diumenge, 19 de novembre de 2017

Curiositats del Japó (imatges)

Menjar a l'aparador d'un restaurant (aquest encara és senzillet).

Botigues, totes atapeïdes de coses. Igual que els edificis, estrets de façada en alguns llocs (perquè els feien pagar segons l'amplada de la façana) i amb restaurants a cada pis anunciats amb llums "de neó", l'atapeïment el vam trobar també a les convenience stores, botigues de de tot, com les pharmacies dels EUA.

Per servir peix-globus en un restaurant necessiten llicències, perquè si no el talles bé és verinós, letal.

Tenen mascotes per a tot. Aquesta és la de la torre d'Osaka, una mena de Wally, però l'humà amb una banya d'unicorn rosa de la torre de Tòquio ens va fer molta impressió. La mascota és aquesta, però hi havia un noi amb un con rosa al cap que feia una fila... 

Kit-kats de matcha.

Amulets dins d'un temple budista.

Més amulets.

Les galetes per als cérvols sagrats de Nara.

Dolços embolicats.

Una maiko, aprenent de geiko/geisha, dames de companyia que cobren uns 700 euros per una hora (et serveixen el sopar, ballen o toquen). En teoria ens van explicar que ja no necessiten espònsors, els que hi anaven al llit, sinó que són artistes. Aquí no es veuen les sabates de fusta. Se sap que és maiko perquè són més jovenetes, encara no porten perruca i per la pintura del coll.

Els dolços. Paquet destapat. Mochi. El sobret que veieu és perquè al Japó hi fa tanta humitat que no es conservaria bé el menjar. Solen avisar els turistes com poden perquè no ens ho mengem. 
Aquí hi veieu les paradetes de menjar del voltant dels temples, sobretot amb brotxeta.

Font per purificar-se abans d'entrar al temple. Aquest és xintoista, em penso. Et rentes una mà amb una cassoleta amb mànec, que fiques a la font; l'altra mà, glopeges aigua, l'escups i neteges l'estri i el tornes a deixar.

El te verd és el seu gust preferit. No he trobat les fotografies dels cucurutxos.

Hi ha màquines, moltes, de refrescos arreu i de gustos molt estranys.

Barrils de sake com a ofrena a l'entrada dels temples (i com a reclam publicitari).
Us sona? És el pastisset de Doraemon, fet amb un fesol roig esclafat. I és molt bo.

Un de real.

Tant si plou (comprovat) com si fa sol, aquests carros són estirats per humans.

L'estètica és aquesta dels dibuixets, fins i tot per a anuncis sobre què fer en cas d'un incendi o altres temes seriosos.

El cartell del barri de les geiko a Kyoto. No les toqueu, sisplau. La guia ens va explicar a quina hora sortien de casa (cobren per hores des del moment que surten de casa i han d'anar ràpid per arribar al lloc de la quedada). Hi havia molta gent esperant que es fes fosc per veure-les. 

Però avui dia van en taxi, la majoria. Aquestes van sortir abans d'hora. I s'esmunyen pels carrerons laterals.

Te verd i pasteta.

Bar per prendre quelcom acompanyat de mussols (el tema de la companyia, amb joves que treballen moltes hores i surten a sopar i a beure amb els caps de tant en tant, és un neg-oci).

A l'estació de Kyoto, on teníem l'hotel, planta baixa, vam entrar en una llibreria. Hi havia llibres escrits en la direcció a la qual estem acostumats, però els altres s'obrien a l'inrevés. També hi havia moltes pastisseries. 

Les famoses mascaretes per quan estan constipats. En portaven.

Sabates.

Pa amb carn dins en una de les moltes botiguetes. Vam dinar també brotxeta amb carn de kove i jo, a més, boles d'arròs amb salsa de nous i cucurutxos de nata.

Aquesta mena de mandonguilla la trobareu a les botigues de sake, el licor d'arròs japonès. Si està verda, és que van fer fa poc la collita.

