Això s'acaba

I segueixo tenint les mateixes ganes de fer coses, de descobrir-ne de noves, de visitar museus i recórrer carrers que quan vaig arribar.

Com que ja havia estat moltes vegades a Londres, fora dels esdeveniments culturals de temporada i festivals diversos ja havia vist gairebé tot el que volia de la ciutat (tret, potser, de l'interior del Parlament: acomplit!). Em pensava que ja no podria sorprendre'm, que gaudiria de la vida d'una capital tan dinàmica com aquesta, però que les sorpreses les trobaria després d'un trajecte de tren. I no ha estat així. De fet Londres m'ha atrapat de tal manera que m'ha sobrat poc temps per buscar fora: l'excursió a Winchester, les dos visites a Oxford.

Ara tanco temes, m'acomiado de les persones que han fet més especial aquesta vivència i fins i tot em sap greu que no pugui sortir cada dia a fer una passejada (tot i que el temps no hi convida) i seguir embadalint-me davant de quadres, deixar-me empassar per remolins humans o per la calma més absoluta d'un matí (aviat) de dissabte.

El darrer dia aquí pujaré al tren i assaboriré (ara sí, per primera vegada) la pressa, inhalaré el brogit dels carrers, les màquines, la gentada, m'ompliré els pulmons d'aquest aire brut i somriuré, contenta d'haver-la absorvit per cada porus, de tenir-la, ara ja sempre, com una companya més de viatge.

 Aviat tornaré a ser a casa!!