dimarts, 29 de març de 2016

Contra les bosses de plàstic

De seguida que em vaig instal·lar a casa i vaig començar a comprar al supermercat i a la pharmacy vaig comentar a la família que cada vegada m'enduia tres bosses de plàstic (amb doble bossa, és a dir, sis) a casa i que utilitzaven bosses de plàstic per a tot. Dijous comencen a cobrar per les bosses de pàstic a Massachusetts. Jo les reutilitzo per a la brossa i perquè els dinars-carmanyola no em taquessin la bossa de mà, però ni tan sols així no donava a l'abast, de manera que ara les tornaré a dur al supermercat (de fet, tornar a les de roba hauria fet més servei). Ara falta pensar-hi i tornar-s'hi a avesar. Un d'aquells aspectes en els quals trobo que van més endarrerits que a Europa.

diumenge, 27 de març de 2016

Collage del darrer dia a Chicago







Ja des de Somerville, jo.

divendres, 25 de març de 2016

Chicago: dia 6!!!


D'anècdotes del viatge, en tenim unes quantes; algunes massa privades per compartir-les. Anit el local de jazz no va anunciar que hi havia una festa privada i nosaltres hi vam anar malgrat la neu i el vent. De fet, vam arribar a entrar dins, a la festa d'aniversari, a deixar els abrics, seure i ens van oferir canapès i aquí va ser quan em vaig adonar de l'error i vam desfer camí, no sense que ens dolgués: havíem mirat al calendari del web l'actuació que volíem anar a veure, a la porta no hi deia que hi fessin res privat i el guàrdia de seguretat que ens va demanar els passaports ens va convidar a entrar-hi. D'aquí res hi tornarem a anar: avui hem trucat per assegurar-nos que està obert (anit vam acabar menjant peix en un altre restaurant). Un altre malentès va ser que vam comprar bitllets diaris de tren de deu dòlars per cap per fer només dos viatges: tot i que el bitllet des de l'aeeoport ja valia 5 dòlars, els que treus per circular per Chicago deuen costar menys; jo també em vaig errar el dia del museu, però almenys vaig fer tres viatges). I ara la recomanació de pastisseria (afrancesada) per esmorzar, apta per a paladars dolços i salats o mitxtos com el meu. Us ensenyo el xocolate cuit i la pasta que jo m'he menjat, però hi ha moltíssima varietat i dues sales de local (el pati interior queda amagat a simple vista). Es diu Toni Patisserie, Amelia, i és a la vora del començament del Millenium Park. La valg trobar molt ben valorada a Yelp.

Avui hem anat d'universitat en universitat. Feia sol, tot i que la temperatura ha seguit baixant i anàvem abrigats. Hem agafat el tren (també s'hi pot arribar en bus), no tan ben comunicats com els nostres de FGC, l'anomenat/da Metra. Ens hem hagut d'esperar 3/4 per pujar-hi. Ens ha deixat a la University of Chicago, una bona universitat privada, la que té més premis Nobel, tot i que no està tan amunt del rànquing com Harvard, és clar. El pati principal vol imitar les residències de la University of Cambridge i la University of Oxford al Regne Unit. A mi m'ha recordat
el pati de la residència St. Katharine's, on jo dormia quan vaig fer un curs de literatura un estiu a la Universitat de Cambridge. També hi tenen un monument sobre l'energia nuclear de Moore que no hem sabut trobar i gàrgoles a les portes d'entrada, parades de hotdogs, llibreries amb recomanacions del personal, edificis moderns, una biblioteca amb una cúpula transparent espectacular... 

Obama hi va ensenyar Dret i la família vivia a la zona. En efecte, hem seguir unes quantes recomanacions de l'ara Primera Dama, segons la guia que em
Va deixar L., per veure el skyline. Hi ga un altre edifici de Wright i també la famosa Robie House, del mateix arquitecte. Hem aconseguit trobar lloc per a la visita guiada de la una (abans que s'exhaurrissin). 
Una preciositat. Enorme. Tot i això, per viure-hi segurament encara preferiria la Hanna House a Stanford University, també de Wright, que vam visitar fa uns quants estius. Encabat hem dinat a Medici on the 47th, hamburgueses i jons pastissos. Un restaurant on els estudiants graven els propis noms al mobiliari. Des de la vista de la ciutat i del llac Michigan:

hem agafat un taxi fins a l'Illinois Institute of Technology, amb edificis de Mies van der Rohe, entre d'altres. No en penjo fitografies perquè si en poso poquetes ja triga molt a carregar-se, a vegades sense èxit. Ja hem vist el que tots volíem visitar, així que demà deurem fer crispetes i Macy's o alguna altra ocurrència abans d'anar a l'aeroport. Els darrers momenrs junts abans de separar-nos fins a l'estiu. El meu avió surt abans cap a Boston. M'espera preparar una comunicació i una ponència per als propers dies a la ciutat. Bona Pasqua!

dijous, 24 de març de 2016

Dia plujós a Chicago

Imatge de The Rookery, restaurat per Wright. Hi hem fet una visita guiada (pagant), nosaltres i uns altres catalans a qui M. coneixia.

"Plujós" no és el millor adjectiu per definir el dia d'avui: aquest matí ha plogut a bots i barrals i, evidentment, a la Windy City hi feia vent; tant, que hem acabat tots xopets i els peus xipollejant. Ara som a l'hotel mirant com neva i, alguns, fent la migdiada. Aquest matí hem recorregut el centre, The Loop, amb els edificis de Sullivan, Mies van der Rohe, Wright, l'escultura de Picasso una altra vegada, l'edifici altíssim Willis Tower (s'hi pot pujar, però avui la boira no deixava veure ni on s'acabava), l'oficina de correus, els famosos teatres. No està lluny, però els mapes no marquen els edificis i monuments i es fan difícils de trobar. També és el barri de les primeres editorials. The Loop.

Ens hem canviat a l'hotel i hem baixat a dinar a Hoyt's, cuina americana moderna. Aquests són els plats de ma germana i meu:

Hamburguesa.
Costella.

De fet, he buscat una pastisseria, però de moment l'ajornem com les crispetes famosíssimes per quan faci més bo:

A quarts de 4 hem arribat a l'habitació i d'aquí una mica més d'un parell d'hores sortirem, tot nevant, al club de jazz (actuació a les 7.30)! Hem triat Andy's Jazz Club and Restaurant. 

Chicago. Dia 4.


(Us escric amb música de M. de fons -lapsus probables-). Vaig pensar que ahir havia estat un dia molt complet. Ells gairebé no han notat el jetlag i jo arrossegava el cansament físic del viatge a Miami i del comiat de dissabte, així que no hi havia gaire diferència. De tant en tant, penso en la feinada de la setmana que ve, atès que m'esperen un congrés i un simposi a la tornada. Però avui també ha estat un dia redó, que volem acabar amb un bon sopar a prop de l'hotel d'aquí 20 minuts. No només ha estat complet, sinó que ha unit arquitectura i literatura. I és que hem agafat el metro elevat cap a Oak Park, un municipi residencial als afores de Chicago. Allà hi ha 36 cases de l'arquitecte Wright, les primeres que va dissenyar a l'inici del s. XX, quan tot just començava la carrera com a arquitecte. De fet, era deixeble de Sullivan i va ser ell qui li va apujar el sou perquè es construís una casa pròpia barat a no tenir altres clients privats. Però Wright no li va fer cas i tot el barri és ple de cases que mostren les característiques distinctives de l'arquitecte. Al final, el van descobrir i fer fora, però aleshores ja s'havia fet un nom. No només n'hem visitat les cases per fora (36), sinó que hem fet la visita guiada a la casa de l'artista i l'estudi. Tot i que quan hem acabat era tard i no havíem dinat, allà a la vora era la casa de naixement i el museu dels primers 20 anys de Hemingway. L'entrada val per a les dues activitats, però teníem gana i es feia tard, així que hem visitat la casa (una hora de guia). I hem marxat a dinar molt i molt tard:

Aquesta fotografia és de casa Heminway i la primera de la de Wright.

Abans de marxar: hem menjat la pizza doble farcida, típica d'aquí, a un dels restaurants famosos i també la fina. N'ha sobrat...

Boníssim: dins, carn: salsitxa, formatge, cansalada, salami, tomaca (a la dobla). 



dimecres, 23 de març de 2016

Chicago. Dia 3!


El tercer dia, ahir, va ser, en realitat, el primer en què mons pares van poder ser aquí (un dia més tard del previst a causa de la vaga dels controladors aeris francesos, encara que no aterressin a França en cap moment). Els esperava per fer el recorregut d'edificis arquitectònics de la part de dalt del riu i la Magnificent Mile, una mena de Cinquena Avinguda amb botigues cares (hi vam fer una volta, però on vam comprar va ser al Chocolate World, els bombons de crema de cacauet i xocolata que tant m'agraden, però que no han tingut gens d'èxit amb ells). Vam fer-ho a un bon ritme, també vam visitar el centre comercial de les 900 botigues, la biblioteca i vam pujar al John Hancock Center, en què hi ha un dels observatoris d'alçada (360 graus). Val la pena i, aquest cop, ma mare també hi va pujar! Tot i que feia fresca, ahir el temps era estable, mentre que avui hi havia boira i plou i demà està prevista una tempesta, potser de neu. 
Vam passejar pel costat de la platja, de sorra, que voreja el llac Michigan (només nord-americà i un dels més grossos), i vam dinar al Navy Pier, en un restaurant mexicà on vam menjar hamburgueses i jo beure una margarita (la seua especialitat). A Chicago hi ha bona carn, una estàtua d'un bou encara recorda que aquí s'hi feien fires bovines i era un centre importantíssim per a l'empaquetament i la distribució de la carn als EUA. La necessitat de mà d'obra va fer que rebessin treballadors del sud, molts de raça negra, que van portar el blues i el jazz. 

Des de dalt de l'observatori (les fotografies d'ahir són sobretot de mon pare; jo vaig descansar).

M'esperava un pier obert, amb la nòria i els cavallets (m'encanten les nòries i sempre miro de pujar-hi, sola o acompanyada, però aquest cop semblava tancat). Vam treure-hi el cap perquè hi havia bones vistes, però la imatge del pier de Sant Francisco (o la Bay de Miami) amb botigues en un espai obert i restaurants amb terrassa era tot interior, de fet, esperable si penses en el clima de la Windy City (cap fan de la sèrie The Good Wife, per aquí?). Era tot interior i també hi havia una botiga amb les crispetes famoses de Chicago, Garrett's, però en aquell moment no podíem menjar més (i l'esmorzar havia estat a l'estimada marca de Boston, Dunkin Donuts, tot i que no hi tenien el Boston Cream, probablement el meu preferit). Molt animat, mides humanes grosses (no tant com a LA, però sobta venint de Boston). 

Encara vam anar a visitar de dalt a baix el Millenium Park (ja us en vaig mostrar la mongeta). Al vespre vam sortir cap a un dels locals més famosos de blues, el Buddy Guy Legends. Era dimarts a la nit i al web hi deia que se solia omplir entre 7.30 i 8 del vespre i que no es podia reservar. Així que a les 6.30 hi vam entrar a sopar (menjar de Louisiana), però l'actuació principal era a partir de les 9.30 (10 dòlars més per cap). Hi hauríem pogut anar més tard perquè no es va omplir, però va ser un gran encert i us ho recomano molt. L'artistia principal d'anit tenia una veuassa i hi havia molt d'ambient. A més, la lletra de les cançons era divertida i fins i tot picant (em va sorprendre molt). Vam marxar a quarts d'onze, però ens hi hauríem pogut quedar hores. Aquesta nit volíem anar al partit de bàsquet, amb Pau Gasol contra els de NY, però hem tingut un embolic amb el pagament de les entrades en línia i hem acabat desistint. Esperem fer un bon sopar d'aquí una estona. 


dimarts, 22 de març de 2016

Chicago. Dia 2!