Els barrilets de sake en un dels pobles on tenen bona aigua, imprescindible perquè surti bo. En vam comprar dos. També en podies degustar a les botigues, però nosaltres ja n'havíem begut uns quants dies i ho teníem clar.

Un altar al carrer. I tan allunyades que semblen les cultures.

Nineta famosa del poblet del sake. Us en penso parlar.

Instruccions per rentar-te als banys públics/balnearis, els onsen. No miris el cos dels altres (que anem tots nus).

Maquinetes escurabutxaques a les ciutats.

Jo em pensava que aquesta era la mascota de les Olimpíades del Japó, però després d'una cerca per la xarxa ja no ho tinc gens clar. 

Aquestes noietes també et poden fer companyia en un bar. I n'hi ha de vestides de manera similar donant pamflets pel carrer.

Les màquines per agafar ninots. Tòquio.

D'estètica manga al barri otaku.
A veure si continuo aviat amb l'itinerari.

diumenge, 12 de novembre de 2017

La lluna de mel al Japó i a les Maldives!

Dotonbori, Osaka. A Osaka no hi ha gaires punts turístics: el castell, un edifici arquitectònic que em sembla que es deia Garden Tower, aconsellable per la vista de la ciutat amb una bogeria de carreteres que fins i tot travessen edificis i el que més recomanem, el barri Dotonbori de nit, ple de llumetes, pantalles, restaurants, gent jove, botigues i una passejada pel costat del riu. Aquest barri tampoc no està ple de turistes i ens va entusiasmar. No és comparable als barris il·luminats de Tòquio, però ens estimaríem més aquest.
Des de l'agost que no escric una entrada com Déu mana al blog. Des d'aleshores han passat moltes coses. Massa coses, pel que fa a aquest país nostre. Potser vam pecar d'il·lusos amb la Unió Europea i, malgrat tot, jo sóc un dels optimistes, dels que continuarem, amb la feina de cada dia i el nostre granet d'arena, fins on es pugui arribar. Vivim des del vint de setembre enganxats a les notícies i pendents de sortir al carrer. Ja fa mesos que ens aconsellen que descansem, que desconnectem, perquè la Història no es construeix en dos dies. Si es tractés de dormir, tret de la manifestació d'ahir, ens hem passat el cap de setmana entre llençols. Ja en som, de dormilegues. 

Ramen a Osaka, una ciutat on no els dol gastar-se els diners en gastronomia, A. J. diu que el que més li va agradar del Japó (i ens va agradar TOT, com a turistes, que no per viure-hi. Encara és una societat més masclista que la nostra) és el menjar i A MI (!) em va sorprendre i encantar. De totes maneres, aquest ramen guanya la resta d'àpats, diria. Si voleu triar restaurant, entreu només als que hi hagi coa. Només vam deixar de fer-ho un cop, l'únic que no la vam encertar.
Aquests mesos també han estat els d'incorporació a la feina nova com a investigadora postdoctoral a la meua alma mater. Va ser a poc a poc perquè ens va agafar amb el viatge de noces de seguida, tot just encabat del congrés que havia organitzat a la University of Bristol amb una doctorand d'allà. Es feia estrany reprendre els projectes de recerca, que havien hagut de reposar forçosament durant uns mesos, però també he de dir que m'hi trobo com peix a l'aigua i que m'hi he reenganxat més ràpid del que ens esperàvem (J. inclòs). De classes, ara com ara no en tinc, tot i que sí que col·laboro en una assignatura de L. També vaig cloure el curs de l'Ateneu que feia vuit mesos que impartia. Malgrat que, com sempre que la puc exercir, la meua feina em fa sentir una privilegiada, a cada lloc on he estat m'hi he abocat i no me n'oblido. Això vol dir que hi penso i hi somnio i enyoro alumnes i companys. El fet d'obrir i de tancar calaixets o etapes amb una certa rapidesa el darrer any o any i mig, també és una inversió emocional que després rarament té continuïtat. Estic contenta de totes les amistats, encara que fugaces, que he fet i dels companys, que m'han ensenyat molt de fato. 

