O més aviat...

Plovia. Bernat va obrir el paraigua de son fill i va començar a caminar de pressa, sense adonar-se que Clara, que havia sortit just darrere d’ell de l’oficina, maldava per seguir-lo sense que se li banyessin els peus. Els crits no li servien de res, Bernat no sentia com el cridaven, perdut com estava en els seus pensaments. S’havia deixat engolir per la gentada, com si ell també tingués pressa per arribar a casa, com si en tornar-hi encara hi haguessin de ser Sònia i el xiquet. Però encara havien de passar molts mesos fins que algú l’hi esperés.

Es va intentar concentrar en el trajecte: un carrer, el semàfor... Clara el va atènyer a l’encreuament i se li va ficar davall del paraigua, tot maleint les xancles i l’incident del migdia. Se’l va mirar. Li va semblar que tenia la mateixa expressió que a la cafeteria, quan havia xocat contra ella amb un plat d’arròs amb tomaca que havia acabat damunt de les botes noves. Aleshores l’havia deixat fer: ell hi havia insistit tant que havia acabat emportant-se les botes per comprar-n’hi unes d’iguals. Però, és clar, al migdia res no feia predir que més tard plouria d’aquella manera i que ella acabaria xopa de dalt a baix i calçada amb les xancles del gimnàs. El conte de la Ventafocs escolant-se per l’aigüera.

Volia demanar-li que li tornés les botes, però Bernat, que ja li semblava sentir l’oloreta de sopa dels veïns del tercer primera, seguia sense girar-se. Amb un gest d’impaciència, Clara va estirar-li el paraigua, obligant-lo a sortit de l’estat de somnieig en què es trobava. Primer, Bernat li va mirar els peus i ella es va haver d’aguantar el riure, tot pensant (equivocadament) en el sentiment de culpa que el devia haver envaït per l’incident. Després, va aixecar la vista, se la va mirar i va dibuixar una ganyota de desconcert que va glaçar el somriure de Clara. A la cara de Bernat no hi havia res que fes pensar que l’havia reconeguda.