Dia 27: Staten Island

Vista durant l'ascenció al museu tibetà.
Bombers.
Voorlezer House, l'escola de primària més antiga del país, de 1696! durant l'època en què això era encara zona holandesa (recordeu que Nova York es deia Nova Holanda). Què visitaríem ara si haguessin continuat sent una colònia holandesa i no haguessin passat mai a mans angleses. S'haguessin independitzat, també, suposo... I potser, en lloc d'aprendre anglès, tots voldríem estudiar holandès.




Historic Richmond Town, Staten Island.


Transbordador cap Staten Island.


Diamont Row.
Fred F. French Building.
La llibreria.
Un altre cap de setmana, és a dir, un altre cop caminar pel carrer sense sentir que et trepitgen els talons, un altre cop carrers desèrtics, una altra vegada famílies juntes. Els novaiorquins són com els caragols, si no els agrada el temps s'amaguen, encara que això vulgui dir passar-se tres mesos a l'any hivernant. Mentrestant, n'hi ha que seguim explorant NY i sortint, si cal i és segur, dels límits de Manhattan (cosa que significa no trobant-te amb gaires més turistes, que aquí la gent en general no hi passa més d'una setmana, perquè té tants monuments-icona que esglésies o museus que en un altre indret ens atraurien queden eclipsats.

Avui volia anar a Staten Island, però abans he visitat parts del Theatre District, que és on estic, que tenia marcades com a pendents. Així, a primera hora he anat a veure el vell Liceum Theatre, el teatre més antic de NY, la llibreria (la meua guia diu "presumptament) més gran (famosa sí que ho és i jo hi he fet una adquisició, Zadie Smith, però dir que és la més gran i ficar-hi dins una part de regals i una cafeteria -Starbucks, és clar- és fer trampa) a la Cinquena Avinguda (aquí no classifiquen els llibres per països o per clàssics com passa normalment a les nostres llibreries, aquí estan els escriptors de totes les nacionalitats junts i si hi ha subapartats són "novel·les romàntiques", "misteri", "màgia", "ciència-ficció"... com a SF i l'apartat de gangues, que malauradament solen tenir la llettra massa menuda, no suporto llegir llibres mb lletreta de formiga, atapeïda i amuntegada), el Fred F. French Building i el carrer Diamond Row, on tot són joieries i et demanen si vols comprar diamants i, si no, si tens or, pedres precioses, diamants per a vendre'ls-els. Quan hi he arribat tot just estaven acabat d'exposar les joies als aparadors. Eren quarts de deu.

Encabat he agafat el transbordador gratuït cap a Staten Island, on hi havia uns uants badocs que no volien pagar el ferri per anar a la Liberty Island amb l'estàtua i com que aquest viatge té molt bona vista de l'escultura, de la ciutat i d'Ellis l'agafaven d'anada i corrien cap al ferri de tornada només arribar. El trajecte és bonic i arriba una mica més lluny de Liberty Island. El meu objectiu era Staten Island. Allà, hi ha el poble més antic dels EUA conservat i restaurat, l'Historic Richmond Town. M'ha costat una eternitat arribar-hi en bus, jo m'esperava una illeta i m'he trobat una metròpoli. És un museu a l'aire lliure, amb presó, restaurant, fusteria, cementiri, escola, ... tot del s. XVII. Un altre poble de postaleta. I sí, hi viu gent! Tot i que avui només sortien un marit de cada 15 a traure la neu de la porta del garatge o a passejar amb el gos. Un d'ells m'ha indicat molt gentilment com arribar al museu del Tibet, el Jacques Marchais Museum.

El museu està dalt d'un turó, la Jacques Marchais es va inspirar en els monjos del Tibet i volia un mirador dalt d'una muntanyeta, on hi regnés la pau i on hi ha molt bona vista (còstiga i valga, perquè amb el que costa arribar-hi i més en un dia com avui, que la neu s'havia menjat les voreres i allí només hi passaven cotxes). Tot i que el museu només consta de dos sales es veu que és la col·lecció d'art del Tibet més completa del món fora del Tibet. Com que fins ara no m'havia interessat mai gaire per l'espiritualitat dels monjos tibetans quan ho vaig llegir a la guia vaig pensar que era un bon moment per introduir-m'hi i així ho he fet: he après el sentit que té per a ells la compassió, el significat de les estatuetes principals, que no resen a Buda encara que el ritual contingui una part dedicada a donar-li les gràcies (per això es giren cap a la figura que el representa), el nirvana i el darrer estat de nirvana al llindar de la mort (si l'assoleixen ja no es reencarnen, perquè ja no els lliga res a la vida corporal) i altres curiositats.

Quan Jacques Marchais, atreta per descobrir el significat de les estatuetes daurades amb què jugava quan era menuda (herència del iaio, que havia treballat a la ruta de la seda i comerç amb l'Índia) va descobrir la religió budista i el Tibet (on per qüestió de salut i política no va poder anar mai) va començar a estudiar-ne el significat i, tot i que no es va declarar mai budista perquè no se l'acusés de fer proselitisme, va muntar un museu perquè els americans d'inicis del s. XX coneguessin l'espiritualitat que l'havia enlluernada. Com que actualment el Tibet està dins de l'estat xinès, que posa traves perquè els monjos budistes tibetans puguin dur a terme les seues pràctiques religioses (la major part dels seus líders estan exilats), tampoc no en sabem gairebé res, com a molt, sobre la situació política delicada en què es troben gràcies a documentaris i reportatges.

Per cert, el viatge ja s'acaba, si teniu més suggeriments digueu-m'ho abans de tornar!! Demà tinc pensat anar al complex del Lincoln Center. Sembla ser que al final Courtney no podrà venir.

Eh que pareix que Richmond Town sigui el decorat d'una pel·lícula americana amb ambientació històrica?