Nara, l'antiga capital. Us adonareu que vam començar la ruta pel sud (no vam triar l'excursió a Hiroshima). Els cérvols sagrats, que reconeixereu per les banyes serrades, descendents dels primers cérvols sagrats. Venen galetes per als cérvols i et persegueixen per menjar-se-les. De fet, arriben a mossegar. Vist. Al final del viatge vaig llegir La novel·la de Genji.
També he reprès l'escriptura a quatre mans. Tot a un ritme desacceerat. Ho vaig fer a l'agost i hi vaig treballar molt i, en tornar de viatge, m'hi he posat els caps de setmana. Amb tot, cada vegada que em penso que avancem, fem dos passos enrere. Al setembre vaig signar a la Setmana del Llibre en Català. No queden gaires Glopades de riu, de l'edició, suposo que menys d'una trentena (si no el teniu, fareu bé de comprar-lo ara; a mi suposo que em durarà per a un altre Sant Jordi de signatures). Sí, ja és aquell moment en què em pregunten si he escrit res de nou i, com que el projecte conjunt (si reïx), trigarà a sortir a la llum, m'agradaria escriure per a mi una altra vegada l'any que ve (que d'aquí no-res serà aquí, perquè el primer quadrimestre vola. Tinc la impressió que hem passat de l'estiu a menjar torró i pensar en Santa Llúcia molt ràpid, segurament encara més perquè vam fer les maletes entremig i perquè els panellets me'ls vaig menjar de post-operatori, que no va ser res, una piga, però ens vam quedar a casa, aquella nit i aviat em trauran els punts. Per sort, J. no ha hagut de viatjar gaire). El llibre m'ha donat moltes alegries, també. 
Nara. Aquí no ens vam haver de descalçar. Dins, un gran, gran Buda.
Vaig pensar que us aniria explicant el viatge dia a dia (o gairebé), però arribàvem baldats a l'hotel. També m'havia endut un àlbum per fer-ne un scrapbook i al final he combinat l'àlbum de fotografies amb retalls (l'he acabat avui. L'àlbum i el vídeo oficials del casament encara no els tenim). A hores d'ara, no sé com fer-ho. Segur que la informació pràctica seria molt útil perquè el Japó és una destinació de moda. Em penso que finalment us en donaré impressions i potser consells. Val a dir que ens va organitzar el viatge l'agència Bestours (Japó + Maldives), que va subcontractar-lo a Tàndem tours i, finalment, la part del Japó la va portar IberoJapan. El que sí que recomanem és IberoJapan Tours. Tenen cura de tots els detalls, fins i tot el menjar i donen informació detallada per als dies lliures (moltes opcions). Hi va haver qüestions (que vam resoldre), en les quals Bestours no ens va atendre com esperàvem. Tampoc vam estar satisfets del procés (ens van canviar tres cops d'interlocutor i no vam tenir-hi gaire relació, més enllà de les transaccions. De totes maneres, Manel, la persona que em va lliurar la documentació, es va entretenir a explicar-me tots els detalls del viatge durant dues hores i em va enviar mapes i recomanacions. No vaig tenir gens de feina). Vaig escriure'n la ressenya a Bodas.net. El disseny de la ruta, doncs, és d'IberoJapan i és el que jo seguiré. Totes les imatges són nostres.

Kyoto. Segueixo cronològicament, segons l'ordre del viatge. Kyoto, com el nom indica, també va ser capital abans que Edo, l'actual Tòquio. Em sembla que Tò-quio volia dir quelcom semblant  a capital del nord (fixeu-vos que els dos noms contenen la mateixa síl·laba,  "kyo"). Temple d'Inari. Ens va sorprendre el sincretisme entre la cultura xinesa (el budisme, per exemple) i el xintoisme. La influència xinesa encara hi és molt palesa. També ens van explicar l'origen dels alfabets que utilitzen els japonesos. Un dels meus indrets preferits del viatge van ser els 10.000 o més torii que hi ha en aquest temple. Eren túnels de portes roges que enfilaven la muntanya. Com més amunt, més altars menudets, temples, llacs, làmpadetes, enmig del bosc i menys gent.
Les fotografies que veieu fins aquí corresponen a l'arribada a Osaka la primera nit i a l'endemà, que vam fer Osaka-el temple Todaiji de Nara-santuari xintoista de Fushimi Inari cap a Kyoto, amb molts, molts de torii (les portes que veieu). Si puc, aniré fent entrades sobre el viatge. Més ordenades que aquesta.

