dimecres, 21 de setembre de 2016

El primer mes (i escaig)

Des que vaig tornar, tinc la sensació que no he parat. La prioritat, un cop vam tenir la data de casament (amb els indrets per a la cerimònia i per a l'àpat reservats), va ser la cerca de pis a Barcelona, que vam fer en un temps rècord, però amb molta dedicació per part nostra. No coneixíem el barri on vivim i, tot i que vam triar el pis perquè era perfecte per a les nostres necessitats i perquè estava a prop del metro (i de supermercats!!), no sabíem que estaríem tan ben situats. Des que ens hi vam instal·lar (fa unes tres setmanes), m'he mogut moltíssim per la ciutat perquè l'arribada del setembre ha fet que rebés invitacions, tant com a investigadora com a escriptora, per participar en activitats diverses. Em sap greu que hagi hagut de dir que no alguna vegada, però les obligacions laborals (tinc un encàrrec editorial curtet i havia d'escriure la memòria final de la beca) m'ho han impedit. A més, he volgut gaudir de valent de l'experiència d'anar-nos-en a viure junts, J. i jo. Encara estem moblant el pis, perquè no hi havia ni electrodomèstics i mai no m'hauria imaginat que requeriria tanta energia, tants de detalls (perquè, tot i que un lloguer sol ser temporal, no és el mateix concepte que quan agafes un pis en el qual penses que et quedaràs dos anys i tornaràs al teu país). Aquí hi tenim aixovar i tot. I també procuro que les nits i els caps de setmana, almenys un dia, siguin nostres, sense tanta feina. Perquè podia parèixer que ara estaria més ociosa, però amb prou feines he tingut temps de buscar la propera. Estic molt contenta de com va tot, de tenir la família a prop (jo ho noto, encara que no em vegin cada dia) i J. amb mi. Al començament, més que la ciutat, enyorava els meus amics, perquè aquí havia perdut molts de vincles. Si em llegiu, penso en vosaltres i us vaig escrivint per Facebook, encara que menys dels cops que hi penso. No he pres cap decisió sobre el blog, però en segueixo uns quants (i còmics per fascicles en línia) i sempre m'ha servit com a diari, sobretot ara quan em costa mantenir l'hàbit de les fitxetes. Aquests processos vitals, moments de transició, passen molt ràpid i encabat costa de recordar com ens sentíem. J. també comença projectes nous aquest mes i jo em deixo sorprendre, tanco fils i preparo els propers passos.

A l'inici em sentia una extraterrestre. Tenia dificultats per treure la targeta del metro, estava desorientada als supermercats i a l'hora de fer servir les aixetes, no m'aclaria amb el funcionament d'un país que és el meu i d'uns horaris que no recordava. I tot era poc dolç. Així que el període d'adaptació que vaig fer a l'anada, també l'he fet a la tornada. A vegades faig comentaris sobre els dos anys que he viscut als EUA (quan a molts d'aquí els pareix que vaig marxar un any, uns mesos) i sona gros quan va passar tan ràpid i es fa estrany que hagi estat jo mateixa, tot i que m'ha fet qui sóc ara; per sort, que no sigui ben bé la mateixa, no és un problema per a les persones que m'envolen i jo opino que això és créixer i que, aquí o allà (sobretot quan vius amb molta intensitat un període de temps), tots creixem o, almenys, diria que fluïm.

Aquest matí m'he aixecat més tard (darrerament, com que J. matina i fa servir tants despertadors com jo, m'aixeco quan marxa), he esmorzat i navegat sense sentit molta estona. Porto un bon trot i, el fet de no tenir una rutina, sinó de fer presentacions a congressos, classes puntuals a la universitat després de dos anys sense docència, viatge familiar, entrevistes a la ràdio pel llibre o per la carrera professional, signatures a la Setmana del Llibre en Català, àpats de retrobada, celebracions familiars... fan que aquesta mena de descans encara em sigui més necessària. Per això, avui us escric, encara que sigui breument.

P.S. Vaig pensar fer una entrada sobre com buscar pis a Barcelona, igual que vaig fer amb Boston, perquè funciona de manera completament diferent, fins i tot oposada, però vaig desistir per manca de temps.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Primera setmana a Catalunya

