El barri dels advocats

Les he trobat guapetes, aquestes cafetera-tasses. També n'hi havia de roges, més amunt.
Us sona la composició?

Feia un semicercle amb els colors de l'arc de sant Martí. Feia un efecte visual molt bonic, però no he pogut retratar-lo sencer perquè hi havia molta gent, molts d'ells fotografiant-los, també!
La botiga de M&M, que he vist que és molt popular.
Leicester Street. La plaça no us la puc ensenyar perquè estan reformant-la. Operació Londres 2012.
El bar on havíem quedat els catalans a Londres, primera quedada en quatre mesos! Però al final... veg. com ha acabat.
El museu de Londres.




Encara Holborn.



I això és el que s'exposa a les finestres-vitrina del Seven Stars, recordant els personates famosos que hi van passar i les coses estranyes que van fer, com les ulleres d'una sola lent. La calavera porta una perruca de jutge?
Aquest no és tan bonic, però al carrer on estava, a prop del mercat central de carn, feia una certa patxoca.
I aquest tan estret?
Aquest és un dels pubs anglesos que us he dit que m'agraden, estèticament.
Aquest carreró que al meu mapa ni es veu és Carey Street, tota una descoberta pels edificis i les botiguetes especialitzades en dret. L'estàtua de la casa que fa cantó és la de Thomas More, que deveu conèixer tant els amant de la sèrie The Tudors com aquells amb un cert coneixement de la història d'aquest país. Ell també era un home de lleis, va escriure Utopia per a la societat ideal i si té tant de protagonisme als primers capítols de la sèrie també és perquè va assessorar el rei Enric VIII i, després d'aconseguir càrrecs d'importància a la seua cort (com el de vicetresorer), s'oposa a la reforma de l'Església (i trencament amb Caterina, la primera esposa del monarca) i mor per aquesta causa. Com recorda la placa, és considerat un màrtir. Quan buscava quina relació especial podria haver tingut amb Lincoln Inn, he trobat a la Viqui que son pare en va ser majordom i jurista.






Lincoln's Inn, del s. XIV.
Lincoln's Inn Fields, hi ha una placeta al mig.

Les casetes que més s'assemblen al carreró del Warburg. A la dreta de tot el museu de Soane. Hi havia una gran coa a l'entrada, esperant que obrissin? Devien ser les 11...
Holborn.
Avui he fet una passejada que feia temps que ajornava per culpa de pensar que, com que el barri que volia visitar està a la vora de Russell Square, tard o d'hora m'hi allargaria en un momentet. Però ara que ja estic a punt de marxar (el cap de setmana que ve serà el darrer de l'estada) li he acabat dedicant el matí d'un dissabte malgrat el fred; un luxe, perquè tot i que hi he arribat a quarts de dotze tenia el carrer per a mi totsola, fins i tot podia caminar pel mig de la carretera (i ja sabeu que els londinencs condueixen d'una manera molt agressiva). He de dir que hi ajudava que el barri fos un dels més tranquils que he visitat, un oasi enmig de la ciutat.

Es tractava de Holborn, el barri dels advocats (a Camdem). M. C., pren-ne nota per quan viatgis a Londres! Hi ha les primeres corts de justícia (s. XIII, quan el poder judicial passà de clergues a advocats), les facultats de Dret i un munt de llibreries especialitzades en jurisprudència. Però per les fotografies, als seguidors del blog segurament us sobtarà que la segona i la tercera començant per davall s'assemblin terriblement a una zona que queda una mica més amunt: exacte, el parc de Russell Square (i el seu bessó) i les casetes del carrer del Warburg. S'hi assemblen moltíssim, quan hi he arribat em pensava que estava a l'altra banda de l'espill. Però el tipus de caseta de la segona fotografia és una construcció molt comuna a tota la zona.

M'he deixat portar per les façanes, edificis, carrerons i passatges de la zona, he passat per botigues antigues i vist molts pubs, d'aquests amb el cartellet fora com si fos una bandera i façanes de fusta pintada (sempre em fan gràcia i n'he fotografiat uns quants. N'hi ha un entre l'òpera i Covent Garden que m'agrada molt, no sé si mai l'he penjat, de totes maneres, avui no ho faré), intentaré penjar-ne uns quants dels d'avui. Al final m'he encaminat cap a Ely Place, perquè havia llegit a la guia que era un carreró sense sortida propietat de la reina. Sigui com sigui s'hi podia emtrar i ja no està (gaire?) custodiat (ni publicitat). És prou bonic i hi ha una esglesieta (la d'Ely) amb una cripta, que ara pareix que s'anucia per a celebrar-hi convits.

He pensat que no valia la pena agafar el metro i, sense perdre de vista la catedral de sant Paul, he fet cap al Museu de Londres, on s'explica tota la història de la ciutat, des d'abans del romans fins a l'actualitat (de fet, a l'abril n'obriran una nova secció i ara ja tenen una exposició sobre les Olimpiades del 2012). I és que, de fet, tenen una exposició temporal sobre la relació de Dickens i Londres, que jo esperava tenir temps de veure, però m'he passat més de tres hores d'història de la ciutat i els peus ja em demanaven que parés! (A més, segur que estaven a punt de tancar). Ara, la botigueta de records de Dickens no me l'he perdut. He recorregut la prehistòria de Londres, he resseguit els canvis de traçat del riu Tàmesi (quan encara desenvocava a Europa i quan eren una península), la conquesta per part dels romans i l'Imperi romà, les revoltes i desfetes dins de l'imperi, els danesos, la caiguda del domini romà quan es neguen a oferir-los defensa contra les invasions dels víkings, l'arribada de saxons i normands, els germànics porten la llengua que evolucionarà com a anglès, he vist com d'una primera Britània ben menuda (una província) passen a haver-n'hi més, com Londres no sempre és la capital (però gairebé), com els nous invasors consideren que les ciutats s'han de governan per elles mateixes i apareix el primer alcalde, el rei Aldred, el pacte amb els danesos a Londres i el rei Canut de Dinamarca, Eduard el confessor i la construcció de l'abadia i el palau de Westminster, més tard Parlament, cada vegada amb més poder. Els Tudor, el protestantisme, la creació de l'Església Anglicana, el regnat d'Elisabet, Shakespeare i els teatres a l'aire lliure, la construcció del Rose. El rei Jaume I i la unió de les corones anglesa i escocesa.

Com també van tenir un breu període de república amb Cromwell (que cada vegada acumularia més poder i per tant, hi hauria més descontentament i es tornaria a la monarquia), la gran pesta, les morts del 1665 per infeccions i el gran incendi de Londres de 1666 (començat a un forn de pa, els edificis estaven molt junts, els carrers plens de porqueria, els pisos inferiors de les cases eren de dimensions més menudes que els superiors, de manera que les cases veïnes gairebé es tocaven), l'actuació valenta del rei, la reconstrucció a poc a poc de la ciutat i l'aplicació de mesures urbanístiques, es reconstrueix la catedral de sant Paul, l'època victoriana, el creixement de Londres (ara ja no només és un lloc d'intercanvi comercial, ara rep immigrans d'arreu del món), les colònies i les protestes, les diferències entre rics i pobres, pèrdua de poder al món, el bombardeig de la ciutat a la Segona Guerra Mundial, la guerra del Vietnam, les tres Olimpiades de la ciutat, la modernitat. I, efectivament, el primer cop que vam estar a Londres no hi havia London Eye, perquè el van construir l'any 2000!!! I em fa l'efecte que hi hagi estat sempre!

Encabat he anat a Leicester Square. Recordava que quan vaig preguntar als amics del King's per què no hi havia gaires cinemes a Londres m'havien dit que baixés a Leicester Square. Doncs sí, cinemes amb pel·lícules diferents (no d'aquests grans multisales), teatres, punts de venta d'entrades a musicals a la meitat de preu per a avui mateix, nois propaganda cridant descomptes pel carrer, el musical de Chicago (entre d'altres), clubs de la comèdia, teatres... I molts restaurants, molta botiga de records i locals nocturns. De fet, jo n'anava a un, un bar de cocktails, però arribava una hora aviat. Havia quedat amb els "Catalans a Londres" a les 6.30 p. m., però després de pegar unes voltes pels carrers del voltant fent temps, i d'esperar-los fins a les 6.45 (amb la bona companyia de l'home de seguretat, que m'ha hagut de demanar el DNI perquè es eu que encara passo per menor de 18!!! Quin goig, eh?) me n'he tornat a casa. Es veu que s'han acabat trobant, han degut arribar tard, però jo m'he quedat èrtiga amb tanta espera (havia anat fent boca amb el menú de còctels i de tapes).


A Leicester m'ha sorprès moltíssim la botiga a Londres dels M&M's americans (mooolt americans), que són una mena de Lacasitos. Sembla inspirada en el Toys'R us del Times Square (us en recordeu?). Són quatre pisos del consumisme més dur, ple de gent, música, personatges animats, tota mena d'atraccions... És la idea de passar la tarda en una botiga. El seu lema és: la marca i... "més que xocolata. Quatre pisos de diversió". M'he quedat parada, la gent ho agafava tot, ho tocava tot, quan entres et donen una espècie de cistella de bàsquet perquè hi vagis posant tot el que vols comprar. I tenen raó, no és només xocolata, perquè a partir del caramelet aquest (i les seues mascotes, que he vist que eren molt populars; jo ho desconeixia) han creat tota mena d'objectes de màrqueting: bosses de mà, estoigs, peluixos, coixinets, marcs de fotografies (amb altres atraccions turístiques de la ciutat), pijames (i ho eren, cuquets), calçotets, samarretes, clauers, caferes (o com diria algú, també el tea time), tasses... I, com a exemple d'entreteniment, jo he pujat a una màquina que t'escanejava de dalt a baix per a veure com era el teu homor aquell dia: a mi m'ha sortit que estava "negre mixt, avui no pots caure malament a ningú o és que s'han errat de persona". No he entés si havies de triar un caramel d'aquests del mateix gust o una samarreta del mateix color (estaven allà al costat) o... res. Si no és per tota aquesta publicitat (els pobres dependents vinga a fer fotos) no entenc què tenen d'especial aquests caramels. Ni els seus ninots, tot i que són cuquets. Per a menjar a mi em va temptar més la botiga de Charlie i la fàbrica de Xocolata.