Pavelló Daurat, Kyoto (costa trobar fotografies en què no hi sortim, perquè de 3.000 que en vam fer, en vaig seleccionar unes 200 per a l'àlbum, les que he guardat jo).
Vam triar l'octubre perquè diuen que és un dels millors mesos per visitar el Japó, juntament amb l'època dels cirerers florits, que varia. A l'estiu hi fa molta xafogor. Quan hi vam anar, a primers d'octubre, hi va haver un parell de dies de pluja, però va fer molt bo. Diuen que la tardor és l'època en què el cel és més espectacular. Al nord, ja vam veure l'espectacle de les fulles seques. També és el període en què les escoles japoneses fan les excursions (ens trobàvem els xiquets per tot arreu i, a les zones menys turístiques, volien fotografies amb nosaltres i ens saludaven). Hi ha festivals (matsuri) de tardor. Vam veure com feien una processó i portaven una figura a les espatlles. I va coincidir que era la nit d'observació de la gran lluna plena (a l'octubre) quan érem a Kyoto i amb el Dia dels esports. 

Mostra del castell de Nijo, a Kyoto. Es tracta de la residència del primer shogun, Tokugawa Ieyasu, aleshores l'home més poderós del Japó, fins i tot més que l'emperador, em va semblar entendre. Els shogun eren militars, però dominaven el govern. Eren una mena de senyors feudals que van anar prenent poder a l'emperador. Ens vam haver de descalçar per entrar al castell. Quan visitàvem les habitacions, portàvem l'audioguia posada, però se sentia un xerric constant. Encabat la guia ens va fer mirar els fonaments de l'edifici. Es tractava d'un mecanisme perquè, si entrava algú a casa, els de dins es despertessin. Quan camines pel terra de fusta fa molt de soroll, un xerric.
Ja he dit que la gran varietat de la gastronomia japonesa, amb gustos no tan allunyats dels nostres. Al ramen, per exemple, et pregunten si hi vols all. L'hem tastat de les dues maneres i el preferim amb all, definitivament. També tenen molts de plats arrebossats i paradetes de menjar amb brotxetes o boles d'arròs amb salsa. Tenen carns amb denominació d'origen, com la de Kove, que val la pena tastar, tot i que són molt cares. El te verd (matxa) no ens va agradar (i sí, li vam donar tres oportunitats): ni com a te, cucurutxo ni com a dolç). També hi ha refrescos i Kitkats de gustos exòtics. Ens passàvem el dia menjant i tastant-ho tot. Els carrers que menen als temples estan plens de paradetes de menjar i ells, com els americans, sempre roseguen alguna cosa. Això sí, les deixalles se les emporten a casa (perquè des de l'11S no hi ha papereres). Per a les botiguetes, necessitareu iens. Nosaltres n'havíem canviat a casa (vam trobar que el preu del menjar no era gens car), però allà la targeta de dèbil no ens funcionava (van amb banda magnètica, com als EUA abans) i només es poden treure diners als Seven Eleven. Pel que fa a la llengua, no parlen anglès i no diuen mai que no. Nosaltres anàvem tranquils perquè dúiem guia, però quan vam anar per lliure no ho vam trobar difícil, ni tan sols el metro de Tòquio, perquè està molt ben explicat. Tenen una cultura molt visual. Fan servir aparadors amb menjar de plàstic exposat als restaurants, de manera que només ens calia allargar el dia i tenen molts processos informatitzats: demàvem amb una tauleta (amb dibuixets) o directament trèiem el tiquet del que volíem en una màquina expenedora abans de fer coa per entrar al restaurant.


