dilluns, 7 de novembre de 2011

Plovia

Plovia. Va obrir el paraigua i va començar a caminar de pressa, deixant-se engolir pel ritme frenètic de les cames embotinades que tornaven a casa. Com si algú m’hi esperés, a casa. Però el seu cervell es negava a transmetre el missatge a les extremitats inferiors. Un carrer, el semàfor, la reixa del parc a l’esquerra i la boca del metro cada cop més gran. Ja li semblava sentir l’oloreta de sopa del tercer primera quan, de sobte, va notar una estrebada a la mà amb què aguantava el paraigua. Ara n’eren dos. Hi havia algú més davall del seu paraigua, algú que li esquitxava la vora dels pantalons amb un calçat estiuenc, molt poc adequat al temps que feia. Va aixecar la cara amb un somriure de reconeixement a punt, però la dona que tenia al costat no l’havia vist en sa vida.

1 comentari: