dilluns, 5 de desembre de 2016

Feina nova

De moment, us escric aquesta notícia breu per dir-vos que al gener començaré una feina nova com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Impartiré un curs de Narrativa en català en la modalitat virtual, de manera que el podeu fer des de qualsevol lloc del món:

http://cursos.campusdescriptura.com/CA/curs/curs-virtual-de-narrativa-en-catala (matrícules obertes).

Si ho feu, em sentireu la veu cada quinze dies, a les videocorreccions dels vostres escrits, però parlarem més sovint a través del campus virtual (als fòrums, als xats) i ens trobarem amb rostre i tot a les reunions de seguiment presencials (o via Skype, si no podeu).

Què me'n dieu? A mi em fa molta il·lusió. A més, ja m'han dit el nom del grup i m'encanta el personatge que ens ha tocat!

Tant si us hi apunteu com si no, us deuré fer cinc cèntims de l'experiència per aquí! És el mateix curs al qual em vaig inscriure des de Londres quan vaig fer els 25, després d'un regal revelador.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Canvis

Fato per a la festa de dijous al pis.

Em penedeixo una mica de no haver creat una etiqueta de "retorn" al blog, perquè segueixo explicant-vos el meu procés de re-situació ara que ja sóc a Catalunya des de fa uns mesos. Aquest mes ja us vaig dir que la feina que tenia encarregada aniria de baixa i per fi he tingut temps de tornar a posar fil a l'agulla al projecte creatiu a quatre mans que tenia des dels EUA. De totes maneres, la baixada de l'activitat també em va passar una mica de factura, perquè, durant uns dies, llevar-me a una hora decent (abans del migdia) sense cap feina que m'hi obligués, refer i enviar currículums o estar una bona estona davant de l'ordinador per feinejar, costava més. M'imaginava que m'haurien citat per a alguna entrevista de feina i les que m'havien enviat amics meus, just quan enviava el CV, ja les havien donat a altres persones. Per a mi és un moment d'explorar aquestes oportunitats, que en altres etapes han quedat en camins paral·lels i també d'agafar-me aquest temps per a mi mateixa, encara que m'imaginava llegint i... res, pardalets. Amb tot, sí que hem avançat molt amb paperassa per al casament i altres detalls que són importants per a nosaltres. No us penseu que el capellà del poble m'hagués fet bé la fe baptismal la primera vegada, per tant, hem hagut de repetir tot el procés: parròquia del poble, legalització al bisbat, parròquia d'aquí (la setmana que ve). Inconscientment, he mirat d'accelerar els passos perquè, per experiència, començar una feina nova o estar immers en el procés d'entrevistes laborals, és pressió i deixa exhaust. Així que és ara que sé que tinc una certa disponibilitat. Com que necessitava un certificat mèdic que digués que estic bé per optar a la borsa de professorat interí de secundària, també m'he anat passejant de metge a metge (ja sé que hi ha persones a qui no han demanat res, encara que no tinguessin historial, però jo no me n'he pogut escaquejar). I sóc aprensiva.

Aquesta setmana, les novetats han estat a casa. J. és al seu primer viatge europeu de feina i la tinc tota per a mi. Se m'ha fet estrany. Fins fa dos mesos i mig no havíem viscut mai junts i jo havia dormit sola tota la vida. En canvi, la primera nit que no hi va ser, no em vaig gitar fins a les quatre i no hi havia manera d'aclucar l'ull. Ben estrany. Encara anit l'hi vaig trobar. Fins ara, jo l'havia deixat sol al pis en tres ocasions, un parell o tres de dies, però mai a la inversa. Així que demà, dijous faré una festeta amb ma germana i mos cosins a casa. 

Un altre canvi és que avui han sortit els resultats provisionals de les llistes per fer de professor de secundària i hi sóc (i antics amics, amb qui he reprès el contacte fa poc i també estudiants meus)! Ara toca esperar perquè em cridin i tant de bo fos per a la meua especialitat, atès que també em vaig apuntar a anglesa per tenir més oportunitats que m'avisessin. Això em dóna una estabilitat nova i motivació complementària! Si tinc aventures per explicar-los, les llegireu aquí.

diumenge, 6 de novembre de 2016

El nostre primer regal de casament!

Ha arribat avui. Han tocat al timbre, m'han donat un parell de bosses que no podia obrir, han pujat ells i ens han fet tancar a l'estudi mentre ho muntaven. Era el nostre primer regal de casament i era també el nostre rebedor! El regal que ens fa ma germana, M.

