dilluns, 21 de novembre de 2011

Una de platges

M’havia quedat adormit, però no deu fer gaire que han arribat, perquè el vestit de bany de les xiquetes encara està sec i tenen les mans llardoses de crema solar. Dels turistes de la setmana passada ja només quedem elles tres i jo, a la platja.

Aquell home ens torna a mirar, però la mama no sembla haver-se’n adonat. Ni avui ni ahir ni... Si Ona s’estigués quieta ens podríem quedar una estona més a la tovallola, sense fer soroll, perquè a la mama no li agafi mal de cap i no hagi de prendre’s la medicina. Quan jo era com Ona, la mama sempre es trobava bé, però aleshores el papa encara vivia a casa i no m’havia dit allò que la mama tenia el somriure més bonic del món i que l’havíem de cuidar perquè no l’arribés a perdre mai.

A la menuda li diuen Ona, sa germana sempre la crida així. Al principi em feia gràcia que Ona anés a la platja, però ara, quan les miro jugar amb els rasclets a l’arena, la mirada de la gran clavada en el cos somnolent de la mare, només sento una tristor agra que m’esgarrapa la gola. Parlen fluixet, com si amb les seues veuetes poguessin silenciar els xiscles i les rialles de la resta.

Em crida? Al final la mama s’ha despertat. Em penso que en vol més. Diu que li fa mal el cap i una altra cosa que no sé què és. Em demana que li acosti la bossa. Pesa molt, provo d’arrossegar-la per l’arena, però tinc por que es trenquin les ampolles i que la mama s’enfadi i m’estiri els cabells. Segur que aquell home ho veuria i potser es pensaria que ho he fet expressament i no ens compraria més entrepans mentre la mama fa la migdiada.

Li ha deixat la bossa davant. Veig com la dona en trau una ampolla i s’hi amorra mentre Ona segueix sa germana a l’aigua. Aquesta tarda, quan el sol s’hagi post, a la platja encara hi quedaran les ampolles buides. Com cada dia des que van arribar. A vegades les xiquetes s’hi entretenen, les omplen d’aigua, les enterren o juguen a enviar missatges, vés a saber si d’auxili, mar endins.

2 comentaris:

  1. M'acaben de dir per telèfon que t'havien comentat esta entrada, però pel que es veu no se n'han sortit.
    Em diuen també que cada vegada escrius més bé.
    A mi sempre m'ha agradat com escrius i mai en tinc prou.
    Olivera

    ResponElimina
  2. Gràcies!! A veure si enguany practico més. Estic contenta que algú em comenti una entrada de creació literària pròpia, que era una de les intencions que tenia quan vaig obrir el blog, però que no havia fet gaire fins ara.

    ResponElimina