Fa una hora que la família ha arribat a l'aeroport (pels volts de les cinc) i jo he tornat a l'hotel a esperar-los. Ara us escric mentre faig temps.

Seguint amb la dinàmica d'ahir, després d'un bon esmorzar en una cafeteria, he agafat el metro per anar al Museu d'Història de Chicago. Com que tenia poc referents de la ciutat, també, era un bon lloc per començar. Tenen moltes exposicions, inclosa una d'autors i la permanent sobre la història pura de la ciutat. Amb l'entrada d'adult de 14 dòlars, m'hi ha entrat l'audioguia. No m'esperava estar-m'hi tanta estona i, encara menys, dedicar-la només a aquesta exposició, però hi he estat més de 4 hores i m'he centrat en l'exposició sobre la història de la ciutat. 

Quan escrivia la línia anterior, van arribar a l'hotel i vam sortir a sopar i a dormir, que arrossegaven jetlag. Des d'aleshores no hem parat. Sempre es fa estrany quan em pregunten que els posi al dia (malgrat que parlem molt per Skype), perquè sé que hi ha molts canvis (interns) sempre des de l'última vegada que ens vam veure (aquest cop només fa tres mesos i no ens ho esperàvem) i sé que aquests moments són preciosos i ara es veuen aparentment tan normals que el primer que surt és parlar-los de la quotidianitat i el que vas fer ahir.


Conèixer la història de Chicago ha estat molt útil a l'hora de fer la ruta d'avui, en què no hem parat de caminar: des dels nadius americans, l'arribada dels francesos, guerres, incendi de 1871, bomba en la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores, la mort d'un jove de raça negra i els aldarulls posteriors, raça i mort de Martin Luther King, blues, Fira Colombina, Exposició Universal, 
esports. Amelia, segur que a tu t'agradaria molt. No m'hi allargo perquè marxem. Les dues darreres imatges: des del tren elevat i al barri mexicà, hi havia murals per tot arreu, però em va intimidar. 

Vaig fer el Riverwalk també. 

diumenge, 20 de març de 2016

Chicago! Dia 1


(Mòbil). Ja sóc a l'hotel, a punt de sintonitzar The good wife des del llit. Avui m'havia de reunir amb la família a Chicago per passar Setmana Santa junts, però la vaga de transports francesa (cap novetat...) ha fet que perdessin la connexió i ara han d'esperar un dia sencer per arribar aquí demà al vespre. Així que ara sóc a l'hotel totsola, esperant-los. A mi viatjar sola ja m'agrada, però he tingut un disgust gros, encara que sàpiga que demà a la nit els veuré. A més, sembla que eviti els edificis i llocs importants, perquè els visitarem junts, així que demà ho veig com una mena de llimbs per fer aquelles activitats que sé que no els agraden gaire. Només arribar, l'aire gelat m'ha obligat a posar-me les orelleres i els guants i el rellotge marca una hora menys que a Boston, que ara mateix està alerta per la tempesta de neu. 
The Bean. Aquella fava. 

Malgrat el disgust, la primera impressió de Chicago ha estat espectacular. Només baixar del tren (avui lentíssim) des de l'aeroport (mig adormida perquè vaig gitar-me tard i m'he passat la nit despertant-me per si no sentia el desperador), els gratacels, vidres, la famosa arquitectura de Chicago vora el riu m'ha impressionat. És clar que Blston és una ciutat prou baixeta, fins i tot el Downtown, comparada amb altres ciutats nord-americanes, però si he estat a NY, LA, per què tanta sorpresa? Pel luxe, l'elegància? No ho sé dir, però és una preciositat. Malgrat que no puc penjar gaires fotos i que m'he quedat sense bateria en arribar al fesol (des de Beantown/Boston fins a The Bean), em penso que les fotos us ho permeten jutjar.


Després de fer la facturació de les dues habitacions, m'he dirigit al Chicago Institute of Art (25 dòlars l'entrada + 5 si vols l'exposició temporal, habitacions de Van Gogh, un tema que em fascina però que no he comprat avui perquè el museu no te l'acabes, a les 5 tancava (amb la coa -tot eren coes i semàfors- no tenia ni dues hores) i he anat explorant el parc del Mil·lenni, que repetirem quan vinguin. Del museu, en destacaria la col·lecció impressionant d'impressionisme i post-impressionisme (valgui la redundància) i les obres d'artistes americans, algunes que feia temps que volia veure. Com aquesta:

De fet, em moria de ganes de veure-la perquè és la pintura que el Cercle de Viena, una de les meues col·leccions preferides de literatura, va usar per a la portada de Winesburg, Ohio, que és una obra que em va fascinar (no goso dir-ne recull de contes i encara menys novel·la). Vida americana rural. De fet, confesso que tinc tendència a saltar-me l'art americà i a preferir l'europeu, el que conec més, del qual tinc referències. Això m'ha recordat la conferència del traductor del català (i italià) a l'anglès Lawrence Venuti el mes passat a Harvard, organitzada per la nova lectora de català, Maria Dasca, a qui ja coneixia. Ens va explicar que, en una llengua en què es tradueix menys del 3 per cent de llibres publicats, a l'hora que els editors (americans, potser anglosaxons) apostin per una determinada obra, no es tracta només de la qualitat de l'autor original i de la interpretació que en fa el traductor, sinó que, inconscientment, l'editor té uns referents culturals en els quals el text pot no encaixar i provocar rebuig. Ell ho exemplificava en Foix, traduït en una llengua que té una literatura realista molt rica. A més, i si es veu només com una còpia del surrealisme francès? Seria millor traduir només els francesos. Això és el que pensava mentre mirava les banyistes impressionistes americanes i n'admirava la llum. (Estic tan cansada, perquè darrerament m'he mogut molt, que permeteu-me no moure'm a consultar-ne el títol). 


Vista des de l'habitació.

Al parc hi ha escultures i edificis molt interessants i el tren elevat, El (L), de Loop. Després m'he allargat a veure edificis que no teníem previstos, per no trepitjar els plans (espero que tinguem temps de tot, perquè aquesta vegada pensàvem que aniríem molt tranquils). He anat al centre cívic de Chicago gairebé per casualitat i, tot i que ja no tenia bateria per fotografiar, m'ha meravellat la bellesa de l'edifici, amb vidre de Tiffany's, em penso i inscripció per tot arreu lloant els llibres. {Faig pausa-sèrie} Però el millor de deixar-te portar és la descoberta del que no t'esperaves, d'allò que et fa eixamplar les parets de la ment. L'edifici en si ja val moltíssim la pena (i l'entrada és gratuïta). L'exposició m'ha impressionat. Es tracta d'aquesta obra: 
http://www.strandbeest.com/events.php Feu un cop d'ull al projecte. Les criatures exposades ja van "estar vives" a la sorra de la platja, propulsades pel vent i per ampolles amb aire, ja van evolucionat i ara representa que en queda l'esquelet o el fòssil (de tubs plàstic) com explica l'artista. De fet, ell ha fet un arbre
 genealògic de les espècies per documentar com les ha fet evolucionar. Vol que el sobrevisquin i que se segueixin "reproduint" però, com a paràsits, necessiten un ajut extern, "utilitzen" els seus alumnes perquè les segueixin creant. Hi havia entrevistes a l'autor; molt interessant.

Després he seguit fins al centre comercial Macy's (no per comprar sinó per mirar-ne la decoració -el carrer encara era verd del Sant Patrici del cap de setmana passat, molt famós a Chicago-), els teatres, els edificis i l'escultura que abans de The Bean tothom anava a veure a Chicago, una obra de Picasso davant de l'ajuntament. Demà, més. A les 5 han d'arribar a l'aeroport.

Dos estats més, aquest mes, Florida i Illinois!

El comiat de F. o el meu primer restaurant brasiler

Avui era el comiat de F. i ens ha portat a un restaurant brasiler al poble del costat de Somerville, Medford. Era un bufet i ells dos no havien menjat res en tot el dia perquè es reservaven (no tinc mai tota la informació, jo, però de totes maneres, això no hauria canviat res). He anat gairebé directament a l'apartat de carns, a més de fesolada, pollastre, peix (a la foto no es veu tot) i meló de moro. Capirinha i pastís. Ah! I encara hem aprofitat per anar a The Burren, un pub irlandès de Davis Square (el local més semblant a discoteca en viu al qual he estat). Passport (veieu com em serveix el carnet de conduir? Així no em cal dur passaport, tot i que remuguen. El DNI no em serveix, aquí), 5 dòlars d'entrada i l'amic de F. ha pagat la beguda, un còctel per a mi, sidra amb alcohol per a ells i una orquestra tocant música sels 80. A les 12.30 de la matinada els he dit de tornar perquè demà "matino" per abar a l'aeroport i trobar-me amb la família a Chicago. Pensava que tindria més temps per mirar i preparar fato, però he badat amb feines pendents.



És el cap de setmana de Sant Patrici. Tothom anava de verd, tot i que avui no tocaven música irlandesa! 


M'ha agradat l'ambient del lloc, encara que jo no sóc de ballar. Interessant com els americans han d'entrar les noies als pubs, amb una frase i un wing man... M'han demanat de fer de wing woman (l'acompanyant que diu a la noia: et presento el meu amic R.), però m'ha fet massa vergonya. Si no sabeu de què parlo, mireu la sèrie How I Met Your Mother (en castellà, Cómo conocí a vuestra madre). 

dissabte, 19 de març de 2016

Bagels i les entranyes de la biblioteca


Dijous tenia una reunió, no ben bé acadèmica, tot i que ell és professor a la Boston University. Per això quedem a llocs que ens vagin bé als dos amb la línia roja. El darrer, a Saus (les pataques fregides amb salses) i, aquesta vegada, a primera hora al centre de Boston. Els dijous fan combinacions estrafolàries de dònuts, però jo tenia ganes de salat, després de la pastisseria de dimecres a Little Havana. Un bagel amb cansalada viada, ou i formatge, vaig triar. 

I encabat vaig fer un intensiu de biblioteca perquè, durant els dies que vaig ser fora, van arribar uns llibres que havia demanat consultar. Quan hi porto convidats, a la Widener, hi ha una zona on hi poden entrar: les prestatgeries i el meu cubicle. Em faria il·lusió ensenyar on treballo, però hi havia una secció d'aquesta àrea que encara no havia explorat. P3, hi deia. Els túnels de davall de la biblioteca. Normalment, demano que em portin el volum (i molts cops la revista) si no és a la zona del tercer pis que em conec millor o a la biblioteca on solc anar. Altres vegades, de fet, no tens més remei que fer-ho així. Però despús-ahir havia de llegir uns quants articles als quals podia accedir jo mateixa i, un d'ells, tenia un inici de número de catalogació que desconeixia. Vaig consultar plànols i equivalències (catàleg antic, catàleg nou) i vaig començar a seguir fletxetes que m'allunyaven de la meua biblioteca habitual. De seguida vaig adonar-me que aquells eren els túnels dels quals m'havia parlat l'antic lector de català de la universitat el curs passat.


I el meu volum estava atrapat entre dues lleixes enganxades per estalviar espai. Hi havia un botonet. 


Avui volia treballar tot el dia, però al final, s'haurà quedat amb poc més que bones intencions perquè és el comiat de F. (i havia de ser el de M2., però n'han canviat el dia i demà ja no hi aniré, que arriba la família). F. torna al Brasil a primers d'abril i, de fet, no penso que ens tornem a veure abans, perquè les properes setmanes tinc el viatge familiar i congressos. Estem convençuts que ens retrobarem, però el lloc encara no el sabem.

P.S. Celebrem 170 entrades sobre Boston al blog, 205 sobre els EUA!

divendres, 18 de març de 2016

Podeu votar per Glopades de riu!

Segur que coneixeu el concurs La Llança d'Òmnim Cultural: https://www.omnium.cat/la-llanca-sant-jordi. Cada any, hi podeu votar quin llibre regalareu per Sant Jordi (d'una llista de llibres) i quina portada us agrada més. Enguany, hi trobareu Glopades de riu, a la categoria de llibres de ficció. Votar és molt senzill i entrareu al sorteig d'un lot de llibres. 

Una bona idea per regalar per Sant Jordi, no trobeu?

P.S. Tinc pendent una entrada des d'anit, però em vaig distreure.

dijous, 17 de març de 2016

Miami: la tornada

Ara ja us escric des de Boston, on la temperatura torna a baixar la setmana que ve. Només arribar, he passat de la samarreta de tirants i els pantalons curtíssims a l'abric i la bufanda. Tot i que no n'hem fet fotografies, hem començat el matí (hem sortit a les 8 de l'hotel) a Little Havana, on hem esmorzat a la pastisseria Pastelmanía. Ens ha paregut, un cop més, barat en comparació amb els preus de Boston. Aquí es veu el tall de pastís que he triat jo per començar: flam amb pastís de formatge. També he demanat un suc de taronja natural i ho he rematat amb un flam totsol. F. ha fet una empanada, flam i un suc de mango. Ahir també vam anar a una botiga de puros autèntica i a una de surfistes, quins contrastos. Hem tornat a Coral Gables a buscar les maletes i hem acudit a Coconut Grove, el barri més antic de Miami. Com que dit, totes les zones que hem visitat m'han paregut molt segures. En aquest cas, benestant. L'hem fet petar al port.


Després hem anat a la zona de botigues i galeries.




Ja veieu que hem agafat tot tipus de transport, fins i tot el tròlei local de dalt de tot.

Una bona llibreria-cafeteria dins d'una galeria amb escultures.

Vista del downtown, el centre, feta per F. Aquesta ciutat no s'acaba mai, s'allargassa, creix horitzontalment, amb carreteres sempre plenes.


I abans d'anar a l'aeroport (jo que estic acostumada a fer-ho amb tant de temps) hem anat al centre comercial que veieu a la fotografia, també plenet de gent (eren a l'ombra, per això no es veuen), amb jardins, restaurants... F. és especialista en gangues, però aquest cop se n'ha estat.
I ara me n'aniré al llit, que demà a primeríssima hora tinc una reunió. Ah, i amb l'arribada del bon temps, espero tornar a actualitzar a molt bon ritme i amb contingut nou, així que no us deixeu enganyar per aquests darrers mesos de més aviat reclusió.

dimecres, 16 de març de 2016

L'estiuenca Miami!



Des del mòbil.

Ahir a Boston estàvem a vuit graus, feia un dia gris i esperàvem tempesta quan al migdia F. i jo vam encaminar-nos cap a l'aeroport. Poc ens pensàvem que, per les condicions meteorològiques, perdríem el primer vol i l'enllaç i que, per ineficiència de United Airlines, també els vols posteriors de transbord. Al final vam arribar més de hores més tard de l'hora de sortida prevista a Miami, a les dues de la matinada i sense més remei que agafar el darrer taxi que quedava a l'aeroport. Al final vam arribar a l'hotel, que sembla un motel de carretera per fora però no ho és i està a Coral Gables a Miami. Feia temps que no viatjava amb amics. Aquest cop,F F. em va proposar d'anar al seu viatge de comiat del país, on pensava anar tot sol. Tornem demà, així que només teníem avui com a dia sencer i el primer no el vam poder aprofitar.


Només arribar, a l'aeroport vaig canviar l'abric, guants, bufanda, jersei i samarreta interior de màniga llarga per una sanarreta ratllada de tirants. Estàven a 29 graus a les 2 de la matinada. Faun temps deliciós i hi ha ombreta (tot i que no m'he parat de posar protecció solar, no hem estat al sol, a més a F. li encanta anar de compres i, com que aquí la roba és més barata -i el tren, el menjar-, hem anat a un centre comercial i, malgrat la meua reticència inicial, m'he comprar uns pantalons curtets (!) i un vestit i he estenar els pantalons de seguida perquè la faldilla que duia em queia). Però hem començat per les primeres fotografier, la Universitat de Miami.

El primer que he vist són les palmeres, com a LA, els motels, els molts Burger Kings i McDonalds, el color ocre de les parets dels edificis i l'estil arquitectònic similar, que se suposa que és una barreja d'estils europeus, la ciutat horitzontal, el trànsit, l'amabilitat de la gent, el bilingüisme castellà/anglès, tot i que nosaltres hem funcionat en anglès i jo he fet d'intèrpret al restaurant cubà on hem sopat. Hem agafat tot tipus de transport públic.

Hem anat a la Long Beach de Miami després de dinar. De fet, hem entrat a la zona de piscines (espectacular, mai mo n'havia vist tantes juntes) d'un hotel i d'allí, a un passeig entre palmeres que voreja la platja. F. s'ha quedat en un banquet, però jo m'he tret la roba (ja duia el biquini davall) i he anat a nadar a la platja una estona: l'aigua transparent, oceà, l'arena blanquinosa.

I, quan m'he eixugat una mica, hem anat a Downtown, el centre, amb gratacels i l'Arena, la sala de concerts on en començava un de Rihanna (ha estat un sltre espectacle, veure el vestuari de la gent que entrava a l'estadi) i el port (Bay Harbor). No era un pier, però sí que hi havia un espai paregut al de San Francisco, amb botigues, restaurants fora, a la vora del port i F. m'ha explicat històries d'un asassinat allí. Hem sopat menjar cubà (la primera vegada per als dos): primer, hem fet aperitiu de calamars a la romana i empanadas amb formatge i guaba, una fruita tropical (m'ha encantat, aquesta combinació), encabat un plat principal on hi havia una mostra de tot tipus de carn i arròs amb fesols i, de postre, flam de formatge. De nit, hem agafat el tren que sobrevola la ciutat. Heu de tenir en compte que les distàncies amb bus, tren i el tramvia automàtic són llargues i que hi ha trànsit. A mi em feia molta il·lusió entrar a la Venetian Pool, però aquest mes està tancada fins divendres, que comença un macroconcert. Demà anirem a Little Havana i a Little Haiti, Coconut Grove i el darrer centre comercial abans
de tornar! Ja tenia ganes de sorprendre-us i, el cap de setmana, visita de la família una setmaneta! 
La platja impressionant, llarguíssima, que havia vist fa anys des d'un avió després d'un transbord. Al vespre, un ambientàs a la ciutat, sobretot a mesura que baixes, platja avall.





I F. atreu la gent, els dóna conversa o n'hi doneu, l'identifiquen com a brasileny... Hem xerrat amb uns quants personatges, o més aviat ell, que s'hi sent com peix a l'aigua! Encara no he trobat postals!! Hem tornat a l'hotel amb el monorail autoconduït.