Hem de penjar l'espill.

I J. penjarà el penja-robes, també.

Un detall de la silueta urbana de Barcelona (jo tampoc no coneixia el mot del TERMCAT per parlar de skyline, però mira que és util, aquesta eina, per escriure un blog).
M'encanta! Ho volia compartir amb vosaltres de seguida (tot i que abans he fet la meua primera planxada i, no us enganyaré, massa Gilmore Girls ara que n'emetran episodis nous encabat de deu anys).

dimarts, 1 de novembre de 2016

Una Castanyada halloweenesca


Imatge de l'escapada de tres dies que vam fer la setmana passada a Caldea (tinc problemes per no dir-li Caldesa, la de Corella), Boí i Taüll. Era encara un regal dels meus trenta.
Ja és novembre. Tret del mes passat, des que vaig arribar havia escrit només una entrada mensual. Tinc l'agenda destrossada i me n'he de comprar una de nova, però aquest octubre no he dut a terme cap dels objectius que m'havia plantejat i no es pot dir que no hagi estat un període ple i, això sí, molt més tranquil que el setembre (es nota que m'he relaxat, he reprès el contacte amb els amics i hem gaudit més de les activitats de Barcelona). Hem afluixat amb els mobles del pis (esperem reprendre-ho aviat) i hem agafat embranzida amb els preparatius del casament (sempre fent de coordinador entre el restaurant, l'església i el servei que volem contractar a cada moment -no us en donaré tots els detalls, perquè no volem que es conegui fil per randa com anirà tot aquell dia o de quin color seran les estovalles, que encara no ho sabem-). En definitiva, els mesos se segueixen succeint molt ràpidament, gaudint de cada preparatiu i, ho admeto, aprofitant també la llibertat que dóna no tenir la feina estable (que cerco) per fer allò de conciliar, casa-parella-casament i l'encàrrec editorial en el qual encara treballo. Això ha fet que no em regís gaire per l'agenda, tot i que hem comprat un planificador setmanal amb adhesius on apuntem les tasques conjuntes i les variacions estranyes als horaris que fem habitualment (allí hi vam apuntar la reunió amb el fotògraf, la meu visita al poble i a la jornada d'autors ebrencs i hi anem fent la llista del supermercat). 

Cada setmana enganxem un dels fulls a la nevera. N'hi ha quatre models i tres fulls d'adhesius. És de Mr. Wonderful i la vam comprar en línia. A més, et regalen una llepolia dins del paquet, un núvol de sucre.
Però avui us vull parlar de la Castanyada, la primera a ca nostra, que sé que és l'entrada que molts estàveu esperant. Aquest ha estat el primer àpat que he cuinat per a quatre persones. Sí, vam tenir convidats i van ser mons pares (ma germana tenia un sopar amb amics), així que em vaig ocupar de tot: neteja, decoració (per a la Castanyada no se'n necessita, però ja us avanço que vam incorporar tradicions americanes, després dels dos anys que hi he viscut i malgrat els recels que sentia pel Halloween homogeneïtzador), comprar la teca, parar taula i cuinar-la.


[Tenia fotografies i vídeos per a l'entrada, però no em funciona la connexió entre la càmera del mòbil (falla molt) i l'ordinador, de manera que m'he d'enviar les fotografies per correu a poc a poc, però els vídeos deuen pesar massa].


Tot va començar fa unes setmanes, quan vaig rebre aquest correu d'E. Em preguntava si incorporaria cap de les tradicions dels EUA a casa. Tot just feia uns dies que J. m'havia demanat que li ensenyés a fer Jack'O Lanterns (al final no vam anar a comprar carabasses i ho vam deixar estar, tot i que es va engrescar amb la decoració quan em va veure arribar amb tants de detalls i encara vam fer un altre viatge, ara al basar xinès de la vora de casa) i, al final, vaig decidir que potser la traïció seria acceptable si, simplement, incorporava la tradició sense oblidar la Castanyada (de totes maneres, abans d'anar a dormir J. no em va deixar contar-li la història de "Marieta, Marieta, estic a la primera escaleta", com feia ma iaia anys enrere i com li vaig explicar jo una vegada a ell. Em penso que encara en recorda l'ensurt). Entre la tardor de la Vall de Boí i la festa que vam muntar anit amb la família, no és l'estació nostàlgica que m'havia imaginat. Suposo que seria massa incorporar Acció de Gràcies. De fet, cau el dia que mon pare, J., sons pares i jo anem a la degustació i tria del menú del casament.

Els obsequis que vaig rebre d'E. han format part de la decoració. Dues aranyes a la seua làmpada i, a la meua, carabasses i calaveres. I, com que J. ha estat molt constipat, he substituït el post-it groc amb la paraula "virus" de la seua ampolla per:


Divendres, quan tornava del dinar amb una amiga vaig anar a dues tendes especialitzades en festes i vaig comprar detalls com aquests:



Els ratolinets els hem distribuït arreu. Quan J. ho va veure, va dir que també volia els ratpenats (jo que havia mirat de no passar-me), però al basar no en vam trobar i no vam retallar cartolines).
Sabia que aquesta cinta, que vam escampar per tota la casa (com les teranyines), li encantaria. També hi havia làmines senceres amb esquelets i bruixes per cobrir la nevera i la porta del bany, però em van semblar massa escatològiques i sanguinolenques.



Aquest va ser el toc de J. Us n'havia fet un vídeo. Va introduir un vídeo a la TV amb uns zombis que n'intentaven sortir i es pegaven cops contra la pantalla (la deixen empastifada de sang). A més, té so. N'hi havia dos més que també vam posar abans que arribessin els convidats: una bruixa que cantava i uns fantasmes que volaven per dins de la TV. Amb el cartellet damunt de "caution: zombie zone". La carabassa va amb piles.



Mes iaies em van regalar un bon aixovar. Una mostra petitíssima (del que vaig treure ahir):



 I aquí teniu el menú. Va sobrar de tot. Res gaire elaborat, però va anar molt bé. A la plàtera del mig: farcellets de foie (de la Sirena, només els vaig haver de fregir) i torradetes de formatge Philadelphia. Espaguetis amb salsa al pesto. Pollastre arrebossat. Hi va haver aigua i cava i, de postre, a més del més tradicional, copes de sorbet de maduixot (també de la Sirena). Em vaig oblidar de fotografiar les copes. Bé, no és elaborat i he hagut de fer gran cosa, però tot sabia com es feia i calcular els temps i les mesures per a quatre (va sobrar de tot) va ser tot un repte. Vam xalar i tothom va quedar-ne molt content! Per fi mons pares han vist el pis ben muntat i ja es nota que hi vivim. Encara hi haurem d'afegir mobles i aviat M. ens regalarà el rebedor pel casament!!! En tenim moltes ganes!


 Els panellets de pinyons (comprats), castanyes i el moscatell. La part de la Castanyada.


 Aquesta és d'avui, de l'escriptori que ocupa J.


I la planta que em va donar ma mare. La primera! Havia fet una fotografia fa dies del pati interior per ensenyar-vos-el. Sempre he trobat que feia molt de Barcelona, per a mi era llibresc i tot i em feia gràcia. Al pis m'hi trobo molt bé. Però la foto no la trobo i, com que he vessat aigua i els veïns de baix s'han enfadat, avui més val que no m'hi atansi, al balcó.

P.S. Com puc haver begut aigua de l'ampolla etiquetada sense adonar-me'n?

dilluns, 24 d’octubre de 2016

De bo de bo

Tenia ganes de tornar-vos a escriure, però aquest cap de setmana he estat al poble i l'aplicació del mòbil ja no em funciona (a poc a poc, em van fallant totes, la del DIEC2, la que utilitzava per llegir còmics, la que em permetia escriure al blog fos on fos...). Paciència, no tanta com la d'E., tot sigui dit (veg. http://unpuntaldhercules.blogspot.com.es/2016/10/els-metodes-marroquins-de-no-resolucio.html). Això sí, ja tenia ganes de veure els iaios i, a més, també he passat més estones amb mons pares, que a ma mare encara la vaig veient regularment quan anem a Sant Cugat, però mon pare encara no és a casa quan J. plega de la feina i em passa a buscar. I no ho vull deixar per a més endavant perquè J. m'ha preparat una escapada al Pirineu, el regal (endarrerit) del meu trentè aniversari.

De bo de bo. Sí, potser més i tot que quan vaig encarregar el vestit de núvia, perquè encara quedava un fotimer de temps i tothom em deia que anava molt ràpid. Però ara només queden nou mesos i es veu que als nou, ja hi ha moltes tasques que, segons el cronograma personalitzat de Bodas.net, ja hauríem d'haver fet. Nosaltres que anem moblant el pis a poc a poc mentre ens preocupem de la carrera professional, un cop vam tenir l'església i el restaurant, vam deixar que baixés posicions a l'escala de prioritats. Per això quan la setmana passada, després d'haver escrit el blog, se'm va ocórrer tornar a entrar al web de casaments, em va sortir una alerta que deia: "ja feu tard per a les tasques:" seguit d'una enumeració llarguíssima i un consell amistós "no deixeu que s'acumulin". Així que, de cop, vaig recordar les paraules dels amics que deien que muntar un casament era feina i que, sobretot, requeria moltes habilitats de negociació, perquè es tracta de la unió de dos mons, com a mínim. I vaig tenir la sensació que sí, que ara va de de bo de bo, que ja no ens calen excuses per dedicar-hi temps i xalar amb la preparació del gran dia tal com ens l'hem imaginat (o millor, que sempre espero sorpreses agradables).

Vaig posar fil a l'agulla:

1. El restaurant havia enviat a tots els nuvis de l'any 2017 (els casaments també funcionen com els cursos escolars i, al setembre, comencen a pensar en els de l'any que ve, actualitzen menús, treuen vestits) el menú, les fotografies perquè triéssim les dues alternatives per plat que volem degustar, entre setmana i en un horari concret, els preus de les diferents opcions, els extres... Tant els pares de J. com la meua família volien anar al tast (que no inclou l'aperitiu), tot i que al lloc que hem escollit només és de franc per als nuvis. Al final, però, com que mons pares i ma germana treballen, només s'ho podrà combinar mon pare (creuem els dits). La documentació que ens van enviar era fragmentada i la vaig haver d'anar acarant amb els fulls impresos que ja tenia del juliol per treure'n l'entrellat. Entre salses, opcions i dubtes, vaig acabar emplenant la fitxa, consensuant la data que ens anava millor a tots i escrivint un correu amb molts de dubtes que teníem per al restaurant. Ells ens havien dit que a l'octubre es posaria en contacte amb nosaltres un organitzador de casaments personalitzat que ens ajudaria i per això estàvem confiats, però, al final, n'he agafat les regnes perquè hem aclarit que s'ocupa de tots els casaments alhora i, de moment, ens ha reenviat a tots aquest correu i un d'un Fotomaton, que hem descartat. De totes maneres, hi vaig trucar per acabar d'aclarir si teníem la cita reservada i va ser molt amable. El 24 de novembre tenim previst el tast per a cinc persones! Encara hem de decidir què ens agrada més, però ja tenim les idees força clares, tots plegats.

2. El menú inclou, pel preu que ja ens van dir, pastissos menuts de postre, però jo tenia al cap la idea del pastís de pisos i vull que m'expliquin bé com és l'estructura de l'opció nova, com queda, tastar les dues opcions que a J. i a mi ens han agradat i valorar els preus dels pastissos de pisos i les formes. El restaurant ens ha recomanat, si optem per això, una pastissera a la qual vaig trucar de seguida. Hi tenim hora a primers de novembre per parlar-hi. Així podrem decidir ben informats.

3. El fotògraf!! És una obvietat, però no se'm va acudir que el nostre casament és un dissabte del mes de juliol (temporada alta, altíssima) i que el fotògraf hauria d'estar lliure per a nosaltres tot el dia. Ni m'havia passat pel cap. Al nostre restaurant treballen amb tres fotògrafs i, tot i que en pots contractar un altre, d'una banda ja inclouen l'àpat dels que normalment treballen allí i, de l'altra, són els que coneixen millor la finca, de manera que ens estalviem temps de fotografies (un tema que ens amoïna perquè, per experiència, sabem que el temps que els convidats esperen els nuvis i el dinar (en el nostre cas és un casament de dia) es fa llarg. Ja vam mirar que no ens haguéssim de desplaçar; és a dir, les fotografies seran al monestir de Sant Cugat, on ens casem, i al restaurant. Però, tot i així, vol temps i volem treure profit dels llocs que hem triat. 

