dimecres, 30 de desembre de 2015

(Probablement) la darrera entrada de 2015

Vall de Bianya, a la vora d'Olot, ahir. Escapada-regal de Nadal per a J.
Aquesta deurà ser la darrera entrada de l'any. Com sempre, quan sóc amb la família i J. tot es mou a un ritme diferent. Potser al juliol vaig estar més ocupada amb la feina (semblava que anés de gira, entre les presentacions i els congressos de les dues primeres setmanes), però ara desconnecto de debò. Sense que tingui gaires excuses, ni tan sols contesto els correus electrònics, però en general ja havia avisat. Tinc ganes d'estar amb ells i, a més a més, m'he adonat que és a les festes de Nadal que llegeixo la major part dels llibres de lectura per pur plaer de l'any. Em dedico professionalment a la literatura, així que a vegades (sobretot quan visc a l'estranger i tinc ganes d'aprofitar les estones d'oci per sortir i per conèixer llocs i gent) costa llegir textos que no tinguin res a veure amb l'època que estudies. Tot i que estic llegint també un llibre de caire acadèmic, de moment he engolit Plantes d'interior de Borja Bagunyà i Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i ara vull començar el llibre d'E. De fet, gairebé no he tret l'ordinador, encara que me l'endugués al poble per passejar-lo.

Canal esquerra del riu Ebre quan passa per Tivenys. Hi veieu barquetes de canya fetes pels participants de la primera ruta literària al poble el 19 de desembre de 2015.
L'entrada també es podria titular "empatxos", pel ritme d'ingesta de xocolada i d'encavalcament d'àpats i per l'empatx de lectures fins a altes hores de la matinada els moments en què no estava amb J. o amb la família). De desconnexió també n'hi ha. No he arribat a desfer les maletes, més aviat n'he tret i ficat roba i altres objectes per traslladar-los cap o del poble a la casa on residim, cap a Olot, aviat cap a casa J. I l'ordinador al coll fins que vaig entendre que no el necessitava per al que tenia intenció de fer.

Sé que ahir va ser la primera nevada bostoniana. Tot i que els mitjans de comunicació s'han fet ressò de les temperatures elevades als EUA aquest hivern (i que el temps canvia dràsticament d'un dia per a l'altre), no es pot comparar amb la calor primaveral de Catalunya aquests darrers dies.

Aquest vespre he fet una selecció de fotografies del darrer any perquè me les revelin, he abocat fitxetes, cartes i postals a les capsetes en què guardo els records, tot i que sé que la propera vegada que vingui, serà per construir una nova llar amb J. 

He explicat moltes vegades, a les diferents presentacions, que Glopades de riu va ser el propòsit d'any nou que he acomplert més ràpidament. Tampoc no és que me'n plantegi gaires, perquè sóc de marcar-me objectius a l'inici del curs acadèmic, però de totes maneres trobo plaer amb aquesta mena d'activitats, així que qualsevol excusa és bona per fer-ho. Tenia el llibre escrit abans de dipositar la tesi. En efecte, n'hauria volgut escriure algun relat més per presentar-lo a les darreres quinzenes del curs que estava realitzant a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, però al final no ho vaig fer. Quan vaig tornar a casa per Nadal em vaig retrobar amb aquest projecte, que havia deixat quan vaig començar a preparar el viatge. Vaig rellegir els contes, hi vaig canviar un parell de paraules en total, els vaig ordenar, vaig triar un títol per al recull i el vaig enviar a les editorials que havia triat. Tres dies més tard em va contestar Voliana. El meu propòsit havia estat publicar el llibre (amb tot, confesso que aquest cop la resta de propòsits un es van quedar a mitges).

La publicació del llibre ha estat una de les gestes de l'any 2015, que altrament hauria estat "només" l'any Harvard, el de l'hivern més nevat de Boston, l'any que vaig visitar les cascades del Niàgara i D.C, l'any de les amistats, l'any en què vaig anar al congrés de medievalistes de Leeds per primera vegada, l'any en què vaig dirigir la primera edició del MOOC Magic in the Middle Ages i el primer programa del programa de mentors IMP-Filologia, amb seu a Boston, un programa molt exigent, en el qual he conegut professionals molt entregats a qui no fa peresa aixecar-se a les cinc del matí per assistir videoconferències internacionals o treballar dissabtes i diumenges al MIT o a Harvard. La faceta literària també m'ha portat moltes sorpreses i sabeu que he xalat com un camell amb les presentacions. També ha estat un any de descobertes culinàries (perquè he estat més atrevida). 

Enguany vaig fer 29 anys i, tot i que al blog n'he parlat menys, alguns de vosaltres (J., la família, alguns amics) també sabeu que els darrers mesos he estat molt reflexiva, m'he plantejat moltes coses sobre la vida i el futur. (Si esmento l'edat és perquè sospito que, malgrat que em semblés estúpid, la proximitat dels trenta em deu haver influït en aquest estat). Penso que, encara que tenir gaires cabòries no sol ser gratificant, forma part del creixement personal de cadascú i val la pena aturar-se un moment per pensar el que sigui que es cogui dins teu. No es tractava senzillament de formular-me una pregunta i de trobar-hi una resposta, volia pair, projectar, trobar-me, conèixer-me, sorprendre'm, desaprendre'm, ordenar-me. Ja fa uns mesos que estic menys cavil·losa, però suposo que la visita a casa encara m'ha ajudat més a cloure aquesta etapa i a tenir més temps per a mi i per a vosaltres. Això també permet avançar amb energia renovada. Això forma part del meu 2015.

A grans trets (i sense compromís d'acomplir-los), vull compartir amb vosaltres els meus propòsits per al 2016, que són GROSSOS i s'haurien d'escriure amb majúscules perquè tornen a venir carregats de canvis, tot i que en general es concentren a la primera part, fins a l'agost (no inclòs). Sabeu que aquell mes se m'acaba el contracte i que, tal com volia fer quan vaig arribar, vull tornar a Catalunya. Hi tornaré quan s'acaba el juliol (ja en tinc el bitllet comprat), de manera que el blog es deurà adaptar, una vegada més, al que vingui (espero que no s'aturi, però això no ho incloc dins de la llista de propòsits). Els meus propòsits i somnis de 2016:

1. Acabar la primera fase del meu projecte professional. FET. Mitjan agost de 2016.

2. Visitar Walt Disney World. FET. Abril de 2016.

3. Anar a viure amb J. a Barcelona.  FET. Final d'agost de 2016.

4. Trobar feina a Catalunya i començar-la. Encàrrec temporal + trobada feina a Catalunya. Comença al gener de 2017.

5. Escriure. D'escriure, escric. FET.

L. també em va suggerir que fes un llistat de llocs (prou a prop) que m'agradaria visitar mentre sigui als EUA, a partir de l'abril, quan es pugui sortir de casa sense gelar-te. Tinc la guia a Somerville, però ja tenia una llista orientativa i breu, prèviament. Ja la completaré, espero, per veure si ella o altres amics s'afegeixen a les excursions.

1. Tornar a Concord. FET. Maig de 2016.

2. Lexington.

3. Newport (? és molt difícil arribar-hi en transport públic, tot i que L. es proposa treure's el carnet de conduir de Massachusetts durant el 2016). FET.

4. New Haven (Yale, la universitat de Rory Gilmore a la sèrie, tot i que d'antuvi es delia per anar a Harvard).
5. Hyanes o Provincetown a Cape Cod (hi vaig arribar amb el creuer balener, però no hi vaig baixar). FET, PROVINCETOWN. FET.

6. Hartford?

7. Rockport. FET.

8. Gloucester. Fet. Juny de 2016.

9. Quincy.

10. Marta's Vineyard (?).

Posats a demanar, em ronda pel cap Chicago. Fet. Març de 2016.

I vosaltres, quins propòsits teniu per al 2016? La incertesa no ens hauria de fer arronsar, oi?

dimarts, 22 de desembre de 2015

Fer casa

Ahir J. s'estranyava que aquests dies sortís menys que els darrers mesos als EUA. Jo em mig-renyava perquè semblo obstinada a deixar la feina aparcada fins a la tornada. Però a vegades la desconnexió és total i el cos sembla demanar-te que et quedis a casa o acompanyis la iaia a la carnisseria o la mare al quiosc, en definitiva, fer casa, xerrar amb la família, deixar-te emportar per la conversa o pel trajecte de cotxe amb ells o pel debat polític acompanyada o simplement gandulejar al llit abraçats. També admeto que, a l'hora de sortir, miro de no perdre'm ni una menjada casolana. Però avui hem fet una excepció i m'apetia mirar-me el municipi on vaig viure tants anys amb mirada americana. Així que m'he ficat la desuadora de Harvard i hem anat a un diner americà (d'acord, la carn de l'hamburguesa no era la mateixa i estava cuinada amb oli d'oliva; a més, el restaurant no tenia la forma de vagó característica d'aquest tipus de restaurant, però ha valgut la pena i encara no em crec que NOMÉS costés dotze euros per cap i que hi deixéssim un euro entre els dos de propina).

Cada vegada que obren un Foster's Hollywood, un lloc de cupcakes o un de gelats amb topping penso que viatjar perd una mica l'encant, sobretot quan anem de ciutat en ciutat i tot s'homogeneïtza. Tanmateix, per molt que ens arribi la cultura americana de masses només qui hi ha viscut comença a entendre'n la mentalitat i es fa a la sensibilitat d'allà (en temes com la raça o l'assetjament sexual, per exemple). Avui hem triat un local que van inaugurar quan estava a punt de marxar als EUA i, abans, he passejat pel centre. Us proposo buscar les semblances (o les diferències) amb el país que m'acull aquests dos anys. (Ja ho veieu, les entrades al blog també s'espaien i s'escurcen fins a la tornada).

A Sant Cugat també hi ha pista de gel! I a Tortosa, des de fa dos Nadals, tot i que a Barcelona enguany el govern municipal nou ha decidit (polèmicament) no posar-n'hi.
Il·luminació del voltant del monestir. No es veu bé perquè passades les sis de la tarda encara no era de nit.

Hi havia una fira amb paradetes nadalenques.
La plaça del monestir aquesta tarda. No us deixeu enganyar: no fa fred.

El monestir.

El restaurant Peggy Sue (és una cadena). Per cert, durant el sopar ha sonat Grease.


Una màquina de música?




Ha estat el millor del sopar: m'ha encantat el meu batut, de pastís de formatge i móres. El de J. era de galeta, amb trossets i tot, però no es podia comparar amb el meu.

Cadascú ha demanat una hamburguesa personalitzada amb quatre ingredients i les pataques amb formatge. Ja és normal que el formatge Cheddar no s'hagués fos? Els detallets m'han agradat molt i hi havia moltes americanadetes: com la llimonada rosa, la llimonada, una mena de smoothies... a més de menjar mexicà com ara natxos.
Confesso que ens havien regalat unes entrades per veure una obra de teatre a Barcelona, avui, però ens hem quedat a prop de ca meua i no podia haver estat millor.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Sóc amb la família!


Aquest matí he arribat i he fet una sorpresa a ma mare: m'he plantat a lloc on treballa i he entrat a trobar-la; fins i tot m'han deixat quedar-me a la reunió que tenia. Ara gaudiré de la família i dels àpats suculents. El còctel és del transbord a Toronto. M'hi va convidar un irlandès que vaig conèixer al primer vol. Vam intercanviar aventures abans i mentre féiem escala cap als nostres països d'origen per celebrar el Nadal. És el meu nou còctel preferit, un Cosmopolitan, així que xin-xin i bon Nadal!

dimarts, 15 de desembre de 2015

L'altre continent

La setmana abans de venir de visita els revoluciono a tots. No noto el cuquet a l'estómac fins a la nit abans, és a dir, ara mateix, passada mitja nit, en què si llegís no em concentraria, no tinc els llibres de la universitat per treballar, l'últim que tinc ganes de fer és contestar els correus acumulats i penso que demà en aquesta hora aniré volant cap a Catalunya. Però la setmana abans no estic nerviosa, almenys conscientment. Tinc un llistat de tasques imprescindibles que vull tancar i altres que, si no queda més remei, acabaran quedant per a la tornada. Em centro en això i no penso en la resta. La família sí. A poc a poc vaig fent el compte enrere. Però segueix pareixent irreal. És com si tingués dos mons, que en un moment determinat es troben, el dia que arribo, però només aquell dia, en què estic cansada, desconcertada i sento la calidesa de ser amb la família i J. Divendres comentàvem amb L. aquest sentiment que tenim, com si les dues realitats no fossin compatibles, com si, malgrat que sabem que existeixen, tampoc no es troben mai. Europa és tan lluny. El viatge dura un dia, en què dins del cap veus una vegada i una altra la imatge del retrobament, que normalment t'imagines a l'aeroport, encara que la família treballi i els acabis veient a casa. Però la imatge no es veu real. Desitges que als aeroports sonin cançons nadalenques, perquè tornes a casa per Nadal i faràs l'arbre amb la teua gent i et parlaran la teua llengua i, tanmateix, ara ja fa temps que malgrat que treballo sola i en català, hi ha paraules que ja et surten directament en aquesta altra llengua. Fins ara sempre havia considerat la meua situació a l'estranger, a Itàlia i a Gran Bretanya, com a temporal. A vegades els cinc i quatre mesos que vaig passar en aquests països i el que hi vaig viure, em semblen equivalents quant a durada al temps que visc aquí, només perquè aquí tinc la sensació que el temps m'ha passat més de pressa que mai. No sé si és perquè em faig gran, se seguirà accelerant el temps, anys rere any? Aquella infantesa tan llarga i plàcida. És només perquè visc fora? Ho és més perquè visc en una descoberta constant a l'estranger i perquè, de fet, aquí he començat de zero? Estic pensant en veu alta. Tal com raja, mentre espero que arribi la son. Ja són quarts d'una i demà m'aixecaré per fer la maleta. Suposo que dos anys es podria considerar una situació temporal perquè saps la data de tornada des del començament, encara que et replantegis qüestions pel camí, durant uns instants. Però dos són molt de temps. Ho veia així quan vaig arribar i sé a tot el que ha donat lloc un any i mig i com he canviat i com ho he viscut tot i, sobretot, com m'he fet un lloc aquí. I ja ho he fet abans. Ja he tornat abans deixant els amics enrere, comunicant-nos a través de totes les noves tecnologies i retrobant-nos en diferents llocs. Però ara, aquests amics, han compartit una part important del camí amb mi. Han vist com creixia, com afrontava reptes, han format part del meu procés interior durant un període llarg en un moment de l'etapa adulta que ha estat molt important per a mi. I sé que no passa res. Que m'hi sento a gust i hem compartit i compartirem molt, que tornaré i tornaré a fer arrels, a conèixer altres persones amb qui congeniaré, que aprendré coses noves de mi, dels altres, del món i en desaprendré també unes quantes, com he fet aquí. A ells, els tindré, formaran part de la meua vida i trobarem espais per fer-la petar. Des que tinc Facebook he retrobat molts coneguts o persones que van ser "companys de viatge" i que en algun moment vam deixar d'estar en contacte. Se'm fa estrany que per a ells aquests anys siguin com si jo hagués desaparegut del mapa, perquè avui dia n'hi ha prou amb googlejar algú per localitzar-lo. Però jo aquesta setmana buscava un dels meus millors amics de Torino. Alguna cosa m'hi va fer pensar. No em serveix el seu número de mòbil italià perquè, tot i que ell s'hi va quedar sis mesos més que jo, era francès. L'últim que en sé és que va anar-se'n a Austràlia cap al 2012 a treballar en un restaurant. Li encantava la cuina, tot i que no recordo què estudiava. Recordo el sopar que ens va cuinar a casa nostra, de R. i jo i la pera Helena. Recordo quan vam anar al supermercat a comprar tot el que necessitava i que ens vam perdre. Recordo el dia que ens vam conèixer i els llocs on vam estar. Recordo els dos comiats que vam fer i com ens trucàvem quan jo m'enyorava de la ciutat i ell encara hi era, com si fos una àncora allà. Perquè Torino em va agafar molt fort. Era la primera vegada que vivia fora de casa. D'això ja fa nou anys. En tenia vint. Sembla que nou anys no siguin res, però jo miro amb tendresa el meu jo de vint anyets, descobrint el món, conscient que aleshores em va picar el neguit de viatjar i conèixer llocs nous. Que vaig superar la por al desconegut. El que recordo més del meu amic M. va ser la conversa que vam tenir al bus de tornada del supermercat. Vam parlar de somnis. Tot i que el que ell estudiava no hi tenia res a veure, ell era feliç cuinant. I em va parlar del seu París dels afores. Del seu xicot i del gos. I recordo de quins somnis li vaig parlar jo. Li vaig explicar, amb una mica de pudor, que escrivia, que un dia volia ser escriptora. Com m'agradaria dir a M. que he publicat el meu primer llibre. Ell no em demanaria si es traduirà al francès o a l'italià, perquè no caldria. Però M. ja no fa servir la mateixa adreça de correu des que se'n va anar a Austràlia. Hi tenia connectat Skype i Messenger. Té un nom molt comú i no l'he trobat al Google. Fa uns anys ja el vaig buscar. L'últim correu que vaig rebre d'ell va ser el 2012. Els nostres amics comuns tampoc no en saben res. A vegades em parlen de persones que no recordo o que van venir amb nosaltres al viatge a Venècia, però amb qui vaig compartir ben poc. Ara tinc la sensació que perdre un contacte és més difícil, que sempre tindré A. i L. a l'abast d'una trucada des de l'altre continent, aquest altre mon que avui no pareix real però que d'aquí dos dies desdibuixarà la vida aquí, gairebé com si no hagués passat. I això també fa por a L. I, després, la tornada.

