Vull escriure. Per on començo?

Acabava de sortir de la parròquia. Aquella nit els pares d'un dels xiquets del grup de comunió d'aquell any havia arribat tard a buscar son fill. Quan no era l'un, era l'altre, la qüestió és que sempre m'havia d'esperar i després m'hi havia d'esforçar molt per mantenir un rostre afable, el rostre dels sants de les estampetes, per no decebre les expectatives que els pares s'havien fet d'un capellà. A vegades em concentrava en la cara de sant Miquel del retaule del MNAC o en l'expressió beatífica de Santa Gemma, però, és clar, amb aquests models al cap, sempre tenia la sensació de quedar-me curt.

Recordo que aquell dia plovia i que vaig veure una parella davall d'un paraigua que venia corrents cap a l'església. Tot i que tenia el metro al costat, no podia fer-me fonedís sense que em veiessin, així que vaig decidir esperant-los (el rostre afable a fer punyetes), convençut que venien a demanar data per casar-se. La dona semblava molesta, tenia els cabells banyats i xipollejava carrer avall. Vaig fixar-me en les sabates que portava i no vaig poder evitar un "Déu me'n guard, que es casi així!". Segur que l'home l'havia fet esperar sota la pluja, que no acabava d'estar segur del compromís; n'havia vist tants, de casos com aquell! Per això, quan la parella es va endinsar a les entranyes del metro em vaig sentir profundament alleujat. Un divorci menys.

Aquest final m'ha paregut massa humorístic i no l'hi afegeixo:

Aquell any estava segur que guanyaria el capellà de la parròquia de Sant Blai. Ja em semblava veure els cartells de propaganda: Si vols que duri, casa't a la nostra parròquia*.

*-1% de fracassos en els primers cinc anys.