Dia 19: Upper Midtown i Theatre District

Aquí ja nevava... City Center of Music and Dance.
Carnegie Hall.
Alwyn Court Apartments.


La botiga de joguines.
Central Park.
Hotel Plaça.

Tiffany.
Trump Tower.





Warhol. Sopa Campbell.
MOMA.


Església de St. Tomàs.
Cartier, Cinquena Avinguda.







St. Patrick's cathedral.








Rockefeller Center. Pista de patinatge sobre gel.

Rockefeller Center.


Quan m'he despertat he corregut a pujar la persiana per veure si havia nevat o no. La finestra dóna a un pati obert i estava nevat, però no aconseguia recordar si anit també ho estava, encara. Els dubtes s'han esvaït quan he sortit al carrer i les voreres estaven blanques, ja no eren del color gris de la neu bruta i amuntegada i, a més, avui s'hi podia caminar molt millor que damunt del gel. De seguida, un home que passava m'ha demanat que li fes una fotografia perquè volia ensenyar als seus amics que NY estava nevada. I feia goig, molt de goig. A més, l'he encertat, perquè visitar el Rockefeller Center en un dia blanc com avui era fer diana, un teló blanc per a la pista de patinatge sobre gel més famosa arreu del món gràcies al cinema.

Però el Rockefeller Center és molt més que una pista de patinatge immortalizada als films o un observatori que no acaba d'atraure prou gent pels preus abusius i per la competències d'edificis més alts. El Rockefeller Center és un conjunt d'edificis que van ser el somni d'un home de convertir una zona pobra de la ciutat en el marc ideal per construir-hi l'òpera, que arrel de la crisi va abandonar el projecte, convertit així en una inversió per a centres de negocis. L'art i l'oci es donen la mà en aquests edificis emblemàtics que ara estan al cor de Nova York. Restaurants, programes de televisió (NBC), institucions, ... tot decorat amb grans murals, escultures, d'artistes de molt de renom. Tot i que el senyor Rockefeller, després de pagar-lo, va destruir el mural del vestíbul pintat per Rivera perquè era massa polític (d'influència marxista, perquè ens entenguem) i el va fer substituir pel mural de Josep Maria Sert.

El mural del rebedor m'han explicat que utilitza un efecte òptic. L'espai central del sostre l'ocupa la representació d'un home que sosté un totxo amb el futur a un extrem i el passat a l'altre. Si el mires des de davall de l'home, que és on m'havia quedat a l'entrar, estàs al present, però si te'n vas a un dels extrems tens la sensació que l'home s'inclina i tiba cap a l'altre costat, es decanta cap al futur si estàs al passat o cap al passat si estàs al futur. A la porta del mateix edifici, el G. E. Building, hi havia un relleu de la Saviesa amb un compàs a la mà, de Lee Lawrie. Més enllà, els pavellos francès i britànic amb més relleus a la porta i a la voreta Atlas aguantant el pes del món damunt de les espatlles. Una escultura molt pesada, robusta.

Just davant de l'escultura està la catedral de St. Patrick, avui coberta de neu, enmig dels gratacels altíssims i de vidre. Quan m'he atansat a la porta per fixar-m'hi millor, recordava vagament la del duomo de Florència, he vist que tenia davant l'Atlas, agenollat amb el món damunt. M'ha fet una impressió estranya, colpidora, com si fos una ofrena de la Humanitat a Déu, en aquest pla més elevat de la catedral, però alhora, al veure'l tan fort, aguantant ell tot sol el pes del món, s'acostava a la insolència. Jo no n'he pogut suportar la visió i, torbada, he entrat a la catedral. Molt més bonica que l'esglesieta del mateix arquitecte que vaig visitar l'altre dia.

Seguint per la Cinquena Avinguda he arrribat a l'església de sant Tomàs, que està enganxada a un gratacels. Literalment. La van construir en un cantó, de manera que és asimètrica, ja ho veureu a la fotografia. A una banda hi té naus, a l'altra no (ni torre ni res, és clar). Tot i que menys visitada que la catedral, de dins val molt la pena, també.

Fins després de dinar he estat al MOMA, el museu d'art modern més important del món i aquest cop sí que hi estaria d'acord (segons la meua experiència personal), no com em va passar a SF i al Hammer de LA (em va decebre la quantitat, no la qualitat). Llàstima que Dalí estigués de viatge, com es veu que passa sovint. No sé si estic d'acord amb què les obres de referència d'un museu se cedeixin per a exposicions temporals perquè si vas a aquell museu que saps que hi és, expressament (no era el cas, però sí que era un somni per a mi veure els rellotges formatjosos desfent-se, la memòria), i se l'han enduta has perdut potser l'única oportunitat que tenies a la vida de veure-la. Expressament, ja no hi tornaràs. Es tracta d'un dels grans èxits del museu! Allò queesperes veure-hi. Imagineu-vos el Museu dels Oficis a Florència sense Botticcelli o anar a Roma i no veure La pietà. Per sort no havien deixat Les senyoretes d'Avinyó de Picasso, que hi estava molt ben representat. I hi tenim Mirós i hi havia quadres de Braque (com costa distingir-lo de Picasso als inicis del cubisme abstracte i te'ls posen un al costadet de l'altre! Ben pensat), Matisse, Van Gogh, Monet, Mondrian, Pollock, Warhol, Ernst, Cézanne, Gris, Kandinsky, ... La sala de Warhol, el pop-art, era evidentment el més popular per a les jovenetes que es feien fotografies amb tots els quadres. He aprifitat per regalar-vos la imatge de les llaunes de sopeta. Sopa de meravella em menjaria, amb aquest fred i no Chicken de la grandma que et fan aquí com amolt i hi ha carrotes i més carrotes i el chicken no els veus enlloc. M'he comprat més postaletes per a l'habitació.

A la tarda, després d'admirar la façana de l'American Folk Art Museum, he tornat a la Cinquena Avinguda: a veure Cartier, Tyffani's i la famosa tenda de joguets FAo Schwarz, on he tocat el Big Piano amb els peus (sense comentaris) i he admirat desfilades de BArbies. TAmbé m'he comprat llepolies, però no hi estic avesada, al gust, només les móres són iguals. Encara he vist l'Hotel Plaza, l'inici del Central Park nevat, l'Alwyn Court Apartments, el CArnegie Hall (rconegut per l'acústica de l'edifici) i el City Center Music and Dancer, quan ja nevava i he decidit tornar a peu a l'hotel, que no estava gaire lluny.