Ells fan coa per a tot. Un cop J. i jo ens vam quedar palplantats a l'estació de tren i quan ens vam girar teníem cinc japonesos darrere fent coa. En vam tenir un fart per fer-los entendre que no esperàvem cap tren. Fan coa al metro i a tot arreu. Són organitzats. Fins i tot als viatges organitzats cada dia pengen una graella a l'autobús per indicar on has de seure aquell dia. 

Tot i que em sembla que no n'he guardat cap imatge a la meua selecció, a Kyoto també hi trobareu el santuari xintoista (per tant, politeista, en aquest cas) d'Heian (déus naturals, més quotidians, els japonesos diu que es recorden només de Buda quan es moren, per poder combinar bé les dues religions; he de dir que els temples estaven plens de japonesos amb quimonos). Els jardins eren impressionants. No juguen amb les plantes sinó amb els tons de verd i l'aigua. Em penso que s'hi va rodar Memòries d'una geisha. Tenim una fotografia al pont de la pel·lícula. Les geiko i maiko mereixen un capítol a part. Fet i fet, en escriure això se m'acumulen els pensaments...

Ja que deixo l'apunt a Kyoto, aviso que val la pena fer-hi estada uns quants dies. Hi ha molts més llocs per visitar que a Tòquio (antigament, Edo), que al capdavall és una ciutat moderna amb moltes, moltes llumetes. Em feia gràcia perquè a cada lloc Yuriko, la nostra guia, ens explicava com era la personalitat dels habitants: a Osaka són enginyosos, inventors (els inventors del Mikado, del sushi de la cinta...) i no els dol gastar-se diners en menjar, a Kyoto s'ho gasten en quimonos (perquè antigament havien de vestir les filles, era l'aixovar per quan la filla es casés i es traslladés a casa els sogres), vam passar el poble dels fusters i constructors, que pagaven així els impostos, etc.

Per a nosaltres, va ser un viatge fantàstic. 


dimecres, 20 de setembre de 2017

Nota

Ja és 20 de setembre. Enmig d'una feinada que fa por (un inici de curs molt carregat) -amb alguna festa pel mig-, no he pogut escriure gens. Ara veig que segurament no ho faré fins a la primera setmana d'octubre. Els fets polítics han travessat línies que pensàvem que, en un estat suposadament democràtic en ple s. XXI, no es trencarien. Sortim al carrer. Tant com calgui. Ara em sento orgullosa del meu país, de qui el forma i qui el dirigeix.

dijous, 31 d’agost de 2017

Moblar casa

Aquest mes ha fet un any que ens vam mudar aquí i que vam començar a viure junts. Ha estat un any de feines noves, de cerca d'estabilitat, de matrimoni. I organitzar les tasques de la casa encara ens costa. El cap de setmana passat vam tornar a l'Ikea, no per celebrar que feia un any hi havíem anat per primera vegada, sinó perquè amb els preparatius del casament havíem parat de moblar la casa. No ens fa falta res imprescindible, però sí més lloc per emmagatzemar objectes, sobretot ara que vam anar a buscar els de la llista del casament i vam acabar de comprar el que quedava. Sembla una ximpleria, però tenir accessoris tan poc essencials com una coctelera, un joc bo de coberts o tassetes de cafè (almenys poc essencials per a mi) acaba de reforçar la idea de continuïtat, oposat a temporalitat. Tenim un pis de lloguer amb un contracte de tres anys i això vol dir que en queden dos en què no ens hem de trencar gaire les banyes per si decideixen apujar encara més el preu. A Barcelona la bombolla creix i creix. De tant en tant en parlem. El primer any ha passat volant. Ara tindré la feina a propet i podré gaudir-ne més. M'hi trobo tan a gust! Hem anat comprant mobles, mirant que tot encaixés, ara fins i tot tenim una fotografia de casament al menjador i aviat hi penjarem un marc amb diverses imatges que volem anar actualitzant (de fet, hem trigat tant a penjar-lo que ho haurem de fer de seguida). Dissabte vindran els iaios al pis. Tot i que no ho aprofitem prou, M. viu a deu minuts a peu. Se'm fa estrany pensar que si el lloguer s'acabés hauríem de traslladar tot això en un altre lloc. 