Quan vam anar a veure el mas, hi havia tres àlbums a la tauleta de recepció. N'hi va haver un que ens va cridar l'atenció als dos perquè els nuvis n'eren els protagonistes, no els efectes de llum ni les difuminacions. Es veien naturals, espontanis i gens forçats. Teníem clar a qui trucaríem. Així que, la setmana passada, vaig entrar al web del fotògraf, ens vaig presentar, li vaig dir per què l'havíem triat i que ens agradaria conèixer-lo i em va trucar aquella tarda. Vam xerrar i vam parlar de les diverse opcions. Li vaig explicar que volíem fotografies, però que no teníem clar si també vídeo. Encabat, em va enviar diversos pressupostos. Vaig trucar amb amics que s'havien casat fa poc, meus i de J., per comparar preus, per demanar opinions sobre el vídeo. Ho vaig parlar amb la família. Vaig preguntar al fòrum de Bodas.net i es veu que vaig pujar de "núvia novella" a "núvia primerenca" en poques hores. Hi ha categories! Quan m'hi poso, m'hi poso de debò, ja ho sabeu els que em coneixeu. Dijous vam demanar hora per parlar amb el fotògraf i, quan va arribar el dia, ja estava gairebé convençuda que només volia un àlbum de fotografies, que m'estimava més que invertíssim en altres detalls del casament, que els àlbums jo encara els gasto en paper i els miro i remiro, però el vídeo no el miraríem tant. De totes maneres, volia veure-ho tot.

Hi vam anar. Ens hi vam estar dues hores i dos quarts. Les opcions són inacabables. Tenien dues ofertes que inclouen més. Ens van atendre sense pressa; molt atent. En resum: els àlbums del casament (tret que contractis, d'una en una, pàgines extra, són 30 pàgines, 35 si fas pre- o postboda, conceptes nous). Ara que estem acostumats a fer moltes fotos (i jo hi tinc la mà trencada, enganxant àlbums amb les imatges seleccionades), trenta pàgines ens va semblar que no són prou per transmetre el record d'aquell dia. A més, hi havia poc espai per als convidats i per a la família (aquí vaig aprofitar per aclarir que al nostre àlbum, pares, germana, iaios, cosins i padrins hi han de tenir més importància, encara que faci antic, es veu). En canvi, al vídeo, que són màxim 35 minuts, hi caben molts instants, hi veus l'expressió del somriure, les imatges de l'aperitiu (que no incloïen els àlbums, perquè la gent hi surt amb la boca oberta), hi escoltes discursos. Hi cap molt més i hi havia un apartat amb totes les fotografies (sense seleccionar) del casament. Acabem d'ingressar la paga i senyal i hem reservat tant vídeo com àlbum. Ens inclouran dos àlbums més, més menuts, per als pares. Poden incloure-hi els originals sense marques d'aigua del fotògraf o post-boda. Hi hem de pensar. Era una de les ofertes. Hem descartat drons, vídeo in situ (és una novetat: graven una cançó amb diverses imatges del casament, el munten al moment, el projecten abans del ball), preboda (hi ha molts retratistes que ho inclouen als seus paquets per al casament perquè així, uns dies abans, coneixen els nuvis i els fan fotografies professionals, en diferents posicions i per veure què funciona, en diferents indrets; ja sabeu que també estan de moda els àlbums de la dona embarassada amb el pare de la criatura i queden molt bonics, també) i segurament hi inclourem postboda perquè és una possibilitat fer-ho pel mateix preu de l'oferta: redueix el temps que no podem dedicar als convidats perquè s'acaben de fer les fotografies al mas, dels nuvis sols, un altre dia i hi afegeixes altres fotografies, a la platja, per exemple. Serà divertit, tot i que t'has de tornar a pentinar, segurament. Sobretot, volem estar per la gent.

Paga i senyal feta.

4. Tot i que encara no hem convidat (tret de les poques persones que han rebut el collage perquè reservessin la data perquè viuen lluny o són família intimíssima), vaig anar fent agenda i començant a quedar amb amics per deixar caure la data i que ho tinguessin present.

5. Hi haurà un autocar des del poble, amb parada a Tortosa, a Sant Cugat: monestir i, després, al restaurant. Estem mirant si pot parar al nostre carrer per tenir els iaios als preparatius de casa la núvia. Jo sortiré de casa mons pares i J. dels seus i el fotògraf serà als dos domicilis. Confesso que em feia gràcia que al final J. es decantés per casa nostra per posar l'aixovar arreu, de festa. Segur que igual ho farem.

6. Ja hem buscat com substituir els puros i l'altre detall.

7. He triat les quatre lectures que m'agraden més per a la cerimònia religiosa (la curta). Falta l'opinió de J., però no hi ha manera. He fet una llista de dubtes per tractar amb mossèn B.

8. Vaig concertar hora amb el capellà del poble perquè em fes la fe baptismal completa. Ahir vaig anar a missa i vaig passar a buscar-la. Avui l'hem dut (mon iaio) a legalitzar al Bisbat de Tortosa, però no saben si ho han fet bé (i l'hi han tingut tot el matí). Un cop la tingui, la duré a la parròquia de Sant Cugat i esbrinaré quan comencen les sessions prematrimonials. 

En marxa, doncs! 

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Això avança: PREPARATIUS

Ara sí. Per fi, quan miro enrere, veig que aquests mesos que m'han passat volant hem fet un munt de coses, com hem avançat.

L'endemà d'arribar a Catalunya vaig visitar amb J. el primer restaurant amb els quals havia contactat per al casament. J. ja havia demanat data per a la cerimònia religiosa (sóc creient) i al cap d'un dia teníem una entrevista amb el meu restaurant preferit. Després d'una cerca exhaustiva per internet, vaig acabar triant una llista final de tres restaurants. Un va quedar fora a causa del nombre de convidats. No ens va costar gaire decidir-nos pel lloc on, només arribar, ja em vaig sentir una núvia. De sobte, les sensacions que havia anat vivint des de la distància, sense ell i sense la família, es van fer ben tangibles. Però em vaig enamorar de la sala que no estava lliure per a la data que teníem la missa, així que a la tarda vaig córrer a demanar un canvi a la parròquia. Quedava un any exacte per al gran dia. El cap de setmana, a Tivenys, a la tercera celebració del meu trentè aniversari, la vam anunciar a la meua família més íntima i, unes setmanes més tard, en una barbacoa, a la del J.

Fins aleshores, ens havia servit molt seguir els passos de planificació del casament pautats per Bodas.net: https://www.bodas.net/.

El dilluns següent vam començar la setmana intensa de buscar pisos a Barcelona. El pressupost el teníem clar, J. havia buscat pis uns mesos abans sense èxit i sabíem què hi havia al mercat (tot i que la bombolla s'havia continuat inflant i aquelles setmanes va ser notícia, el fet que jo estigués present facilitava el procés) i les característiques que havia de tenir el pis de lloguer. Estàvem entre Barcelona i Sant Cugat, on he viscut molts anys, hi són mons pares i hi treballa J., tot i que jo sempre havia volgut experimentar això de viure a Barcelona. Aquell dijous vam trobar dos pisos que complien les característiques que buscàvem i, com en un malson que havia tingut a Somerville, cadascú optava per un de diferent. El divendres següent, just abans que la immobiliària marxés de vacances, vam anar a signar el contracte del pis que m'havia encisat. Hi estem molt a gust, està ben situat i tenim tot el que necessitem a prop. A més, els caps de setmana estem fent activitats que, com a estudiants, sempre deixàvem per a més endavant, quan tinguéssim menys feina. 

Com ho vam fer? J. va agafar dues setmanes de vacances. A Sant Cugat vam recórrer a les immobiliàries, tot i que hi ha menys moviment de pisos. Vam fer córrer que en buscàvem un a través de les xarxes socials. I, sobretot, el que va funcionar van ser les aplicacions de mòbil com Habitaclia, la meua preferida. Després, la plaça d'aparcament.

Demanàvem cita en línia, ens trucàvem (cada immobiliària n'ensenya un a molta gent cada una, en general, de manera que, si el preu és acceptable en relació al mercat, no triga gaire a vendre's), reservàvem cita amb una immobiliària, la següent i l'altra... de manera que poguéssim veure uns quants pisos en un sol dia. No van ser gaires perquè seleccionàvem bé el que buscàvem. (Compte amb les gangues que són estafes). Els costos de la immobiliària són molt més elevats del que havíem previst. El pis és de tres habitacions i menjador, el que buscàvem. No tenia mobles i electrodomèstics. I això ho he fet per primera vegada: moblar el pis. Encara ho estem fent i representa una inversió de temps molt més alta del que esperàvem, però el resultat val la pena i ens hi sentim molt còmodes. Per fi tinc els meus mobles, al nostre gust. Quant a marques de baix cost: Ikea és la que té més bon servei, però no ens en vam fiar per al llit, matalàs ni sofà. Hem usat també Dicoro (ho has d'anar a buscar al magatzem quan tenen el producte, tret que paguis uns 20 euros amb muntatge) i, també similar, Conforama (es van deixar cargols en un dels paquets). També vam visitar carrers o barris sencers de mobles/sofàs i vam aconseguir un escriptori de segona mà per quaranta euros a través de l'amiga d'un amic que es mudava. Penseu també en els costos del parament de la llar. Afortunadament, jo ja partia d'un bon eixovar. 

A l'agost es poden reservar mobles, però no comencen a preparar-ho fins al setembre. El sofà havia d'arribar a l'octubre. Tenia temps fins al quinze. Hores de fer encaixar horaris, que et portin i t'instal·lin electrodomèstiques, compres de cortines en línia, tècnics del telèfon, canvi de panys... Sort que J. és un manetes.

Quan va començar el setembre, encara havíem de rebre molts de mobles, però tot es va desaccelerar, perquè teníem més feina i compromisos (en el meu cas, congressos, fires del llibre, viatges, actes acadèmics, encara que no deixés de pensar en una feina remunerada per cobrir despeses). També féiem viatges a casa dels pares respectius per agafar roba, llibres... Encara no ho tenim tot, però no ens queda gaire espai d'emmagatzematge, ja. Així que s'haurà de prioritzar. Aquesta setmana J. va organitzar el sant de la futura sogra a casa i va requerir un bon desplegament de forces.

M'adono que tothom se sorprèn quan sap que vaig fer certs passos amb tanta antelació, però el cas és que al setembre vaig anar amb la família a una botiga i, gairebé sense creure'ns-ho del ràpid que va anar, ja tenia el vestit encarregat! Em pregunten si ho vaig saber a primera vista. No. No és el que jo havia triat abans d'entrar als vestidors, però la persona que m'atenia em va anar escoltant i em va fer una proposta que després no em volia llevar. No donaré pistes, perquè J. no sap res de res del vestit ni d'on vam anar ni de què em vaig emprovar o què m'agradava. No sap ni si és de color. Així que no feu preguntes sobre aquest tema! M'alegro que encara quedin les proves del vestit (que vaig demanar una mica més gros, perquè els EUA sempre m'aprimen i sóc previsora, a estretir ja hi seríem a temps), perquè vull gaudir-ne una mica més. Em recordo del procés del vestit de la comunió...

Esperàvem l'octubre amb moltes ganes, també perquè jo sabia que començaria amb un ritme més pausat per a mi, encara que J. ha començat dos màsters alhora! L'octubre era el mes en què havia d'arribar el sofà -tant important per a J., malgrat que ha fet augmentar l'estona de TV- (i ho va fer abans del que pensàvem) i també el mes en què ens havien de contactar per concertar el tast del menú al restaurant. Com que trigaven i jo tenia ganes de tornar a tenir el sentiment dels preparatius, vam preparar un collage per als més íntims, perquè reservessin la data del convit (els americans en diuen Save the date i és tradició seua). També ho vam enviar als amics que vindrien, si poden, de lluny. Va ser divertit remenar fotografies antigues. Ens vam conèixer el 2005 i vam començar a sortir al gener de 2008. Aquest cap de setmanes hem organitzat el tast, que seria cap al final de novembre i he parlat amb el capellà del poble perquè em prepari la fe baptismal, que encabat hauré de dur al bisbat de Tortosa perquè la legalitzin. Em pregunto quan ens trucaran per a les quatre sessions del curset prematrimonial. També hem començat a pensar en destinacions per a la lluna de mel i he trucat per valorar diverses opcions per al pastís.

Tenia ganes de documentar-ne el procés i de dir-vos com ens n'anem sortint i quins recursos ens ajuden, però no he tingut temps de posar-m'hi ni de fer res més ordenat. També volíem anar a una fira de nuvis, però no vam trobar el moment. Vam pensar que seria divertit, una vegada a la vida i ens hi havíem inscrit, però ha estat difícil de combinar.

Aquest mes també he assistit a les primeres reunions per a la feina que, si les matrícules van bé, hauria de començar al gener: http://cursos.campusdescriptura.com/CA/professors/157/Gemma-pellissa De moment, encara treballo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat una mica.