Si només em llegiu a través del blog, fa dies que no teniu notícies de mi. Avui fa una setmana que vaig tornar. Tinc presents els amics d'allà i he encetat una etapa nova amb J. que ens fa viatjar amunt i avall, entre Barcelona i el municipi on viu la meua família; a més, també vam ser al poble el cap de setmana. Fins ara he tingut tres celebracions, dues també han festejat el retorn. Vaig passar per l'Alma mater de seguida, encara que no hi havia gaire gent perquè ja s'escolava el mes de juliol. Tanmateix, fins ara no he fet cap pas per quedar amb vells amics. Val a dir que no hem parat i que la majoria sé que són fora estiuejant. No em sento estranya, tot i que tothom em pregunta si ara m'instal·laré aquí i com veig la cerca de feina. Tenim la data definitiva per casar-nos, el lloc de la cerimònia i el restaurant. Ara cerquem pis. El sistema és diferent de l'americà. He hagut de comprar una targeta de mòbil (un duplicat) perquè havia perdut la que tenia aquí. He iniciat gestions per cobrar el dipòsit del pis d'allà. M'he començat a comprar calçat que vaig haver de deixar als EUA i he de fer el mateix amb la roba i altres objectes. La calor no hi ajuda i necessito un tallat de cabell: les puntes. Ben mirat, no és tan diferent de l'aterratge per encetar una vida nova en qualsevol indret del planeta. Em va costar uns dies desfer la maleta grossa i he començat un àlbum de fotografies dels dos anys nord-americans. Però ara estic acompanyada i no és un inici en solitari. Tinc la fortalesa a casa, la meua habitació, J., la família. Emprenem aquesta etapa amb molta il·lusió i procurem degustar-la. Una vegada més, no sé quin gir farà el blog ni si faré una pausa, llarga o breu. Ja ho veurem. De moment, segueixo a la resta de xarxes socials, que han anat augmentant aquests darrers anys, tot i que deuré estar menys activa a Facebook per protegir més la nostra intimitat. Gràcies per haver-me acompanyat en aquesta aventura i espero que en visquem moltes més.

dilluns, 25 de juliol de 2016

De mica en mica

D'aquí unes hores deixaré la que ha estat casa meua aquests dos anys. Anit era diumenge i la major part dels meus amics havien de tornar prou aviat a casa perquè avui treballen, però va ser una festassa de comiat i m'alegro d'haver-la fet quan ja queda tan poc per tornar. Demà agafaré els vols i dimecres faré cap a Catalunya. Em preguntaven si tenia ganes de tornar (moltes), em demanaven que em quedés (no m'ho feu tan difícil). Sí, friso per arribar i estar amb vosaltres, mentre que d'altra banda aquí i amb ells hi estic molt a gust, penso que hi vaig començar l'etapa d'adulta i ara la sensació d'irrealitat envaeix la partida. Costa de creure que deixo aquesta ciutat i la meua universitat (tot i que ja s'han encarregat que me n'endugui un trosset a través de més regals!). Amb alguns, serà més fàcil trobar-nos a Barcelona (aviat); a altres, segurament trigaré més a veure'ns, almenys en persona. Això sí, algú ha creat un esdeveniment al calendari de Google per recordar-nos cada any, als cinc que vam tornar caminant fins a Harvard Square, la nit d'ahir i el panorama nocturn de la ciutat.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Darrers dies aquí



Us volia escriure una entrada per parlar de la visita en ferri que vaig fer a Provincetown, Cape Cod, que em va encisar. Però, evidentment, el tancament no ha estat fàcil, perquè solen haver-hi errors de tercers. Vaig tenir problemes en tancar el compte del banc d'aquí, em van canviar la data de revisió del pis per a tres dies abans i ahir vaig netejar 14h.  i fer les maletes per solucionar-ho. I, avui, problemes grossos amb el cobrament del dipòsit (que no especificaré, però) que em faran patir, com a mínim, fins dilluns. Encara rai que he insistit per tenir-lo avui. Si ahir deia que es fa llarg perquè des d'ahir que vaig haver de fer les maletes per a la revisió fins al dimecres que aterraré (sort que dilluns faig nit a ca A.), no puc estar tranquil·la, imagineu-vos ara. Espero esbargir-me al sopar d'aquesta nit amb L. per acomiadar-nos i al comiat de demà "multitudinari", però ara mateix gairebé voldria teletransportar-me, en el temps i en l'espai i estic moixa i amoïnada (de fet, com més em dieu qye no ho estigui, més m'intranquil·litza). Suposo que l'entrada us sorprendrà pel to, però reivindico el dret a amoïnar-nos si pensem que en tenim motius. 

dimecres, 20 de juliol de 2016

Vaig a veure un partit de beisbol: Red Sox de Boston contra els Giants de San Francisco

Es nota que és la darrera setmana que passaré aquí. Demà, gestions i més feina. Però avui, al vespre, he fet cap a l'estadi de beisbol, el Fenway Park, per al partit. Els únics referents que tenia del joc eren els dibuixos animats japonesos (anime),Dome, el petit geni del beisbol i els partits que havíem jugat a l'escola. Confesso que l'assignatura d'Educació Física no era el meu fort, però els esports que tolerava eren el beisbol i l'hoquei. Això sí, eren els més rars, de manera que hi vaig jugar vegades comptades. Però els Red Sox són un emblema de Boston i feia molt de temps que en tenia ganes. Ara que hi penso, és l'esport americà que surt a les pel·lícules, pares amb batejant al jardí i parelles prometent-se a l'estadi o festejant. Sabia que els partits no tenen un límit de durada i m'havien dit que solien ser unes quatre hores, però avui amb tres n'hi ha hagut prou (tampoc no m'hi he quedat fins al final, perquè la meua intenció era anar-hi una estona i hi he acabat d'estar més de dues hores de partit). Per cert, hem guanyat 4-0, segons he entès. I entendre com anava m'ha costat una mica.






A més, tot i que hi ha molt d'ambient i ho he trobat distret (malgrat el que tothom m'havia dit), no hi ha animadores i cada vegada que fan mitja entrada (mig inning), és a dir, que eliminen a tres jugadors d'un equip seguits, abans de passar a batejar (i faig servir aquest verb perquè al DIEC no hi he sabut trobar un equivalent per dir fer anar el bat) l'altre equip per completar l'entrada amb tres batejadors seus, hi ha uns dos minuts de parada. És el moment en què els venedors especialitzats en frankfurts, crispetes, cotó de sucre, cacauet, pizza, llimonada, aigua, pretzels... aprofiten per recórrer els seients, tot i que la gent s'aixeca tota l'estona per comprar menjar (jo un super Monster Dog, és a dir, un frankfurt gegant, tot i que ja havia berenat-sopat, però amb aquell ambient...!). El que no m'esperava és que batejar i arribar a la primera base fos tan difícil. He vist com els Red Sox feien una cosa molt estranya en una tirada que els ha valgut el primer punt i, després, el home run sí que l'he identificat a la primera i ens han donat tres punts. Els Giants res de res, i això que em sonaven de valent. Us penjo unes quantes fotografies del partit abans d'anar a llegir. Estava molt ben situada i l'estadi s'ha omplert. No m'ho esperava perquè és entre setmana i juguen tres partits a la setmana; demà tornava a tocar contra els Giants i l'altre és en cap de setmana. Abans, hi havia una cerimònia temàtica, avui catòlica, que ha consistit en la presentació d'uns capellans, la policia, un suposo que exjugador famós, un minut de pregària per demanar que s'acabin les atrocitats del món actual i, traieu-vos les gorres, mà dreta al cor (i molts l'esquerra a l'esquena), l'himne americà. També hi era la mascota, que em deu haver reconegut del TD Garden, perquè en un dels descansos, quan he anat a buscar el frankfurt (us aconsello comprar-lo, juntament amb l'aigua, abans de travessar el control de seguretat perquè és més barat -el control és gairebé el mateix que als aeroports, igual que el del Quatre de Juliol- tot i que no ho he fet.



Preparats per a l'himne.
video





video

Cada X temps, surten els de manteniment, vestit de roig, per canviar les bases i aplanar la terra.

El repartidor de crispetes. Això sí, els preus són més barats que al bàsquet de la NBA.

El marcador. Més repartidors vestits de verd amb cerveses o el que sigui a la capsa de dalt del cap.

El Monster Dog no cabia a la foto.

Tornant cap a casa, el gimnàs de Pokèmons del meu barri, curull de gent.

El Prudential, anant cap al metro. També l'heu vist a les fotografies de l'estadi.
He trobat el camp de joc més paregut del que em pensava al que jugàvem nosaltres a l'escola (i aquella varietat que anomenàvem pichi què devia ser?). Una bona experiència. M'enduc un altre bocinet de la cultura americana.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Notes breus: novetats bibliogràfiques

Avui m'he emportat en préstec el meu primer llibre acadèmic, que ja és a la Widener Library de Harvard.

I aquí teniu un audiollibre del relat "El cocodril", el conte que enceta el recull Glopades de riu:  http://www.enveualta.cat/alguns-exemples. Desitjo que us agradi!

Qui sap com va, això del beisbol?

Avui, en sortir de Harvard, he anat a comprar en persona les entrades per a l'activitat que us deia que m'havia quedat pendent fer. Bé, entrades i quelcom més. El partit és demà contra els Giants i la idea és estar-m'hi una estona, una horeta o així, de les quatre llargues que sol durar el partit (de totes maneres, no en conec gaire les regles del joc). Però vull veure-ho! A més, juguen tard, a les set i deu, però contra els Giants de Sant Francisco!! I això que aniré amb els Red Sox, perquè... què hi ha, més bostonià que això?










És una sola entrada, però cap a la una es pot anar a una recepció, em penso.


Me l'he comprat. Un bon símbol de Boston. Tinc la de la Iuve per Torí, ara havia d'endur-me la dels Red Sox. Faré la competència a F., Amelia.