Dia 9: Sant Francisco caminant

Fisherman's Wharf.
Filbert Steps.

Dedicada a l'oncle.
Murals Coit Tower.


Coit Tower.

Lombart Street.




Grace Cathedral.





Galetes de la fortuna.


















Chinatown gate.
Avís important per als lectors: cap de les fotografies d'aquesta entrada ha estat feta des de cap torre o mirador, tot i que he anat a la Coit Tower no s'hi pot ascendir perquè hi estan fent obres, de manera que totes les fotografies panoràmiques estan fetes des del capdamunt dels carrers empinats (com diu la cançó: quins carrers més costeruts! taxín, taxín, taxín). I llàstima que no ha estat un dia clar, ha plogut tot el dia i estic enfredolida. Ah, podré penjar més fotos gràcies a què la velocitat de connexió d'aquest hotel és millor. Si el lector és Lashed: ja tinc el teu regal!

Si ahir vaig visitar el Golden Gate avui tocava anar directament al Chinatown, que va ser el primer que em va indicar la recepcionista a l'arribar a l'hotel. Com que era molt aviat (abans de les 9 del matí) les botigues encara estaven tancades i hi havia poca gent pel carrer (tots xinesos amb poques ganes d'indicar-me res en anglès); però de seguida que han obert i he comprat (fins i tot m'han enredat a comprar un amulet de la sort per als tigres (perquè es veu que sóc tigre i que enguany serà més bon any per a mi que el 2010... això promet!) tots s'han tornat més atents. També he comprat unes galetes de la fortuna, això dels paperets em recorda aquells caramels de Besiers amb endevinalles (la del déu lleó). M'ha impressionat el temple. La venedora m'ha dit que podia pujar-hi, que estava al 4t pis d'un bloc de pisos, menut, i hi he fet cap. Tot encens, els cartonets rojos de paper amb desitjos o peticions per al temple (allò que també surt als manga i jo n'hagués posat un de bon grat, però m'han fet gastar massa i els del temple m'han escridassat per fer una foto amb flaix) i al balcó hi havia un recipient paregut a una olla bollint, que devia ser una ofrena. També m'han sorprès els mercats i súpers xinesos, plens de recipents de vidre amb menjar dins, sobrets amb espècies, pots amb peix. Feia pudor o una olor que a mi m'ha paregut desagradable i m'han començat a picar els ulls i les mans (com M al restaurant xinès, pareix que tenim alguna al·lèrgia a alguna espècie que deuen fer servir), tant diferent de l'olor de crancs del Fisherman's Wharf.

Després he anat a veure els voltants de la Transamerica Pyramid (en tinc fotos des de totes les perspectives, les he anat fent al llarg de tot el dia) i m'he dirigit a la Grace CAthedral, que copia, entre d'altres coses, la Porta del Paradís de Florència i el laberint de la catedral de Chartres que vam veure a l'exposició del CCCB, com vaig explicar en aquest blog. A més, commemora l'ONU i té murals sobre els grans homes d'Amèrica i de CAlifòrnia, amb escenes de superació de l'ésser humà, banderetes de diversos països que no m'han sabut explicar a què trauen cap; tot molt terrenal. Els murals s'assemblen als de la Coit Tower.

I, encabat, he pagat 5 dòlars perquè no podia marxar de SF sense haver pujat al tramvia històric (quan han de girar l'home que va al darrere ha de baixar i ajudar el tramvia a pegar la volta) amb més turistes (m'agrada trobar-me'n, ho trobo més animat tot i aquí n'hi ha més que a LA, on es concentraven tots a Hollywood). En tramvia he arribat al famós carrer Lombart, famós perquè no només fa la punyeta als cotxes i busos pujant i baixant (això està relacionat amb els terratrèmols?), sinó que damunt fa ziga-zaga en un tram del carrer, per al gaudi dels turistes com jo (que consti que també n'he patit les pujades, que l'he fet 3 vegades del dret i del revés perquè m'havia desorientat). Suposo que les pel·lis de persecussions també ho aprofiten.

Acostumada a les distàncies de LA, en mig dia havia fet el que tenia planejat per a un dia sencer, així que he continuat A PEU amb el de demà (a peu també perquè les referències de partida i d'arribada per al de dimecres eren des de l'hotel, per exemple, i a partir d'aquí tot canviava). Així que he enfilat cap a la Coit Tower des de la qual havia de tenir una vista magnífica, però que des d'avui fins a la segona setmana de gener tanca el mirador per reformes (el penjoll de la sort no m'ha ajudat en això). Però la caminada en pujada no ha estat en va perquè durant l'ascens he tingut unes vistes impressionants de la ciutat i perquè al vestíbul hi ha uns grans murals que van ser pintats durant la gran Depressió per donar feina als artistes. Les pintures, de grans dimensions i molt realistes, són de temes de la vida quotidiana d'aquells anys i n'hi ha un que dedico a l'oncle, espero que t'agradi! Fixeu-vos que l'home de la biblioteca agafant un llibre de Marx i que també pintaven escenes macabres en un entorn familar.

He baixat pels Filbert Steps, unes escales plenes de vegatació on hi ha cases privades i tot. Seguia plovent i he decidit deixar de banyar-me, obrir el paraigües i anar passejant per tota la zona de l'Embarcadero i els difererents piers, que sempre em fan pensar en Eastbourne. Fins que he arribat al Pier 39 i m'he tornat a trobar envoltada de turistes que animaven el port convertit en parc: botigues, teatres, restaurants de peix (normalment salmó i també crancs), cavallets, lleons marins (!) que es veu que van venir després del terratrèmol de 1989 i que ara, com que els protegeixen, s'hi han quedat (n'hi ha que ni tan sols emigren a l'estiu, es queden al Pier 39) i d'una vintena diu que van passar a uns 600. Jo m'hi he comprat el xocolate típic d'aquí, tot i que no n'he visitat la seu fins més tard. A poc a poc he visitat tots els piers: el submarí americà de la Segona Guerra Mundial, l'antic pier 45... i la seu dels xocolates Ghirardeli (a la botiga et regalen una xocolatina només per entrar-hi).

Tot i que aleshores sí que estava lluny de l'hotel he anat passejant, he passat per una casa victoriana que es conserva bé, he sopat i cap aquí!