Us deixo, també, l'entrevista que em van fer a través de Facebook l'altre dia: http://www.versos.cat/entrevista/4115/la-infancia-te-un-gran-pes-a-la-meua-obra

Què, voleu acompanyar-nos en aquesta nova aventura?

dijous, 6 d’octubre de 2016

Octubre

Si el mes d'agost va estar marcat pel pis i el setembre pel començament del curs (i, de retruc, d'actes, congressos i classes, relacionats amb el llibre i amb el projecte de recerca que vaig dur a terme a Harvard), ara l'octubre ha arribat plàcidament, fins i tot amb un toc de peresa i amb la fresqueta característica de la tardor benèvola catalana. Amb ell, també ha arribat el sofà (que fa que el menjador es vegi gairebé acabat), esperem que ens truquin del restaurant que hem reservat per al casament, comencem a pensar en la lluna de mel i a preparar detallets que ens fan pensar en el gran dia. Sort que encara queden les proves del vestit, perquè el moment d'emprovar-me'ls va passar molt ràpid! La gent s'estranya que ja haguem pensat en certs aspectes (i no en altres), però ens vam prometre molt de temps abans perquè vivíem en continents diferents i ara muntem la casa i el casament alhora i amb tota la tranquil·litat del món.

No em quedo a casa gaire sovint i tot just ara he començat a mirar activitats de cap de setmana per Barcelona perquè fins ara no hem tingut temps ni de pensar-hi. J. ha començat a estudiar dos màsters mentre treballa i jo he tingut algun viatge pel mig. 

Ahir comentava a ma mare que, quan em vaig independitzar, com que vaig anar a viure en un altre país on no coneixia ningú i m'havia d'adaptar a la cultura (el xoc cultural a la tornada ha estat molt paregut i el període d'adaptació també s'ha allargassat en aquest sentit, encara que me'n fes creus) i començar una feina nova, no em plantejava com és que tot allò semblava una vida nova. El mes passat m'estranyava de trobar-me en aquesta situació, perquè el que s'ha fet més natural ha estat viure amb J. (en teníem moltes ganes i ens trobem molt a gust junts), però la resta (i encara no sé com descriure-ho) és nou i tenim la sensació que, malgrat que estiguem de lloguer, no volem viure en la provisionalitat (absoluta). 

M'encanta que el pis estigui tan ben connectat, que tinguem un supermercat i altres serveis a prop, que sigui... un barri. Al principi, vaig quedar amb amistats, però no he reprès una vida tan activa en aquest sentit (o això em pareix) com la que tenia als EUA. Quan mirava enrere, però, veia aquella vida tan tranquil·la, en un estudi (o pis d'una habitació) amb un colomar al pati, treballant en un horari flexible en un project que ja havia engegat (no semblava recordar-me'n de l'esforç inicial), de casa a la universitat i al supermercat i altres cops treballant des de la llar. El cap de setmana amb alguna quedada amb els amics. Des que he tornat, he estat sol·licitada a fires, a la universitat, a la ràdio (dos cops!), a dinars (també de la família de J.) i cada dia ha estat quelcom completament nou, sense una rutina: imagineu-vos tres dies de congrés (en el qual parlava), redacció de l'informe final de la beca, dues classes de professora convidada,... en una setmana. Perquè us en feu una idea. Anava data rere data i pensant quan compraríem un altre joc de llençols. Sense rutina, que mai no m'havia imaginat que en tingués (sempre evito aquesta paraula) i, a vegades, amb incertesa quan pensava en la propera feina i tothom donava per fet que no seria difícil aconseguir-ne una. Ara segueixo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat i tinc aquest mes i, fins i tot, part del següent, per enllestir-lo.

Ja us vaig comentar que no sabia fins quan escriuria al blog o si el reprendria un temps més tard. De moment, com que jo segueixo blogs de processos vitals, encara que no tinguin res a veure amb mi, i a mi m'agrada rellegir com he viscut etapes que, després, recordo d'una altra manera, vaig entrant. Sé que la família també ho fa. Ells que fan fàcil que no visquem en aquella provisionalitat i que tinguem, fins i tot, estovalles de mudar per a les festes. Pareix que ja han quedat (vertiginosament) enrere els dies en què J. i jo només pensàvem en què ens falta per passar la setmana: una cadira, els plats, quedar-se a casa perquè portin electrodomèstics, trucar a Jazztel. Ara podem continuar més pausadament i aquest dissabte tenim previst anar a buscar el meu flamant escriptori!