divendres, 28 de gener de 2011

Dia 26: Central Park!


El teatre.

Belvedere Castle, observatori de temperatura del parc!
Hans Christian Andersen, a qui coneixem molt bé. Aquí està llegint l'Aneguet lleig i cada diumenge s'hi apleguen un munt de xiquets perquè hi va un contacontes. No sé si despusdemà s'hi animaran.
Un altre llac.

Alícia al país de les meravelles. El conillet m'encanta.

Entrada al zoo.
Escrivint això com si fos un conte he recordat un dels diaris d'ahir, on Charlotte Brönte deixava volar la imaginació i passava de la realitat al conte, a les aventures del món que s'havia inventat amb son germà. FAntasiejava.
Just davant de la placa, el porquet i un ninot de neu es miraven els turistes embadalits.
A l'Strawberry Fields havien netejat la placa dels Beatles (recordeu que escric des de la fotografia inferior a lla superior, vaig pujant), l'any del seu aniversari.
Tots els llacs i fonts gelats.
I no era un conte de fades.





Però hi seguia havent esquirolets, que caminaven com si fossin robotets. I n'hi havia colles senceres! I sí, jo també he comparat aquestes fotos amb les del Golden Gate Park i amb aquest contrast no em puc cansar mai de visitar parcs i jardins.
La població del parc era bastant esperpèntica, com anireu veient.

Central Park.



Columbus Circle. No, no és una estàtua dedicada per algun català, sinó pels italians i, si no, mireu més amunt, mireu.
L'home de la sopa.
Buf, quina feinada, avui, d'actualitzacions!

Em moria de ganes de recórrer Central Park de dalt a baix i, com que em pareixia més accessible que el Golden Gate Park de SF (només en vaig poder explorar mig) m'hi he endinsat avui, a poc a poc, tement el fred (diuen que el parc està un grau per davall de la temperatura de la ciutat) i sobretot patint pels peus. Et voilà, mireu quines fotos! Era un patís de nata gegantí.

4 comentaris:

  1. Uala!!! Quan tornis, hem d'intercanviar-nos fotos...Com si fossin cromets!
    Com canvia el paissatge de la ciutat de l'estiu a l'hivern!
    Nosaltres vam recòrrer el parc fent ziga.zaga. Vam quedar-nos sense peus! També es podia anar en bicicleta, però el llogater et posava una hora límit per tornar-hi. Sort que vam decidir-nos a caminar. No les hauríem tornades a l'hora.

    ResponElimina
  2. Jo vaig anar també fent duna banda a l'altra però va ser més per desorientació, que jo volia pujar per una part i tornar per l'altra. SAps que quan era allí jo també ho vaig pensar? Que les fotos que tu tens deuen ser completament diferents i que també m'agradaria molt veure-les!!! Si jo tinc els peus malament és per l'aigua que m'hi entra a cada passa. Ara ja queden pocs dies per tornar... i el fred no afluixa! Això sí, quan hi tornis a l'hivern, veuràs que els caps de setmana (i sempre que ho puguin evitar) els americans no surten de casa pel fred i s'estranyen que tu puguis visitar res amb aquesta fresca. Jo prou que els ho dic: "jo no el trio el temps, però la neu fa bonic".

    ResponElimina
  3. Quina aventurera!
    Fotos per fer pòsters, xulíssimes.
    Deus tenir els peus congelats i encara t'has atrevit dissabte a anar al museu del Tibet.
    Besets

    ResponElimina
  4. N'hi ha que pareixen programades, com la del "misteriós" carruatge entre la neu, que recorda les novel·les gòtiques angleses.

    ResponElimina