La setmana abans de venir poso nerviosos els meus éssers estimats de l'altre continent. La meua ment processa molt lentament la tornada, mesura la magnitud dels sis mesos que he viscut aquí, es nega al principi a acceptar que quedarà feina pendent i que al juliol t'imaginaves aquesta visita amb unes experiències molt diferents i no es creu que el temps encara hagi corregut més que les darreres vegades i que el proper cop ja serà el retorn definitiu. El salt a l'altre continent, tan esperat, tan desitjat, sembla un abisme irreal. Els faig embogir a tots. Tant que quedava i ara ja és demà. I sé que les hores des que surti de casa demà al migdia fins que aterri el 16 se'm faran eternes. Que el viatge més lent serà el de l'aerport amb els pares de J. fins a casa meua perquè la urgència de veure-us serà més intensa que mai, l'abraçada que tinc al cap des d'aquesta nit i que es repeteix una vegada i una altra en els meus pensaments, necessita materialitzar-se. I no voldré dormir, exhausta, perquè us vull veure a tots. La primera deurà ser la mama, després M., deurà tocar el timbre J. i simplement semblarà com si ho hagués fet cada dia però fa mesos que ens veiem a través d'una pantalla i, finalment, mig endormiscada i des del llit, s'entreobrirà la porta de l'habitació i serà el papa, que dirà que ja hi som tots. I després se'ls farà curt. Tres setmanes i dirà que ja toca tornar a esperar. Però jo sé que (malgrat que en certa manera el temps per veure'ls es veu llarg, recordo el curs passat com el temps volava alhora que semblava etern quan pensava en ells) per a mi no és una espera. Que cada vegada que he trepitjat l'aeroport Logan després de la primera vegada, ha estat també un esclat de joia. Cada vegada pensant que després de les setmanes pleníssimes amb ells l'enyor seria més punyent que mai. No dic que no ho sigui, però heu de saber que no he tornat cap vegada trista a Boston. Que en el moment en què hi aterro i aconsegueixo passar tots els controls, salto d'alegria. Que si em porta un taxi a casa i veig els carrers emblanquinats, no veig el moment de sortir del cotxe i correr-hi i sortir al balcó i cridar que ja sóc aquí. Que si torno en bus i en tren, espero la passejada que em portarà al meu carrer i em sento amb més energia que mai, malgrat el viatge llarg. Penso en el dia que marxi al juliol i se m'encongeix una mica el cor en pensar en l'Old Yard, la Widener, la meua Harvard, el que és per a mi, aquest somni acomplert, aquest orgull de ser-hi, de pertànyer-hi, de compartir-la. No sé si aconseguiré treure-me'n la desuadora. Al final no he pensat a aprofitar el descompte que feien avui i comprar-me'n el pijama, però ja el deuré comprar, J., no pateixis. Aquest país tan gran, que encara té tant per oferir-me, tant per aprendre i que formarà part de mi com Itàlia, com Londres (sí, la ciuta), encara que no n'hagi esgotat totes les possibilitats. És l'inici. M'imagino que hi tornaré a viatjar. Potser visitaré Boston algun dia i hi retrobaré vells amics o coincidirem en un altre lloc. O no. M'agradaria veure R. algun dia i conèixer sa filla. També se'm fa estrany pensar que és ara quan segurament parlaré millor l'anglès i seré més a prop d'aquesta cultura; per què, quant feia que no practicava italià? Llegats vius, trajectòries. Quarts de dos. Bona nit. Vaig a veure si us heu despertat, perquè segueixo tan desperta com abans.

A vegades el dia a dia no ens deixa pensar en aquest camí que fem a poquet a poquet, en com ens transforma o ens torna a la casella de sortida, potser canviats.

dilluns, 14 de desembre de 2015

La nit abans de venir

Havent tastat el lloc de pizzes per emportar anomenat Mike's i ara el restaurant Il posto, vaig completant la llista de locals de Davis Sq. El primer plat d'avui no l'havia tastat mai, uns bucatini delicisions (i també hi havia grissini/barronets bons per acompanyar). A més, ho he trobat bé de preu, 24 dòlars per cap (hem begut aigua de la gerra, però era bona).



Avui també he anat a Harvard a deixar tots els llibres que utilitzo diàriament al cubicle que tinc a la biblioteca per si algú els sol·licités durant les festes, en què seré a Catalunya. Seria molt estrany perquè ningú no els ha trobat a faltar durant un any i mig i quan jo els vaig demanar, un d'ells estava en un cubicle abandonat que havia pertangut a un català que coneixia, però dos anys enrere. A vegades sóc la primera de  consultar-los. He fet el primer xocolate cuit de l'estació amb el professor d'anglès a la Burdick per acomiadar-nos i perquè em volia demanar que el portés amb sa filla a la Widener. Els he ensenyat la biblioteca com a convidats i també la de clàssiques, dins de la Widener. Els sabia greu molestar perquè devia estar ocupada (sense llibres, poca cosa podia fer, en realitat)! M'he passat el cap de setmana deixant-ho tot a punt... Aquesta nit he sopat amb l'amic americà (per fi tinc un amic americà!) que vaig conèixer al concert i demà prepararé les maletes. Avui he parlat anglès amb tothom. És curiós com les tradicions del tronc i del caganer poden impressionar tant els políticament correctes americans. També em sorprèn comprovar les diferències en els ritmes d'estrangers respecte les dels americans. Per a ells una hora i mitja de viatge és "allà mateix" i si no hi ets durant tres setmanes ni ho notaran perquè la seua freqüència a l'hora de quedar no sembla demanar un contacte gaire continuat. Els trobo molt moderats anb tot i m'és difícil saber a vegades si han xalat pel seu posat i pels seus comentaris. I en qüestions de quedar, almenys amb les persones grans que he conegut, no hi ha cap mena de pressa. Bona nit! 

P.S. Confesso que aquesta tardor el temps ha fet bondat: menys pluja que l'any passat, setmanes sense veure el sol (el cel gris), però encara duc l'abric lleugeret (vaja, el de l'hivern català) i ni tan sols he usat l'armilla fina per sortir. Les orelleres, un parell de vegades o tres. No es pot comparar amb la calor que sé que fa a Barcelona aquests mesos, ja ho sé. De totes maneres, contrasta si compareu les entrades de l'agost, en què no vaig parar de fer excursions, amb les d'ara, que són de llocs tancats i molts de menjars. També hi fa el fet d'anar-te fent a un lloc i la seua gent, de tenir pocs museus que t'atreguin pendents de visitar aquí (cap a la llista de desitjos com a pendent) i de saber que les excursions guanyen a l'inici de la tardor o a partir de l'abril. Això sí, avui em comentava el professor d'anglès (perquè alguns arbres han florit aquesta setmana, en què hem tingut temperatures de 14 graus per Boston) que tot això té un peatge car: l'esclat que vaig veure al començament de maig, aquella primavera florida tan impactant que va durar realment una setmana. Sigui com sigui, estic segura que quan torni estarà nevat o enfarinat i ara mateix no m'importaria que l'abric gruixut es quedés a l'armari tot l'hivern i que el temps fos plàcid i convidés fins i tot a passejar. M'agraden els carrers de Somerville, m'agrada enfilar-los amb les espardenyes mig noves (llegiu: sense botes), amb l'abric mig desbotonat o el sol tocant-me la pell o el paraigües desplegat mentre cau una pluja que no molesta gaire i jo vaig saltant bassals. M'agrada la tranquil·litat d'aquests carrers, reconèixer les cases decorades dels veïns i veure'ls les cares sense caputxa. M'agrada com quan puja una mica la temperatura tots surten als porxos (el meu veí de davant hi va tornar fa dos dies després de dos mesos amagat! Patia per ell) i no se'n saben avenir. Fins i tot m'agraden els cambrers extremadament amables i exagerats a canvi de la propina assegurada, mentre que per als americans és ben normal. M'agrada tenir converses en anglès sense haver-hi de pensar. M'agrada badar i adonar-me que els peus m'han portat on volia anar i saber on puc comprar allò que busco i recomanar llocs als nouvinguts i que la dependenta de la pharmacy em pregunti com va la setmana dimecres la nit. M'agraden els hàbits, els amics, els saludats, m'agrada saber on hi tinc algú (com abans quan anava d'un edifici de la UB a l'altre). I ara m'he desviat del tema. Simplement, m'agrada la vida que faig aquí i espero amb il·lusió seguir-ne construint una a Catalunya quan torni al final de l'estiu. I potser podreu continuar compartir aquesta aventura amb mi i J. a través del blog. Començo a pensar que la iaia tenia raó, necessitaríem habitació de convidats i tot si els amics d'aquí hi fessin cap. 