Vaig viure dos anys amb una cullera. Cap moble meu. I m'hi sentia a casa i me n'hi hauria pogut estar més temps, suposo. Però tenia una data de caducitat màxima des del dia que m'hi vaig traslladar des de l'hotel de Boston.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Cabanes als arbres a Dosrius (Maresme)

La peresa d'aquest agost encara no m'ha abandonat. Ni les ganes de dormir, com si ara recuperés les hores de son d'aquest curs de llevar-me a les cinc. Badar i distreure'm. Però avui J. ha agafat festa i hem gaudit de dos dies de relax a les cabanes de Dosrius, sense aigua corrent ni electricitat (això sí, ens hi vam endur lectures i els darrers jocs de taula que hem adquirit en versió de cartes, Catan i Ciudadelas). Ja són els darrers dies de vacances per a mi, que si he aprofitat per a res ha estat per a escriure a quatre mans. Ell encara no n'ha tingut, de vacances. 

Feia temps que teníem ganes de dormir dalt d'un arbre, de manera que vam reservar una cabana amb bona vista. El tronc de l'arbre travessa l'edificació, com veieu a la fotografia. Per arribar-hi, has de fer una bona pujadeta bosc endins. A la cistella que et donen quan arribes hi ha espelmes elèctriques per a la nit (queda molt romàntic), dues llanternes per si vols sortir a fer excursions nocturnes, un walkie-talkie per comunicar-te amb recepció (vam insistir en l'ampolla de cava del paquet romàntic a través de l'altaveu, no fos cas) i un mapa per arribar a la cabana. Un cop allí, escaletes i rampa. 

Hi ha una terrassa on vam passar la major part del temps, des de quarts de sis fins a ben passada la una de la matinada i aquest matí una altra vegada. Vam repartir espelmes i un llum, però no hi vèiem gaire. Per rentar-se les mans hi havia una gerra amb aigua davall de la pica i una lletera per si en feia falta. El WC era químic i anava amb una mena de palanqueta, com els de les caravanes. No hi havia persianes. La casa estava tota molt ben decorada i hi havia una llibreteta on tots els viatgers que han fet nit a la cabana Gírgola hi han anat anotant les experiències. Nosaltres vam fer el mateix. No sembla que estigui mai buida. De fet, ens havia estat impossible trobar-la lliure un dissabte a la nit, per això hi vam fer cap diumenge. Se sentien l'olor dels arbres, els grills, els ocells... i el que ens va fer riure molt (que urbanites) van ser els brams dels rucs. Allà a la vora hi ha activitats per a xiquets, com passejades en ruc i també altres activitats per a menuts i grans: senderisme, rutes en bicicleta, el bosc vertical... Nosaltres aquesta vegada només volíem descansar i compartir uns moments especials junts. Des d'abans que anés als EUA que ho teníem pendent, tot i que l'altra vegada que ho havíem mirat no va ser a Dosrius.

A les nou de la nit en punt ens van deixar un cistellet lligat a la corda. Fent politja, l'has de pujar. Hi era l'ampolla de cava amb les copes i el sopar dels dos, que havíem reservat abans. Per a mi, macarrons amb all, formatge i picant; abadejo amb samfaina i iogurt amb gerds i aigua. Per a J., vi, escalivada, truida de botifarra negra amb ceba i brownie. Encabat vam arroplegar els plats i ho vam tornar a deixar tot penjant. A dos quarts d'onze ho van venir a buscar (vam notar com tremolava la cabana). Era menjar casolà i bo. Aquest matí, a les nou ens han deixat l'esmorzar, tot i que pensàvem que seria més generós pel que fa als embotits (em deu venir del iaio, però som de menjar fort, fora, per esmorzar, sobretot salat). Bé, feia patxoca i el croissant era boníssim. Us en deixo la fotografia.

Ha estat una experiència molt divertida i diferent, amb molts moments romàntics i un brindis immillorable. Per moltes altres experiències boniques junts!