La meua autobiografia política. Part I

Quan vas a un altre país, la resposta a allò del Where are you from? que per a altres estrangers es contesta en una paraula, pot arribar a donar lloc a una dissertació força llarga o a un debat fins i tot crispat (sobretot amb italians, francesos i alemanys; amb els espanyols en general no ho solc intentar i els britànics solen ser molt polite, tot i que sempre hi ha excepcions). La meua resposta: From Catalonia (davant de certs espanyols: from Barcelona, m'estimo més no ser agredida) sol anar seguida d'un: the capital of my country is Barcelona, perquè se situïn, i aleshores, només aleshores reaccionen (a Itàlia amb el "Catalogna" n'hi solia haver prou per engegar la discussió). Això pot provocar, a més de cansament, una reflexió profunda sobre la nostra identitat i, fins i tot, sobre la nostra història i el barrija-barreja de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Si hi sumes que a la residència hi ha uns quatre espanyols i que solc dinar, com avui, amb una noia molt simpàtica de Lleó (sí, me la van presentar perquè el meu discurset de l'I'm not Spanish and I speak Catalan, which is a different language, ... no va acabar de quedar-li clar a l'interlocutor) podem tenir un bon maldecap com a resultat.

Avui hem parlat de les eleccions de l'estat espanyol i, just encabat, he agafat l'entrevista del mes d'octubre a l'Avenç (que em van portar aquest cap de setmana, gràcies!) a la presidenta d'Òmnium cultural. Llegia què va significar per a ell el maig del 68 i aleshores he començat a pensar en quin va ser el moment més important per al desvetllament de la meua consciència nacional i, de retruc, de la consciència política (tot i que mai no hi he estat estretament vinculada). N'hi ha tres que em penso que em van marcar de manera especial. I, com que a Torí, per a una de les classes que feia, vaig haver d'escriure una autobiografia lingüística (l'hi vaig afegir un vídeo i tot, on sortia jo quan era menuda i es veia com anava evolucionant el meu parlar i es posaven en evidència certs trets dialectals i altres influències) que ara podria ampliar una miqueteta, he pensat: per què no escric una mena d'autobiografia amb aquests tres moments? (Us adonareu que els fets descrits van ser gairebé tots a l'adolescència, suposo que en això deuré coincidir amb vosaltres).

Recordo que quan era menuda, cada any, al col·legi, ens venien a vendre un mapamundi per penjar a l'habitació. Un any el vam comprar i el vam penjar damunt del sofà de la saleta. Jo també tenia una bola de món que s'il·luminava per dins i, en algun d'aquells dos mapes, ma mare em va ensenyar a veure la cara (era la cara de la península ibèrica) i a saber-me situar. També va ser ma mare, la meua mestra de socials, que ens va parlar dels Segadors, tot i que aquest record el tinc molt més borrós.

Als meus tretze anys ens vam mudar a Sant Cugat del Vallès i vaig entrar a una escola privada on, el primer dia (això ja ho explicava a l'autobiografia lingüística), les meues companyes em van preguntar: ¿En catalán o en castellano? Com que en aquell moment no vaig entendre a què es referien, vaig respondre una cosa que els devia parèixer molt estranyes: No, no, en català. El que passa és que no faig les neutres perquè parlo tortosí, però no sóc estrangera ni res. Aviat m'adonaria que els meus companys parlaven tant català com castellà, fet que podria ser irrellevant per a l'escriure una autobiografia política, però en aquest cas hi està molt relacionat.

I és que uns mesos més tard, un noi de la classe amb qui començava una amistat, em va preguntar quan anava a buscar els llibres a l'armariet: Tu ets catalanista, oi? La pregunta em va tornar a agafar per sorpresa, no semblava que fos una cosa dolenta, per l'expressió del meu amic, però jo no sabia què volia dir [la germana gran, amb uns pares que no ens han volgut influir ni dirigir mai políticament, era la innocència política en persona, si és que el catalanisme ha de ser política] i així li vaig fer saber. Què és "catalanista"?, vaig preguntar jo, ingènua, i per què n'hauria de ser? Però E. ho tenia molt clar: Perquè sempre parles en català. -És clar, som catalans. -Parles en català a tothom. I va ser com si em traguessin un tel dels ulls, un moment de revelació, no només era cert que jo parlava a tothom en català, sinó que, la resta, tots sense excepció, em parlaven a mi en català o fins i tot canviaven al català quan jo entrava a una conversa que fins aleshores havia estat en castellà (més endavant, a la vida i en les amistats, no sempre tindria tanta sort). I ara sabia que allò era així per alguna raó, una raó que jo encara no podia comprendre, però que la resta semblaven haver interioritzat, o mamat.

Per a mi parlar era sinònim de parlar en català, no només era un acte normal, sinó que no era conscient, no era fruit d'una determinació de parlar a tothom en català. Això deu voler dir que al poble i a Tortosa, on vaig viure i estudiar, parlar en català era un fet normal, hi havia normalitat lingüística (tret dels mitjans audiovisuals, però a casa sempre hem estat molt de TV3) i que a Sant Cugat i a l'àrea metropolitana de Barcelona, en general, no era així. S'havia trencat la il·lusió i jo era fora de la bombolla (amb els anys he vist que de bombolles on es mostra una normalitat, fruit o no dels esforços de normalització, lingüística encara en podem trobar moltes, sigui on sigui).

Però la influència d'aquell noiet de la meua classe que va pronunciar per primera vegada la paraula catalanisme davant meu encara va anar més enllà, perquè el seu despertar polític havia estat una mica anterior al meu. Al cap de pocs dies, E. em va començar a dibuixar una senyera amb un estel damunt a la goma d'esborrar i, evidentment, vaig haver-li de demanar què era. Així vaig saber que a més a més de decidir si era catalanista (no sé si jo creia que ho fos, perquè -ista sonava a activista, a fer alguna cosa activament i no era el meu cas) podria ser que, sense saber-ho, jo fos independentista. Així, aquell any, vaig aprendre molts conceptes nous que mai a la vida havia sentit: pijo, catalanista, independentista n'eren alguns.

Com que em queda molt llarg faré una entrada nova. Ara ja coneixeu el primer "fet" que va marcar la meua presa de consciència nacional.