La disfressa

Jesús M. Tibau llegeix el relat "La disfressa", del recull de contes Glopades de riu: https://www.youtube.com/watch?v=nJUO9mXx1eY&feature=youtu.be. Quina il·lusió! M'entrevista divendres a Tens un racó dalt del món del Canal 21.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Ritme de vida americà

Cuchi-Cuchi, a Cambridge, prop de Central Square, zona MIT.
Com sabeu, en general aquí els sous dels americans són més alts, tret dels investigadors sense plaça fixa (no és el meu cas, perquè no em paga una institució americana i, a més, no cobro en un banc americà, tot i que la declaració la faig igual cada any; el 2014 va ser el primer aquí) i els lloguers, el menjar, el transport, l'oci (l'OCI!) també, tot i que sovint tinc la sensació que la major part de gent cobren per gastar. Ja us ho he comentat a vegades en directe i parlo dels americans. També sabeu els descomptes i cupons que hi ha per a tot, les targetes de crèdit de client, la propaganda que arribes a rebre a la bústia (electrònica i real), els regals que afegeixen a tot el que compres, els anuncis cada cinc minuts a la TV i les grans rebaixes cada dia no laborable. També us posat com a exemple alguns comentaris que he sentit, com ara el dia que una professora d'una cinquantena d'anys de la universitat va dir que havia pres la decisió estava meditant si prendre la decisió de no comprar absolutament res durant un any. Li vam dir que era impossible, que bé havia de menjar i pagar altres despeses... Va matisar-ho: es referia, molt sensatament, a tot allò que no és necessari, com ara roba que no necessités o sortir a sopar o a dinar (i encara va concretar:) durant el temps de lleure (perquè dinar cada dia fora al costat de l'oficina no compta, encara que jo sigui de portar la carmanyola o d'anar a menjar a casa). Però s'hi anava repensant o anava concretant que, és clar, el seu marit podia comprar regalets per a ella de tant en tant, que no sortir a sopar no volia dir que una vegada al mes o cada dos setmanes no es considerés una excepció, que ho havia de meditar bé i que, de fet, havia fet una llista llarguíssima d'objectes innecessaris i capritxs que demanaria a son germà per Nadal per suplir aquesta falta. Encabat, va acabar dient que ja veia que tot això era molt dràstic i que no ho deuria fer. Aleshores va ser quan li vam preguntar perquè ho feia. La raó em va parèixer de pes: no tenia ni un cèntim. L'havien avisat del banc.
Gambes a l'allet (hi deia Spanish entre parèntesis).
Tot això per dir-vos que ahir era conscient i estava horroritzada de com una tarda de cinema i un sopar per celebrar l'aniversari de L., en què vaig xalar moltíssim i que va ser al final l'únic acte que no vaig cancel·lar (ja em va doldre no ser aquí per felicitar A. pel seu en persona i demà és el de F.) devia sortir-me per uns 90 dòlars [a Londres era car, però no vaig permetre'm sortir gens, gens]: gairebé 18 de la pel·lícula (no cal que m'ho digueu, era un multicinema a Boston Common, mentre que el cinema que tinc a prop, vell i menut, en val deu), era amb "efecte IMAX", és a dir, pantalla més gran i qualitat alta d'imatge; uns onze d'una bossa diminuta de crispetes i una aigua, uns 53 (no era de menjar ràpid; vam repartir-ho a parts iguals, en teoria, però a mi em va tocar pagar uns quants dòlars més i sumar-hi la propina) el meu sopar (eren racions menudes, pensades per a compartir, ens van recomanar demanar 4 plats i encabat, tot i que estàvem fartes, vam demanar un tall pastís entre les dues -era el seu aniversari- perquè volíem tastar-los) i el transport (3 viatges). No hi compto cap detallet extra. Jo que sóc més aviat sòbria, tot i que no em dol mai quan es tracta de visites culturals i viatges, començo a relativitzar-ho tot quan es tracta de l'entreteniment als EUA. És car i prou. Se n'ha de ser conscient, sobretot per a celebracions especials, perquè, malgrat el que pugui semblar, el restaurant em va encantar i VULL TORNAR-HI. Per sort, el dinar d'ahir estava pagat perquè era la cloenda d'un seminari i vam anar a Cafè Pamplona de la vora de Harvard Square. Sandvitxos (si no demanes tes o cafès no et porten ni aigua, però), sopes. Jo vaig fer mal fet de demanar només un sandvitx de carn, perquè no acabava de fartar, però em sabia greu pel pressupost del seminari (ja vaig veure que només em va preocupar a mi...). Estàvem a 14 graus, feia "bo", comparat amb els darrers dies, i vam optar per quedar-nos fora embufandats i mig abrigats (encara em guardo l'abric doble per a l'hivern!).

Darrerament he sentit comentaris sobre que penjo moltes aventures gastronòmiques al blog i que hi surt molta carn. Els pèsols, a casa, no patiu, a veure si hauré de limitar els apunts de menjar (us deixaré tranquils totes les festes de Nadal). Porc i maçanes fregides.
La pel·lícula va ser Inside the Heart of the Sea i, tot i que no ha rebut bones crítiques, vam passar una bona estona, ens va despertar la curiositat sobre la vida de Melville i em va sorprendre, només se'm va fer una mica llarga la narració del [ALERTA, destapo contingut] naufragi. Dura dos hores i tracta sobre la història que va inspirar Melville per escriure Moby Dick. Després d'haver anat juntes a New Bedford (precisament pel meu aniversari), no ens la podíem perdre. Ella normalment va al cinema amb el seu marit, però ell aquesta no la volia veure, així que va organitzar tota la vetllada (que va començar a les 4 de la tarda, per mirar la pel·lícula abans de sopar i era hora punt de divendres perquè el tren anava ben ple). Tot perfecte. La pel·lícula, tot i que representa que mostra Nantucket i New Bedford al final, m'ha dit que es va gravar a Londres. En sortir del cinema, vaig veure l'arbre de Nadal de Boston Common i tot el parc i el voltant il·luminats.

Pataca.
I vam anar a sopar al Cuchi-Cuchi, un restaurant (molt girly, segons L., molt enfocat a noies: tot grupets de noies de la nostra edat, vam comptar vuit aniversaris l'estona que hi vam ser, almenys confessats: treuen una candela i fan cantar a tothom "moltes felicitats"; L. no va voler. També hi havia un comiat de soltera) temàtic en què les cambreres van disfressades, entre gòtic i suposadament sexy i fan molta còmedia americana per guanyar-se la propina que ja tenen. Està molt decorat, recarregat i ple de llumetes, tant si és Nadal com si és... estiu. Em va impactar, però els llocs són amples, el restaurant diferent i l'ambient em va agradar molt. M'hi vaig trobar molt a gust i ens van tractar molt bé. No s'hi poden fer reserves, però i, com és habitual aquí, vam haver-nos d'esperar 45 minuts i ni tan sols la barra no estava lliure per seure-hi. Això sí, són ràpids servint i et porten de seguida el compte. Quan vam marxar ja hi havia llocs buits, però eren quarts d'onze.

Chicken kiev. No en menjava des de Londres, que me'n comprava al supermercat per fer al microones. És rus. Vaig badar, però n'hi havia dos com aquesta mitja bola.

Pastís de xocolata.
La conversa va ser molt agradable i ja ens vam acomiadar fins a l'any nou. De fet, aquest cap de setmana he de fer les dues tasques que tinc programades (no hauré arribat on volia, però això ho he de fer abans de Nadal), dilluns aniré a la universitat a deixar els llibres a la biblioteca, una estona al departament i ensenyaré la biblioteca Widener a la filla del professor d'anglès, que m'ho ha demanat. Dimarts, maletes i vinc. Dimecres arriba el meu segon vol.

Fotografies del meu barri anit:

Pessebre lumínic. Els que he vist més són els de petxina, molt sobris.

La jungla.

Voldria dir que són els meus veïns preferits (només tenen pendent l'arbre, per decorar, a hores d'ara, però triguen a fer-ho tot), perquè per Halloween també ho decoren tot i m'encanta, però en aquest cas la despesa energètica és descomunal... Amb això, podrien il·luminar tot el barri molt millor!

Un dels molts detalls.

Aquests som nosaltres, amb la tradició irlandesa. Encara que siguin creients, no han posat la petxina amb la Mare de Déu. No decoren mai res. Vam posar un fil amb llumetes a l'estiu, llums blanques, perquè els va parèixer bonic i els vaig felicitar, perquè aquí tenir decoracions o llums tot l'any no és estrany, però va arribar Halloween i ni carabassa i per Nadal ja no engeguen les llums (no les deuen fer anar des del setembre... tot i que són al porxo. Us vaig dir que vaig prendre el sol al porxo la setmana passada?). Avui tenia goteres al bany. Es veu que ha estat el senyor C., fent de lampista al pis de dalt. Un xoll increïble. L'he tingut toquinyant coses per casa mirant si encara venia de dalt, l'aigua. Al final ha dit que miraria si havia acabat arreglant el que havia canviat per dalt. Però ha deixat l'extractor (per on gotejava tot) destapat i ara jo no el sé tapar... Ja li deixaré una noteta quan me'n vagi, si no. Espero que quan torni no falti cap més cassola.

Per si de cas, us desitjo un bon Nadal! 

Ruta literària de Glopades de riu

Aquesta setmana tenia dos dinars de pre-Nadal, un amb A. i altres amics (i persones que no conec), seguint la tradició del potluck i dels ugly Christmas sweaters i demà un amb els catalans de Boston, amb tronc de Nadal i White Elephant o amic invisible, però he tingut imprevistos aquesta setmana i vaig decidir que no hi podria anar. M'he quedat a casa per acabar feina i tota la resta de tasques que he de fer abans de venir, que dimarts agafo l'avió (només faltava que avui descobrís un problema de mateniment a la casa). Però, al final, just a temps perquè des que aterro no tinc cap moment lliure, he tingut una estona per preparar els materials de la ruta literària a Tivenys, el 19 de desembre a les 16h. davant de la Pastisseria la Fornera, a la carretera principal. Els trobareu aquí. L'editor em va demanar que n'escrivís un text per al blog de Voliana, on aviat publicarà una selecció de les darreres crítiques que ha rebut el llibre. Us copio el text que he improvisat:

Dissabte que ve, 19 de desembre de 2015, Glopades de riu visita per primera vegada el poble que el va inspirar.
Tivenys és el lloc on vaig créixer, on vaig passar tota la infància fins als tretze anys i on vaig seguir tornant cada cap de setmana fins que vaig començar la universitat. Encara avui és el meu lloc de retorn després d’un viatge llarg.
Al llibre hi parlo d’històries, de temes que em van impactar i han acabat adquirint un sentit per a mi que va més enllà de l’anècdota i que volia compartir amb els lectors. Es pot llegir com un relat introspectiu (malgrat que no sigui autobiogràfic), com una radiografia de les emocions que he sentit a través de la vida, la pròpia i la dels altres, o de la literatura. Per això l’espai que embolcalla aquests relats, a simple vista independents, havia de permetre’m crear un univers intimista, de caràcter líric, com el propi recull. He parlat altres vegades de la intenció que perseguia a l’hora de configurar aquest món tancat, que ofega i que alhora dóna a llum personatges singulars en una narració coral. Volia convertir un poble que existeix a la realitat i, sobretot, dins meu, (potser de forma mitificada, però en cap cas idealitzada) en literatura.
Per aquest motiu vaig escriure sobre personatges ordinaris, en el sentit que no evoquen fets excepcionals, sinó aquells detalls transcendents que, paradoxalment, a la llarga, tendim a oblidar: la tarda que vam deixar de jugar amb el germà menut perquè ja érem massa grans; aquell ball en què, per vergonya, no vam tenir l’atreviment de sortir a la pista o la il·lusió que sentíem quan s’instal·lava una fira al poble. Records, imatges, un bagatge intangible, però valuós per a l’adult que ara som. Al costat d’aquests personatges, n’hi ha d’altres amb un rerefons fantàstic que apel·len a l’imaginari col·lectiu i a la dimensió mítica: un cocodril a l’Ebre, l’esperit d’una anciana que va perdre el fill a la guerra, una dona d’aigua a la cerca del nebot. Aquests materials no s’han creat sols, sinó que tenen arrels en la tradició literària.
            La crítica ha destacat, molt encertadament, el protagonisme del riu que, tot i que no té nom al llibre, s’ha identificat amb l’Ebre. Però no només el riu forma part de la geografia real, no imaginada, que ens pertany a tots. Darrere de cadascuna de les històries hi ha un espai que jo visualitzava nítidament mentre les escrivia, encara que les descripcions explícites tinguin poc pes al recull. Amb aquesta primera ruta literària a Tivenys pretenc acostar els lectors als escenaris concrets (alguns ja inexistents, com l’espai on era l’escola vella del poble, que ara ocupa el recinte firal) que recorren, refugien i atrapen els protagonistes de Glopades de riu de la mateixa manera que em van xiuxiuejar a mi les seues històries.
D’aquesta manera, ens trobarem a les quatre de la tarda davant de la Pastisseria La Fornera, a la carretera principal de Tivenys, per recórrer alguns dels indrets del llibre, rellegir-ne fragments representatius i comentar-ne la gènesi o la rellevància en el conjunt del recull. Igual que proposa la lectura ordenada dels contes, la ruta literària ha estat pensada com una introducció, a poc a poc, a l’univers del llibre fins a la passejada al parc. Així, els lectors traçaran paral·lelismes nous entre les narracions. A partir d’aquí, ens centrarem en un dels relats del recull, que jo en considero el punt àlgid, amb més tensió dramàtica. Es tracta de “El campanar”. Estic convençuda que la relectura dels passatges que n’he seleccionat permetrà descobrir una nova dimensió del conte. Des del parc, els participants tindran l’ocasió de resseguir els passos de Maria els tres darrers dies abans de morir, com si formessin part d’una processó (o d’un Via Crucis) no religiosa d’un relat en el qual aquest element és molt present (d’això encara no se n’ha parlat gaire). Aquesta segona part de la ruta, des del parc, on Maria veu l’agressor, fins al campanar, permet representar físicament l’ascens del personatge just abans de la caiguda, un cop s’ha adonat que no és possible escapar-se voleiant per damunt de les teulades com si fos un llençol blanc que s’enlaira amb el vent.
            Aquest serà el final de la ruta, que està previst que duri aproximadament una hora i un quart, tot i que he preparat un plànol perquè els visitants s’allarguin a l’assut i a altres indrets en els quals s’ambienten les històries, però que la primera ruta no inclou. Acabarem l’activitat a la Pastisseria La Fornera, on tindrà lloc la tertúlia sobre el llibre amb els assistents. Les dues activitats són obertes a tothom. Us hi esperem.


diumenge, 6 de desembre de 2015

Diners! (llegiu-ho en anglès)

Deluxe Town Diner!

Un diner és un restaurant tradicional americà que té forma de tren o de cotxe i que és típic d'aquesta zona dels EUA. Si mireu l'entrada de la Viqui que he enllaçat, veureu que en una de les fotografies hi apareix un diner de la zona on visc, a prop de Davis Square, a Somerville, al qual anirem a fer un brunch (només els ofereixen el cap de setmana) amb A. aviat. Ara està restaurat i, per tant, segons diu la gent, n'han apujat els preus. 

Les cartes. Hi havia de tot, de tot. Tot l'americà, des de crepes americanes (pancakes) fins a brunch, hamburgueses, peix... tot el que a mi m'agrada, vaja i els acompanyaments que vulguis.
Avui era el meu catching up day, un terme que m'acabo d'inventar però que descriu força bé el que acabo fent quan tinc molta feina. Ajuntar-ho tot en un dia. Així que, com que darrerament he conegut gent a les vetllades en què he anat (sempre passa: vas a casa uns amics i acabes coneixent persones noves i interessants -i a l'àrea de Boston és difícil no trobar gent interessant- i això vol dir que és més gent per conèixer personalment, encara que després no segueixis al dia amb tothom, és clar, almenys no de forma individual). Així que avui havia quedat, en primer lloc, amb R., a qui vaig conèixer al sopar d'Acció de Gràcies i que va proposar-me d'anar a un restaurant indi, del seu país, per fer-ne el tastet. I com que havia anat al meu primer restaurant mexicà aquí -i segon en tota la meua vida- l'altre dia i el meu amic F. va remarcar que havia d'aprofitar que era als EUA per tastar altres cultures gastronòmiques, vaig decidir acceptar la invitació. Avui, però, R. s'hi havia repensat. Després de portar els amics que tenim en comú a un restaurant indi de debò i veure que en trobaven el menjar intolerablement picant, ha desistit (evidentment, no em va passar pel cap amagar-li que sóc molt llepafils i selectiva amb el menjar, que més valia que no contingués verdura i que recelo de les salses que no conec. Em va dir que seria sorpresa, però que tenia una proposta. Ha arribat una hora més tard del previst. Ha passat a buscar-me en cotxe. Però sí que ha valgut la pena i que m'ha agradat, perquè no només m'ha convidat, sinó que m'ha deixat triar entre un diner de Cambridge molt famós que imita l'estètica d'aquests restaurants i un de més lluny, però original. Hem optat pel segon. (Ah, en segon lloc, l'altra quedada era per fer un cafè/una llimonada amb un noi americà d'ancestres indis que vaig conèixer al concert que va organitzar G. Ja no us en posaré la inicial, només si un dia torna a sortir. Al final, no volia res més dolç, jo, i per l'hora li he proposat de fer unes pizzes per Davis Sq., però com que, a part de parlar-vos de la conversa -m'ha ensenyat un vídeo casolà del seu laboratori, el Lincoln del MIT; cada laboratori és un món-, no tinc res per ensenyar-vos, no m'hi allargaré).

Tot i que m'encanten els Ous Benedict i també el hash, aquest cop volia tastar quelcom nou (això és molt típic de brunch, però jo ja havia esmorzat una miqueteta i era tardet) i he demant els ous benedict amb pastís de cranc, la salsa i pataques.
Així que hem anat al diner original i m'ha agradat tant el menjar com l'ambient i també la gent. Hauria d'haver-ne fet fotos per dins. Banquets de fusta, dels que veieu a les pel·lícules. Molt a prop unes taules de les altres. De fet, quan les del costat han vist els nostres plats, se'ls ha fet la boca aigua. Tot i això, han demanat pancakes i altres menges.

Això és el que ha demanat ell, els ous benedict i French toast d'acompanyament.


Després hem anat a fer un xocolate cuit a Porter Square. Està just dins de la Lesley University, allà on van fer l'exposició de còmics i hi ha molts restaurants asiàtics. És un dels seus llocs preferits de Cambridge i al voltant són tot mansions. Està a la vora del meu supermercat i des d'allí he anat caminant cap a Davis Sq. perquè hi havia una activitat de l'acadèmia d'anglès per decorar l'arbre de Nadal. Només m'hi quedaria una estona perquè havia quedat encabat amb l'amic de l'amic de G., per tant he estat a la part de l'explicació de la tradició (n'érem tres i, davant de la noia japonesa, jo n'era una experta) i quan posàvem les llumetes. També hi havia un noi francès. A més, el professor d'anglès (encabat ens l'hem trobat al local de la pizza, ple com tots -era el tercer que provàvem-) i sa filla, que llegeix Harry Potter i n'hi vaig regalar una postal. Ara em reconeix. A la tornada, he fet fotografies del diner de Somerville, Rosebud, però ja era fosc i estava il·luminat. Com que no ha quedat gaire bé, us en penjo unes de velles que vaig fer un altre dia.



Compareu-ho amb el d'avui. Aquí no s'acaba de veure bé i a la fotografia de costat hi surto jo i no la puc penjar, tot i que us l'he enviat, a alguns.
Aquesta és d'avui. Després de molts de dies sense veure'l, avui ha sortit el sol i l'he pres al porxo.
Ara que tot Boston està ple d'arbres de Nadal grandiosos, a Davis Square també en tenim un, tot i que més modest (les llumetes hi són tot l'any, em penso). A la plaça també hi ha una estàtua de dos hòmens, just al costat d'on he fet la foto. Eren més de les quatre de la tarda.
Galetes a l'acadèmia. També tenia refrescos.

I la primera fase de l'arbre! Hi havia un munt de boles per penjar-hi, però em va saber greu dir al noi americà de quedar més tard; hi va haver un malentès.
Els meus veïns. L'ombra de davant és l'arbre, però van tard (es feia el cap de setmana després d'Acció de Gràcies) i encara no l'han decorat.

Altres veïns sí que ho han fet.
El catching up day m'hauria de permetre treballar demà (això sí, com que vinc d'aquí poc més d'una setmana, ja deien de quedar abans que marxés, cosa que sempre passa i pel mig tinc dos pre-dinars de Nadal i és l'aniversari de F. (ell no piula, però) i després de L., amb qui ho celebrarem divendres que ve de còctels com a ella li agrada.

divendres, 4 de desembre de 2015

Entrevista sobre valors

Ahir, l'escola on vaig cursar bona part de l'ESO i el Batxillerat, em va demanar de participar en un reportatge que estan preparant sobre els valors del centre i avui he trucat al diari corresponent, hem parlat i la resta ha estat per correu. Era sobre què havia fet i què feia, edat i valors. He començat en català, però era en castellà, així que l'escrit està en aquesta llengua (Amelia, pots treure el traductor automàtic). Us en copio fragments, no us cal saber què he fet i què faig ni l'edat, que ja n'esteu al cas. Us ho copio perquè en deuran usar unes quatre línies, m'imagino, i perquè m'ha fet reflexionar sobre vida i educació:

"Yo empecé en X a los trece años, en un momento crucial para forjar mi identidad personal y allí encontré un entorno que me permitió desarrollarme como persona y que potenció mis puntos fuertes.
Destacaría, ante todo, el valor del esfuerzo porque es un principio que siempre guía mis acciones. La constancia es fundamental para hacer realidad tus sueños, pero, además, a medida que vas haciéndote mayor, te das cuenta de que a la hora de medir tus propios logros, el camino, la perseverancia, tienen más peso incluso que el resultado final. Es así como se aprende. Cuando he tenido la oportunidad de dar clases en la X he intentado transmitir también este valor. Por mi parte, cuando me matriculé al X, mis compañeros ya habían estudiado francés durante un año, pero la profesora me animó, de forma pautada, a esforzarme para estar en unos meses al mismo nivel que mos compañeros.

Además, en X encontré siempre el apoyo del profesorado, sentí que creían en mí y que respetaban mis ideas y eso, cuando eres un adolescente, tiene mucho mérito. En mi caso personal, yo era una alumna con buenas notas que quería seguir una trayectoria de humanidades; concretamente, quería cursar Filología Catalana. Esto asusta un poco porque a veces se tiene la impresión de que la sociedad no valora las carreras que se consideran a priori poco productivas o sin muchas salidas profesionales (debo aclarar que esto es solo un mito). Yo había oído en mi entorno personal amigos y familiares que cuestionaban esta elección con el pretexto de que “con tu expediente académico podrías hacer lo que quisieras”. Recuerdo como mis padres, que nunca pusieron en duda mi vocación, quisieron entrevistarse con distintos profesores de la escuela antes de que tomara la decisión final sobre mis estudios universitarios. En todo momento recibí el apoyo tanto de mis padres como de los profesores. 

Esto crea un ambiente muy fructífero para el crecimiento personal. Siempre tuve la impresión de que la escuela apostaba por la diversidad de talento entre sus estudiantes. Es decir, que dentro del currículum, permitía el desarrollo de habilidades personales que es difícil puntuar con una nota o cuantificar de algún modo. En mi experiencia, se trataba de la creatividad, que es un valor que a veces parece que olvidamos cuando no puede relacionarse directamente con la innovación empresarial o tecnológica. Cuando terminé la licenciatura, mis padres me regalaron un álbum que recogía cartas de amigos y familiares felicitándome. En el texto que escribió mi madre, citaba una frase de Piaget que se encontraba (no sé si aún está allí) en la recepción del X y que hablaba, precisamente, de la capacidad que tenemos de hacer cosas nuevas, que es un valor que ella consideraba esencial para la educación de mi hermana y la mía y que se daba cuenta que habíamos interiorizado.  

La creatividad ha sido un pilar en mi vida y pienso que empecé a descubrir su potencial cuando estaba en X. Si pudiese entrar en detalles les hablaría de las clases de ampliación de catalán de 4º de ESO, en que cada semana escribíamos un texto a partir de un tema y lo compartíamos con nuestros compañeros a través de la lectura en voz alta. Para mí era el momento preferido de la semana. Después de Educación Física, a última hora de la tarde, teníamos una sesión en que escuchábamos los sueños o miedos de los demás y compartíamos los nuestros a través de los personajes. Para mí significó también descubrir que no era la única que creía en mis habilidades literarias. Los compañeros siempre aplaudían mis textos y, cuando terminamos la asignatura, recuerdo como una compañera, que no formaba parte de mi círculo de amigos íntimos, me regaló Joyce y me pidió que le dedicase el próximo texto que escribiese.

Si solo pudiese escoger otro valor de los que aprendí durante mi etapa escolar en X lo definiría con los términos: cooperación, colaboración y, en definitiva, solidaridad, que en lenguaje de entrevista de trabajo podría traducirse de forma un poco simplista como trabajo en equipo. Pero me refiero a algo más, no simplemente al hecho de ser capaz de aunar los esfuerzos de distintas personas en un proyecto común que sea más que el resultado de la suma de las aportaciones de cada uno. Hablo también del sentido de comunidad que se crea y de la convicción de que entre todos se puede marcar una diferencia y llegar donde tú solo ni te habías imaginado. Los ideales nobles que habías sentido explicar en forma de parábolas en la iglesia, pero que no tiene por qué estar ligado a la religión. En mi experiencia, esto acaba satisfaciendo la necesidad que sentimos de contribuir, no solo al beneficio del grupo, sino de la sociedad. La idea de querer marcar una diferencia en un entorno en el que tienes algo que decir. El origen está en el agradecimiento, en la satisfacción por lo que tienes; en consecuencia, quieres devolverle a la sociedad lo que te ha dado.

Personalmente, cuando terminé el doctorado, estaba buscando mi próximo trabajo a la vez que miraba de encontrar esta manera de aportar mi granito de arena en algo mayor. Primero pensé en participar en un proyecto de enseñanza para niños con riesgo de exclusión social, pero finalmente, y ya con una beca postdoctoral en la mano, lo encontré en el International Mentor Program en Boston, Massachusetts, un programa que se enmarca dentro de la fundación sin ánimo de lucro IMFAHE (International Mentoring Foundation for the Advancement of Higher Education). Los mentores son investigadores que, de forma voluntaria, asesoran a estudiantes españoles en su carrera profesional y les ofrecen su experiencia internacional. En cierto modo, me permitió seguir aportando a través del voluntariado y del trabajo en equipo, al que ya había dedicado tiempo durante mi doctorando, cuando entre unos cuantos cofundamos la asociación ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals).

A mí me sorprendió que en la primera tutoría que mis padres tuvieron con mi tutora de segundo de ESO, algunos de los comentarios de los profesores reforzasen ciertos comportamientos tan sencillos como que hubiese dejado colores a un compañero para un trabajo de sociales o que compartiese mis apuntes. Es difícil identificar cómo se promueve algo tan intangible como la solidaridad o las dinámicas de grupo, pero en cambio es fácil darte cuenta de que fue en la etapa escolar cuando se plantó esta semilla. En las clases de tutoría trabajábamos mucho este tema a través del debate de cuestiones de actualidad o históricas, documentales, charlas de invitados que venían a la sala de actos de la escuela, películas, iniciativas de voluntariado (en tercero de ESO, entre unos cuantos y con la ayuda de una profesora, apadrinamos a un niño: con nuestros ahorros, pagábamos una pequeña cantidad cada mes)...


Y aún me gustaría añadir otro valor que además está en el núcleo de mi trayectoria profesional: la capacidad crítica. Como todos los centros, X tiene una serie de normas que permiten la convivencia, pero cuando llegué me sorprendió la libertad que teníamos los estudiantes de plantear ciertas cuestiones y cómo se nos animaba a hacernos escuchar y a intervenir de forma activa en las clases. Además, los profesores respondían con flexibilidad. Incluso el viaje final de carrera de 4º de ESO (y crédito de síntesis) fue el resultado de una negociación con los estudiantes". 

HBS

Avui he travessat el riu per anar a un taller de manuscrits i incunables medievals de la col·lecció Francesco de' Medici. Bàsicament, ens han tret una sèrie de documents (molt interessants i gens estudiats) perquè els miréssim i remiréssim tant com volguéssim, assistits pels conservadors de la biblioteca. A mi m'ha faltat una exposició inicial introductòria (ha estat una presentació molt breu), però hi havia dos tallers (dels quals en podies triar un) i aquesta setmana s'han fet xerrades sobre el tema (em penso que anit ho havien explicat, però dimecres al vespre tinc anglès).

Harvard Business School (HBS): Baker Library; a l'altra banda del riu, a prop de l'estadi de Harvard.
 Això m'ha permès descobrir aquest edifici i, com que he arribat molt i molt aviat,


m'he entretingut amb l'exposició sobre Georges F. Doriot, pioner en el tema d'escoles i màsters de negocis, inversions en startups i altres conceptes que a mi em semblen molt actuals. Va ser professor de Harvard.


Com sabeu, sempre que torno a casa per Nadal solc comprar fora una bola/ninot per a l'arbre. Així que a la tornada he comprat aquest personatge tan simpàtic (amb la capseta), que farà cap al poble aquest mes. D'aquí un parell de setmanes seré a Catalunya (previsiblement, el blog estarà menys actiu), però abans tinc uns quants àpats pre-nadalencs amb els amics d'aquí.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Saus!

Saus és un restaurant holandès de Boston especialitzat en pataques fregides amb salsa (n'hi ha més de 15 per a triar) i gofres. Feia temps que tenis ganes d'anar-hi. Avui ho he fet i, com que només érem dues persones, hem demanat tres tipus de salses amb les pataques (hem demanat la mida normal, però no en les hem pogut acabar) i dos sandvitxos. La meua preferida ha estat la de formatge i, en segon lloc, la vampir (amb all, és clar); l'altra no sé què portava. 

Darrerament, amb tanta descoberta culinària, em fa por que l'etiqueta "menjar" superi la de "museus"; estic adquirint cultura gastronòmica?


 

diumenge, 29 de novembre de 2015

Ginestes

Avui he fet el ronso tot el dia: m'he aixecat tard, finalment us he vist a tots per Skype i ma cosina m'ha fet arribar un vídeo en què hi surt ella llegint un dels relats de Glopades de riu, "Ginestes". Era una de les propostes que em va fer una persona del públic de la presentació que va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès. Si voleu fer-me arribar gravacions similars de les meues històries, seran molt benvingudes! 

Concord o la casa de Louisa May Alcott!!!


Concord
Hi ha mapes literaris com el d'Espais Escrits. Estic segura que també hi deu haver guies de viatges especialitzades en literatura. Si no, algú m'ofereix aquesta feina com a complement per a algun dia? No perdono fàcilment que la meua guia dels EUA (que gairebé no utilitzo perquè és més acurat anar directament a les oficines de turisme o recórrer al web de cada lloc) no esmentés que a Concord està la casa de la creadora de Petites dones, l'Orchard House, que a més a més està oberta tot l'any. I ho destaco perquè avui no ha estat, definitivament, el millor dia (en plena temporada considerada d'hivern) per fer aquesta excursió, que tot sembla apuntar que serà l'última abans que torni a fer bon temps). 


Des de l'abril passat que L. i jo intentem anar a Concord. Primer ens vam equivocar a l'hora de mirar l'horari del tren (compte, aquí he badat jo perquè no recordava que el tren passa per Porter Sq; hi hauria pogut anar caminant i en canvi he pagat metro i fet transbords fins a l'estació principal de North Station de Boston, a més d'haver hagut de matinar més) i vam acabar canviant-ho per Lowell, que no ens va decebre gens; després van tallar els trens el cap de setmana durant tota la temporada d'estiu (s'hi pot anar en bus, però és més car) i, finalment, avui que ha plogut tot el dia, hem estat a punt de desistir, però com que ja és l'inici de la temporada d'hivernació i d'àpats d'una casa a l'altra, he pensat que si no ens hauríem d'esperar fins a l'abril. I, de fet, ja feia fresqueta i humitat, sobretot a Concord. Un cop allí, ens ho hem trobat tot tancat perquè no és la temporada turística: el trenet que diuen que et passeja pels indrets de la famosa batalla de Lexington i Concord (de fet allà s'hi fa una representació històrica de matinada a la primavera; m'encantaria anar-hi, però és de nit i seria un problema pel que fa al transport), l'oficina de turisme (que sabeu que solen ser un museuet amb documental d'introducció al lloc i exposicions), la casa d'Emerson!! Per sort, malgrat que no he tingut Internet els darrers dies, m'havia assegurat que l'Orchard House estaria oberta. Perquè per a mi, això, era com un parc temàtic per a un xiquet (perdoneu per la comparació). Hi volem tornar quan faci bo, però no només per veure de dia el pont famós on va tenir lloc la batalla de Lexington i Concord de 1775 (el North Bridge), el parc natural i Walden Pond, sinó també per fer el recorregut entre els dos pobles i visitar els llocs i monuments històrics de Lexington. Encara hi ha moltes altres cases d'intel·lectuals per visitar, de fet. Ja m'adono que potser haurem de fer-hi dues visites més. De totes maneres, en un dia tot no es pot visitar: almenys avui, els horaris dels museus són molt limitats. Sense cotxe, hi ha poques combinacions de trens i s'ha fet de nit a les quatre. Era ben fosc i no hi havia gens d'il·luminació. Per això sí que considero un encert que haguem dinat a quarts de quatre i haguem aprofitat prou l'horari d'obertura dels museus. 

Un dels cementeris de Concord. Al Sleepy Hollow hi estan enterrats autors com Louisa May Alcott.
El primer tren sortia a les 8.30, però hem agafat el següent, a les 11.15. Hi ha uns 45 minuts des de Boston, mitja hora des de Somerville (a la tornada sí que hem baixat a Porter Sq. i he aprofitat per passar pel supermercat -també hi he comprat Clam Chowder de Legal Seafoods, ara que fa fresqueta). La nostra excursió d'avui davall de la pluja ha consistit en una passejada pel poble (realment, m'hauria agradat molt venir-hi al començament de la tardor, però els colors de les fulles encara feien goig i avui era el dia en què els americans van a buscar l'arbre de Nadal, després d'Acció de Gràcies i del Black Friday, i el decoren. Concord és el poble més nadalenc que he vist mai. Estava tot ple de corones, arbres amb llumetes -més cotxes passaven amb els arbres a remolc-, il·luminacions diverses, botigues de decoració nadalenca...), ple de mansions de fusta. Els pobles d'aquí no tenen res a veure amb un poblet europeu. Moltes vegades em costa saber si es tracta d'una urbanització solta amb cases escampades al voltant d'una carretera. Tenen un carrer principal (o carretera) i botigues (a vegades em recorden els outlets i tot) a cada banda (no hi falten Starbuck i Donkin Donuts) i després les mansions de fusta amb jardí, bastant escampades, enmig de la natura. Solen ser pareguts. Tenen unes quantes esglésies (això també em sorprèn) amb cementeris, una biblioteca pública que fa goig, potser museus/parc històric o natural i es desplacen en cotxe. De carrers n'hi ha molt pocs. De carreteres, més. Avui no hi havia gent passejant, però en canvi els dos museus que hem visitat estaven pleníssims i l'Orchard House és molt estreta, de manera que es fa difícil moure't per les habitacions (les visites amb guia), però m'ha encantat i el preu era raonable (no com el del Museu de Concord). Ara bé, no han explotat gaire el merxandatge de l'escriptora, si ho comparo amb la casa de Jane Austen, per exemple o el moviment que hi ha rere el museu de Joyce.

