divendres, 20 de gener de 2017

Grans reptes i petites victòries

Us escric breument perquè avui s'acaba la primera setmana de substitucions a l'institut públic (d'alta complexitat) que em van assignar la setmana passada. El primer dia va ser duríssim. Vaig concentrar-me en el dia a dia, en superar l'endemà i després l'altre i l'altre. M'havia convertit en la substituta i tot indicava que la baixa no duraria gaire. Però continuaré tota la setmana que ve i m'ho han comunicat precisament un dia en què ja he collit fruits, en què els alumnes em comencen a conèixer de la mateixa manera que jo començo a conèixer-los a ells. I puc ensenyar, que ja sabeu que és una de les meues vocacions. L'horari, però, roman igual: em llevo a les cinc (jo, au nocturna) i dino a les cinc de la tarda. M'ha tocat el municipi més llunyà dels que havia seleccionat. Els primers dies, em costava engolir un dinar complet i un dia, amb la preparació de les classes, vaig oblidar sopar i J. tampoc no va tenir gana. Però això va ser al començament de la setmana (i dimarts vam tenir tast de postres per al casament, tot i que n'haurem de pagar un segon, perquè no hem coincidit els dos en la mateixa tria). La gana ja ha tornat del tot, encara que estigui exhausta d'una setmana plena de feina + reunions de la meua antica no-feina per tancar coses del projecte + el tast. Espero anar més tranquil·la a partir d'ara. I dilluns em fa una il·lusió tremenda començar a impartir un curs a l'Ateneu! L'scrapbook es mor de fàstic, però la planteta dels diners ha crescut un dit, aquesta setmana!

divendres, 13 de gener de 2017

Caçar l'oportunitat al vol


Llibreta tal com la vaig comprar a Cromatismes Barcelona. 

Sovint, mentre sóc al metro o camino pels carrers de Barcelona, penso en les paraules d'una entrada que m'agradaria escriure per compartir amb vosaltres què sento en un moment determinat. Però és difícil caçar instants fugaços al vol. Abans, quan vivia als EUA i arribava a casa, a vegades tenia la necessitat de recloure'm un moment al blog i escriure-hi pensaments mentre vosaltres dormíeu. Ara a la nit tinc companyia i el blog queda arraconat per a més endavant. Aquesta setmana ha fet 7 anys. Set anys de blog, de canvis de residència, d'estudis, de feina, d'amics nous, de projectes, de somnis, de paraules; una muda de pell. El blog ha canviat amb mi. No sempre és prou ràpid per captar-ho, però se n'acaba impregnant.

Aquesta setmana ha estat una muntanya russa d'emocions. Tenia la mania que havia d'aprofitar Nadal per posar-me al dia amb tot el que tenia pendent, però abans de festes sempre s'és massa optimista, en aquest sentit. De totes maneres, estic contenta d'haver aprofitar per estar amb la família i per llegir. Se'm van fer una mica estranyes perquè era la primera vegada que les víviem J. i jo a casa nostra (tot i que no hi vam estar gaire) i que ens repartíem les festes de debò (és a dir, el dia de Nadal inclòs). Ell treballava després de Cap d'Any, així que vaig trobar-les més llargues perquè vam viure'n la meitat amb la meua família i la meitat amb la d'ell i tenia la sensació que s'havien duplicat els àpats només perquè, de fet, es tractava de dues famílies. Així que no vaig acabar de fer el que havia previst, precisament pensant en que, al gener (n'estava convençuda) tot podia canviar d'un dia a l'altre: que em cridessin de llistes per fer substitucions a secundària, que em truquessin per signar el contracte del curs d'escriptura (si hi havia prou matriculats), que hagués de preparar temaris i tota la resta de compromisos que ja havia adquirit. Això i els mobles i el casament, que jo ja avisava que teníem tasques llargues pendents (i ara va i ens diuen que anem tard, com a tot arreu, que anem tard per a la lluna de mel, que si no es fa nou mesos abans en lloc de set, es veu que ens preus pugen tant, però, ves, no sabem ni on treballarem, aleshores ni si tindrem vacances/permís).


