dimarts, 28 de desembre de 2010

Reis (no és una innocentada)

Em sabrà molt de greu perdre'm els Reis. Sense adonar-nos-en hem fet una nova tradició, molt nostra. La tarda del 5 a la meua biblioteca estudiant pels teus exàmens del gener. Quedar-se tancats a Romàniques no seria gens estrany. Hi fa humitat, allà, a l'hivern, però a tu et va millor que l'escalfor excessiva de la central. Quan es fa fosc anem a mirar les paradetes de la Gran Via. Les llumetes d'enguany fan molt de goig (encara que no siguin icones gaire nadalenques). M'ensenyaràs els regals i aquelles caguerades que se suposa que es mengen... Em compraràs cotó de sucre i esperarem, pacientment i ben agafats, protegint-nos del fred, que desfilin els reis. Però això serà el 2011. Enguany seré una mica més lluny, però hi pensaré. En la nit del 5 i el matí del 6, en el dinar i les sorpreses. Enguany les vacances de Nadal se m'han fet curtes...

dijous, 23 de desembre de 2010

Bon Nadal

Malgrat la sentència del Tribunal Suprem i ara l'atac de ZP que ha corregut a demanar que el TC es manifesti sobre el dret a convocar referèndums a Catalunya us desitjo bon Nadal i un bon 2011, que cada any que passa ens atansa més a la independència i... si ara rebem tants atacs és perquè Espanya està neguitosa, si no, com s'explica? A més d'escriure una carta als reis de l'Orient, escriviu a la gent del TS, a la del TC i al Parlament europeu demanant-los, exigint-los el què els pertoca. Jo ja ho he fet (trobareu les seues adreces a la xarxa sense cap dificultat).

Ara estaré uns dies sense connexió a Internet i, quan torni, ja gairebé serà el moment de la marxa. Intentaré actualitzar cada dia des dels EUA. Primera parada: BCN-Àmsterdam-Los Angeles. Tot a punt pel 3 (em penso).

dissabte, 18 de desembre de 2010

El diari

Fa poc vaig començar un diari. Un diari en paper, vull dir i potser la paraula més adequada no seria "començar". Aquest estiu, al poble, vaig trobar en un calaix de casa un diari de quan era menuda. Era el que feia servir durant la setmana, al pis de Tortosa. Quan era menuda em regalaven un munt de diaris cada any per l'aniversai, però aquest era el meu preferit perquè tenia un candau diferent de la resta i només es podia obrir amb la clau que tocava. Un dia vaig perdre la clau i ja no hi vaig poder escriure mai més.

A casa no som manetes, però quan el vam trobar aquest estiu Lashed era amb mi i, armat amb un clip, va obrir-lo en un tres i no res. Dins, hi havia dos fotografies i escrits de diversos anys (dels 9 als 12, amb intermitències, no era gaire constant en aquestes coses) i encara hi quedaven molts fulls en blanc darrere de la pàgina en què explicava l'il·lusionada que estava per anar a Palau Tordera amb l'escola. No hi vaig arribar a anar mai i amb aquestes paraules vaig decidir continuar el diari. Ara, de tant en tant, hi escric el primer que em passa pel cap. Ja no faig servir candau i estic segura que d'aquí a uns anys xalaré tant llegint el que he escrit ara com les coses que se m'acudien quan era menuda. A més, la meua lletra és la millor arma contra els xafarders.

divendres, 17 de desembre de 2010

La solitudine dei numeri primi

Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho salteu-vos el proper paràgraf:

Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.

Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pel nostre aniversari, el marc no electrònic amb dues fotografies teues, la postal de Nadal que m'has enviat enguany amb un arbre i molts de regals, el telèfon inalàbric que em vas convèncer que comprés i les ninetes russes que em vas portar d'un dels teus viatges llunyans.

A la lleixa superior hi tinc la capseta que contenia l'ex-libris que em vas regalar el Nadal passat i a la inferior l'essència que em vas portar d'Egipte per substituir el perfum que se m'havia acabat i que tant t'agrada. També hi tinc la cinta de quan em vas gravar a València el setembre passat. Ara m'adono que sembla que recorri un calendari en lloc de la meua pròpia habitació.

A la paret, el collage que encara no m'has penjat i les postals: París, Rússia, Harvard, les cascades del Niàgara, Boston, República Dominicana... la d'Egipte no va arribar mai. També hi són les de Tuníssia, que ens van regalar per les festes de la Mercè de l'any passat.

A l'escriptori hi tinc la desuadora que em vas portar de Harvard (la samarreta de la NY Film Academy l'has deixat damunt del llit fa poques hores), llibres que m'has deixat o que m'has regalat, l'ex-libris. A la tauleta de nit el nostre penjoll (la resta estan al joier) amb les fotografies de Besalú, el necesser que duc quan em quedo a casa teua, l'embolica-entrepans i el telèfon.

I als peus, hi porto els calcetins que t'he pres avui.

dijous, 16 de desembre de 2010

Un vell amic mira la televisió. Veu que hi anuncien una pel·lícula i aquella pel·lícula li fa pensar en mi, en mi que fa set anys, quan formàvem part d'una colla que ens semblava indestructible, la vaig anar a veure al cinema amb una amiga i no em vaig cansar de repetir-los en tot el quadrimestre que, passés el que passés i per molt que el tutor ens la recomanés, no anessin a veure-la mai. Ell pensa en mi i m'envia un missatge dient-me l'hora que l'emeten. El missatge em fa riure i penso que he escriure la C, aquella amiga a la qual vaig convèncer que m'hi acompanyés. Uns dies més tard torno a tenir notícies de la C, després d'uns mesos sense contacte.

La C i jo ens apuntàvem a tot, aquells anys. Si feien un fòrum a la universitat, una projecció, una xerrada informativa, cicles de conferències... no hi faltàvem mai. Jo no vivia a Barcelona (encara no hi visc) però m'hi passava moltes hores. A casa la C hi vaig dormir dos o tres cops, en una habitació menuda, ella em deixava el llit i es quedava a dormir davant de la porta en un matalàs. Vam fer molt de camí juntes i a vegades recordo aquells moments amb nostàlgia, perquè aquell grup jo em vaig arribar a creure que no es desfaria mai i el més bonic que me n'han quedat són aquests bocins, uns records que em fan somriure, encara incrèdula, d'un temps que sembla suspès en l'aire i que va durar tan poc. Tot just tres anys d'oasi en aquell pati de lletres que m'estimo tant.

M'agradaria conservar aquest record de la C durant molts anys, dels anys que vam compartir tantes hores juntes. La C sempre disposada a ajudar-te a aplegar llibres el dia abans d'un treball, la C que sospirava "ai, quina creu" i m'escoltava amb un somriure irònic com li explicava els meus somnis, visions o penes amoroses, la C dels regalets i les postals, la C que m'acompanyava a la biblioteca central per a estudiar Lingüística però no parava de xerrar i les bibliotecàries ens havien de fer parar (elles i... fins i tot en Bonet!, que ens feia por), que em visitava quan vaig començar a treballar i venia a dinar amb mi, la C i jo al restaurant aquell que ens volia fer pagar l'IVA que estava en lletra menuda i no dúiem prou, la C dels cinemes vells i bruts alternatius, la C dels concerts i del no-alcohol per a ballar, els coloms i la cançó que et cantava sempre que tenies por: L'Onze de Setembre, de Pep.

I avui, traduint el CV al castellà, quan he arribat a l'any 2004 ho he recordat tot.


P.S. Mmm... potser podria fer una col·lecció de personatges del passat, fins i tot de personatges secundaris del meu passat, seria tot un viatge.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Els Reis de l'Orient


Un gener, just després de Reis, ma germana i jo vam veure en un aparador de Tortosa la versió masculina de la Barbie, es deia Ken i no n'havíem vist mai cap abans cap com aquell (no ens agradaven els cabells poc autèntics de la resta de versions del personatge). Teníem un parell de Barbies, que vivien en un món a part del dels ninotets i del de les nines. Als altres mons no hi havia tanta desigualtat entre persones d'un i altre sexe com al de les Barbies i vam decidir que l'any següent entre les dos demanaríem el Crystal Ken.

Cada nit, abans d'anar a dormir, en repetíem el nom per no oblidar-lo (les notes i llibretetes les devíem perdre sovint). Però va passar un any, em penso que devia ser l'any del piano, i no el vam poder demanar. Així que durant dos anys anàvem repetint un nom que jo mai més no he pogut localitzar i que començo a sospitar que es devia anar transformant d'una nit a l'altra.

Ara, quan no sé què demanar a la carta perquè aquestes petites coses me les puc permetre jo la resta de l'any (o quan sóc conscient del que valen les coses) penso en el Ken que ja mai no vam arribar a demanar. I se'm fa estrany...

Però, si voleu que us digui un secret, fa un parell d'anys que me'n ronda una pel cap... però no la puc demanar, encara no és el moment.

P.S. Si això fos el blog d'una escola o un rètol del govern el títol seria: "Els regals" i la imatge, un paquet amb un llacet o potser un Ken, que s'hi val més amb les marques i que amb la cultura religiosa, oi? Perquè ara ser progre sembla que impliqui renunciar i esborrar un llegat col·lectiu fet de referents i símbols que no haurien d'ofendre ningú. En canvi, certs monuments al franquisme no desapareixen, no...

divendres, 10 de desembre de 2010

Avui m'he aixecat amb ganes d'escriure, però el dia ha passat entre coses terrenals.

dimecres, 8 de desembre de 2010

La catedral de Pamplona

Vam anar a veure el partit del Barça i vam aprofitar per recórrer el centre de Pamplona (amb els rètols dels carrers bilingües) i fer el mateix recorregut que els bous dels san Fermíns (fins i tot tenen un museu dedicat al tema, al qual no vam entrar, el nostre era un viatge llampec i a primera hora de la tarda ja estàvem morts de fred en una ciutat nevada). Vam fer cap a la catedral (el claustre de la qual podeu veure a la foto) i ens vam apuntar a una visita guiada en què se'ns van mostrar obres del flamenc (conegudes pels teixits i els plecs de la roba), les tombes reials (amb una Trastàmara enterrada), la reixa de davant de l'altar amb moixonets i ornaments forjats, l'escala espectacular amb elements mudéjars i la cuina, amb un dels tres fumerals més importants d'Europa (i l'orgull d'haver estat als tres). Els altres dos estan al Palau Nacional de Sintra , una població de Portugal on hi ha llepolies per als turistes (ens ho esperàvem tan poc que vam haver-hi de tornar l'endemà mateix, saltant-nos la visita a Èvora, que farem algun dia): el Palau Nacional, el recorregut de la muralla i castell de Mouros, el Palau de Pena (una mica brut, però com si fos un palau de conte o de Pim i Pom) i les grutes i el palau de la Quinta da Regaleira (encara ens van quedar els jardins i altres monuments). L'altre fumeral impressionant, al palau dels papes a Avinyó. La de la catedral de Pamplona va ser una visita breu, de 50 minuts, que va passar com si res, molt amena i completa. Ah! I la sagristia d'estil rococó, plena d'espills disposats de forma simètrica, mobles luxoses, peces que volien aparentar el marbre que només es va gastar en una sola peça que encara avui usen els capellans per retar-se les mans em va sorprendre molt.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Món sant Benet, la nova museologia?

Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar del Món St. Benet en una presentació a l'IEC en el marc d'unes jornades dedicades a literatura i patrimoni. Que una entitat privada com Caixa Manresa apostés per la cultura en un projecte tan ambiciós com aquest amb una inversió inicial forta (restauració, equipaments audiovisuals, l'hotel i els restaurants, l'adquisició d'obres d'art per completar la visita modernista, l'habilitació del lloc, contractació del personal...) em va parèixer una molt bona notícia i em van agafar ganes d'anar-hi.

Fins a avui no ens hi havíem animat (algun cop havia volgut agafar el paquet romàntic a l'hotel amb dos itineraris i sopar, però m'era massa car; per sort, no ho vaig comprar) i ens hem emportat una decepció grossa. A nosaltres ens interessava sobretot la visita guiada al monestir romànic, però al final hem optat també per conèixer Casas i la història modernista de l'edifici. Això sí que ha estat un encert.

Anem a pams. Hem començat al revés. Primer, la visita modernista (7,60 euros adult sense l'entrada combinada) i després, la medieval (7,70 adult sola), l'entrada combinada adulta són 14,90. Hem visitat les habitacions on va viure la germana de Casas i la seua família, hem pogut admirar les pintures de l'artista i hem arribat a entendre el context gràcies a uns audiovisuals que ens han fet voltar d'aquí cap allà. Els audiovisuals són amens i pensats per a un públic molt general, amb poca idea sobre qui era Casas i més interessat per la seua vida quotidiana que per la seua faceta de pintor o per les reformes que va fer al monestir (una cosa sí que m'ha quedat clar, com va utilitzar el retaule barroc de l'altar). Per exemple, en una de les habitacions la majordoma explicava la visió que tenia de la dona de Casas, la fortuna de sons pares, la vida de les criades i fins i tot iniciava un relat sentimental personal que ha deixat inacabat. Tot plegat, poca teca i molta fabulació, a més d'una certa dificultat per saber què està documentat i què no. La guia es limitava a fer això, guiar-nos d'una sala a l'altra i indicar-nos per quin costat sortiria la propera projecció després de la introducció inicial abans d'accedir a les habitacions.

Tot i això, el pitjor (potser per les expectatives que en teníem) ha estat la visita (més llarga) al monestir, del qual tret d'algunes pintures al sostre i del claustre no en queda gairebé res. Minuts que s'escolaven escoltant capellans projectats resant en llatí, músiques pel·liculeres i moltes batalles animades per fer-nos veure el pas d'una època a l'altra. Hi havia tan poc per explicar que se'ns ha contat a grans trets (a través d'un audiovisual més, és clar) qui fou Pere el Gran i, més endavant, la història personal d'un pobre monjo penedit de dedicar-se als avenços tècnics en el segle de la Raó i la Il·lustració que venien de França. Deplorable. Això sí, la guia ens ha ajudat a interpretar un capitell.

Per sort, espero no trobar mai aquesta aposta per l'espectacularitat sense tenir cura dels continguts en un museu públic. Divendres mateix en parlàvem en una visita guiada al MNAC.

No us recomano la visita al Món Sant Benet, en canvi, si en teniu l'opotunitat, la ruta en grup al MNAC per les obres del Renaixement i Barroc CATALÀ val molt la pena.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma

Hem aprofitat el dissabte per anar a Barcelona en el cotxe nou de L i veure Bicicleta, cullera, poma, el documentari de la Fundació Pasqual Maragall dirigida per Carles Bosch. La imatge de lluita del president de la Generalitat fa la impressió d'un gegant, una figura colossal que lluita per mantenir la fortalesa, la dignitat, els records, l'estimació per i de la família i continua treballant pel país, sense oblidar que és un personatge públic i que pot millorar la societat i contribuir a la recerca mèdica de l'Alzheimer. Entranyable. Tot i això he trobat a faltar més informació mèdica sobre què sabem de la malaltia, quines millores s'hi troben i també m'hagués ajudat una narració més constant, en un format semblant al del dietari, per poder valorar bé els canvis, els petits reptes... Els dos anys en què transcorre la gravació, a través de moltes aparicions públiques i entrevistes a la família m'han privat de valorar l'evolució de Maragall, de saber ben bé com afecta la malaltia. La impressió segueix sent vaga. I molt de terror.

Una altra aproximació al tema és la que ofereix la novel·la gràfica Arrugas, la novel·la gràfica de Paco Roca.

dijous, 25 de novembre de 2010

La gestió multilingüe de la immigració

Continuo amb la crònica de les primeres sessions del CLUB 18. Maria Sabaté va parlar de la gestió del multilinguisme en un espai regulat per persones migrades, concretament dels locutoris. Durant dos anys va analitzar el comportament i usos lingüístics dels propietaris i clients d'un locutori d'una ciutat del Vallès Occidental. Es tracta d'un dels nous negocis que s'han fet amb les noves immigracions, gestionats per persones migrades i que, per tant, ofereixen solucions diferents en un espai multilingüe (diferents de les de les empreses de telefonia, per exemple, que no saben com arribar a aquests consumidors, com vendre'ls el producte perquè per accedir als seus serveis abans han d'estar registrats i, per tant, tenir papers; perquè els atenen només en castellà o en un horari molt restringit en àrab, per posar un exemple): els marquen els números quan no hi estan familiaritzats, fan servir un castellà híbrid, la presència del català hi és nul·la, tenen sistemes propis de crèdit, distribueixen i tradueixen la informació... Creen una xarxa pròpia.

A continuació, també de la UAB, Maria Rosa Garrido va explicar quina era la gestió del multilingüisme al servei d'acollida de les ONG, que tot i que tenien prou clar que la llengua era una eina molt important per a la integració i la feina dels immigrants s'entenia (almenys en el cas de la ONG estudiada) per part dels treballadors de la ONG el bilingüisme com una alternativa: han d'aprendre català o castellà, de forma excloent i no es tenien gaire en consideració les llengües no europees que parlaven els alumnes, sinó que si no sabien anglès o castellà es considerava que tindrien moltes més dificultats per gestionar el seu cas perquè no tenien serveis de traducció o d'atenció en diverses llengües o, almenys, no era un requisit per treballar a la ONG. L'estudi de Garrido no va ser només d'anàlisi sinó que en una segona fase va participar en la reelaboració o més aviat en creació d'un model nou de classes de català en què ex-alumnes amb domini de llengües no europees hi tenien un paper clau i s'intentava aprofitar la varietat lingüística en l'ensenyament d'una nova llengua, el català.

CLUB 18: La incorporació de les noves immigracions a la societat d'acollida: perspectives sociolingüístiques

Dilluns el CUSC va dur a terme una jornada dedicada a la immigració des del punt de vista sociolingüístic. No m'hi vaig poder quedar tot el dia però les presentacions que vaig escoltar em van parèixer recerques molt ambicioses i encara amb moltes possibilitats per a explotar, analitzar, descriure i concloure.

La primera de les exposicions va ser la del CUSC, amb la presentació del projecte RESOL (del qual ja estan preparant la segona part! Em va fer molta il·lusió, perquè vaig poder col·laborar en la primera) a càrrec de Llorenç Comajoan, Vanessa Bretxa i Xabier Tenorio. Aquest projecte és un macroestudi en el sentit que inclou bona part dels PPCC en l'anàlisi sociolingüística i que en moltes poblacions (com Mataró i em sembla recordar que les escoles de la Noguera) l'estudi és universal, és a dir que no han agafat una mostra sinó tots els alumnes de 6è i 1r d'ESO han estat tinguts en compte per a l'estudi. Això vol investigadors, molta feina i un seguiment perquè els alumnes de 6è són els mateixos que a 1r tornen a ser objecte d'estudi i en el RESOL 2 també a 4t d'ESO, per tant és molt important no perdre'ls de vista tot i les dificultats de no disposar de les seues dades personals (els qüestionaris són anònims i a les proves qualitatives recordo com assignàvem un númeo a les transcripcions).

La presentació de dilluns, per tant, era només d'un aspecte de l'estudi, concretament de les tries lingúístiques dels infants d'origen al·lòcton en diverses comarques de Catalunya i la Franja. Era la primera vegada que mostraven al públic les dades comparades entre poblacions. I, és clar, entre les conclusions, la manca d'hàbit de mirar la TV en català tant per part dels parlants de català com a L1 com dels que el tenen com a L2, els petits guanys de parlants de català entre germans (quan els pares o un dels progenitors no el tenen com a llengua de relació amb els fills)... Moltes dades estadístiques que espero poder llegir molt aviat. I és clar tinc moltes ganes, no ho puc negar, que s'acabi d'analitzar la part qualitativa de l'estudi, la que ens diu si els alumnes, que normalment es donaven una puntuació alta pel que fa al domini que pensen que tenen de català, realment tenen una bona competència en aquesta llengua (depenent de la L1 com poden canviar els resultats?), hi ha variacions entre les proves de llengua col·loquial i les més acadèmiques? I què passa a les proves de castellà? Hi va haver canvis entre els resultats de 6è i els dels mateixos estudiants a 1r d'ESO? N'hi haurà a 4t d'ESO?

A continuació ens van presentar un projecte de la UdG Variables que incideixen en el coneixement del català i del castellà estranger a Catalunya: estudi a 6è de Primària, un altre macrosestudi que abraça tot Catalunya. Va anar a càrrec de Judith Oller Badenas, que va demostrar que en una situació sociolingüística com la de Catalunya era molt important tenir en compte el factor entorn dels nouvinguts per veure com evolucionaven en l'aprenentatge de la llengua catalana, ja que hi havia diferències molt importants entre els xiquets que rebien un input considerable en català fora de l'escola i els que no tenien aquesta possibilitat. El factor més decisiu, més que la llengua de la mare (es va tenir en compte la del pare?) i que el sexe de l'alumne. L'aprenentatge d'una llengua vol molt de temps i el primer pas és ser capaços d'utiitzar-la en un context oral i col·loquial per després poder-la treballar per escrit, allò que sol predominar més a la classe.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Àlex Susanna

Mireu quina entrevista més interessant he trobat:

http://www.llull.tv/poetarium/detall.cfm/ID/26846/CAT/alex-susanna.html

I pensar que jo el vaig conèixer gràcies a la recomanació d'un professor de la meua universitat, que me'l va proposar com a lectura i font d'inspiració per a Itàlia, concretament una obra seua en prosa, Quaderns venecians.

diumenge, 21 de novembre de 2010

L'imperdible de teatre

Us recomano Pluja constant amb Pere Ponce i Joel Joan. D'acord, al principi em vaig espantar una mica per les paraulotes constants però és que el parell de polis que la protagonitzen han d'utilitzar el registre vulgar o no seria gens creïble. Alcohol, trets, violència, prostitutes... un còctel perillós per a un policia que vol protegir la seua família a qualsevol preu i l'amic que els fa costat (potser massa).