Al fons, Orchard House, la casa on tres de les germanes Alcott van viure quan eren a la vintena.
L'altre museu que hem visitat ha estat el Concord Museum i hem tornat amb el tren de les 5.50. 


La visita comença en un sala amb una televisió on una actriu representa l'autora, que parla de la pròpia obra i explica com transforma (molt poc, de fet) elements autobiogràfics en una novel·la de ficció (no s'hi narren les mudances de casa, canvia lleugerament el nom de les germanes, les situa a totes a la casa de Concord, no és el pare qui va anar a la guerra sinó ella mateixa qui va servir com a infermera durant la guerra civil, però això no era tan habitual, la figura del pretendent de Jo li va demanar l'editorial) que va ser concebuda en dues parts. Va ser l'editorial que va insistir a Alcott perquè n'escrivís una seqüela perquè havia tingut molt d'èxit; tant, que la gent la perseguia per demanar-li autògrafs i fins i tot tocaven el timbre de casa per aconseguir-lo. Per això va demanar que les reedicions de l'obra s'imprimissin amb la seua signatura (molts lectors pensaven que havia signat personalment aquell exemplar). També li va permetre enviar sa germana a estudiar art a Europa (Londres, París i ara no recordo si també a Itàlia), perquè la germana que a la novel·la és Amy tenia molt de talent. A l'habitació que li pertanyia encara s'hi veuen dibuixos als marcs de les finestres i a les parets perquè el paper era massa car i va fer classes d'escultura a French, l'escultor d'estàtues que commemoren gestes històriques a Concord però també del Lincoln assegut de Washington D.C. En efecte, fins que Alcott no va fer calers amb les publicacions, anaven justos, però eren una família poc convencional, amb uns pares cultes, que permetien a la filla tenir un escriptori a l'habitació, per exemple!, molt ben relacionats amb els intel·lectuals del municipi com Ralph Aldo Emerson (té una casa-museu també) o Thoreau. Realment, a Concord història i cultura s'entrellacen i fa que et preguntis com pot ser que un poble tan menut tingui una concentració tan alta de talent. Els pares d'Alcott seguien el transcendalisme i van viure durant un any seguint-les les pràctiques més estrictes, sense ajut d'animals, sense esclaus i de forma autosuficient. El tema de l'esclavitud també és un dels que es tracten al Concord Museum. 

També va escriure relats, alguns inspirats en l'experiència com a infermera durant la guerra, però hi havia una gran demanda de narrativa per a noies en aquell moment i va ser un èxit de seguida. Va escriure l'obra deu anys després dels fets principals que s'hi narren.

Darrerament, com que és una de les preguntes que més rebo a les presentacions del llibre, el tema de la ficció basada en fets autobiogràfics m'interessa especialment. No m'hauria cansat d'escoltar la guia, que ens ha passejat d'habitació en habitació. I, tot i que vaig llegir l'obra fa molts anys, com Homenets (més d'una vegada), recordo de forma vívida les sensacions que em va causar. El meu personatge preferit era el de Jo, com el de tots els lectors i M., una amiga de la infància i jo vam fundar una revista a casa nostra. Teníem una bústia a l'habitació dels joguets. Era una capsa de cartró amb un forat al mig. Hi havíem d'"enviar" els articles amb pseudònim per ajuntar-los en una publicació que després llegíem M. i jo al sofà. Fins i tot ens escrivíem a nosaltres mateixes cartes dels lectors i les contestava jo, que usava Jo com a pseudònim. Igual que les germanes Alcott, M. i jo també representàvem obres de teatre, més endavant, al pis de Tortosa. Abans, havíem fet obres de titelles (pel meu aniversari, al parc) i concerts improvisats a la terrassa de la piscina de Les Planes al poble. Tot i això, no eren les nostres activitats més creatives. M. i jo excel·líem jugant a ninotets, Barbies i a les històries inventades a dues veus (improvisació oral) abans d'anar a dormir. Endavant, si voleu compartir les vostres aficions literàries infantils.

Orchard House

Aquí son pare hi tenia una de les escoles d'educació progressista que va portar i que tan poc èxit van tenir, tret de la de filosofia per a adults (jo en aquesta m'hi hauria apuntat). S'ha de dir que si les classes començaven a l'hora que feien llevar les filles, amb tasques des de les cinc del matí, no m'estranya!
Relacionar la creació i la vida de l'autora ha estat màgic, amb detalls com el del coixí roig del sofà. Els dilluns celebraven vetllades en què els coneguts anaven a la casa a fer tertúlia. Si Louisa May Alcott, que tenia mal caràcter (recordeu el de Jo i sa mare?), estava de mal humor, el posaven en una determinada posició perquè tothom l'evités. 

Al Concord Museum hi hem anat en busca de context històric sobre la batalla de Lexington i Concord de 1775 i, encara que el museu ofereixi una bona visió general sobre les diferents etapes de la ciutat i els cercles intel·lectuals que hi va haver, no hi hem trobat una informació aprofundida o nova sobre la batalla. Potser perquè després de fer el Freedom Trail et converteixes en un expert sobre els orígens de la Revolució per la Independència dels EUA? A Concord s'hi guardava la munició de la milícia, fora de Boston, prou lluny per aconseguir un cert avantatge i tenir temps d'avisar-se. Concord es va unir a les protestes en contra de les limitacions que els causava ser una colònia britànica, al boicot del te i van començar a preparar una milícia per defensar-se. L'any 1775 l'exèrcit regular britànic va decidir anar en expedició a Concord i destruir les armes, però van rebre l'avís (van ser Revere i altres homes, també?) des de Boston i estaven preparats. Un dels episodis de la batalla, que se celebra pels volts de Sant Patrici, si no ho recordo malament, va tenir lloc al pont de Concord, el North Bridge, reconstruït, que forma part del parc natural (segons el poema d'Emerson, des d'on es va sentir el tret que va ressonar per tot el món). És l'inici de la guerra revolucionària americana o de la guerra per la independència, que tots sabem com va acabar. M'he quedat amb ganes, tot i que sabia que avui no tindríem temps, de fer la ruta històrica de Concord a Lexington. Un altre dia, espero.

Al museu hi tenen la llanterna que us vaig explicar que Revere va usar per avisar des de l'església de North End que s'acostava un atac dels regulars britànics,
El vídeo introductori del museu era pobre, molt centrat en el paisatge. L'exposició principal del Concord Museum (15 dòlars l'entrada; 10 la de l'Orchard House) era senzilla, didàctica, tot i que potser li faltava aprofundir (suposo que com que la xarxa de museus de Concord i Lexington és tan nombrosa, no deuen pensar que calgui) més en els detalls. Constava de tres parts: una part històrica, des dels poblats dels nadius americans amb l'arribada al s. XVII dels puritans i com els van acabar arraconant i fent fora del propi teritori fins a la batalla de 1775 (realment, la recreació històrica deu valdre la pena); la part dedicada als intel·lectuals del XIX (Emerson, Alcott -per cert, m'encanta establir relacions amb llocs que he visitat abans: a l'Orchard House ens han explicat com un avantpassat de la mare de l'escriptora va ser el jutge dels judicis de bruixeria de Salem que es va penedir d'haver declarat culpables les noies-, Thoreau, Hawthorne) i la darrera, dedicada a la preservació del patrimoni històric i cultural. Hi ha també habitacions amoblades segons diferents èpoques i t'expliquen qüestions sobre vida quotidiana. Avui a totes les sales hi havia arbres de Nadal per a una exposició sobre literatura infantil per a les famílies.

Concord Museum


Escultura que French va fer de forma posterior al Minuteman que commemora la milícia dels patriotes (oposats als loialistes).



North Bridge. 1775

Hem dinat a Helen's a les quatre; llàstima que només es podia pagar en efectiu (!!!!) i hem tingut un bon ensurt.

Per fi he acumulat prou punts al supermercat per aconseguir el ganivet. Encara tindria un mes per seguir, però com que aniré a Catalunya, ja ho deixo aquí.

Tot i que sé que hauríem pogut triar i remenar més a l'estiu, la casa de Petites dones era un dels pocs llocs que tenia a la llista d'indrets que no em vull perdre abans de tornar a l'estiu, per molt que estigui gaudint de la vida de persona arrelada, quedant amb els amics i ja no pensant tant en explorar l'entorn. Des del setembre que em penso que no us penjava cap sortida! Si sou lletraferits, per poc que pugueu, feu-hi cap si veniu a Boston (està ben comunicat per als estàndards americans).