dimecres, 16 de novembre de 2011

La meua autobiografia política. Part II

Als quinze o setze anys van haver-hi les protestes en contra del transvassament de l'Ebre, un tema que em tocava de prop a causa dels meus orígens. Vaig compondre un poema molt crític amb el transvassament per als Jocs Florals de l'escola. Es veu que va cridar l'atenció del professor de català, molt implicat en política, que li va parlar de mi a un noi d'una de les altres classes, R., amb el qual compartien la ideologia política. De tot això jo no en sabia res, R. m'ho va explicar uns anys més tard, quan ja ens unia una forta amistat. Quan jo vaig escriure el poema només entenia les raons per les quals no era bo que es fes el transvassament i, tot i que sabia més o menys quins polítics n'eren els culpables, vaig abocar-m'hi per reivindicar-ho socialment, sense reflexionar ni un moment que el poema es pogués arribar a utilitzar amb finalitats polítiques o que mostrés que jo sentia simpatia per un partit o per un altre (jo no coneixia els partits, per a mi només tenia sentit veritable que una persona fos el president de la Generalitat i, per això, ja havíem de respectar-lo).

Però R. no ho devia veure així i es veu que va intentar conèixer-me més d'una vegada, però jo era una noia esmunyedissa i gairebé no vaig parlar-hi fins el viatge de final de curs de 4t d'ESO a Mallorca, aquell viatge que V. (un dels amics que em va demanar samarretes antitransvassament aquell any, convergent; l'altre va ser E.) ha immortalitzat per a tots. Després del viatge, durant el qual ens vam conèixer millor, R. em va proposar trobar-nos un dia als Quatre Cantons per acompanyar-lo al local d'ERC, ell acabava d'entrar a les JERC de Sant Cugat. Vaig memoritzar les sigles i vaig preguntar a mons pares de què es tractava. Vam quedar que hi aniria, però que no signaria res i així ho vaig fer. R. em va presentar el personal, però estaven preparant les festes i no hi va haver cap xerrada, de manera que l'activitat de buscar la foto de l'alcalde (que jo no sabia reconèixer encara; una situació angoixant, però fàcil de solucionar perquè se'n van adonar al cap de 5 min. i me'n van deixar una de mostra) als diaris i retallar-la per afegir-hi unes banyes de dimoni, pobre home, no em va acabar de cridar l'atenció. I li vaig dir que no a anar a l'Acampada Jove. Però aquesta primera aventura va posar-me en contacte amb molts amics de R., de manera que al meu grup d'amistat la majoria eren d'ERC. A més, E. també havia entrat a les JERC, en aquest cas de Cerdanyola. Per això el fet de conèixer R. va ser important per a la meua formació política i em va introduir a un nou món.

Aquesta anècdota no té gaire importància, però un dia, a una de les activitats que vaig anar amb R., em van presentar un noi més gran també de les JERC, que va fer cara de sorprès en veure'm. Jo els vaig dir que ja el coneixia, que l'havia vist a la parròquia. I li vaig somriure. No m'hagués pensat mai que un comentari com aquest hauria pogut suscitar tan d'interés. La resta de la joventut d'ERC no en tenia ni idea, de fet, n'hi havia que fins i tot els costava d'entendre. No hi va haver cap problema, però li van demanar explicacions i va ser quan vaig pensar que potser el partit polític que tries també té alguna cosa a veure amb la fe (ben estrany, tot plegat).

A Batxillerat vaig començar a llegir el diari (diàriament) i a mirar les notícies, em vaig començar a interessar per la política, vaig reivindicar els meus drets lingüístics a l'escola i vaig qüestionar per primera vegada l'autoritat (la dels professors o a la d'Ensenyament o la que fos): per la llengua en què s'impartia tutoria, per la història que se'ns explicava, vaig començar a definir la meua tendència política d'aleshores, la meua primera. A segon van celebrar-se eleccions per al Parlament de Catalunya, però jo encara no tenia l'edat de vot (alguns companys meus ja havien pogut votar). Es va formar el primer tripartit, encara recordo com el professor d'Història, quan jo anava a sortir de classe, em va assenyalar un full on havia apuntat els escons del que ell, encertadament, pensava que jo hagués votat (i que vaig suposar que ell havia triat). Es va formar el primer tripartit i ho recordo com un moment d'il·lusió i d'esperança, seguit de molta ràbia quan es va atacar Carod (el cas Carod). Una esperança que tornaria a olorar a la universitat (segona bombolla, la meua carrera), quan es redactava i reredactava l'Estatut i nosaltres ens escrivíem milions de correus sobre el tema per acabar els debats que havíem començat al claustre.

El meu primer vot va ser en motiu de la Constitució Europea, però el que de debò em va fer il·lusió va ser el referèndum per a l'Estatut (aleshores encara no havia pogut votar per al Parlament i tampoc no ho podria fer des d'Itàlia, per certs errors del sistema, tot i que jo havia tramitat el vot per correu. Em va costar una bona plorera). A Itàlia seguia l'actualitat política catalana a través d'Internet i dels meus amics, però els anys anteriors a Montilla em vaig anar desencantant, vaig deixar de llegir gaire el diari, d'interessar-me'n gaire i, malgrat que els darrers anys: amb les sentències del TC i del TS, els referèndums per la independència (eufòria), les manifestacions (als PPCC i a l'estranger) i el naixement de nous partits polítics, em costa sentir l'interés pels personatges en escena que sentia abans, em tornen a interessar més les grans accions, les ideologies, però molt menys els homes i les petites baralles.


El tercer gran moment (i ara hauria d'anar acabant per l'hora) va ser l'estada a la Universitat Catalana d'Estiu el penúltim any de carrera (tercera bombolla). No només perquè allí vaig tornar a viure amb normalitat (ja no només lingüística, sinó ideològica, sense haver-te de justificar contínuament), sinó perquè va ser on vaig descobrir el País Valencià de bo de bo. Un any abans m'havia llegit Nosaltres, els valencians de Fuster, però a la UCE hi vaig conèixer un munt de valencians, que em parlarien sobre com vivien la situació sociolingüisticopolítica, sobre les seues il·lusions, la seua manera de concebre els PPCC; que vindrien al Fossar de les Moreres el 10 de setembre i a la manifestació de Barcelona per la independència a la Diada; jo aniria a passar-hi una setmana pels Premis d'Octubre (era l'any que F. estava de Sèneca a València) i a l'aplec del Puig; em parlarien del Bloc; m'acollirien, sobretot m'acollirien, aniria a la manifestació d'Alacant el 25 d'abril amb unes amigues. Des d'aleshores, he anat redescobrint València any rere any.

Volia parlar-vos de més coses, explicar-vos la formació de la nova Palestra, la crispació política al meu poble, per exemple, però aquests han estat els fets més rellevants que van modelar la meua consciència política (fins ara).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada