Taller de creació literària

Mentre fora tot sembla haver embogit amb la imminència del Black Friday, dins m'agrada recordar la tradició més bonica que vaig viure als EUA. Dijous ja torna a ser Acció de Gràcies i enguany ho tinc molt fàcil. Estic agraïda pel nostre fill, que m'omple els dies d'alegria i de rialles.  Perquè tenim salut, nosaltres i les iaies. I jo vaig tenir un bon part (llarg però bo) i una bona recuperació dels punts. Perquè mons pares ens ajuden molt amb el menut. Perquè tinc feina, una feina que m'encisa, i he gaudit d'un permís de maternitat i de lactància i no tothom ho pot fer. Perquè, a més, em permet conciliar dins del que cap i enguany tinc temps per a la recerca. Perquè m'he conegut com a mare i això m'ha fet més generosa i m'ha donat una perspectiva que desconeixia. Perquè torno a gaudir del temps lliure: el dels caps de setmana i el de les festes, que solc respectar. I sovint fem activitats en família. Pel pis, que hem convertit en llar en un any. Finalm

No tinc remei: a primers de novembre i ja començo a gastar l'etiqueta de balanç de l'any. L. té deu mesos, soc feliç i sento el benestar de quan et sents a gust amb la pròpia vida. Això no vol dir que tot sigui perfecte, ja us vaig explicar que teníem reptes i de cara Nadal els temes familiars són més difícils de gestionar (a més, ja sabeu que fem un any a cada lloc i aquest els sogres s'emporten les dates més assenyalades). Visc una situació privilegiada. Enguany vaig estimar-me més dedicar tot el temps a la recerca, sense classes, i reviso l'edició que vaig començar a Harvard. Puc treballar molt des de casa. Però avui era la data prevista de lliurament i, simplement, la feina acuradíssima que estic fent (es nota, però em sento molt orgullosa de com va quedant) no tolera bé la pressa i he hagut d'escriure per dir que necessitaria uns mesos més per enllestir-la. Normalment soc molt puntual amb les entregues, però aquest cop no he calculat bé (i estava tan convençu

- Tornaria a deixar-nos 24 hores per a nosaltres sols per conèixer-nos i entendre que som una família. Perquè la parella sentís que som nosaltres, la família. Perquè quan van arribar mons pares ja em podia aixecar de la llitera i havíem passat la primera nit. Aquelles hores van volar. - No tornaria a provar de donar el pit, tot i que no em penedeixo d'haver-ho intentat i d'haver arribat on vaig arribar amb la informació que tenia. Suposo que n'amaguen pensant que, en general, benefien més dones de les que perjudiquen, però en aquest sentit l'assessorament mèdic i no mèdic rebut no va ser prou bo. - Tampoc no tornaria a fer llista a Palacio del Bebè sinó a llocs que m'han demostrat que funcionen i així tindria una preocupació menys, perquè la resta sento que va anar molt bé. - Sense els problemes de lactància, segurament hauríem sortit a passejar més (a peu) i anat a menys visites de metges i a grups de lactància. Passejar va ser un tema que, amb les llàgrimes de L.,