Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2011

Us en recordeu,

del motiu que em va portar a obrir el blog? El curs passat va ser un any de molta activitat literària per a mi, després de l'esforç que havia suposat l'elaboració de la tesina s'obria una nova etapa, que en principi duraria 4 anys, de la meua vida. Una certa estabilitat i un horitzó llunyà que de seguida van fer brotar la meua creativitat com mai. Perquè, de fet, mai no havia tingut un templs pla que estés davant meu, recordant-me que no tenia cap data de lliurament, cap termini proper (prou proper perquè després de tot el trasbals passat l'assimilés) i això em feia sentir que tenia tot el temps del món: per a adaptar-me a la nova etapa, per a emprendre nous projectes, per a decidir què volia fer. Però un dia d'aquests em devia adaptar a tot allò que uns mesos (potser sis?) abans havia estat nou, els projectes demanaven un calendari, uns progressos, nous terminis, noves fites i el temps, esbocinat, ja no em devia semblar infinit (i tant, que n'és, de relatiu!).

Truca un inspector al Teatre Goya

Imatge
Em penso que si hagués de triar una de les tres obres de teatre que he vist al Goya, Un marit ideal, Els nois de la classe d'Història i Truca un inspector triaria la darrera (no les he escrit en ordre cronològic, sinó de menys a més del meu gust).

És una obra que maté la tensió dramàtica fins al final, en què tots els personatges amaguen alguna cosa i reaccionen de la manera que millor s'adiu amb la pròpia personalitat. Fins i tot després que s'apaguin els llums la intriga persisteix i, tot i així, no es tracta d'un argument d'obra detectivesca (malgrat el títol, que a més d'introduir la presència de l'inspector inquietant fa servir el verb "trucar", que ens fa pensar en una invasió de la intimitat, del refugi, del nostre recer; algú truca a casa nostra o a la porta de la nostra consciència/ànima.

Una obra sobre la responsabilitat social (potser massa centrada en la dicotomia personabenestant-responsable-de-tot/pobre-víctima), però que, de fet, apel…

Que demani un desig, que demani un desig!

Aquest dissabte, quan tothom estigui pendent de la Champions, Eutrapèlia celebrarà que és el seu aniversari. Anirà al poble, per estar amb toooooooooooota la família, perquè enguany fa una d'aquelles xifres grosses i simbòliques!

Què hi ha darrere del model de llengua de l'Ara?

M'esperava tenir més temps, però avui he rebut una visita que m'ha fet molta il·lusió i he anat aparcant la crònica que volia escriure sobre la conferència que ahir Albert Pa, assessor lingüístic de l'Ara va fer a la UB, com a cloenda del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials.

Espero trobar un moment per explicar-vo-ho amb més detall, però, a grans trets, la conferència de Pla va presentar com pensa que hauria de ser la concepció d'"estàndard" i com aquest concepte ha evolucionat des de la "llengua literària" de Fabra fins a l'actualitat (en què tenim una Proposta d'estàndard oral del català de l'IEC). En un diari com l'Ara, l'equip d'assessors ha de donar resposta a problemes que els planteja l'actualitat i ho ha de fer de manera immediata (escrivim "*Democràcia Real ja" (l'asterisc l'hi poso jo) o "Democràcia Real, ara mateix"?), a més, opta per una…

"Joan Solà, l'home i el lingüista" a St. Cugat

Aquesta nit he anat a un dels actes que se celebren aquesta setmana a Sant Cugat del Vallès en honor del lingüista i mestre Joan Solà, del qual hem parlat al blog aquí i aquí.

L'homenatge l'han organitzat Òmnium Cultural i l'Ajuntament de Sant Cugat a la Casa de la Cultura i no sé quina difusió se'n deu haver fet fora d'aquests cercles culturals, en el meu cas, em va arribar la informació per partida doble (em va arribar a través d'Òmnium i ho vaig veure anunciat al nou web de Filologia Catalana de la UB, institució a la qual no només pertanyia Joan Solà, sinó que també en formen part la major part dels participants de la taula redona d'aquesta nit: Neus Nogué (que compartia assignatura amb Solà i que va coordinar el llibre d'homenatge que li van regalar ara fa un any), M. Rosa Lloret (coordinadora de la Gramàtica del Català Contemporani (GCC), els nostres tres volums de gramàtica descriptiva de la llengua) i Sebastià Bonet (coautor, amb Solà, de la Sint…

El sud d'Anglaterra

Aquest estiu J. se'n va a treballar al sud d'Anglaterra, a un poblet desconegut anomenat Newton-Abbot. Jo, que no me'n perdo ni una, ja m'he comprat una guia de Gran Bretanya per anar-lo a veure i descobrir aquesta terra (del sud, només en conec Eastbourne, Brighton i poca cosa més). Ja us aviso, en penso penjar les fotografies! De moment, és temps de preparar rutes, somniejar molt i treballar més per poder-me permetre uns dies d'escapada al juliol (i tan de bo a l'agost un altre cop). Aneu fent boca...

Recordarem els dies en què ens vam conèixer, al meridià 0 de Greenwich.

Ramon Llull, escriptor. V Aula Lul·liana

Imatge
Imatge de Ramon Llull del Breviculum (podeu trobar les miniatures d'aquesta obra al web Qui és Ramon Llull?).

Com vaig anunciar al blog, aquests darrers dies s'han celebrat les V Jornades Interdisciplinàries dedicat a Ramon Llull, enguany a la seua faceta com a literat, tot i que, com s'ha vist al debat que arrosseguem des d'ahir, el concepte de "literatura" no només és molt posterior, sinó que en el cas de Llull hi hauríem de fer moltes matisacions, ja que el beat no concebia la literatura com una finalitat sinó com un instrument de persuassió (divulgació de la seua Art, de la fe cristina, de la conversió dels infidels).

Després de l'obertura de les jornades a càrrec del degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull a l'edifici Josep Carner de la UB, la catedràtica Lola Badia va parlar sobre els gèneres del discurs que domina Llull dins del que és aquesta literatura "nova" o "alternativa", que no cerca una intencion…

Anit no podia dormir

i van tocar les quatre i vaig pensar: ja s'ha fet, a Tortosa, una representació dels Col·loquis de Despuig mentre el públic va recorrent amb els actors els espais que apareixen a l'obra? Si l'obra és un passeig, per què no recrear-lo? Segurament s'hauria d'adaptar, trobar la manera que els assistents entenguessin les referències als temes d'actualitat del moment. I els actors potser haurien de portar micròfons i el grup d'espectadors no improvisat uns auriculars perquè el soroll dels carrers no impedís que els darrers del grup no sentissin el diàleg, com a les visites guiades que vaig fer als EUA.

L'Aula Lul·liana

L'Aula Lul·liana se celebra cada any. L'organitzen les facultats de Filologia i de Filosofia de la UB i la Facultat de Teologia de Catalunya i, com el seu nom indica, se centren en alguna faceta de Ramon Llull; enguany, la literària. Aquesta és la nostra!!

Tindrà lloc demà a l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB i dissabte al Seminari. En trobareu més informació a: http://www.aulalulbcn.narpan.net/

Jo no hi faltaré!

No em moc de París: Coses que dèiem avui

Sí, sembla ser que aquests dies no em moc de París, que la ciutat inspira tota mena d'històries d'amor i de desamor, de de sempre, i que segueix en l'imaginari col·lectiu.

Avui hem anat a veure al teatre Villaroel Coses que dèiem avui de Julio Manrique, que projecta (fins i tot l'escenari, que situa els espectadors rere una finestra-aparador que bé podria ser una pantalla de cinema) tres històries de parella que tenen en comú el fet de desencadenar-se, d'explotar, en un restaurant (no necessàriemt obert al públic, com és el cas de la primera historieta, "Romance") i en un context multilingüe (xinès, anglès, català, castellà, llenguatge de signes i francès) que ens avisa que en aquesta societat global(itzada) allò que passa més enllà de la porta de casa nostra també podria passar-hi dins.

És clar que pel que fa a alguna crítica que havia llegit, que deia que el públic es pot sentir fàcilment identificat amb algun dels personatges que s'hi interpreten... …

Has rebut un cel (correu electrònic)

Imatge
Imatge de la Viqui, de Lo Scaligero.
Un hivern de fa més de quatre anys, quan estava a punt de tornar de Torino, vaig decidir fer un "darrer" viatge a Itàlia. Ja havia acabat els exàmens i em sobraven uns dies per a descobrir el país. Amb uns amics de nacionalitats diferents (érem un francès, dos alemanys, una espanyola i una catalana, sí, com als acudits) vam fer les maletes i ens vam encaminar a Venècia. No seguíem cap guia, simplement ens deixàvem perdre pels carrers i cadascú feia una proposta del lloc que volia anar a veure. Recordo el que ens va costar trobar, sense mapes, que s'havien de pagar, l'Arsenal de Mattéo. Mattéo era un dels grans amics que havia conegut durant l'estada a Torino i vaig enyorar les nostres converses durant mesos i mesos després d'haver tornat a casa.

Però el relat no anava per aquí. Uns dies després, separant-me de la resta del grup, va ser quan vaig visitar Trieste (de Magris, sí, però en aquella època meua sobretot de Svevo, …

El somni de París

Imatge
Aquests darrers dies he passejat per París sense moure'm d'aquí, pel París d'èpoques diferents i en companyia de persones que, en certa manera, també pertanyen a èpoques diverses de la meua vida. Si heu vist Midnight in Paris de Woody Allen us deu sonar, perquè aquesta és la pel·lícula que he anat a veure aquesta tarda amb J. i que et fa enamorar molt més de la ciutat del que va aconseguir amb Barcelona a Vicky, Cristina, Barcelona, tot i que penso que juga amb un plantejament maniqueista dels personatges principals. El públic sent una poderosa empatia pel protagonista i un odi i incomprensió incommesurables per l'antagonista, què hi farem. Això, sumat al fet que juga amb el surrealisme (literalment) m'ha costat d'empassar, però la idea, el ritme i les imatges de la pel·lícula m'han deixat un bon gust de boca. Com que s'acaba d'estrenar, no en diré gaire més.

En canvi, ahir vaig vaig viatjar al París del s. XVII, també envoltada per la companyia més …

La vida i el mocador. Els catalans a/de Berlín

Amb només una setmana a Berlín i acollida per la lectora de català de la Universitat Lliure vaig tenir l'oportunitat d'adonar-me que els catalans que viuen a la ciutat es mouen i es mouen molt. Tenen un centre català, s'organitzen per anar a veure partits del Barça junts, la setmana que ve Els Amics de les Arts hi fan un concert, divendres passat van muntar una presentació de la literatura catalana... I t'hi pots trobar tothom, perquè els catalans que viuen a Berlín estan tan ben connectats que de seguida s'assabenten de si hi ha uns Jocs Florals o de l'activitat que s'hi celebri i HI VAN. Amb el que costa moure la gent normalment! (I m'han dit que a Frankfurt encara hi ha més moviment!). Jo hi vaig retrobar, a part de l'amiga de qui us havia parlat, una amiga de la UCE, que devia conèixer els darrers dies de Prada ara fa 4 anys i un noi a qui vaig conèixer a la trobada d'estudiants de Palma i que vaig retrobar enguany a València. El món és un m…

Berlín. Resum fotogràfic i discursiu dels dies 4 i 5

Imatge
L'ala nova.
Charlottenburg. De dins, val més la pena que els palaus de Sanssouci. Són unes 2 hores i mitja de visita!
Ahir, la primera cosa que vaig fer, va ser anar al castell de Carlota (en honor a la seua primera propietària, la reina Sofia Carlota de Prússia), però no m'esperava que entre la visita a l'ala nova i la de l'ala vella (amb entrades separades o combinades, es veu que si fas el palau amb els de Potsdam el mateix dia -si fos veritat, sewria el rècord Guiness, amb l'horari limitat de visita!) pots comprar una entrada especial en què hi entrarien tots els palaus. Però jo, ni ho sabia) i als jardins m'hi acabés estant tot el matí.

Després de dinar a un italià (que sí, que ja he tastat els bradwursts, també), vaig anar de seguida a la porta del museu Neues, on havia quedat amb la meua amiga, però al final no ens vam trobar i vaig visitar-lo al meu ritme: hi tenen el bust de Nefertiti (la bellesa personificada amb un ull buit).

Un cop acabada la visi…

Fotos pendents del tercer dia a Berlín (fins on tingui temps!)

Imatge

Dia 3 a Berlín

Imatge
El tercer dia, ara totsola, em vaig encaminar a Potsdam, que a més d'un centre històric amb fama de pintoresc (a mi no em va impresionar gaire) té un jardins i palaus reials (de la monarquia de Prússia, en temps de Guillem el Gran), el més famós dels quals és el palau i jardins de Sanssouci (és a dir, sense preocupacions, en francès, que es veu que era la llengua que preferien aquests reis), que vaig visitar per dins (havies de pagar 3 euros per fer fotos de l'interior del palau, així que no les tinc). En el cas de Sanssouci no et deixen visitar gaires sales, però l'audioguia és bo i en diverses llengües (malgrat no ser-hi en català).

En canvi, el palau de l'Orangerie, que vaig trobar enmig dels arbustos, és molt més barat (3 euros) i, acompanyats per un guia que només fa les explicacions en alemany (a tu et donen un paperet a doble cara en una altra llengua si no l'entens), te'n deixen veure gran part de les sales si et pses una mena de sabates d'anar pe…

Fotos dia 2

Imatge

Berlín. Dia 2

Imatge
Dilluns va ser el darrer cop que vaig actualitzar. Des d'aleshores ha fet fresca i ni tan sols vaig preparada per aguantar-la! Quan la meua amiga va tornar de la feina, vam anar juntes al llac de Wannvansee (a casa comprovaré com s'escriu), però la gent que ella havia vist uns dies abans nadant-hi havien desaparegut: massa feina i massa fred. Plovia. Però em va agradar veure-hi les barquetes i les casetes de fustes, que em van fer pensar en Noruega i Finlàndia.

Vam visitar la font de Neptú i vam dinar a la torre de televisió. Hi vam pujar, hi ha una vista espectacular de la ciutat i vam dinar al restaurant giratori que hi ha al capdamunt: va ser una experiència increïble i els raviolis i el pastís també eren molt bons. A la baixada, vam visitar el barri de sant Nicolau, que es consideren diferents dels berlinesos, molt pintoresc i amb els carrers banyats a Olivera li hagués agradat passejar-hi. Encabat, vam anar a la plaça on es fa el mercat de Nadal i concerts.

Encara vam ap…