dimecres, 3 d’agost de 2016

Primera setmana a Catalunya

Si només em llegiu a través del blog, fa dies que no teniu notícies de mi. Avui fa una setmana que vaig tornar. Tinc presents els amics d'allà i he encetat una etapa nova amb J. que ens fa viatjar amunt i avall, entre Barcelona i el municipi on viu la meua família; a més, també vam ser al poble el cap de setmana. Fins ara he tingut tres celebracions, dues també han festejat el retorn. Vaig passar per l'Alma mater de seguida, encara que no hi havia gaire gent perquè ja s'escolava el mes de juliol. Tanmateix, fins ara no he fet cap pas per quedar amb vells amics. Val a dir que no hem parat i que la majoria sé que són fora estiuejant. No em sento estranya, tot i que tothom em pregunta si ara m'instal·laré aquí i com veig la cerca de feina. Tenim la data definitiva per casar-nos, el lloc de la cerimònia i el restaurant. Ara cerquem pis. El sistema és diferent de l'americà. He hagut de comprar una targeta de mòbil (un duplicat) perquè havia perdut la que tenia aquí. He iniciat gestions per cobrar el dipòsit del pis d'allà. M'he començat a comprar calçat que vaig haver de deixar als EUA i he de fer el mateix amb la roba i altres objectes. La calor no hi ajuda i necessito un tallat de cabell: les puntes. Ben mirat, no és tan diferent de l'aterratge per encetar una vida nova en qualsevol indret del planeta. Em va costar uns dies desfer la maleta grossa i he començat un àlbum de fotografies dels dos anys nord-americans. Però ara estic acompanyada i no és un inici en solitari. Tinc la fortalesa a casa, la meua habitació, J., la família. Emprenem aquesta etapa amb molta il·lusió i procurem degustar-la. Una vegada més, no sé quin gir farà el blog ni si faré una pausa, llarga o breu. Ja ho veurem. De moment, segueixo a la resta de xarxes socials, que han anat augmentant aquests darrers anys, tot i que deuré estar menys activa a Facebook per protegir més la nostra intimitat. Gràcies per haver-me acompanyat en aquesta aventura i espero que en visquem moltes més.

dilluns, 25 de juliol de 2016

De mica en mica

D'aquí unes hores deixaré la que ha estat casa meua aquests dos anys. Anit era diumenge i la major part dels meus amics havien de tornar prou aviat a casa perquè avui treballen, però va ser una festassa de comiat i m'alegro d'haver-la fet quan ja queda tan poc per tornar. Demà agafaré els vols i dimecres faré cap a Catalunya. Em preguntaven si tenia ganes de tornar (moltes), em demanaven que em quedés (no m'ho feu tan difícil). Sí, friso per arribar i estar amb vosaltres, mentre que d'altra banda aquí i amb ells hi estic molt a gust, penso que hi vaig començar l'etapa d'adulta i ara la sensació d'irrealitat envaeix la partida. Costa de creure que deixo aquesta ciutat i la meua universitat (tot i que ja s'han encarregat que me n'endugui un trosset a través de més regals!). Amb alguns, serà més fàcil trobar-nos a Barcelona (aviat); a altres, segurament trigaré més a veure'ns, almenys en persona. Això sí, algú ha creat un esdeveniment al calendari de Google per recordar-nos cada any, als cinc que vam tornar caminant fins a Harvard Square, la nit d'ahir i el panorama nocturn de la ciutat.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Darrers dies aquí



Us volia escriure una entrada per parlar de la visita en ferri que vaig fer a Provincetown, Cape Cod, que em va encisar. Però, evidentment, el tancament no ha estat fàcil, perquè solen haver-hi errors de tercers. Vaig tenir problemes en tancar el compte del banc d'aquí, em van canviar la data de revisió del pis per a tres dies abans i ahir vaig netejar 14h.  i fer les maletes per solucionar-ho. I, avui, problemes grossos amb el cobrament del dipòsit (que no especificaré, però) que em faran patir, com a mínim, fins dilluns. Encara rai que he insistit per tenir-lo avui. Si ahir deia que es fa llarg perquè des d'ahir que vaig haver de fer les maletes per a la revisió fins al dimecres que aterraré (sort que dilluns faig nit a ca A.), no puc estar tranquil·la, imagineu-vos ara. Espero esbargir-me al sopar d'aquesta nit amb L. per acomiadar-nos i al comiat de demà "multitudinari", però ara mateix gairebé voldria teletransportar-me, en el temps i en l'espai i estic moixa i amoïnada (de fet, com més em dieu qye no ho estigui, més m'intranquil·litza). Suposo que l'entrada us sorprendrà pel to, però reivindico el dret a amoïnar-nos si pensem que en tenim motius. 

dimecres, 20 de juliol de 2016

Vaig a veure un partit de beisbol: Red Sox de Boston contra els Giants de San Francisco

Es nota que és la darrera setmana que passaré aquí. Demà, gestions i més feina. Però avui, al vespre, he fet cap a l'estadi de beisbol, el Fenway Park, per al partit. Els únics referents que tenia del joc eren els dibuixos animats japonesos (anime),Dome, el petit geni del beisbol i els partits que havíem jugat a l'escola. Confesso que l'assignatura d'Educació Física no era el meu fort, però els esports que tolerava eren el beisbol i l'hoquei. Això sí, eren els més rars, de manera que hi vaig jugar vegades comptades. Però els Red Sox són un emblema de Boston i feia molt de temps que en tenia ganes. Ara que hi penso, és l'esport americà que surt a les pel·lícules, pares amb batejant al jardí i parelles prometent-se a l'estadi o festejant. Sabia que els partits no tenen un límit de durada i m'havien dit que solien ser unes quatre hores, però avui amb tres n'hi ha hagut prou (tampoc no m'hi he quedat fins al final, perquè la meua intenció era anar-hi una estona i hi he acabat d'estar més de dues hores de partit). Per cert, hem guanyat 4-0, segons he entès. I entendre com anava m'ha costat una mica.






A més, tot i que hi ha molt d'ambient i ho he trobat distret (malgrat el que tothom m'havia dit), no hi ha animadores i cada vegada que fan mitja entrada (mig inning), és a dir, que eliminen a tres jugadors d'un equip seguits, abans de passar a batejar (i faig servir aquest verb perquè al DIEC no hi he sabut trobar un equivalent per dir fer anar el bat) l'altre equip per completar l'entrada amb tres batejadors seus, hi ha uns dos minuts de parada. És el moment en què els venedors especialitzats en frankfurts, crispetes, cotó de sucre, cacauet, pizza, llimonada, aigua, pretzels... aprofiten per recórrer els seients, tot i que la gent s'aixeca tota l'estona per comprar menjar (jo un super Monster Dog, és a dir, un frankfurt gegant, tot i que ja havia berenat-sopat, però amb aquell ambient...!). El que no m'esperava és que batejar i arribar a la primera base fos tan difícil. He vist com els Red Sox feien una cosa molt estranya en una tirada que els ha valgut el primer punt i, després, el home run sí que l'he identificat a la primera i ens han donat tres punts. Els Giants res de res, i això que em sonaven de valent. Us penjo unes quantes fotografies del partit abans d'anar a llegir. Estava molt ben situada i l'estadi s'ha omplert. No m'ho esperava perquè és entre setmana i juguen tres partits a la setmana; demà tornava a tocar contra els Giants i l'altre és en cap de setmana. Abans, hi havia una cerimònia temàtica, avui catòlica, que ha consistit en la presentació d'uns capellans, la policia, un suposo que exjugador famós, un minut de pregària per demanar que s'acabin les atrocitats del món actual i, traieu-vos les gorres, mà dreta al cor (i molts l'esquerra a l'esquena), l'himne americà. També hi era la mascota, que em deu haver reconegut del TD Garden, perquè en un dels descansos, quan he anat a buscar el frankfurt (us aconsello comprar-lo, juntament amb l'aigua, abans de travessar el control de seguretat perquè és més barat -el control és gairebé el mateix que als aeroports, igual que el del Quatre de Juliol- tot i que no ho he fet.



Preparats per a l'himne.
video





video

Cada X temps, surten els de manteniment, vestit de roig, per canviar les bases i aplanar la terra.

El repartidor de crispetes. Això sí, els preus són més barats que al bàsquet de la NBA.

El marcador. Més repartidors vestits de verd amb cerveses o el que sigui a la capsa de dalt del cap.

El Monster Dog no cabia a la foto.

Tornant cap a casa, el gimnàs de Pokèmons del meu barri, curull de gent.

El Prudential, anant cap al metro. També l'heu vist a les fotografies de l'estadi.
He trobat el camp de joc més paregut del que em pensava al que jugàvem nosaltres a l'escola (i aquella varietat que anomenàvem pichi què devia ser?). Una bona experiència. M'enduc un altre bocinet de la cultura americana.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Notes breus: novetats bibliogràfiques

Avui m'he emportat en préstec el meu primer llibre acadèmic, que ja és a la Widener Library de Harvard.

I aquí teniu un audiollibre del relat "El cocodril", el conte que enceta el recull Glopades de riu:  http://www.enveualta.cat/alguns-exemples. Desitjo que us agradi!

Qui sap com va, això del beisbol?

Avui, en sortir de Harvard, he anat a comprar en persona les entrades per a l'activitat que us deia que m'havia quedat pendent fer. Bé, entrades i quelcom més. El partit és demà contra els Giants i la idea és estar-m'hi una estona, una horeta o així, de les quatre llargues que sol durar el partit (de totes maneres, no en conec gaire les regles del joc). Però vull veure-ho! A més, juguen tard, a les set i deu, però contra els Giants de Sant Francisco!! I això que aniré amb els Red Sox, perquè... què hi ha, més bostonià que això?










És una sola entrada, però cap a la una es pot anar a una recepció, em penso.


Me l'he comprat. Un bon símbol de Boston. Tinc la de la Iuve per Torí, ara havia d'endur-me la dels Red Sox. Faré la competència a F., Amelia.

diumenge, 17 de juliol de 2016

L'última setmana aquí

(Encara des del mòbil):

Emprenc la meua darrera setmana sencera aquí sense saber si en sóc realment conscient. Avui m'han preguntat què vull fer, aquesta darrera setmana. He contestat que encara volia aprofitar per treballar. Demà tinc una reunió a la universitat, una visita privada a la Houghton Library (amb una curadora amb qui he tractat recentment) i feina del projecte, per exemple. Però el que sí que tinc molt present són les estones com les d'avui o les de divendres, passar el dia relaxadament amb els amics d'aquí, a qui segurament trigaré a tornar a veure (encara que estic convençuda que ens tornarem a trobar i, tenir pis, també farà més fácils les visites mútues, ara o d'aquí un temps), malgrat que quan assegurem que anirem amunt i avall paregui imminent i alguns es resisteixin a pensar que la tornada no és temporal. Només em queda un indret i una activitat que, si en tinc l'ocasió, voldria fer abans de marxar. El cap de setmana que ve tinv dos comiats (per grups lingüístics) programats. És una nostàlgia anticipada dolça. Una ciutat que m'ha fet créixer, enriquir-me i m'ha donat una perspectiva nova o m'ha fet canviar la que tenia. Un somni professional acomplert que, durant el moment d'èxtasi, semblava que fos la culminació d'alguna cosa i que, en lloc d'això, m'ha permès descobrir que l'àmbit al qual em dedico és molt més ampli, amb moltes més connexions per descobrir, propostes i temes nous que m'ha ret plantejar. Harvard, Boston, ja em són impresos a la pell. No sé quantes cèl·lules dec haver renovat en dos anys, però formen part de mi i han adquirit un significat que només jo (i, una mica les persones que m'han acompanyat, de lluny o de prop en aquest procés) puc desxifrar. I encara, el comiat mental més difícil no és el de les pedres, els llibres ni tan sols la que ha estat la meua primera casa amb tots els ets i uts. És el de les persones que m'han envoltat, que han estat amb mi en cadascun d'aquests moments de descoberta, de plenitud, d'alegria, d'orgull i de superació, però també, encara que, afortunadament siguin poc representatius d'aquest període i quedin enrere, de dubtes, de pors i de confusió, que encara fan aprendre més i que et demostren que potser vas anar-te'n sol, però que, de cop, ja no ho estàs. Queda lluny el dia en què, desesperada, constatava el preu de les cases, com volaven els pisos i, de fet, que amb els 200 dòlars que tenia a la butxaca no aniria gaire lluny en aquest tema. Però aquell dia, devia ser el tercer, en què se'm van avançar a l'hora de llogar el pis de Cambridge que m'havia agradat, en aquell moment vulnerable, sortia de la immobiliària per anar a seure en una cadireta de colors de l'Old Yard de Harvard, el lloc on volia ser, per conèixer un amic a qui no he vist gaires vegades en aquests dos anys, però a qui encara agraeixo ara les paraules d'ànims, la companyia aquell dia i en una sèrie de punts clau d'aquests dos anys, com la presentació del llibre, que si la vaig organitzar va ser gràcies al professor d'anglès, amb qui sabia que podia comptar fins i tot si m'hagués posat malalta a l'hivern bostonià. També he tingut amics que van i venen, amics que ho han estat molt durant un període concret, però que encabat han marxat o que, pel que sigui, hem seguit camins diferents, com les dues noies xineses de Veïns o el grup de M., o F., que se'n va anar fa uns mesos i a vegades enyoro tenir-lo a la universitat. Però, sobretot, hi són els amics, aquells pocs amics, amb qui ho he compartit tot aquests dos anys i que, com A., m'han obert les portes de ca seua i de la seua família. Dic "com A.", però com ella, aquí, no hi he tingut ningú. I me l'emporto, en certa manera, amb mi.

Encara que sembli estrany, que independitzar-se i de canviar de continent, un de molt i molt estrany, paregui que hagi de fer-te sentir lluny de la pròpia família, ha estat el contrari. Perquè, per molt fort que siguis i encara que tot vagi com una seda, si tens aquesta força és, en realitat, perquè saps què hi ha darrera i que, encara que no tinguessis ningú aquí o la parella allà, ells hi serien, hi són i el suport és incondicional. Pareix que, quan et fas gran, els hagis de necessitar menys, però potser és precisament aleshores quan t'adones que ells ja no hi són per dir-te que està bé o malament, si has de girar a la dreta o a l'esquerra sinó per recordar-te que, triïs la direcció que triïs, hi pots comptar, perquè el seu és un suport incondicional.

I és clar, aquests dos anys han estat els que han acabat de definir el nostre projecte junts, amb J., que ara tenim la il·lusió d'aquell qui estrena. Perquè aquesta vegada, a diferència dels viatges que emprenia per Nadal o al juliol de l'any passat, plens d'indefinició, de no saber què t'espera, de nervis... ara es tracta d'una tornada i el vertigen no hi és ni tampoc els dubtes. Ara tinc un projecte, somnis nous, il·lusions renovades que, a vegades, quan aquella gran fita que t'havies imaginat s'acompleix, penses com podràs igualar-ho, crear somnis nous, projectes increïbles. I hi són. Venen sols. Gaudeix dels que vius i dels que crees, sense saber si després en tindràs l'experiència. Els darrers mesos he pensat amb moltes ganes en tot el que m'espera quan torni al meu país i era molta la intensitat del que vivia aquí, però també la il·lusió de continuar aquests projectes personals ara ja començats. En certa manera, rituals com la celebració del comiat de soltera aquí, m'han ajudat a crear un pont entre aquests dos continents interiors, la vida aquí i els somnis del futur més proper. En tinc moltes ganes i això m'ha fet sentir que sí, que ara ja és el moment, que el calendari està sincronitzat amb el proper pas. Si no, les decisions haurien pogut ser unes altres o tindria recança o por (que no vaig sentir tampoc abans de venir perquè era, també, el que volia fer i, d'això, no n'he tingut mai dubtes en dos anys) o, potser, al contrari, tres mesos enrere hauria pogut sentir que ja havia arribat el moment d'emprendre el vol una altra vegada. No ha estat així. Fins a la darrera setmana, tot té sentit aquí, de la mateixa manera que veig des d'una placidesa, des de la dolçor (i sé que em repeteixo) del moment, el retorn. Una noia a qui vaig conéixer fa unes setmanes i que havia estat aquí uns mesos només comptava les setmana que quedaven per tornar, els dies i recordava els amics, els familiars..., hi ha altres persones que estan a punt sempre de fer la maleta i travessar l'oceà per tornar en un rampell. Jo no. Ara dic que queda una setmana aquí, que emprenc amb tantes ganes com la primera (o la segona, amb menys preocupacions, tot i que he de tancar el pis), alhora que compto els dos anys que hi he estat, dos anys plens, curulls, que també he compartit amb vosaltres a través del blog. Tinc moltes ganes de començar aquesta nova etapa (que, tanmateix, no sé com afectarà les publicacions al blog), així com m'alegro de no haver cremat cap dels darrers mesos o de les darreres setmanes per voler començar-la de seguida. 

De fet, aquests darrers dies he tornat a ser més aquí. La feina, entre la calor i el comiat progressiu, s'ha fet un xic més feixuga, però no he apartat res per deixar pas a la resta. 

[Per acumulació, els senyors C. -que no arreglen la rentadora per no pagar-, es fan pesats; ni tan sols en l'escriptura d'aquesta entrada no podien abaixar el volum explosiu de la TV?].

Torno a veure l'abraçada. La de l'aeroport, en què em vindrà a buscar J, que comença les vacances aquell dia. La de casa, on m'esperarà ma mare. Mon pare encara em farà esperar perquè serà de viatge de feina i ma germana també deurà estar pencant. (I la paelleta). J. a l'habitació ara taronja. Un concert la nit de l'arribada tots junts. Restaurants per al casament aquella setmana. La celebració del meu trentè aniversari amb la família i J. (encara tenim una escapada pendent, que era el meu regal, a Catalunya). El cap de setmana al poble, a veure els iaios. La cerca de pis... I de feina. Il·lusió. Satisfacció. Molta il·lusió. Bona nit. 

I, el desig de prescindir de Whatsapps, Skypes... no espereu que estigui gaire pendent del mòbil, quan torni. Bé, tenim una trucada pendent (la semestral) amb la meua bona amiga de Londres, N., que espero que pugui retrobar al casament, perquè fins ara, tot i que ho hem intentat, no ho hem aconseguit i a la tardor farà cinc anys.