La contraportada. No us ensenyo la portada perquè hi he utilitzat dibuixos amb drets d'autor. Aquests punts de llibre són de Salamandra, en donen a la llibreria Alexandria de Sant Cugat quan hi compren els Reis. 
I va arribar dilluns, sense novetats i dimarts, dia de nomenaments telemàtics. Però el meu número no va sortir (de fet, havien tornat a baixar molt els números i això volia dir, almenys, una setmana més d'espera). Aquell dia vaig sortir a caminar (perquè havia de canviar el vidre de les ulleres, que es va fer malbé just quan havia caducat la garantia i perquè volia comprar materials per fer un scrapbook dels preparatius del casament i, una mica, del pis, perquè és un moment irrepetible del qual vull gaudir de valent i, després, recordar-ho, que un dia passa molt ràpidament) (no, de moment no he reeixit a pujar dalt de la bici, encara que abans de festes hi va haver tres dies de pedaleig) perquè em costava molt mantenir el cap fred. Tot i que ja sabia que, tard o d'hora (més aviat d'hora) sortiria el meu número per començar les substitucions i aleshores hauria de tornar a matinar després de tant de temps i que tornaria a tenir una feina remunerada en un àmbit que m'agrada (l'ensenyament), em costava estar-me quieta i mantenir-me optimista. Tenia la sensació que l'únic número que baixava era el de compte del banc i que, al capdavall, estic en una edat productiva i que tampoc no és que no em dediqui a fer feina (recerca, per exemple, o qüestions literàries), simplement que no la cobro, que també és una manera de valorar-la, i que no tenia una institució darrere (almenys oficialment). Havia enviat CVs a llocs de feina que podia exercir bé i que tenia l'experiència perquè em volguessin entrevistar, però en alguns no em van cridar i en altres hi havia traves burocràtiques, així que res. Mentrestant, cremant T-10s (la targeta de metro).


També n'he decorat el lloc, tot i que no es veuen els dos botons blau marí. És la llibreta de preparatius del casament i del pis feta com a scrapbook.
Hi ha moments per sembrar i sóc conscient que el curs passat no ho vaig poder fer perquè esperava una oportunitat que, per manca de pressupostos, no va sortir. El dilema que em plantejava poc més d'un any era si realment estava convençuda de voler tornar i si la feina hi hagués acompanyat, hauria estat encara més fàcil veure-ho clar. De totes maneres, vaig llaurar poc (no és que tingués gaires opcions) i això m'ha donat un temps que he aprofitat per a la vida personal, sobretot, i per acabar de cloure un projecte del qual sentia que encara volia acabar de difondre'n els resultats en congressos aquí. També he estat, per primera vegada, convidada a activitats literàries com a autora i he reprès el projecte d'escriptura a quatre mans. Sempre es pot fer més i menys, però n'estic complaguda. 

Però dimecres em van telefonar per concertar dijous una entrevista d'un institut públic. Hi ha una normativa que permet fer això amb diversos candidats a la borsa si es tracta de centres amb una complexitat alta. Dilluns començaré! Seré tutora a ESO i tinc altres classes i fins i tot aula d'acollida. Serà un repte, no penso que sigui una feina senzilla, però l'agafo amb moltes ganes. És una substitució breu que farà que em llevi cap a les 5 de la matinada (en una de les destinacions més llunyanes que vaig seleccionar de la comarca triada). A partir d'aquí, deuré encadenar-ne unes quantes o, almenys, els temps d'espera no deuran ser llargs. Així que ara tot s'accelera i l'agenda està damunt-davall, però jo estic contenta. Espero trobar-m'hi bé i anar-me'n sortint. Aprendre'n molt i que m'aporti més coses positives que les que no ho són tant (els nervis que deuré tenir). Al capdavall, és la primera vegada que faré classes en un institut (sense comptar les pràctiques). A veure com continua la història. Avui, però, encara tinc un xic de calma.

