Taller de creació literària

Avui he fet el ronso tot el dia: m'he aixecat tard, finalment us he vist a tots per Skype i ma cosina m'ha fet arribar un vídeo en què hi surt ella llegint un dels relats de Glopades de riu, "Ginestes". Era una de les propostes que em va fer una persona del públic de la presentació que va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès. Si voleu fer-me arribar gravacions similars de les meues històries, seran molt benvingudes!

Hi ha mapes literaris com el d'Espais Escrits. Estic segura que també hi deu haver guies de viatges especialitzades en literatura. Si no, algú m'ofereix aquesta feina com a complement per a algun dia? No perdono fàcilment que la meua guia dels EUA (que gairebé no utilitzo perquè és més acurat anar directament a les oficines de turisme o recórrer al web de cada lloc) no esmentés que a Concord està la casa de la creadora de Petites dones, l'Orchard House, que a més a més està oberta tot l'any. I ho destaco perquè avui no ha estat, definitivament, el millor dia (en plena temporada considerada d'hivern) per fer aquesta excursió, que tot sembla apuntar que serà l'última abans que torni a fer bon temps). 

Des de l'abril passat que L. i jo intentem anar a Concord. Primer ens vam equivocar a l'hora de mirar l'horari del tren (compte, aquí he badat jo perquè no recordava que el tren passa per Porter Sq; hi hauria pogut anar caminant i en canvi he pagat metr…

M'estic posant al dia de forma ràpida en la gestió de la meua vida virtual. No he tingut connexió a Internet des de dimecres a la tarda perquè al senyor C. se li va acudir canviar de companyia i de sistema (per mirar de solucionar els problemes que arrossegàvem amb Internet) just abans del dia d'Acció de Gràcies i això ha fet que, fins avui, Black Friday, no vingués cap tècnic perquè era festa (i encara no sabem si el pedaç aguantarà). Així que, per força, aquesta entrada tornarà a ser breu. Aquest cop m'ha amoïnat perquè no em podia comunicar amb la família i J. per dir-los que estava bé, però que no podríem parlar per Skype (els mòbils americans o les tarifes que tenim no ens permeten enviar missatges de text a l'estranger; la universitat estava tancada; tot estava tancat perquè era la gran festa de l'any), no em vaig assabentar dels canvis d'hora del sopar (que es va anunciar per Facebook i que també vaig rebre al correu) i, evidentment, no podia treballar,…

Dijous que ve és Acció de Gràcies i tinc molts de motius per donar-ne. 
Gràcies a la meua família i a J. per donar-me suport, per tenir sempre un moment per escoltar-me i per tenir-vos a prop encara que sigui físicament lluny. I per acompanyar-me de presentació en presentació quan hi sóc, per fer cap a l'aeroport sempre que podeu i per malcriar-me amb plats deliciosos i llibres quan vinc de visita. Per escriure'm. Per llegir-me.
Dono les gràcies pels amics que he fet durant aquest any, perquè han regat les arrels que ara em lliguen a aquesta meua primera casa. Perquè he conegut persones fascinants, alhora que m'he conegut més a mi mateixa. Per la llibertat assolida i la sensació que m'envaeix, almenys una vegada a la setmana, de ser afortunada per viure on visc. Sovint em meravello per com s'encadenen i s'omplen els dies, per les descobertes i la sensació d'oportunitats que aquí, puf, sorgeixen.
Per haver vençut les pors que tenia quan vaig arribar i ser m…

No hem arribat a Acció de Gràcies, enguany, i ahir ja va ser un dia d'excessos (de menjar) en aquesta cursa ascendent fins a Nadal. Ahir va ser un dia una mica improvisat, però en què, abrigada amb la bufanda d'hivern però encara amb l'abric fi català (avui nevarà a Somerville a la una de la matinada i demà estarem a -3, però encara fa un temps agradable per al clima d'aquí), vaig passar el dia fora. Avui ho he compensat aixecant-me a quarts de dotze.

Vaig fer poquetes fotografies, però us en faré cinc cèntims. El dia va començar amb una matinada perquè, al sopar de dimecres, vaig comentar a F. que volia anar a la donuteria més famosa de l'àrea de Boston, de la qual us vaig parlar el dia del meu primer brunch. Està a prop de casa de F., a prop de Union Square, a Somerville. Obre cada dia a les set del matí, fins que s'acaben els dònuts o ja no pots triar. Jo volia tastar el famós dònut de bacon, així que vam quedar a les 9.30 del matí per anar-hi. Era deliciós.…

No sé si té futur, però aquesta n'és la primera entrada:

AVÍS: Em diuen que ha quedat una mica depriment i això que l'he escrit ben inspirada. Penso que vivim una situació nova, potser he acabat sent crítica perquè tinc la sensació que no reflexionem prou sobre això i que s'ensucra molt o només ens fixem en les imatges d'èxit fora o perquè, com a jove (o jove segons el concepte actual), sento que encara ens hem de defensar de certs atacs. I sovint em molesta que cada gesta, cada victòria personal, sigui resumida amb un "quina sort" per part de l'espectador. Sóc conscient que sóc molt afortunada, però darrere de moltes de les nostres accions també hi ha un esforç continuat, molta feina feta. I tot el que he descrit no pretenia ser negatiu, malgrat que hi ha crítica i volia mostrar un ventall ampli en què es veiés que aquesta generació també hem hagut d'espavilar-nos i que estàvem agraïts, almenys, de no haver viscut cap guerra al nostre país i voldríem…

Quan em desperto faig una primera mirada al mòbil: whatsapps rebuts durant la meua nit, Facebook, Twitter, correu electrònic i no, aquí encara no he obert el diari Ara, que tampoc no miro (no m'atreveixo a parlar de "llegir-lo", ja) cada dia. I així, no només estic connectada amb tots els que tinc lluny (a J. sovint li dic bon dia per trucada de Whatsapp quan ell em desitja bona nit), sinó que sé, a vegades abans que els que ja sou a la feina, l'olor que fa Barcelona i si hi fa xafogor o no, les sèries que estan de moda a TV3 i si els polítics ja s'han posat d'acord o encara no. I tot això sense que sigui jo qui faci l'esforç de seguir al dia, de mantenir el lligam ben viu amb el meu país.

(Des del mòbil, ja al llit). Els que em coneixeu sabeu que no només sóc llepafils i no m'agrada la verdura, sinó que a més m'hi miro molt abans de tastar res nou o amb salses que no conec o ingredients als quals no estic avesada. Tots els entrepans amb enciam, queden descartats; restaurants de països on no he estat mai, igual (a més, hi ha algun ingredient del menjar xinès que em provoca una reacció a la pell, però no quan el tasto, sinó fins i tot sense menjar -deu estar a l'ambient-); salses estranyes per a mi, fora.
Per això només m'agrada quedar per menjar fora amb una persona que em coneix (i si és un compromís de feina miro d'assabentar-me si tindré opció hamburguesa o sense verduretes) i, quan  la noia a qui faig de mentora em va dir de tastar menjar del seu país, em vaig haver d'excusar perquè em va dir que l'arròs i la verdura n'eren la base.
Em penso que encara no us n'he parlat al blog, però darrerament m'he fet amb F., que abans anava …

Avui era a la universitat quan ens van evaquat. Hi havia un avís d'amenaça de tres bombes al campus on era. De seguida ens han trucat a tots, diverses vegades (era a un seminari i no l'he despenjat, però quan han començat a vibrar tots els mòbils de la sala, ha estat evident). Aquell edifici no calia desallotjar-lo, segons deien, però estaven buidant els del costat, així que hem acabat sortint. La conferència s'estava acabant i en aquell moment versava, precisament, sobre la mort, la consciència de la mortalitat arran dels atacs de París i a partir de poemes medievals. La ponent era francesa i ha canviat el tema de la sessió d'avui del seminari per adaptar-lo a les circumstàncies. Cap al final i després d'una representació en què interpel·lava la mort, hem acabat seguint les instruccions dels organitzadors i, molts encara amb el dinar a la mà, hem abandonat l'edifici. Jo he decidit treure el cap a ca A. i m'hi he quedat més d'una hora fins que, amb l&#…

Per fi funciona Internet. Avui volia parlar-vos sobre l'economia compartida, que ara està tan de moda. Aquí a Boston tothom va i ve amb Uber i utilitzen AirBnb per allotjar-se quan viatgen. Jo no sóc usuària d'aquests sistemes encara, però si m'hagués de quedar a viure aquí, segur que acabaria cedint a la idea de l'Uber (els que fan la competència als taxis, vaja). Conec tant gent que ho utilitza com a client com persones que ofereixen casa seua quan se'n van, mentre que n'hi ha altres que practiquen el coachsurfing (una xarxa de persones que deixen el sofà de ca seua a desconeguts, de forma gratuïta -aquí res d'economia compartida-, per conèixer gent). Però al final, no vaig pensar a demanar de quin web d'economia compartida parlaven, així que l'únic que en sé és el que us explicaré i, tot i que sempre puc preguntar-li al meu amic G., potser vosaltres m'ajudareu a treure'n l'entrellat.
Dimecres passat, a la classe d'anglès, ens van…

Us escric breument perquè fa dies que no em va bé Internet des de casa, tot i que ja m'he queixat als propietaris (em penso que té a veure amb el fet que cada vegada tinguin més habitacions, part de la casa, soterranis... llogat i tothom connectat amb diversos aparells al mateix mòdel casolà). Quan pugui us parlaré del concert d'ahir. Mentrestant, us deixo l'enllaç a la crònica que he escrit sobre la visita de Jordi Puntí a Harvard dimarts passat:

http://www.nuvol.com/noticies/els-cristofols-de-jordi-punti-fan-les-ameriques/

Ahir tenia una presentació d'un dels projectes (de voluntariat) en què estic ficada. Era a la meua universitat, però al campus de medicina i durava fina a les dues de la tarda, de manera que vaig proposar a L. aprofitar per agafar-me la resta del dia lliure i anar al sud de Boston. En aquella hora, però, vaig pensar que el millor era fer un brunch, ja que era cap de setmana i buscar-ne un que tanqués més tard de les dues (difícil) i que estigués a prop de l'activitat que triéssim per a aquella tarda (és a dir, fins a les sis, en què soparíem a casa). Aquests horaris canvien la concepció que tenim del dia, però a les quatre comença a fer-se fosc i jo no trobo que sigui difícil adaptar-se i sempre pots fer el que més et convingui, perquè a Boston sempre hi ha llocs oberts per menjar. L'horari de la presentació, però, estava pensat perquè ens hi connectéssim des de tres continents i des de les dues costes dels EUA.



Igual que a Londres, aquí aprofiten els caps de setmana per …

Avui he publicat una resposta improvisada a Facebook adreçada al crític d'Els Marges. Us la copio per als que no hi teniu cap compte creat o no em seguiu:

Tinc ganes de contestar a la crítica de "Glopades de riu" d'Enric Blanco a Els Marges o, més ben dit, de fer una pregunta a l'autor. A vegades els comentaris et fan adonar de detalls del llibre que t'havien passat desapercebuts com a autor, però que hi són (encara que estiguis avesat a analitzar obres d'altres persones). Ja em va passar a la presentació que Enric Blanco va fer de l'obra a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó Amposta. Hi ha detalls menuts, com quan va mare va entrar a la sala amb un cóc per als assistents i ell, observador atent, de seguida va comentar que el llibre n'és ple, de cócs: en fan les mares, les iaies, les padrines... per reconfortar els xiquets en tota mena de circumstàncies. Va aprofitar per fer-me notar que l'obra presenta una estructura familiar matriarcal, en què …

Ara que ja sé que aquí les estacions no són cap broma, me les prenc molt seriosament. Al final de l'estiu ja pensava en excursions que podria fer i amb qui m'agradaria anar-hi, cap arribés la tardor. Realment a l'agost vam aprofitar tots els moments lliures, mentre que ara ja sabeu que el dilema entre la feina i el lleure s'ha fet més present que mai (des que va començar el curs). Així que al final no he fet passejades ni excursions per anar a veure les fulles o a collir maçanes, tot no pot ser i estic contenta de la manera com he invertit el temps i de les experiències d'aquests mesos. A més, tinc intenció d'anar a una passejada d'anglès a veure arbres. Però al meu carrer, al balcó, a Harvard, la tardor també s'ha fet present (m'encanten els arbres rojos, tot i que no vaig fotografiar-los).