres dies abans i ahir vaig netejar 14h.  i fer les maletes per solucionar-ho. I, avui, problemes grossos amb el cobrament del dipòsit (que no especificaré, però) que em faran patir, com a mínim, fins dilluns. Encara rai que he insistit per tenir-lo avui. Si ahir deia que es fa llarg perquè des d'ahir que vaig haver de fer les maletes per a la revisió fins al dimecres que aterraré (sort que dilluns faig nit a ca A.), no puc estar tranquil·la, imagineu-vos ara. Espero esbargir-me al sopar d'aquesta nit amb L. per acomiadar-nos i al comiat de demà "multitudinari", però ara mateix gairebé voldria teletransportar-me, en el temps i en l'espai i estic moixa i amoïnada (de fet, com més em dieu qye no ho estigui, més m'intranquil·litza). Suposo que l'entrada us sorprendrà pel to, però reivindico el dret a amoïnar-nos si pensem que en tenim motius. 

dimecres, 20 de juliol de 2016

Vaig a veure un partit de beisbol: Red Sox de Boston contra els Giants de San Francisco

Es nota que és la darrera setmana que passaré aquí. Demà, gestions i més feina. Però avui, al vespre, he fet cap a l'estadi de beisbol, el Fenway Park, per al partit. Els únics referents que tenia del joc eren els dibuixos animats japonesos (anime),Dome, el petit geni del beisbol i els partits que havíem jugat a l'escola. Confesso que l'assignatura d'Educació Física no era el meu fort, però els esports que tolerava eren el beisbol i l'hoquei. Això sí, eren els més rars, de manera que hi vaig jugar vegades comptades. Però els Red Sox són un emblema de Boston i feia molt de temps que en tenia ganes. Ara que hi penso, és l'esport americà que surt a les pel·lícules, pares amb batejant al jardí i parelles prometent-se a l'estadi o festejant. Sabia que els partits no tenen un límit de durada i m'havien dit que solien ser unes quatre hores, però avui amb tres n'hi ha hagut prou (tampoc no m'hi he quedat fins al final, perquè la meua intenció era anar-hi una estona i hi he acabat d'estar més de dues hores de partit). Per cert, hem guanyat 4-0, segons he entès. I entendre com anava m'ha costat una mica.






A més, tot i que hi ha molt d'ambient i ho he trobat distret (malgrat el que tothom m'havia dit), no hi ha animadores i cada vegada que fan mitja entrada (mig inning), és a dir, que eliminen a tres jugadors d'un equip seguits, abans de passar a batejar (i faig servir aquest verb perquè al DIEC no hi he sabut trobar un equivalent per dir fer anar el bat) l'altre equip per completar l'entrada amb tres batejadors seus, hi ha uns dos minuts de parada. És el moment en què els venedors especialitzats en frankfurts, crispetes, cotó de sucre, cacauet, pizza, llimonada, aigua, pretzels... aprofiten per recórrer els seients, tot i que la gent s'aixeca tota l'estona per comprar menjar (jo un super Monster Dog, és a dir, un frankfurt gegant, tot i que ja havia berenat-sopat, però amb aquell ambient...!). El que no m'esperava és que batejar i arribar a la primera base fos tan difícil. He vist com els Red Sox feien una cosa molt estranya en una tirada que els ha valgut el primer punt i, després, el home run sí que l'he identificat a la primera i ens han donat tres punts. Els Giants res de res, i això que em sonaven de valent. Us penjo unes quantes fotografies del partit abans d'anar a llegir. Estava molt ben situada i l'estadi s'ha omplert. No m'ho esperava perquè és entre setmana i juguen tres partits a la setmana; demà tornava a tocar contra els Giants i l'altre és en cap de setmana. Abans, hi havia una cerimònia temàtica, avui catòlica, que ha consistit en la presentació d'uns capellans, la policia, un suposo que exjugador famós, un minut de pregària per demanar que s'acabin les atrocitats del món actual i, traieu-vos les gorres, mà dreta al cor (i molts l'esquerra a l'esquena), l'himne americà. També hi era la mascota, que em deu haver reconegut del TD Garden, perquè en un dels descansos, quan he anat a buscar el frankfurt (us aconsello comprar-lo, juntament amb l'aigua, abans de travessar el control de seguretat perquè és més barat -el control és gairebé el mateix que als aeroports, igual que el del Quatre de Juliol- tot i que no ho he fet.



Preparats per a l'himne.
video





video

Cada X temps, surten els de manteniment, vestit de roig, per canviar les bases i aplanar la terra.

El repartidor de crispetes. Això sí, els preus són més barats que al bàsquet de la NBA.

El marcador. Més repartidors vestits de verd amb cerveses o el que sigui a la capsa de dalt del cap.

El Monster Dog no cabia a la foto.

Tornant cap a casa, el gimnàs de Pokèmons del meu barri, curull de gent.

El Prudential, anant cap al metro. També l'heu vist a les fotografies de l'estadi.
He trobat el camp de joc més paregut del que em pensava al que jugàvem nosaltres a l'escola (i aquella varietat que anomenàvem pichi què devia ser?). Una bona experiència. M'enduc un altre bocinet de la cultura americana.