Sssst! Espai reservat per al vestit (secret) de núvia.
M'ho deixava. Resum de les darreres tasques que hem fet per al casament que podem compartir: reserva de les aliances, demanar hora a la floristeria per mirar rams de núvia, visita de tres agències de viatges (i cada dia que passava anàvem més i més tard, però seguim sense saber, i depèn de la feina, si tindrem permís per anar-hi a la tardor o ha de ser a l'estiu, que damunt és més car i queda menys temps i el clima és diferent... i tenim dilema quant al lloc; ens ho agafem amb humor). L'organitzadora del restaurant ara és de vacances i els de la parròquia no hi ha manera que ens enviïn el pressupost del donatiu. També vam tenir un petit ensurt: els sogres ens han regalat la nit de noces en una habitació d'un hotel diferent de la suite a l'hotel que jo havia reservat (afortunadament, he pogut cancel·lar-ne la reserva) amb la vista de Barcelona. Aquest està a la vora del restaurant i inclou un circuit d'spa per a l'endemà... I pel que fa al pis: hem demanat pressupostos per a la tauleta del menjador, hem penjat dues prestatgeries al menjador, tenim electrodomèstics dels Reis que són una passada (una exprimidora, una torradora, una biquinera) i copes i una mantassa per al llit i un sabater (amb espill de cos sencer) pendent de muntar. El iaio vindrà a veure'l demà! Quant a mi, em feia tanta il·lusió que passessin els Reis per casa que van comprar molts de regals per a J. L'any que ve, encara que espero que es porti molt bé, espero que no tingui les expectatives en relació als presents d'enguany.

divendres, 30 de desembre de 2016

Preparatius del casament: llista de noces, aliances, nit de noces i lluna de mel

Aquests dies hem descansat (i desconnectat -no he contestat cap correu relacionat amb la feina- i dormit molt), llegit prou i estat amb la família. De fet, tampoc no vaig mirar el llistat de tasques pendents de Bodas.net fins ahir i no hem avançat amb els mobles, però això és relaxar-se. 

Ja us vaig dir que no volia fer un seguiment de tots els passos per preparar el casament per evitar que se'n sàpiguen gaires detalls, com ara sobre el tast i la tria del menú, però hi ha qüestions que sí que vull compartir.

Aquest ha estat el primer dia de Nadal que J. i jo hem passat junts, després de negociacions sobre com repartiríem els dies de festa, enguany i els propers anys. I el vam passar al poble. Així que dimarts vam aprofitar per anar a Tortosa amb ma mare i mirar tres botigues (una de les quals, de decoració, està a punt de tancar) per triar lloc per fer llista de nuvis. Malgrat que ja no es porta gaire, perquè cada vegada es prioritza més donar el número de compte perquè cadascú regali la quantitat que li paregui, vam pensar que hi havia casos en els quals s'havia de facilitar l'opció de l'obsequi. En el nostre cas, com que ja fa quatre mesos que vivim al pis i l'anem moblant a poc a poc, també ens estimem més que se sàpiga què tenim i què ens fa falta (que ara són poquetes coses, sobretot perquè és un pis i hi ha limitacions d'espai). Quant a aquest tema, de moment hem decidit deixar pendent l'habitació menuda, tot i que la família ens donarà el llit individual, que tenen a ca seua. Bàsicament, perquè no ens corre pressa, perquè encara no hem acabat d'aclarir què en volem fer (havia de ser l'habitació de convidats, però cada vegada se'ns acudeixen més coses i de moment hi tenim la planxa i una bicicleta estàtica que hauria d'utilitzar per fer una mica d'esport, però que no hi ha manera). Per tant, haurem de fer una llista breu de què necessitem i ens hi cap. He de dir que els regals de Nadal ja van estar enfocats en aquest sentit, de manera que ara tenim torradora (desig de J.), biquinera (cosa meua, tot i que em penso que no n'he fet servir mai) i exprimidora, draps i un joc de tovalloles nou. 

Com que la tenda de decoració estava a punt de tancar, no vam poder incloure-la. Aleshores, vam visitar tant una botiga en què hi ha de tot per a la casa i per als viatges (menys decoració en general) com una altra, una mica més moderna, amb objectes per a la llar i llençols. Finalment, vam trobar la primera més completa i, a més a més, ens oferia avantatges respecte de l'altra: tot el que triem per a la llista estarà exposat en uns prestatges de la botiga (a més de tenir la llista amb els preus i també un espai al web -l'altre lloc també tenia web, tot i que ens van avisar que no era gaire fàcil accedir a la llista de cada parella de nuvis-) i aniran marcant què s'emporta la gent. A més, ofereixen gènere als nuvis pel valor d'un 20% del que se'ns hagi comprat (em penso que era un 10% si és en efectiu). Això no ho sabíem. La botiga de decoració que estava a punt de tancar ens va dir que se solia fer el 30-40%, però no sabem si ho deien perquè ja tancaven. Mons pares havien fet allí la del seu casament i no els fan oferir res d'això. A la tercera botiga no ho feien, tot i que, durant un any, teníem un 10% de descompte per comprar-hi.

També em va soprendre saber que, almenys en aquesta tercera, si tu vols un regal gros però penses que ningú no s'hi gastarà tants de diners (perquè normalment es prioritzen els ingressos perquè els nuvis ho destinin al que necessiten en aquell moment), pots enumerar regals menuts que sumin junts el valor del gros i, encabat, fer el canvi. Perquè es veu que pots anar-ho canviant (almenys a la tercera, encara que jo no sóc gens partidària de canviar regals). De totes maneres, es veu que hi ha gent que s'entossudeix a regalar-te la coberteria de mudar malgrat que a la botiga els diuen que ja l'ha comprat una altra persona i aleshores ets tu qui pots canviar-la. Jo a això encara no li trobo el sentit, perquè si es fa llista és per evitar aquesta mena de coses, oi? Recordo que ja vaig fer llista en una papereria a la comunió i que, com que aleshores encara vivíem al poble, molta gent em va cridar aquells mesos a casa per donar-me regals, però no solien ser els de la papereria de Tortosa.

Tot i que només ens en vam anar a informar, J. i jo tenim clar que farem la llista a Ramoncita Regals. Aprofitarem una altra visita a la família per anar-ho a triar i tenir vincle, perquè aviat farem les invitacions. De fet, és per a la part de la núvia, la llista, perquè el nuvi no ho acaba de veure clar. Una altra llista que farem és l'Amazon Wish List. 

Finalment, ahir teníem cita per a les aliances. Dic "finalment" perquè en principi se n'havia d'ocupar J. i no hi va haver manera. Al final, vaig agafar-ne les regnes, encara que ell ja coneix la joieria perquè hi va encarregar l'anell de compromís, que em va donar a Walt Disney World. I pensar que jo ni tenia l'anell com a tradició coneguda i que la primera vegada que me'n van parlar a la feina em vaig quedar paradíssima que es fes aquí! Ara la joieria s'ha traslladat a Barcelona. Havíem quedat molt contents del tracte i de l'anell, però era només una primera cita perquè encara no en sabíem res, d'aliances. Després d'ensenyar-nos les capsetes on exposen anells perquè triéssim els estils (els dos vam veure de seguida que seguíem una línia molt concreta), vam fer-ne una selecció i vam passar a les simulacions per ordinador. El vam personalitzar, tot i que són més bonics fora de la pantalla. Vam mirar-ne dos models, un dels quals ens va acabar agradant molt més. Ens van fer un pressupost amb diferents variacions i ens ho van enviar per correu perquè ho tornéssim a mirar a casa. De fet, anit vam fer-nos el mateix anell des de diferents simuladors que vam trobar per la xarxa. Avui he demanat cita i hi tornarem d'aquí dos setmanes per encarregar-los (el de J. i el meu són 99,9% iguals) i prendre mides i després farem una prova al març per veure si ens agrada o encara hi volem fer canvis. Es veu que no ens sobrava el temps perquè ja tenen els propers mesos ocupadíssims. També vam mirar altres joieries per Internet anit, però els que havíem pre-seleccionat són els nostre preferits. 

Si no havia obert la pàgina de casaments en totes festes, anit vam tornar a l'acció encabat de polir-nos una sèrie nova. El restaurant on ens casem no és un hotel sinó un mas, de manera que no inclou la nit de noces dels nuvis com a regal, però sí que hi ha un hotel de la mateixa localitat amb el qual té un conveni. Si s'hi queda cap convidat (com pensaven fer per part de J., sons pares o la família de La Rioja), els nuvis tenen la suite junior gratuïtament, amb spa i els convidats reben un descompte, em penso. Ho van anar a preguntar sons pares al final d'octubre, el dia del tast del menú, però el dia que ens casem és l'únic que està tot ocupat, així que vam tornar a la meua idea inicial (o només jo), que era passar aquella nit a casa nostra, que ens encanta i no ens en volem moure si podem evitar-ho. Però J. volia acabar-ho de celebrar, així que anit em vaig posar a l'acció i he buscat hotels especials, coma màxim júnior suite perquè els preus es disparen, per a aquella nit i aviat trucarem per demanar preus i a quina hora ens hauríem de llevar l'endemà. Afortunadament, com que és un casament de dia, podrem aprofitar-lo.

I també vaig entrar a Bodas.net (realment, no hi guanyo res fent-ne publicitat, que quedi clar i també té punts menys aconseguits, com el de les assessores via xat) per mirar les agències de viatges més fiables, segons els comentaris dels usuaris, de Barcelona. He demanat pressupostos per al nostre viatge (tenim bastant clar on volem anar i el nombre de dies aproximat) a cinc agències (en català) i, de moment, he rebut una resposta preliminar de dues. 

En marxa!

divendres, 23 de desembre de 2016

Projectes que han donat fruit

No m'esperava escriure dues entrades avui, però acabo de rebre un article de blog de l'estudiant a qui vaig acollir aquest estiu a Harvard i que vaig retrobar fa uns dies en un congrés. En aquell moment, jo cloïa una etapa i recordo que fins i tot em vaig reunir amb ella el dia abans de tornar, quan ja m'hostatjava A. a casa seua. També vam tenir converses de seguiment des del pis nou, jo asseguda al terra de l'estudi, sense mobles, però amb la connexió nova. Sempre mires de fer tant com pots, malgrat que les circumstàncies no semblin ser ideals. M'ha agradat llegir-la avui, parlant de l'experiència i de la trajectòria que ha realitzat fins ara: http://www.imfahe.org/en/blog/testimonio-de-luc%C3%ADa-azpeitia-mentee-imp-2015-2016 Té un futur prometedor.

Aquest curs, vaig decidir agafar-me vacances de la direcció d'IMP-Filologia perquè és un projecte ambiciós que, tot i que ja està engegat i altres especialitats han continuat, requereix molta energia. Jo volia dedicar-la a tot el que ara tinc entre mans, que no em pareix poc. A la primavera hauré de decidir si el reprenc el curs que ve.  

Detalls de la vida junts i cap al 2017!

Un detall del meu escriptori. La postal és un dels regalets que ens hem fet per Advent (no hem estat gaire constants, però).
L'he de perfeccionar, però la sopa plena (bé, estava buida) i el brou eren al lot de Nadal que ens va tocar al supermercat del barri. Me'n sento orgullosa. L'he fet avui, que m'he aixecat tard.



I ja tenim quatre plantetes! Jo que fins ara no n'havia volgut mai.
J. té fotos millors, però amb el mòbil nou encara no m'aclareixo. Corona de fusta per a la porta, arbre de Nadal, (el tronc serà al poble), un ren i un Pare Noel,... No ens hem estat de res! Volem anar decorant l'arbre cada any amb boles noves. Vam xalar molt decorant-lo. És una d'aquelles tradicions que quan ets menut t'encisen: ma germana i jo penjant-hi boles, trencant-ne, enfilant perquè els angeletes ja no tenien fil per penjar-los, comprant decoració arreu del món... però arriba un moment en què, si no fos pels pares, fa peresa i ara ens hi tornem a entusiasmar junts. Aquestes seran les primeres festes que passarem el dia de Nadal junts.

Els que em seguiu per Facebook ja ho sabeu, ens ha tocat el lot de Nadal de Bonpreu del supermercat del barri!

El pessebre que em va pintar la iaia, que ha quedat preciós. El tenim al rebedor.

Vam anar a la Fira de Santa Llúcia, després de molt de temps. També hi vam comprar fato.

Aquell dia, a més de berenar uns batuts i anar a sopar a un restaurant argentí (el primer) a Castelldefels amb uns amics de J. i encarregar un brunch a domicili, vam treure el cap al pessebre de Barcelona. Aquesta bola, la de l'Home dels Nassos, va ser la que la que em va agradar més (i sé que ha estat polèmic). També un havia un arbre (que em va parèixer menut i prescindible, en un racó de la plaça. Encabat vaig recordar que un dels de Boston és el més gros dels EUA, fins i tot més que el del Rockefeller de Nova York).

Vam comprar dos gerros al mercat de Nadal del Mercantic de Sant Cugat i els posarem a les lleixes del menjador de damunt de la TV, que J. muntarà aviat i que ens ha regalat la iaia.

També hem començat un pessebre que volem ampliar cada any a la Fira de Santa Llúcia. Hem començat pel Naixement, és clar, i l'any que ve comprarem la coveta i potser algun pastoret. Tenim anotada la mida, la col·lecció i la parada. A mi em va molta gràcia això d'anar-ho ampliant any rere any.

Una imatge del Mercantic. De fet, vam reconèixer-hi l'artesà dels mobles del rebedor que ens va regalar M. També hi vam fer unes creps. Jo acabava de tornar de Bèlgica d'un congrés i hi havia vist un mercat de Nadal d'aquells amb vi calent i salsitxes amb pataca i altres vindes dins d'una olla, però era en una ciutat universitària, molt menudet i poc representatiu, i no vaig poder fer gens de turisme, tot i que no era la meua intenció.
Recordeu Ponyo, la sireneta de la pel·lícula japonesa que J. em va enviar als EUA per fer-me companyia el primer any? No me la vaig poder tornar a endur, però unes setmanes més tard, va trucar a la porta (sense l'arruga que se li havia fet a la estatunidenca) i aquí em fa agafar la flassada nova.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Un altre any que s'escola, i quin any!

L'altre dia vaig rellegir la darrera entrada que vaig escriure l'any 2015, en què parlava dels darrers sis mesos, marcats per la reflexió constant. Definitivament, el 2016 em arribar carregat de serenor, que ja em convenia i la tornada d'aquell somni fet realitat dels dos anys a Harvard, aquest agost, ha estat l'inici de molts altres projectes, que aquests darrers mesos han afavorit la faceta més personal. Canvi d'escenari, d'éssers estimats, de casa i de feina. El 2016, m'acabava de redescobrir i he viscut un munt d'experiències que m'han omplert i m'han sorprès.

En primer lloc, (per ordre cronològic), ha estat un any de viatges dins dels EUA, mentre que durant el 2015 no em vaig moure gaire de Boston (Miami, Chicago, Nova York, Orlando, Saint Louis, els pobles dels voltants de Boston i Cape Cod) i també a Europa, en aquest cas només per congresos (Londres, Bèlgica), en l'altre, combinat. A més, vaig viure el Quatre de Juliol amb intensitat. En segon lloc, vaig aprofundir amb amistats amb aquelles persones que encara ara segueixen sent les meues confidents (només cal rememorar la conversa de divendres de dues hores i mitja per Skype amb A.) perquè hi ha un vincle molt especial, intel·lectual i afectiu. En tercer lloc, l'any 2016 sempre el recordaré com aquell en què J. i jo ens vam prometre a Walt Disney World uns dies abans de Sant Jordi. Aquell viatge va ser dolç com una pre-lluna de mel. Va ser la visita de J. als EUA després de tant de temps vivint-hi. Les fotos parlen per si soles. Se'ns veu radiants, un esclat de felicitat. En quart lloc, el comiat de soltera als EUA, perquè va ser espectacular. No sé si en celebraré un altre (tant de bo me n'organitzin un un meset abans del casament), però aquell, que jo mateixa havia preparat, no m'esperava que anés així. Totes les convidades s'hi van bolcar i en van fer una nit boja inoblidable. Quants cops vam riure, després, en pensar-hi! En cinquè lloc, el retorn i, de seguida, (l'endemà), els primers preparatius del casament i, aviat, els quatre a la botiga en què em vaig emprovar vestits de núvia per primera vegada i vaig sortir-ne amb l'encàrrec fet. I, immediatament, la troballa que vam fer del pis, amb tres habitacions, i els mobles que, de mica en mica, hi anem incorporant. Perquè encara ens queda una miqueteta per tenir-ho enllestit, però ara ja no urgeix. El retorn també ha anat acompanyat d'invitacions acadèmiques i de molt de moviment literari amb Glopades de riu. Finalment, vaig signar llibres com a autora a la Setmana del Llibre en Català i he fet presentacions de llibres i me n'han demanat més. També aniré a un club de lectura molt aviat.

En aquest retorn, la família hi ha jugat un paper molt important. És cert que jo pensava que, com que ja feia dos anys que m'havia independitzat, no es notaria la transició a la llar (perquè ara, per primera vegada, no m'acontento amb una cullera, dos gots i, com a molt, un suro per enganxar-hi postals), però viure a prop dels pares (bé, a Barcelona, com feia anys que havia imaginat) sense veure'ls diàriament o setmanalment també es fa estrany. Un altre aspecte important per a mi de la tornada, més enllà de començar noves amistats o de reprendre'n d'incipients, és que he volgut celebrar cada festa i honorar cada tradició: entre d'altres, vaig fer d'amfitriona de mons pares per la Castanyada i vam decorar la casa, vaig inaugurar el pis amb germana i cosina, vam visitar el pessebre de Barcelona i passejar per la Fira de Santa Llúcia (feia molts anys que no ho feia i ho teníem pendent des de feia tres anys, quan vaig defensar la tesi doctoral el 13 de desembre, dia de santa Llúcia), hem fet el pessebre i hem comprat i decorat l'arbre de Nadal. Enmig dels preparatius (que hem alentit una mica) del casament (potser més endavant, quan ja hagi passat, us en donaré més detalls, però ara no ho faig perquè vull mantenir secrets els llocs, menú... tot plegat), pareix que no parem. A més, també aprofitem que som a Barcelona per moure'ns-hi i fer-hi activitats. Molts d'aquests moments els he anat compartint al blog amb vosaltres. A poc a poc i després de dos anys de viure fora, m'he tornat a adaptar a la vida d'aquí. Sembla una simpleria, però quan vaig tornar encara hi havia conceptes que els pensava en anglès (encara que fes una feina solitària) i, sobretot, em va sorprendre que hagués de recuperar la pròpia veu. Es veu que quan parlava en anglès devia modular-la diferent, perquè les americanes tenen un timbre que no s'assembla gens al nostre i no sabia ben bé quin era el to que feia servir abans en català per a les converses formals. És el que m'ha costat més.

Posats a imaginar, també dibuixes les situacions amb optimisme i com una aventura encara més grossa. Durant aquests mesos, he enviat el CV per ofertes de feina diferents a les que he tingut fins ara (i suposo que per això, per manca d'experiència en aquell àmbit concret o perquè no havia seguit la trajectòria tradicional per estar-hi familiaritzat no les he acabat desenvolupant) i pensava que podria ampliar l'experiència laboral que tinc fora de la universitat i treballar en altres facetes que estan molt relacionades amb el que he fet. No ha estat així. No em reca especialment perquè he destinat l'energia a altres activitats i de temps me n'ha faltat, però ho veia com una oportunitat, tant per a les empreses com per a mi. Realment, el mercat laboral en humanitats segueix tan dèbil com quan vaig marxar, mentre que el de J. revifa. I els contractes són precaris, sobretot per als joves. El problema que tenen els actes literaris és que, un cop més, encara que ocupin temps i generin despeses econòmiques (començant pel transport), no en reps una remuneració i, en moments en què no n'hi ha (les beques a l'estranger no comporten atur), ho tens més present que mai. Penso que és essencial deixar-ne constància. 

***

El 2014 m'acabava de doctorar (va ser al desembre, tot i que havia dipositat la tesi al juliol i no m'havia ocupat gaire més temps) i vaig anar-me'n als EUA, encara incrèdula, encara en un estat d'embriaguesa per haver donat forma al somni de Harvard (sóc conscient que repeteixo el concepte). Aquell 31 de desembre vaig enviar Glopades de riu a cinc editorials i el 3 de gener de 2015 Voliana em va dir que el publicaria. Aquestes dues fites les tenia (les somniejava) des de feia tants anys que no puc recordar quan havia començat. Bé, als set deia que volia ser escriptora. Per tant, hauria pogut tenir la temptació de preguntar-me "i ara què?". Encara que de seguia pensant en la felicitat que sentiria el dia que em casés amb J. Afortunadament, de mides diferents, no deixem de somniar. 

***

Mai no vaig dubtar sobre el viatge d'anada a Harvard. Del de tornada, sí, sobretot a les acaballes del 2015. No m'he penedit ni un moment d'haver tornat i de voler construir un futur aquí Catalunya, encara que laboralment no sigui fàcil. De fet, mentre que he anat acomplint els propòsits que vaig anar penjant per a 2016, el de "trobar una feina nova i començar-la" no he acabat de cancel·lar-lo. He tingut fins fa un parell de setmanes un encàrrec editorial, però no requeria un contracte amb l'editorial i no han estat gaires diners. També he trobat la feina a l'Ateneu que, en principi, començaré al gener, però el curs encara no està obert (les matrícules sí). I m'han ofert feines que no s'ajusten al que busco i a les quals he dit que no (encàrrecs molt puntuals que no m'han despertat interès).

De totes maneres, durant molt de temps, pegava voltes al fet que, al final, hi havia acabat anant totsola i havia viscut aquella experiència sense J., a diferència del que inicialment havíem planejat. Estava contenta per com havia anat tot, però sempre pensava en la situació immillorable que hauria estat si ell fos amb mi. Recordo com li deia a MC i com ella contestava que ja arribaria el moment, que ara el que tocava, el que vivia, era magnífic. I ho era i ho sabia, i punt. Però. Però m'hauria agradat compartir-ho. Com la major part o tots els amics que tenia allà que venien de fora. Ara penso que sí, que hauria estat bonic, però també ho veig d'una altra manera. D'una banda, la nostra relació ha sobreviscut aquests dos anys de separació per arribar a mudar-nos junts i a preparar el nostre casament. De l'altra, aquella experiència no m'hauria marcat tant. No hauria vist com de forta, per dins i per fora, puc arribar a ser. Com em puc reinventar. Sentir una supervivent després del primer hivern. Sentir-me aventurera. A vegades penso en la llibertat de quan em vaig començar a atrevir a tornar a casa de nit a través de la foscor bostoniana. En la sensació de ser adulta. En certa manera, passada la neu, el procés d'adaptació, el temps, vençuda la reticència a seguir viatjant totsola (va ser, una vegada més, per un congrés, quan ja estava fastiguejada que hagués de tenir la responsabilitat de pensar en cada detall i poder-me treure les castanyes del foc en qualsevol situació sense dependre de ningú ni comptar-hi), allà a Toronto, a finals d'abril del primer any, la closca es va trencar i en vaig sortir reforçada. Aquesta fortalesa encara la sento. També el sentiment d'independència. D'acompanyada, per sort, ja fa temps que ho estic i la xarxa es teixeix més ràpid del que hom espera. Em penso que ho transmeto molt maldestrament, però aviat farem el sopar i vull publicar-ho abans que comenci la setmana.  

També temia que els dos anys als EUA s'esborressin de seguida, perquè quan vaig tornar de Londres i de Torí, em va parèixer que tot continuava (per a mi) com abans d'haver-me'n anat i que les vivències es desdibuixaven ràpidament. No. Sé que el que es rovella és sempre la llengua, tot i que, per sort, en practico les competències passives amb Netflix, també. Tanmateix, i malgrat que aquesta vegada no sento la nostàlgia de Torí i que els dies passen més rapidament que mai, els EUA m'han fet, també i hi són. Hi són per a mi i per als que m'envolten. I tenen sentit.

Encara no he escrit els propòsits d'any nou i confesso que, des que vaig tornar, no he dedicat els esforços que solc invertir (a més, xalo) en planificació. Això m'ha donat més flexibilitat en un moment en què m'ho puc permetre, tot i que temia que regnés el desordre absolut i tinc ganes d'estrenar l'agenda nova de Tintín. Assajo els punts d'enguany, malgrat que no només hi ha propòsits, sinó també grans esdeveniments:

1. El casament! (i lluna de mel).

2. Començar la feina nova (i no només la que he trobat, que no arriba a pagar factures, sinó també trobar-ne una altra i començar-la; a veure si em toca el número a llistes aviat, però, abans, necessito tenir un número definitiu).

3. Enllestir la part d'escriptura del projecte a quatre mans amb A. 


4. Bici, dues vegades a la setmana.

5. Llegir més.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Feina nova

De moment, us escric aquesta notícia breu per dir-vos que al gener començaré una feina nova com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Impartiré un curs de Narrativa en català en la modalitat virtual, de manera que el podeu fer des de qualsevol lloc del món:

http://cursos.campusdescriptura.com/CA/curs/curs-virtual-de-narrativa-en-catala (matrícules obertes).

Si ho feu, em sentireu la veu cada quinze dies, a les videocorreccions dels vostres escrits, però parlarem més sovint a través del campus virtual (als fòrums, als xats) i ens trobarem amb rostre i tot a les reunions de seguiment presencials (o via Skype, si no podeu).

Què me'n dieu? A mi em fa molta il·lusió. A més, ja m'han dit el nom del grup i m'encanta el personatge que ens ha tocat!

Tant si us hi apunteu com si no, us deuré fer cinc cèntims de l'experiència per aquí! És el mateix curs al qual em vaig inscriure des de Londres quan vaig fer els 25, després d'un regal revelador.