Només dos actors damunt de l'escenari interpretant amb els mots una història plena de matisos, de punts de vista, recreant personatges secundaris que no hi eren però que el públic ens vam imaginar amb una gran nitidesa, amb un decorat auster, sense caure en les facècies fàcils ni els cops d'efecte. Rient-se del món políticament correcte, qüestionant allò que és lògic i el que no ho és, travessant la línia que separa el que està permès i el que no, el que la moral col·lectiva dictamina i la consciència individual ens demana sense ni adonar-se'n. I és que, quan els van donar el revòlver de servei ningú no els va demanar que sabessin distingir entre el Bé i el Mal.

divendres, 19 de novembre de 2010

El míting

Anit vaig anar a un míting. Feia dos candidatures que no n'anava a cap. Va ser breu, 35 minuts preguntes incloses i una dada important: si 68 diputats del Parlament de Catalunya acorden declarar la independència de forma unilateral Europa reconeix la legitimitat del procés. Així de senzill. El nostre parlament és la veu dels catalans i ens representa, això és la democràcia (ho dic pensant en El crepuscle de la democràcia de Ferran Saez Mateu). Mai no m'ha entusiasmat això del vot útil, però ara menys que mai: penso en quantes persones de partitS independentistes hi pot arribar a haver al parlament, encara que no tots ens han demostrat amb fets que volen la independència (i ara penso en la IP per la independència i els vots en contra).


P.S. I si d'aquí 35 anys no som independents (que jo em penso que sí, si no segur que no expressaria aquesta voluntat) em presentaré per a ser presidenta de la Generalitat.

dijous, 18 de novembre de 2010

Els treballs de recerca de 2n de batxillerat

Aquesta setmana he assesorat ma cosina sobre el treball de recerca. M'havia demanat que li proposés un tema i he tingut un parell d'idees. Fa temps que penso que els treballs de recerca de 2n dew batxillerat tenen molta potencialitat, que no sempre se sap encaminar. Almenys els del Batxillerat Humanístic i Social (que són els que conec) poden fer una feina útil per a la societat. Si l'estudiant té ganes d'aprendre i està interessat en allò que fa pot tenir una visió de conjunt, un temps i un efocament que nosaltres no podríem donar a certs temes.

Per això penso que el treball de recerca més profitós és aquell que parla d'un tema glocal (utilitzant la terminologia d'Albert Bastardas sobre es fenòmens glocals) és a dir, versar sobre un microcosmos, allò que tenen més a prop (un tema d'història, cultura, tradicions, llengua, revista... -no us donaré pistes sobre el seu treball de recerca, és molt innovador ;P - sobre el propi municipi, sobre la comarca, sobre el parc natural més proper, un personatge local) i que és difícil precisament pel seu interès restringit o lligat a un àmbit concret que interessi o que conegui un investigador d'altes institucions. Almenys, és un primer pas que pot atraure molta altra gent a dedicar-s'hi i a fer que aquell estudi esdevingui més ambiciós i aprofundit cada vegada i es vagi enriquint. I la "glo" de glocal ve de la facilitat amb què aquesta mena de projectes o les conclusions que se n'extrauen són fàcil d'aplicar en altres situacions, pobles, comarques, països o bé són un exemple d'un fenomen que apareix també en altres llengües o comunitats. És important, també, que es doni sortida a materials inèdits o projectes que sabem que no avançaran per manca de temps o per canvi de prioritats i que algú amb una certa dedicació, moltes ganes i suport podria explotar.

He vist treballs molt mal encaminats, en què l'alumne no ha pogut triar allò que més li interessava, limitats per exigències modernetes com el treball en equip (que restringeix molt la llibertat d'acció i de decisió i ja sabem que no sol ser just), dedicats a temes que els converteixen en una rata de biblioteca que repeteix allò que els llibres (i ara Internet) ja diuen, la mateixa informació que tant ens sobra precisament sense una selecció amb criteris rigorosos, sense una feina darrere de treballar els textos, les observacions, les imatges, sense passar per la comprensió de l'etudiant que reelabori la informació i li doni cos per construir un discurs nou que digui quelcom nou (que per això es diu de recerca, el treball), sense lloc per a la creativitat. Això els professors que dirigeixen treballs ho haurien de tenir molt clar i donar-los unes directrius orientadores perquè el tutor sigui alguna cosa més que aquell que els ha d'examinar i controlar que facin la feina cada X temps. De guia?

diumenge, 14 de novembre de 2010

Els anys i els cicles


M'avanço a un fet banal del qual d'aquí un mes parlaran tots els blogs. De fet, faig un mes i mig aviat, però tinc la sensació que els dies que em separen d'aquestes vacances que seran tan diferents (un adéu i una arribada = milions de coses per preparar i per pensar abans, anticipar-se una mica al temps) s'escolen massa de pressa.

Avui parlàvem del regal que la meua parella vol demanar per Reis i això m'ha fet pensar on passaria les vacances de Nadal i d'una cosa a l'altra aquí em teniu, pensant quan tancar temes, intentant posar ordre a la meua gruixuda agenda (m'agraden les agendes amb espai, un full per dia, no aquestes menudetes que s'han posat tan de moda). I he recordat una amiga que quan va acabar la carrera, ara fa 4 anys em va explicar que havia passat d'una agenda de curs (de setembre a setembre, perquè ens entenguem) a una agenda anual. Se'm va fer molt estrany. Per sort, encara que ja llicenciada, per una cosa o per una altra jo havia anat aconseguint encara agendes gratuïtes de la universitat fins que enguany ja se m'ha vist el llautó i me l'he hagut de comprar. Com que no me'n vaig fer el càrrec fins a l'octubre, que ja no me'n regalarien cap, vaig comprar-me una de les agendes que encara quedaven de les que havien venut per a les escoles, una agenda escolar, de setembre a setembre.

Avui me la mirava, amb el canvi d'any al cap i vet aquí que jo, com la meua amiga fa uns anys, tambñe m'he plantejat si hauria de seguir comprant-me una agenda escolar (de curs en curs, calculant que al juliol o a l'agost he de tancar els projectes d'un any i començar-ne de nous al setembre) o bé una d'anual (per fer endreça al desembre i plantejar-me nous reptes al gener). Com dec funcionar, jo? Sé que pel tipus de vida que porto, per la feina que tinc i per la vida del meu xicot i fins i tot la de la meua família l'agenda escolar és la que m'escau més. Potser fins i tot diria que la quadrimestral però tallar per quadrimestres és molt complicat i no hi ha consens.

I pensant, pensant m'he adonat que el meu any o cicle s'hauria d'acabar al juny i começar al juliol, que és quan es renova el meu contracte cada any (la vida laboral té molt de pes en això dels cicles, fixeu-vos en le vacances) i és quan se m'acabarà, al juliol d'aquí 3 cursos... (quin embolic). En juliol hauria d'acabar el projecte, un juliol que per sort encara pareix prou llunyà.

dijous, 11 de novembre de 2010

Lluís Companys i el projecte Memòria.cat

La setmana passada us vaig parlar del seminari dedicat a la difusió del patrimoni literari. Ara us vull parlar d'un projecte paregut, de recerca en primer lloc i després de divulgació (a través d'un web molt ben estructurat amb materials audiovisuals i manuscrits digitalitzats), en aquest cas sobretot del patrimoni històric.

El vaig descobrir ara deu fer un any... El nou grup Palestra (que no s'ha dissolt, però que hiverna) ens estàvem preparant per a entrevistar Josep Maria Ainaud de Lasarte (i enregistrar-lo, un material que no em donat a conèixer, igual que l'entrevista a Albert Manent) i, per a fer-ho, vam escoltar les entrevistes que se li havien fet a Memòria.cat. Allà hi ha molt de material, però ara ha arribat l'hora de revisitar-lo (o potser, alguns, de descobrir-lo) en motiu d'una gran troballa: els documents manuscrits de Carme Ballester sobre la detenció del seu marit, el president Lluís Companys. Jo me n'he assabentat a través del Sàpiens.

diumenge, 7 de novembre de 2010

El llibre que ja no escriurem mai

Fa un parell d'anys, un amic i jo vam decidir escriure un llibre fet de pròlegs a obres inexistents, barrejant diferents estils, experimentant... Avui he descobert que aquest llibre ja es va escriure. El nostre projecte mai no va prosperar, però ara sé que ja no ho podrà fer.

divendres, 5 de novembre de 2010

La catalanitat a Los Angeles

Ahir vaig rebre el programa del 126è congrés de la Modern Language Association, que se celebrarà entre el 6 i el 9 de gener a Los Angeles. Només he tingut temps d'arribar al programa del segon dia (i sé de bona font que almenys l'últim dia hi ha, hi segueixen havent, grups de discussió sobre literatura catalana.

Mireu algunes de les comunicacions que he trobat:

Immigration and Domestic Violence in Catalan Detective Fiction a càrrec de Melissa Anne Steward, Western Kentucky University.

Battling Linguistic and Cultural Hegemony? A Look at the New Catalan Act a càrrec d'Ana Lopez, Haverford College.

"Ço que veig crec, e del pus no cur": Narrating Skepticism in Bernat Metge's Lo somni a càrrec de Henry Berlin, Cornell University.

A Different Ángel del Hogar: Dialectics of Production in La fabricanta [que confesso que no he llegit] by Dolors Monserdà a càrrec d'Aurelie Vialette, Columbia University.

Vida quotidiana, banalitat i realitat en la literatura catalana: Pla, Calders, Monzó, Serés a càrrec de Xavier Pla, Universitat de Girona.

The Reduction of the Local: Gastronomy and Food Practices after Adrià, per Robert A. Davidson, University of Toronto.

La quotidianitat d'uns altres barcelonins, des de fora i des de dins, per Miquel Bota, Standford University.

París e Viana as a Precedent of the Catalan Sentimental Fiction, a càrrec de Gemma Pellisa, Universitat de Barcelona.

The Voyeuristic Journey in the Tragèdia de Caldesa, a càrrec de Conxita Domènech, University of Colorado.

The Marginal Framework: From Catalan Translations of Boethius to the Dotze treballs d'Hèrcules, per Sol Miguel.Prendes, Wake Forest University.

I suposo que, si continuo llegint, en trobaré més...!

P.S. I així va ser.

La literatura i la dinamització de l'entorn

Avui he anat a Badalona on se celebrava el primer dia del VI Seminari sobre patrimoni literari i territori, titulat "La literatura i la dinamització de l'entorn". M'agrada escriure les cròniques de o les reflexions sobre els actes en què assisteixo al moment, perquè si no ho vaig endarrerint fins que em fa massa peresa escriure'n res. Però en aquest cas voldriaa dir moltes coses, perquè ha estat una jornada molt productiva i s'hi han debatut temes i s'han fet propostes concretes d'acció i presentat projectes molt interessants. Malauradament, un dia tan intens com aquest passa factura i ara estic desfeta. Intentaré fer-ne apunts breus amb idees clares (i, creieu-me, ara mateix em serà difícil).

Un dels projectes que s'han presentat aquesta tarda a l'Espai Betúlia de Badalona ha estat el del Centre Quim Soler del Priorat (que forma part d'Espais Escrits), anomenat Priorat en persona. La presentació ha anat a càrrec de Roser Vernet. A diferència d'altres territoris, que compten amb nombrosos escriptors (i, sovint, artistes en general) que n'han immortalitzat el paisatge o laa gent, el Priorat no tenia un patrimoni literari gaire generós, per no dir que era pràcticament inexistent. Així, no podien organitzar (per posar l'exemple de l'Espai Betúlia) exposicions que relacionessin Pompeu Fabra amb Badalona o Maria Aurèlia Campmany i el seu Betúlia amb la ciutat. Per això van fer el plantejament a l'inrevés: si no n'hi havia, se n'havia de crear. I s'havia de fer a la població on té la seu el Centre Quim Soler, un municipi petit i amb pocs equipaments culturals.

Si ara parlo d'aquest projecte del Priorat és perquè presenta moltes semblances amb el meu poble, tant pel que fa a la manca de textos d'autors canònincs que hagin escrit sobre aquest territori com per la falta d'equipaments culturals als quals es doni ús (de fet, d'espais n'hi ha, però encara s'ha de pensar amb què omplir-los) i d'entitats culturals només n'hi ha una, creada en els darrers anys i molt poc activa (tot i que es podria dinamitzar el casal de jubilats i fins i tot es podria implicar l'escola en les activitats que s'engeguessin). Com veieu, de possibilitats en té, però no s'han explotat mai ni se sent la necessitat de fer-ho, en general.

El projecte Priorat en persona, trobada d'escriptors funciona en edicions bianuals. El primer pas és triar un grup d'escriptors de fora de la comarca, que no es coneguin entre ells i que presentin característiques diferents (consolidats i novells, homes i dones, grans i joves, poetes i periodistes i narradors i dramaturgs...) i proposar-los passar 4 dies al poble. Allà tenen 4 aldalils, guies (prèviament triats), amb el qual passaran mig dia i que els ensenyaran els secrets del territori: com es fa el vi, la feina al camp, caçar, llocs d'interés paisatgístic... i l'altre mig dia anirà presentarà la seua obra, llegirà fragments de textos seus, explicarà com concep la creació literària... a escoles, casals de jubilats i centres cívics del poble. Això en contacte amb els altres tres creadors.

Passats els 4 dies els autors se'n van i tenen un any per escriure un text del gènere i contingut que vulguin sobre el territori i la gent que els ha acollit (en aquest cas es va decidir fer unes entrades a semblança d'un diccionari, amb textos de qualsevol gènere, que s'anirà completant al llarg de totes les edicions). Durant aquell any a l'escola i als diversos centres del poble s'organitzen lectures, club de lectura, exposicions i/o xerrades sobre l'obra dels autors que van conviure amb ells fins que es produeix el retrobament. A la tornada, els autors ensenyen la seua obra nova sobre el poble (a més de les descripcions sobre el guia, un regal) als vilatans i intervé en la tertúlia sobre la seua obra i torna a l'escola.

No sé si ho he acabat d'explicar bé, en tot cas quan tingui temps vull mirar el web i remenar-ho tot. El projecte em pareix fantàstic i veig que podríem dur-lo a terme al meu poble. Tan de bo.


Afegitó: el nostre poble té singularitats, té indrets que poden desvetllar la inspiració de l'artista i la varietat paisatgística de la comarca ens dóna moltes possibilitats.

dijous, 4 de novembre de 2010

L'autoria de les obres d'art

Fa dies que estic rumiant si penjar-ho o no, però no m'ho puc treure del cap. Fa uns dies vaig anar a un seminari sobre art i em vaig adonar que, en certs museus, el tema de l'autoria desconeguda d'una obra plàstica potser no es tracta amb el mateix rigor amb què ho fem els filòlegs quan estem davant d'un text anònim. D'hipòtesis ja en proposem, però si no trobem proves concloents (i no meres intuïcions) que justifiquin que allò ho ha escrit un determinat autor no li atorguem res i segueix constant com a anònim. Quan parlo de proves em refereixo a documents que ho testimoniïn.

Es veu que a vegades (espero que menys de les que em vaig imaginar, esglaïada, quan m'ho van explicar) les persones que cataloguen una pintura o una escultura, a l'hora de fer una exposició, prefereixen aventurar un nom amb el qual intuïtivament poden relacionar l'obra que fer-lo constar com a peça d'autor desconegut. Després, la feina és seua quan segueixen fent recerca sobre el tema i s'adonen que l'obra havia hagut de sortir d'un altre taller o que encaixa perfectament amb un altre artista, perquè un cop té autor assignat és molt difícil de demostrar que la primera teoria (encara que no hi hagués cap article científic que l'avalés) no hagués acabat sent certa.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Petit malentès

M'acaba de passar una cosa molt graciosa. A la meua guia de NY hi deia que si volies visitar per dins una de les sinagogues, la Bialystoker, contactessis amb una adreça perquè l'obrien amb reserva prèvia. N'he rebut la contesta ara mateix, d'una empresa de visites guiades per NY, explicant-me que la sinagoga els havia donat la meua adreça i que m'oferien un tour privat per la sinagoga i tota la zona per 128 dòlars un grup d'una a 8 persones... Innocent de mi m'havia pensat que en cas que hi hagués gent interessada a visitar la sinagoga hi havia un servei de visites guiades dins (o sense guia) de forma gratuïta... La meua guia de mà no en deia res, de pagar un recorregut de dos hores per NY! Em quedaré sense veure aquesta sinagoga... Això és monopoli d'una agència de visites guiades?

Només queden dos mesos


Fotografia d'Esperanza Rodríguez.

Ha passat molt de pressa el temps. Tinc el viatge previst des del febrer, tot i que no va ser fins al maig-juny que em van confirmar que m'havien acceptat la comunicació que hi he de presentar. Tenia molts projectes pendents, l'estada de quinze dies a la universitat de Cambridge, el congrés de València, les classes... tot era prioritari i així, els plans del GRAN viatge als EUA s'anaven endarrerint.

La setmana passada per fi vaig comprar els bitllets i ara ja tinc un (el primer) hotel on m'estaré. Aquests tràmits em posen molt nerviosa, sempre tinc por d'equivocar-me de data i ni tan sols ara em sento segura. La font d'ingressos és un problema constant, de beques, cap ni una i de pegues, moltes. Aquesta part de comprar i fer quadrar hotels i dates i desembutxacar és la que menys m'agrada, només em fa sentir nervis i ja me'n poso prou, de nerviosa, només d'imaginar-me totsola amb un mapa (?) per aquestes grans ciutats - i si em perdo? és perillós?-: Los Angeles, San Francisco i Nova York en ple hivern. Només queden dos mesos per ser-hi i el gran viatge, nervis a part, em fa moltíssima il·lusió (i no vull estar-me de res -tan de bo no calgués-).


I ara penso l'immensa que em pareixia Londres el desembre de l'any passat, quan me n'hi havia d'anar totsola (jo que només em sentia segura viatjant totsola a Itàlia, una seconda casa).

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Adéu-siau, Joan Solà

S'ha mort Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un filòleg i un lingüista excel·lent. Com a persona no el coneixia gaire, només vaig ser alumna seua i el vaig admirar (tots, l'admiràvem) des d'abans de veure'l entrar mai a cap aula, quan ell preparava la gramàtica normativa que tots esperem i a Català Estàndard la Neus Nogué no feia més que parlar-ne. Parlem-ne va ser la primera obra que en vaig llegir. He escriu el seu nom a la safata d'entrada i m'han sortit els molts correus que de jovenets ens escrivíem els que aleshores érem estudiants de Filologia Catalana a la UB. El fanatisme d'alguns de voler-se folrar la carpeta amb la seua fotografia... Potser per als lectors del blog això són detalls sense importància, però per a mi (igual que l'allau de trucades d'avui preguntant pels actes d'homenatge) són un exemple de com de present Joan Solà ha estat a la vida dels filòlegs, dels seus estudiants, dels que l'envoltaven i de la societat en general.

Dijous va escriure el darrer article a l'Avui i dimecres va anar a l'acte d'homenatge i presentació del llibre Joan Solà. Deu textos d'homenatge. Joan Solà ha persistit en la seua tasca com a filòleg fins a l'últim moment. I ens ha deixat un llegat molt important. Estic segura que l'equip de lingüistes que han col·laborat tant en l'edició de les obres de Pompeu Fabra com en l'elaboració de la gramàtica normativa treballaran perquè la tasca de relleu generacional de què parlava Solà sigui una realitat.

Els que el vam conèixer el recordarem sempre. Per a mi és un mestre.

Demà capella ardent fins a les 2:30 al Paranimf de la nostra UB i a les 3:30 acte de comiat.

Potser, si algú s'hi veu en cor, una altra manera d'homenatjar-lo seria escrivint-ne o traduint-ne una entrada a la Wiki en anglès.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Recordo... 3

Recordo que tot va començar amb una encaixada de mans. Recordo que estàvem amb els llums apagats, asseguts en rotllana i escoltant històries de por.

Hauria pogut ser un vespre de castanyada.

10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès


Fotografia de Till F. Teenck de la Viqui.

Avui hem anat a l'acte de cloenda del 10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès a Coll Favà, el barri dels poetes. El poeta d'honor del festival era Jordi Pere Cerdà, que per motius de salut no ha pogut venir de Perpinyà.

L'acte donava la veu a poetes catalans procedents de diferents indrets de Catalunya i de diverses generacions i sexe, característica que no sempre s'aconsegueix. Poetes consagrats a més de coneguts fins i tot pel públic poc avesat a la poesia com sóc jo. Eren Carles Duarte, Sònia Moya, Cinta Mulet, Carles Sanuy i Adrià Targa. Abans de recitar tres poemes propis (amb l'ajut puntual dels músics) els poetes han llegit una composició de Màrius Torres, en motiu del seu centenari. Impressionant com cada poeta es pot fer seua una faceta d'un autor i com, interpretant-la, ens en desvetlla sentits que altrament no descobriríem.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Recordo... 2

Recordo que els primers dies sentia molt de fred i que ens passàvem els vespres al llit tapades amb frassades.

Recordo que no ens van instal·lar la caleacció fins al mes d'octubre. Recordo que fins aleshores vaig portar guants dins de casa i que tenia sempre el nas roig.

Recordo que els carrers feien olor de xocolata i la casa una barreja de ceba i cafè. Recordo que em semblava una olor agradable.

Recordo el carrer estret on vivíem i l'església il·luminada al fons. Recordo que hi havia molts encreuaments i que els havia de fer tots en cinc minuts per arribar a temps a la primera classe. Recordo que fins i tot quan duia pressa m'aturava per mirar amunt la silueta de la Mole.

Recordo la boira que ho cobria tot i que impedia que ens veiéssim de punta a punta de la plaça. Recordo els pocs dies que era clar i véiem què hi havia més enllà de la Gran Madre per primera vegada en moltes setmanes.

Recordo que em feia por creuar el carrer que travessava la plaça i que quan arribava al menjador em sentia a recer.

Recordo el vent a la cara a la parada del tramvia número 13, que sempre era l'últim de passar.

Recordo la pluja del primer dia i com vaig sortir a explorar la ciutat buida.

Recordo les notes que Risa em deixava damunt del coixí amb alguna xocolatina.

Recordo les nits de cinema, tan a prop de casa i entre setmana.

Recordo l'esmolet i també l'acordionista els matins dels caps de setmana.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Recordo...

Jaume Subirana publica a l'apartat del bloc del Me'n recordo de la revista Avenç unes frases curtes, evocadores, records de vida que conviden a escriure'n. No seré gaire original, ja vaig llegir el mes passat ara no recordo quin autor que comentava que ell, com a lector, afegia a cada frase llegida uns records personals més. Jo també vull provar de recordar... sense gaire ordre...

Recordo que la primera cosa que sentia quan em despertava era la piuladissa dels moixons.

Recordo que m'aixecava corrents a pujar la persiana perquè volia veure'ls però que no sempre ho aconseguia.

Recordo que a la teulada del pati de llums hi criaven orenetes i que quan arribaven pensava que ja havia passat un altre hivern.

Recordo que el primer llibre de castellà que em van fer llegir a l'escola parlava d'unes orenetes que emigraven a terres més càlides i que no va ser fins quan el vaig haver acabat que vaig entendre que les "golondrines" s'assemblaven molt a les nostres orenetes.

Recordo que a l'escola nova em van ensenyar a senyar-me i que em feia molta vergonya formar part dels que encara no en sabien.

Recordo que quan ens quedàvem a dormir a casa la iaia abans d'apagar el llum resàvem el "Jesusito de mi vida" i que no va ser fins anys més tard que hi vam afegir l'Àngel de la guarda".

Recordo l'olor del sabó amb què ens rentava la iaia.

Recordo que m'encantava pujar a les seues golfes i jugar amb les nines de la mama. Recordo que entre els joguets hi havia objectes molt menuts, de caseta de nines i que me'ls podia mirar durant hores.

Recordo que escoltàvem Heidi, que la iaia posava al tocadiscos com havia fet quan la padrina i la mama eren menudes.

Recordo el retrat rosat de la padrina amb el vestit de la primera comunió. Recordo que pensava que quan era menuda havia estat molt rossa, encara que ara m'adono que sempre ho ha estat molt.

El català, llengua minoritària i viatgera (lletra de batalla al pessimisme filològic)


La conferència inaugural del nou curs acadèmic de Filologia Catalana organitzada pel departament de la Universitat de Barcelona va ser un èxit. I va ser-ho en molts sentits. Quan jo estudiava els estudiants no ens assabentàvem mai dels actes que tenien lloc a l'edifici de la facultat i, si ho féiem, havíem d'arriscar-nos a perdre'ns les classes que coincidien amb l'horari de l'activitat. A primer anàvem bojos buscant activitats universitàries, perquè ens volíem implicar en la vida de la facultat i entrar en una altra etapa que se'ns va amagar fins que ens vam llicenciar.

Ara és des del departament que, no només el director, sinó tots els professors fan arribar als estudiants de carrera les activitats que els podrien interessar relacionades amb el món filològic. Ahir, alguns professors fins i tot van suspendre les classes durant una hora i 2/4 perquè els estudiants poguessin anar a la conferència que havia de tenir lloc a l'aula Capella. No les devien tenir totes, perquè els alumnes haguessin pogut respondre quedant-se a casa, però la sala estava gairebé plena i això marcava una diferència respecte del que passava feia uns anys. Es pot dir que els darrers actes en què he assistit en aquesta facultat han estat un èxit de públic: la conferència de Quim Monzó l'any passat, la darrera lliçó de Joan Solà i l'acte d'inauguració (dins de les limitacions d'un acte adreçat principalment als estudiants de carrera). Ahir a la tarda també hi va tenir lloc l'acte d'homenatge a Joan Solà, però no hi vam poder anar.

La conferència inaugural va anar a càrrec de Baragalló, president de l'IRL, que va desmentir tres mites: que la llengua catalana sigui minoritària, que haguem d'anar per la vida demanant perdó per ser una cultura menuda i donant les gràcies als llocs que ens conviden quan en realitat tenim una gran riquesa cultural (literària, sobretot a l'edat mitjana, al s. XX i la coetània; pictòrica i arquitectònica: Miró, Dalí, Barceló, Gaudí, Tàpies, culinària, esportiva, musical) i que la filologia tingui poques aplicacions pràctiques. El discurs va fer un repàs a tot el procés de la fira de Frankfurt i va analitzar les actituds psico(pato)lògiques dels catalans envers la nostra llengua.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Joan Maragall. La llei d'amor

Fotografia de Joan Maragall publicada per Lupo a la Viqui.

Divendres a la nit vam anar a veure l'espectacle Joan Maragall. La llei d'amor dirigit per Joan Ollé i estrenat el dia anterior a la Sala Gran del TNC. L'obra, que s'emmarca dins de les commemoracions de l'Any Maragall, mostra un gran encert en els textos triats, tant de prosa (articles a diaris, cartes, memòries) com de poesia, que presenten un retrat d'un moment social i polític combuls marcat per l'anarquisme, les bombes al Liceu i la pèrdua de les colònies per part d'Espanya lligat a la veu personal de l'autor: una veu de denúncia, crítica, conscienciació i sentiment. Un bon complement per a la lectura de La ciutat del perdó és el documentari del canal 33 sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, que consta de 5 parts.

La poesia de Maragall també té la faceta polèmica i reivindicativa i la faceta sensible, tant en les composicions més cultes com en les que s'han fet més poulars. Vam assistir també als plantejaments de la Paraula Viva i a la ingenuïtat de "lis esteles" al costat de la reivindicació d'intel·lectuals europeus com Nietzsche, Maeterlinck i Ibsen (em va xocar la lectura que fa Maragall de Nietzsche, compatible amb el cristianisme).

Un dels moments més màgics, després de l'emoció continguda de la interpretació del comte Arnau (que tant m'apareixia vinculat als esperits terrenals que combaten al Canigó de Verdaguer), amb les veus de la terra que encara ens parlaven, va ser l'elevació a l'espai metafísic i cristià amb l'exposició dels dubtes espirituals d'un Maragall de 50 anys que interroga Déu sobre la mort i l'altre món, ell que ha trobat tantes coses per admirar-se i estimar en aquest món nostre. Aquest darrer fragment recitat per l'actriu Montserrat Carulla, que ja vaig veure recitant l'obra d'Estellés fa un parell d'anys al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Aquest era el segon espectacle d'aquesta mena que anava a veure i va superar l'horitzó d'expectatives que m'havia format al primer. La combinació de poesia, prosa, cançó (un cor va cantar alguns dels poemes de Maragall, amb una dicció sorprenentment clara) i dansa (tot i que a mi, la dansa contemporània em recorda a les contursions d'un malalt) van fer la resta. A més, va ser tot un alleujament que els actors recitessin amb una pronúncia genuïna, cada vegada més difícil de trobar als escenaris de Barcelona i l'àrea metropolitana. Maragall, a través dels textos, també ens parla de la llengua catalana i no només de la llengua literària.

Val la pena i si hi aneu una estona abans i aconseguiu fer-vos-hi lloc, hi ha na exposició al vestíbul del TNC sobre la vida i obra de Maragall. Tot i que la major part del públic s'acumula a la vida (difícil de llegir, amb tanta gent i la lletra menuda) jo us recomano sobretot la part del darrere, on parla de la trajectòria de Maragall com a crític teatral, difusor de les noves idees europees sobre dramatúrgia, traductor d'obres de teatre i dramaturg.

Per cert, jo al final avui estava massa cansada per anar-hi però si algú ha anat a les 48 hours de cases obertes a Barcelona que en faci la crònica!

dijous, 14 d’octubre de 2010

Un joc literari de Tibau


Ahir Jesús M. Tibau va penjar un nou joc literari de tipus creatiu al seu blog. La imatge m'ha paregut molt evocadora i he intentat escriure el relat sense utilitzar la vocal "e". Al final, m'he desviat de la idea del conte, només he escrit un paràgraf inicial i no m'he vist en cor de suprimir les "e". Ho deixaré per a un possible segon intent. Aquest n'és el resultat i podria ser el començament de moltes coses... ;P


Fa massa anys que vaig marxar del poble com per recordar els motius que em van empènyer a buscar una terra nova, lluny dels meus i del passat. Allò que em devia semblar tan important s’ha anat esvaint amb el pas dels dies i, al seu lloc, hi ha deixat un buit que s’ha acabat apoderant de mi. Al final, he cedit. Com el militar que arriba a casa després d’una derrota (i en escriure això se’m dibuixa la imatge inicial d’alguna pel·lícula que no sé localitzar) hi he tornat. He passejat vora el riu, calmadament, mentre els mosquits em xiuxiuejaven paraules inintel·ligibles a cau d’orella i la sang se m’escolava, qui sap on, riu avall, fins a un altre delta.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Surt Mot So Razo

Acaba de sortir un nou número de la revista d'estudis trobadorescos Mot So Razo, on hi apareix una ressenya meua. Friso per tenir-la! Es pot comprar aquí.

Amb qui viatgem?


Sembla ser que molta gent ha aprofitat el pont per a viatjar. Anit, a la classe d'anglès (l'encant dels grups d'adults que estudien idiomes, encara més si no és la lingua franca actual, per a mi rau en el fet que aplega durant una mica més d'una hora persones amb interessos i formes de vida molt diferents) vam tornar a parlar del tema dels viatges.

Em vaig adonar que hi ha persones a qui agrada compartir el viatge amb d'altres encara que aparentment viatgin totsoles i d'altres que, malgrat emportar-se tots els amics, es busquen a si mateixos en el paisatge, en una instantània que només té sentit per a ells. N'hi ha que consideren que l'experiència subjectiva que resulta del viatge és massa personal per a compartir-la amb els altres, fins i tot amb els amocs més íntims, i d'altres que pensen que són precisament els sentiments que se'ls han despertat durant el viatge allò que mereix ser comunicat, expressat i compartit.

Anit, tres viatgers que havien arribat a temps a una classe d'anglès a quarts de deu de la nit en un carreró estret del centre vell d'un poble que vol ser ciutat debatien sobre aquests temes. Em va agradar la idea que havia tingut un d'ells viatjant en un grup d'amics i que soluciona un dels grans problemes dels amants dels àlbums de fotos (temerosos que després les fotos promeses pels amics no accabin arribant mai), d'aquells a qui empipa passar-se el viatge demanant si li poden fer una fotografia a tal lloc. Intercanviar-se les càmeres, així segur que tindràs fotografies teues, dels teus amics, de moments espontanis... En certa manera estàs compartint el teu punt de vista del viatge amb els amics.

A d'altres ens agrada escriure diaris de viatge, cartes interminables o correus electrònics que després regalem a algú especial, amb qui volem compartir l'experiència viscuda i de la qual no guardem cap còpia, perquè el valor de l'experiència que ja s'ha interioritzat passa a ser un tresor únic per a l'altra persona, a la qual en confiem la custòdia. La pròpia experiència pot canviar, podem recordar-la diferent, fragmentada i això no deixarà d'enriquir-nos cada vegada que l'evoquem. No penso que l'haguem de mantenir intacta i a recer d'altres records, al contrari, ha de guanyar connotacions amb cada sotragada, amb cada sorpresa, amb cada descoberta, igual que l'obra d'art.

La tercera companya s'aïlla quan viatja amb amics per a aconseguir fotografies úniques, que només li parlen a ella, de paisatges, de gent anònima, sense el Jo físic i temporal interposant-s'hi. És en aquestes fotografies on hi veu la pròpia imatge, una forma de mirar única i que per això mateix no vol compartir.

I vosaltres, quina mena de viatgers sou?

Descobrint la Costa Brava


Imatge de Josemanuel, de la Viqui. Tossa de Mar.

Ell hi té una caseta, però ara feia dos anys que no hi anàvem. Malgrat la pluja d'aquest cap de setmana aquests poblets m'enamoren. Dissabte vam anar a Pals: carrerons estrets, la torre de guarda, xocolata amb llet i ametlles i xocolata negra. A l'horitzó, amb prou feines hi véiem el mar, però és des de Pals que, com s'ha descobert recentment, Colom va sortir cap a Amèrica. De fet, hi havia una ruta Colom en aquella hora, llàstima que no ho haguéssim sabut abans.

Així que, desafiant la boira i el plugim vam fer cap a Begur que, tot i que la ciutat no ens va acabar d'entusiasmar, té un castellet dalt d'un turó des d'on es deu veure una vista panoràmica preciosa en un dia clar i que a nosaltres ens va oferir visions fantasmagòricament romàntiques de l'entorn.

El darrer poblet que vam visitar va ser Tossa, població turística, com els rètols en anglès i en alemany dels restaurants indiquen i consegüentment, caríssima. Em va fascinar la visió de la vila emmurallada des de la platja, que ahir feia honor al nom de Costa Brava (els regalims de l'aigua escorrent-se roques avall, les ones trencant vora la platja cada cop més engolida pel mar). Cap fotografia no ho reflecteix. Primer vam dinar l'especialitat de Tossa, el Cim i Tomba i marisc. Per sort feia vent i fresca i el pes del dinar no va impedir que ens enfiléssim al castell: carrerons, merlets, passeig de muralles, restaurantets, olor de mar... La vista des de l'església enrunada, amb les portes obertes mirant al mar em va corprendre. Vam pujar fins al far i, després, corrents a refugiar-nos al cotxe.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Fòbia als laberints?

Us vaig proposar a vosaltres de visitar l'exposició del CCCB dedicada als laberints, que m'entusiasmen (el meu darrer laberint va ser aquest estiu, a un dels laberints verticals en 3D i multicursal més antics d'Anglaterra, a Hampton Court) i em van fer plantejar obrir un blog d'aquesta temàtica per esbrinar-ne més coses (fins a l'exposició no l'havia valorat gaire més lluny de la faceta lúdica, sense tenir-ne en compte la simbòlica). I ara va i en aquest blog d'il·lustracions hi descobreixo que la fòbia als laberints és una de les més comunes entre els americans!!!!

La llista

De menuda em van ensenyar a ser previsora, a no deixar per a ensundemà tot el que pogués fer en aquell moment, a posar fil a l'agulla, a matinar per comptar amb un ajut complementari per part de Déu. Diuen que la tradició popular (i les dites i frases fetes en són una manifestació) transmet la saviesa dels nostres ancestres i que tan útil que ens hauria de ser.

En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a qui admirés (la meua iaia), trobar una feina que m'agradés i aportar-hi alguna cosa, conèixer una mica el meu país, ensenyar-lo a un estranger perquè l'estimi a la seua manera, mirar els estels una nit d'estiu, anar a collir violetes, ajudar algú que ho necessités, ajudar mon fill en la seua primera passa, portar-lo a l'escola, mostrar-li la biblioteca, cosir un vestit a una nina, acabar una col·lecció de cromos... Aquella llista que havia anat ampliant i que als 7 anys em pareixia inacabable me l'havia acabat polint. No em quedava res a fer, així que ensundemà del sia que vaig fer 30 anys no em vaig aixecar. El meu marit va portar Manel a l'escola i ma mare el va anar a buscar.

No sé quants dies van passar abans que la meua família decidís reunir-se per a buscar una solució al meu "problema". No s'adonaven que per a mi no tenia cap transcendència, que jo ja havia fet el que volia i havia de fer i que ja no desitjava res més. Potser, pensava, algun monjo budista acabaria venint a visitar-me per a saber com m'ho havia fer per a desprendre'm dels desitjos materials i com havia assolit aquella calma que, segons el meu home, s'assemblava tant al desmenjament.

El dia que la família es va reunir devia prendre una decisió d'aquelles que hom anomena "dràstiques", perquè, tot i que a mi ningú no m'ha volgut explicar mai quina va ser i que, després de la reunió vaig tornar a l'activitat que sempre m'havia caracteritzat, ells mai no han tornat a ser els mateixos. Els veig més moixos, com si tornant-me a mi l'energia s'haguessin apagat alguns dels seus desitjos i de les seues esperances més preuades. Temo que no cometessin ccap sacrifici del quals ens haguem d'acabar penedint.

Si em vaig llevar és perquè torno a estar entretinguda. He començat una llista per a la nostra xiqueta. Vull acabar-la abans del seu 5è aniversari. Tot i que ells instisteixen a dir que no corre cap pressa, que encara és menuda, estic segura que la nostra filla agrairà començar com abans millor.

Fragment del Príncep de Maquiavel (Jordi Moners, ed.)

I qui es fa amo d'una ciutat acostumada a viure lliure, si no la destrossa, que esperi ésser destrossat per la ciutat, perquè en la rebel·lió aquesta sempre trobarà protecció en nom de la llibertat i en les seves antigues institucions, les quals no s'obliden mai per molt de temps que passi ni per favors ni beneficis que es rebin: per molt que es faci i per moltes previsions que es prenguin, si no es disgreguen i dispersen els seus habitants no oblidaran mai aquell nom ni aquelles institucions, i aprofitaran qualsevol oportunitat per acollir-s'hi.

dijous, 30 de setembre de 2010

Jornades sobre Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal

Anotacions del primer dia.

Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig llegir El violí d'Auschwitz. Poca base, la meua, per un públic tan il·lustre, que es coneixia bé l'obra de les dos autores, com el que hi havia avui a l'Aula Capella de la Universitat de Barcelona en la primera de les jornades que l'Aula Carles Riba ha dedicat a aquestes dos grans autor(e)s.

Aquestes sessions tan instructives de l'Aula i tan ben repartides (en només un parell de dies) l'any passat ja em van fer descobrir vessants per a mi desconeguts de Carles Riba. Potser encara se n'hauria de fer més difusió, no sé si ha acabat d'arribar als estudiants de Filologia (de la UB, suposo que a la resta encara menys), potser un cartellet a la porta avui per algun despistat que passegés pel Pati de Lletres o pugés del bar no hagués fet cap mal...

La primera sessió ha anat a càrrec de Marta Pessarrodona, amiga de les autores, que ens ha llegit un poema sobre Anglada. Ha estat una intervenció breu, seguida del comentari magistral de Carles Miralles (han faltat fotocòpies per a tots els assistents), en el qual ha comentat l'Epigrama d'Anglada basat en la composició de la poeta Mero de Bizanci i la Variació que hi afegeix en l'Obra Completa. L'acumulació de sentits que ens ha ofert aquesta lectura m'ha produït un plaer intel·lectual que ha compensat el tràfec dels darrers dies... No crec que fos legítim reproduir aquí la interpretació que Miralles ha fet del poema, però ha explicat que l'Aula publicarà les intervencions a les Jornades. A continuació, Giuseppe Grilli, amb la cantarella italiana que el caracteritza, ha parlat dels poemes polítics de Marçal.

Però la jornada s'ha acabat amb un concert estrepitós de poemes musicats d'Anglada i Marçal. Incomprensiblement, l'actuació ha estat molt aplaudida. A mi no m'han convençut ni les veus (tan forçades), ni la forma com interpretaven el poema ni la música (que, fet i fet, ha estat el millor de l'actiació), però el que més m'ha molestat ha estat la pronúncia de Pia Nielsen i d'Ariana Barrabés, sense cap sonorització i les neutres deixades a l'atzar. Per a recitar un poema i fer una feina seriosa penso que s'ha de conèixer bé la llengua (i la fonètica de la llengua) en què estan escrits els poemes. Me'n faig creus.

Demà la jornada promet més, amb Marta Pessarrodona , Mariàngela Vilallonga, Anna Maria Saludes, Montserrat Jufresa, Rosa Cabré i Josep Murgades, però no crec que en pugui fer la crònica, perquè marxem a les Festes Majors del poble.

dimarts, 28 de setembre de 2010

El colador

Diumenge vam portar el menut al piromusical. Vam arribar aviat i encara quedava lloc a prop de la font de Monjuïc. Com que anant cap a la plaça li havíem comprat unes ametlles es va passar l'espectacle rosegant-les. Son pare l'havia pujat a la sarrona, però pareixia estar massa entretingut amb les fruites com per alçar la vista al cel.

Avui me l'he endut a la cuina mentre preparava el dinar. Estava juganer i allargava els bracets des de la trona per tocar-ho tot. Al final, ha agafat un colador com aquest, l'ha submergit a l'aigua de la pica i l'ha tret ben de pressa per veure com s'escolava pels foradets. Mentre l'aigua brollava sense parar ell feia espetegar els llavis sense parar. Ara ja no en tenim cap dubte: el nostre fill ens havia aixecat la camisa.

dilluns, 27 de setembre de 2010

El retorn

Hi ha matins que em desperto molt lluny. En una altra casa, amb altres persones i en un altre temps. Aquells matins endarrereixo al màxim el moment d'entrar a la dutxa. Em costa treure'm la roba, de la mateixa manera que no puc desfer-me dels vells pensaments. En tinc d'efímers, que s'escolen banyera avall, i de persistents. El record del vespre que vaig equivocar-me de porta, de carrer i de ciutat és un dels persistents. El metge diu que a vegades fem les accions de forma tan mecanitzada que si ens parem a pensar els passos que s'han de seguir ens adonem que ja no sabem reproduir-los. Em devia passar exactament això, però de tant en tant em demano com hauria estat la meua vida si en lloc d'haver fer cap aquí hagués sabut tornar a casa.

Berlín

Segon dia de pluja a Berlín. Com deu ser Berlín quan plou?

diumenge, 26 de setembre de 2010

El sobre

Vaig veure com ficava el sobre, que s'havia tret rebregat de la butxaca dels pantalons, dins de la platereta. Me'n recordo perquè tenia els ulls aigualits, una barreja de gris i color de mel. Fins a aquell dia jo havia estat indiferent al traginar de sobres i a la manipulació dels diners que anaven caient dins de la meua platereta. Fins i tot quan hi penso no puc deixar de sentir una mica de vergonya. A mi el sorollet de la moneda m'agradava prou, només tenia al cap superar la col·lecta de Genís. Això m'enfebrava. Però fins que vaig veure com deixava el sobre aquell xiquet nerviüt no m'havia fixat mai gaire en la gent que oferia. Jo només veia mans, ungles brutes, esgarranyades, venes blaves, arrugues profundes, dits blavosos, pells malaltisses.

Vaig abocar-hi el meu euro. No n'havia dit res a ningú. El capellà ens va dir que si ho demanàvem als pares no era una cosa nostra i tot allò de la mà dreta que no ha de saber què fa l'esquerra i dels fariseus i del plaer, del goig, va dir ell, que tindríem si donàvem alguna cosa nostra, per poc que fos. I ho vaig fer, però no vaig sentir ni el goig ni l'alegria ni el plaer. Només una tristor que em venia de molt endins i que encara ara no em deixa.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Festes de la Mercè. 2


- Els espectacles d'il·luminacions del parc de la Ciutadella que vam veure eren tres. En primer lloc, l'espectacle mitològic davant de la font del parc a les onze en punt. Hi havia una imatge superposada a la font que, entre la restauració feta fa poc i les ombres de la projecció, descobrien una font molt més espectacular del que es veu normalment. L'espectacle de llum i so va començar puntual, defornant i perfilant les formes de la font per a acabar deixant pas a un recorregut al llarg de la mitologia (tal com l'entenem avui dia): des dels dinosaures fins als Simpson i la guerra de les galàxies, jugant amb les cinc estàtues de la font de debò. Quan es va acabar la projecció vam passejar entre les flors-fanal que il·luminaven un parc a fosques i vam veure l'espectacle de malabarismes lumínics, birles i danses circenses. El darrer espectacle, al llac, només es podia veure d'un punt concret i no impressionava gaire. En general, el parc ha ofert una bona mostra del que artistes internacionals del món de l'espectacle poden oferir mitjançant la combinació d'art i noves tecnologies. Les dos primeres peces, per a un públic popular.

- L'exposició de laberints al CCCB ofereix un recorregut cronològic a través de la iconografia i símbol del laberint. A la primera part, s'hi troben les representacions de laberints unicursals, els predominants fins al s. XV, amb representacions on hi predomina la manca de perspectiva (el de la catedral de Chartres, per exemple i a la segona els laberints multicursals, que permeten triar el recorregut (cal destacar els espais dedicats al laberint en Borges i dedicat a BORGES? i el Ojo que Llora, de Lika Mutal, artista que l'havia dedicat a les víctimes del terrorisme al Perú), alguns de verticals, d'altres d'horitzontals, representacions en paper, al terra, amb caixes, amb vegetació, fustes al terra, pedres... El visitant no només podia comprovar com arribar a la sortida tot resseguint amb el dit els diferents tipus de laberints que es mostraven a l'exposició, sinó que hi havia projeccions, maquetes, fotografies, entrevistes i fins i tot un laberint d'espills real.

- Les històries de la selecció de projeccions d'animacions que van participar a l'ANIMAC de Lleida no ens van convèncer. Potser els millors van ser la crítica a l'actitud passiva dels telespectadors davant del televisor i la manipulació que en fa el poder i el curt de la mare adoptiva de la Maneta... Salsito em va parèixer de molt mal gust.

-Després vam visitar el centre de la Via Sepulcral Romana de Barcelona.

- Avui hem triat molt bona hora (evitant matinar, com sempre) per a visitar el palauet Albéniz i els jardins. Us penjo la foto de l'entrada, de Dalí. Ja podrien obrir-lo més dies a l'any, val la pena.

Festes de la Mercè 2010


Imatge de la Viqui.

Sense prescindir de la nostra afecció a dormir fins al migdia i tot i trobar-nos els dos físicament destrossats aquest cap de setmana (llarg) ens hem instal·lat a Barcelona per a gaudir de les festes de la Mercè (a veure si superàvem la miqueta de decepció de l'any passat).

Dijous a la nit vam anar a escoltar les havaneres de Port Bo al costat del port (no gaire bon lloc, les bafarades de perfum de petroli no em van acabar de fer el pes). Lashed em volia portar feia temps a escoltar-los a Palafrugell, però com que fins ara no hem pogut aquesta va ser una primera aproximació meua a unes havaneres (moltes de modernes) cantades a prop del mar (segur que la sireneta del blog de Saline Sagace n'ha sentit cantar més vegades que jo). Al poble, de mar, no en tenim.

Després vam anar (i em va costar convèncer-lo) al parc de la Ciutadella, on hi han fet cada nit espectacles lumínics que ens van deixar bocabadats i que , per si de cas, no descobrirem, encara.

Ahir vam enfilar cap al Museu Arqueològic cap a les 4 del migdia. Havia d'estar obert tot el dia però na-nai. Hi havia un rètol de TANCAT que ens va fer pujar la mosca al nas. Així que vam passar a la segona activitat prevista, l'exposició sobre els laberints del CCCB, que a mi em va fascinar pel significat dels laberints al llarg de la història i del món.

Em criden a dinar. I si obrís un blog de laberints?

dijous, 23 de setembre de 2010

El viatge

I un dia van deixar de preguntar-me quan me n'aniria a viure a Roma. A la feina ja no em buscaven cap substitut, quan em trobava els companys a la cafeteria ningú no em dedicava més atencions especials, en parlar amb els amics ja no tenien aquell deix de nerviosisme a la veu, com si fessin tard a dir-me alguna cosa que no aconseguien verbalitzar. El dia que me'n vaig adonar a Roma hi plovia a bots i barrals i jo no portava paraigua.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Giravoltes

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou.

La meva Cristina i altres contes

M'encanten els diaris de viatges de persones properes. Avui he rebut el segon correu berlinès. Sembla que la meua amiga ja està instal·lada, en un pis amb gos (quina por) i que hi fa fred. La universitat on treballarà s'assembla a la UAB i la gent és amable i li parla a poc a poc. L'anirem seguint.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Comiat (momentani)

Demà una amiga meua se'n va tot un any a viure a Alemanya (Berlín). Hi ha trobat una bona feina i té la il·lusió d'adquirir una segona ànima cultural, d'acabar d'aprendre l'alemany, de convertir-se en una gran professional. Se'm farà estrany no tenir-la per aquí i de ben segur que l'anirem a veure.

dijous, 16 de setembre de 2010

Setmana del Llibre a Sant Cugat

A la Diada vam quedar amb unes amigues meues, però no ens vam trobar fins després de la manifestació. Elles havien aprofitat per anar a la Setmana del Llibre en Català, que enguany ha tingut lloc a la Ciutadella i hi havien comprat alguns llibres. Penso que celebrar-ho al setembre per evitar una pèrdua del volum de vendes per Sant Jordi tampoc no deu ser el més adequat. Al setembre els xiquets comencen el col·le i els pares han hagut de desembutxacar una bona quantitat de diners per a comprar els llibres de text del curs. Setembre ja deu ser un bon mes per a les llibreries... A més, fer-ho coincidir amb la Diada tampoc no ho acabo de trobar adequat, al final pareix que totes les festes que tenen alguna cosa a veure amb la catalanitat es concentraran en un sol dia a l'any.

Fa un parell d'anys es va celebrar a Sant Cugat, poc abans del 23 d'abril (data també, ben poc adequada) i les llibreries del municipi es van queixar que havien patit un descens considerable en les vendes de Sant Jordi. Enguany han muntat, entre totes les llibreries, un envelat a la plaça Octavià en motiu de la Setmana del Llibre en Català. El van obrir ahir i continuarà fins dissabte. Si no m'equivoco, no hi ha actes ni presentacions previstos.

Ahir vaig anar a remenar-hi llibres, però l'aspecte de les paradetes és molt pobre: la major part de l'espai està dedicat a contes infantils per a xiquets molt menuts, un altre percentatge considerable de l'envelat l'ocupen els best-sellers com Stieg Larsson i Federico Moccia i els assajos (sobretot sobre la manera de ser dels catalans i la política) i la part més menuda l'ocupen els llibres de ficció per a adults. Hi ha molt poca varietat, tan poca que en 5 minuts en tens prou i si tens ganes de fugir a algun lloc deu ser a qualsevol d'aquestes llibreries: Alexandria, El Celler de Llibres, Mythos, Paiedia o el Pati de Llibres. Fora de l'envelat, al seu establiment habitual, aquestes llibreries estan molt ben equipades.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Recuperar la mirada

Avui, quan tornava a casa en tren com gairebé cada dia, he girat la vista a la finestra i, en lloc d'entretenir-me a buscar-hi el reflex dels altres passatgers com solc fer l'he travessada amb la mirada. He mirat a través de la finestra sense badar i he recuperar la mirada del primer dia que vaig fer el trajecte cap al poble on he viscut els darrers 11 anys. He recordat a través de la imatge la impressió d'abundància d'aquells boscos que em van parèixer frondosos, la sensació de natura tan a prop de la capital i el que m'ha costat tornar a reviure aquella escena. En aquests 11 anys no hi havia tornat a pensar, de mica en mica els arbres s'han convertit en paisatge quotidià i, per tant, mancat de valor i del poder de fascinació que hi vaig trobar la primera vegada que els vaig veure.

diumenge, 12 de setembre de 2010

26è CILFR a València. Dia 5

Foto: Espencat

Dijous va ser dia d'excursions, al congrés. Nosaltres ens havíem apuntat a la més curta, la dels papes Borja, perquè coneixíem molt poc el tema i enguany hi he anat topant sense aprofundir-hi gens. Els papes valencians, Alexandre VI i Calixt III. El 2010, a més, se celebra el 500 aniversari del naixement de sant Francesc Borja.

Tot i que la guia que portàvem no era gaire didàctica i no tenia gaire coneixements sobre el tema o, almenys, no els va transmetre (anàvem amb el grup italià, castellà, català només quan el reclamàvem molt) va valdre molt la pena (i ens va deixar baldats).

Vam començar la ruta al monestir de Santa Maria de Valldigna, que veieu a la fotografia, perquè allí en van ser abats Roderic i Alfons de Borja. S'hi han fet treballs de restauració, però el monestir no s'ha conservat gaire bé per dins.

Encabat vam anar a Gandia a visitar el palau ducal. Aquí, hi van estar els reis de la Corona d'Aragó i Ausiàs March el va visitar quan devia tenir uns 13 anys. Era un cortesà. Uns anys més tard, el futur papa Alexandre VI el compra per a son fill. Però actualment, com que el palau és propietat de la Companyia de Jesús, la visita es va centrar en sant Francesc de Borja, que portava una doble vida: noble i jesuïta, amb unes sales destinades a l'oració dins del palau. Es veu que la visió del cos putrefacte d'Isabel de Portugal a la tomba quan havia de confirmar que era el seu cos el que s'havia dut a enterrar a Granada el va marcar profundament. Quan va veure la que havia estat una dama bellíssima en procés avançat de descomposició (havien passat uns 15 dies, em sembla recordar que ens van dir) va decidir no servir ningú més que hagués de morir i, a la mort de la seua dona, va dedicar-se a servir Déu.

Encara vam tenir temps d'anar a Xàtiva, on vam dinar (arròs al forn i especialitats àrabes dolcíssimes), de visitar el castell on està enterrat Jaume d'Urgell, veure el carrer Blanc de Raimon (que el trenet turístic amb audioguia no va esmentar) i de visitar-ne el museu, amb Felip IV penjat de cap per avall. Quedaven pocs dies per a la Diada.

26è CILFR a València. Dia 4

Foto: Nils van der Burg.

El títol és enganyós, perquè el tercer dia ens el vam passar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on feia temps que volíem anar. El complex arquitectònic de Calatrava amb el Palau de les Arts, l'Hemisfèric, el Museu de les Ciències, el pont i l'Oceanogràfic amb l'esfera de les aus fètides (el darrer va ser incorporat per l'arquitecte, però no el va dissenyar ell i, de fet, l'edifici és molt poc còmode per a l'usuari, que ha de sortir/pujar les escales cada vegada que vol visitar una altra àrea temàtica de l'oceanogràfic. Els diferents edificis que el formen no estan comunicats entre si i... no hi ha escales mecàniques!) ens va agradar molt per l'estètica. Es fàcil reconèixer-hi el mateix autor que havíem vist a l'estació de metro (amb el mosaic de Gaudí, només trossets blancs), a la zona esportiva de Lisboa, al pont del Mil·leni de Londres i al de Venècia.

El primer que vam visitar va ser el Museu de les Ciències, on Lashed em va explicar el perquè de cada experiment: per què em guanya a la Lluita d'ones mentals, en què guanya qui aconsegueix mantenir la ment en blanc però com més s'acosta la boleta moguda per les ones electromagnètiques que genera el cervell, més nerviós et posa; per què gelen les neveres... L'exposició que em va agradar més va ser la del Bosc dels Cromosomes, que explica la funció dels gens i dels òrgans del nostre cos. Em va sorprendre molt la notícia que els gens poden ser determinants perquè una persona depressiva decideixi suïcidar-se.

Malgrat tot, el gran Museu de les Ciències desaprofita molt l'espai. Està calculat per a acollir un gran nombre de persones i encara moltes més exposicions (nosaltres no les vam visitar totes), però tot i ser començaments de setembre no hi havia gaire gent (de la que hi va anar, molta duia la bossa del congrés).

Encabat de dinar vaig anar a veure Aràbia a l'Hemisfèric.

I ara vaig precisament a dinar. Continuarà.

dissabte, 11 de setembre de 2010

26è CILFR a València. Dia 2


Dilluns 6 de setembre es va inaugurar el congrés a La Nau. Entrar al claustre de l'antiga Universitat de València, des d'on es pot accedir a la biblioteca i al paranimf va ser un privilegi. Em va agradar reconèixer molts dels noms de la paret frontal del paranimfs, prohoms il·lustres lligats a València com Nunyes, Vives, sant Vicent Ferrer.

En primer lloc, vam escoltar el parlament del rector de la UV, del conseller d'Educació de la Generalitat valenciana i de Maria Iliescu, presidenta de la SLR (Societé de Linguistique Romane), que va recordar els tres congressos que han tingut lloc als PPCC (Barcelona, Palma i ara València), els acords presos al darrer congrés (Innsbruck 2007), alguns dels projectes més ambiciosos desenvolupats per equips d'investigadors de la SLR i d'assegurar que es trobava al centre més actiu en recerca sobre romanística, els PPCC i Occitània, que han passat davant d'altres focus que tradicionalment havien treballat molt en aquest àmbit.

Després, la Capella dels Ministers va interpretar Fantasiant música i poesia per a Ausiàs March, un recorregut líric a través de segles de poesia en català i castellà d'autors valencians.

Però tothom esperava els discursos d'A. Badia i Margarit i de Joan Veny, presentats per Germà Colom. Tanmateix, Badia i Margarit, que es va parlar d'una vida dedicada a la lingüística, va fer el discurs en francès. Tot i ser la llengua romànica més poderosa, la utilitzada tradicionalment com a lingua franca en aquests territoris, no tothom esperava que el lingüista català, en seu catalana, en un congrés on la competència passiva de les llengües romàniques es dóna per suposada, fes el discurs en una altra llengua. Precisament Joan Veny va usar aquesta darrera afirmació per a començar la seua lliçó sobre les circulacions lingüístiques a la Romània, en català. Amb el suport dels mapes lingüístics ens va explicar els contactes de llengües, va aclarir la procedència de determinats préstecs lingüístics (tant de topònims com de noms comuns) i va descriminalitzar mots que s'havien considerat barbarismes i, per tant, que no es consideraven genuïns en llengua catalana.

Després, vam acudir a l'exposició València, terra de comarques, que utilitzava els nous avenços teconògics, però que no va funcionar durant tres hores... Ens la vam perdre perquè, després de la inauguració, no anava.

A la tarda, vaig assistir a una comunicació sobre els diferents noms que reben les libèl·lules: relacionades amb la serp i, més endavant, el dimoni; identificades amb un bon pronòstic per a desfer-se de les supersticions; lligades als noms de sants, als cavalls i als missatges entre els dos mons. Encabat, vaig anar a un parell de comunicacions més, una de les quals a càrrec d'una bona amiga.

Vam acabar el dia amb una taula redona sobre les aplicacions de la romanística i els sistemes d'ensenyament d'intercomprensió de llengües romàniques; recepció a l'ajuntament i festa valenciana amb paella, danses tradicionals valencianes i moros i cristians.

La son no em permet extendre-m'hi més, a veure si demà puc continuar amb dimarts...

Foto: Felivet

26è CILFR a València. Dia 1

Foto: Jorge Martínez Huelves. Encara m'han d'enviar les fotos d'aquests dies ;P

Aquests dies he anat escrivint un diari, cosa que no feia des de feia molts anys (sense comptar-ne els intents fallits) perquè encabat em fos més fàcil recuperar certs detalls per al blog. Tampoc no vull extendre'm excessivament parlant sobre aquesta setmana de congrés, que potser alguns heu pogut anar seguint a través de la premsa, però tampoc no vull deixar d'expressar el meu punt de vista sobre aquest esdeveniment tan important, que ha mobilitzat la ciutat i institucions de València.

Vam arribar-hi diumenge i ens vam instal·lar a una de les residències que reserven habitacions en motiu de congressos, a la Galileo Galilei (que només té el web en castellà i anglès). El col·legi major té unes habitacions dobles i privades amb lavabo, llits, escriptoris i servei d'habitacions i disposa de gimnàs i instal·lacions esportives, a més d'incloure restaurants, perruqueries, estancs a les instal·lacions (no hi recordo cap biblioteca, però).

Quan vam trobar la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació ja era hora de berenar (una mica escàs, per ser la tarda anterior a la inauguració hi havia moltíssims participants al congrés, la convocatòria va ser un èxit). Encabat, vam assistir a la representació de fragments de l'Espill de Jaume Roig. Era una lectura dramatitzada a dos veus.

Els actors del CRIT van fer una interpretació magnífica amb una escenografia i un vestuari austers. Els fragments triats van ser molt representatius de l'obra (d'un contingut misògin malauradament actual) i van anar més enllà de la famosa escena (també cantada per Raimon) del restaurant caníval. Molt divertida la interpretació de la monja com una autèntica bleda assolellada (una "pija", que se'n diu), perquè em vaig imaginar el públic d'institut davant del qual el grup de teatre CRIT solen representar l'obra reconeixent el personatge, molt actual. Espero que vagin acompanyades d'un debat i d'una reflexió sobre la violència per qüestions de sexe.

En canvi, les cançons no sempre em van acabar de convèncer, però feien l'obra, d'un ritme sil·làbic molt marcat atès que fou escrita en vers, més amena. Sembla que el públic internacional va arribar a entendre'n l'essència, ja que l'actuació va ser molt aplaudida.

dijous, 2 de setembre de 2010

Primers preparatius per a LA

Foto: Thomas Pintaric, Viqui.

Ahir no vaig poder esperar-me més (suposava que al setembre abaixarien els preus de les guies de viatges, però almenys el dia 1 seguien igual que en ple juliol) i vaig anar a Altaïr a proveir-me de tres guies per començar a planejar el meu viatge a Los Angeles del gener. Va ser una bona manera d'acabar el primer dia de feina.

Com que serà la meua primera visita als EUA em deurà sorprendre tot... Només de pensar-hi, bado i damunt la guia hi contribueix amb frases pel·liculeres i famosos per tot arreu i hi ha qui m'instrueix sobre el fet que Hollywood està dins de LA i que Manhattan cau dins de NY i l'Upper East Side de Gossip Girl ja no sé si era dins o si incloïa Manhattan o com anava... Un embolic, dec ser l'única persona al món que tot just comença a interessar-se per aquest país? I els amics americans de Cambridge no em saben dir què em recomanarien visitar...

Ciutats massa altes i massa grans per a no impressionar-me. Em fa molt de respecte perdre'm, per allí totsola.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Homenatge a Màrius Torres

M'afegeixo a l'homenatge en motiu del centenari del naixement de Màrius Torres, proposat des d'aquí:

http://carmerosanas.blogspot.com/2010/07/centenari-de-marius-torres.html

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres.

I en aquesta pàgina: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=221&titol=1588 hi trobareu alguns poemes seus musicats per Llach. Gaudiu-los!