Dia 14: Arribada a NY!!!!!!!!

L'edifici nou de la Zona Zero, en construcció. És la primera fotografia que he fet de NY, però més avall millora molt!
La Zona Zero, ara està en obres perquè hi fan unn edifici nou i al costat està l'església on van acollir els bombers i voluntaris que van ajudar a rescatar els víctimes de l'11-S, amb una exposició que podríem qualificar tant d'americana com de morbosa: vestits de bombers calcinats, cartes de xiquets als bombers-herois, fotografies de morts a l'atemptat, ofrenes.
Quin contrast!

Winter Garden.
Hi havia un conjunt d'edificis darrere de la Zona Zero que em tenien admirada i no podia apartar-ne la vista per a mirar al mapa on estava exactament el World Trade Center. Quan li he preguntat a un noi que passava m'ha dit que era allò que estava mirant. Però quin? Es veu que tots, que és un conjunt d'edificis (oficines, restaurants, botigues), del qual formaven part les Torres Bessones (havia avisat: abans de planejar aquest viatge els meus coneixements d'Amèrica del Nord eren més baixos que els de la majoria de persones que consumeixen molta de la seua cultura, tot i que jo ara hagi fet molts progressos en aquest aspecte) i al mig de tots, el Winter Garden, obert ak públic.

Estàtua de la llibertat. Des de Bakery Park City.
Monument de Washington a Wall Street, Federal Hall.

La borsa mundial. Quan a l'escola ens parlàven del Crack del 29 i de gent llançant-se finestres avall (fals) no m'imaginava de cap manera un edifici com aquest, amb una façana d'imitació clàssica, tan monumental, amb una aparença tan poc dinàmica, moderna i canviant (l'estabilitat volien mostrar? les columnes fortes que sostenen l'economia borsària?). No ho sé, però d'aquell gratacels que es perdia entre els núvols, de vidre i amb grans finestres la realitat m'ha sorprès amb tota una institució, una demostració de poder.
Trinity Church, quan la van construir era l'edifici més alt de la ciutat i ara l'Skyline no para de crèixer!

No l'edifici més alt, però sí el més gran. I mentrestant la calefacció m'asfixia i fora hi fa un aire gelat que talla la pell.
El banc dels bancs, com diu la meua guia i jo havia citat inconscientment, el Federal Reserve Bank, que emet dòlars i guarda or internacional.
Charging bull, tocar-li els testicles porta sort. Hi havia un grup de japoneses fent la prova i jo, dissimuladament, les he imitat. Deu ser el monument ho he trobat més turistes dins de la ciutat on també són molt més nombrosos, fet que té mèrit si tenim en compte el fred que fa ara.
Museu d'art asiàtic, que la dona que m'ha fet pujar a un bus perquè jo, tan joveneta, no hagués de caminar tant, m'ha recomanat molt.
Monument davant de l'illa d'Ellis, on arribava la immigració. Aquest ferri l'agafaré el dia que pugi a l'estàtua de la llibertat.

The East Coast War Memorial.


8La primera cosa que vaig mirar quan vaig buscar l'hotel és que fos a prop de Broadway, per poder anar a algun musical una nit d'aquestes i no haver de patir per la tornada a l'hotel. I
en vaig trobar un, modest però a la voreta de Broadway, amb rètols lluminosos anunciant musicals per tot arreu i jo que els aniria a veure gairebé tots.

Avui he provat un nou mètode i les fotos estan penjades per ordre, cosa que vol dir que jo he començat a contar-vos la història des del final fins al començament. Segurament no continuaré fent-ho així, però avui m'interessava posar fotografies perquè comencéssiu a veure amb els meus ulls Nova York (sobretot els que no hi heu estat) ara que a mi em cauen les parpelles perquè anit no vaig dormir gaire a l'avió i damunt he tornat a perdre 3 hores de son amb el canvi horari. Ara me n'aniré a dormir. Diuen que demà s'atansa encara molt més fred, una dona (la que m'ha fet pujar al bus) m'ha dit que anés a proveir-me de teca al supermercat perquè demà al vespre no em calgués sortir de l'hotel (no cal que pateixi, al vespre ja estaré a l'hotel i sopada). A SF hi vaig menjar millor que a LA, aquí de moment hi havia restaurants cada 4 cases i tants Starbucks com oficines, com a tots els EUA. Però no hi tenen el meu pastís de formatge amb gerds.

Us anava a dir, abans que perdés el fil, que avui he visitat la part baixa (geogràficament) de Manhattan (deixant de banda l'estàtua de la llibertat, reservada), el Lower MAnhattan, i que encara no m'he fet la idea de com és, per tant no voldria jutjar abans d'hora, però malgrat els edificis imponents, majestuosos, colossals, ... em pareix una ciutat feta molt més a la mida humana que SF i LA, perquè les distàncies no són un abisme gràcies al metro, perquè malgrat que la gent va molt de pressa semblen estar atents al que passa al seu voltant i els jovens disposats a ajudar-te i a donar la benvinguda als turistes, més serveis, menys vagabunds (a més tenen espais coberts públics -i ben bonics- on es poden quedar a recer, perquè amb aquest fred...) i m'hi he sentit segura, no m'ha acoquinat com em pensava.


En certa manera al caminar entre edificis alts en lloc de veure'm als escenaris de la gran pantalla amb sorpresa simplement m'he trobat dins d'un marc que m'era familiar (d'haver-lo vist tants cops a la televisió) i m'hi he sentit còmoda. Sense que ningú es fixés gaire en mi si no preguntava la invisibilitat m'ha donat independència i m'ha fet perdre una mica el sentit del ridícul i la vergonya de provar d'entrar a llocs o de preguntar (o de tocar, pobre bou) que normalment m'envaixen.

He reconegut un itinerari que no m'era desconegut, que l'havia vist fe mil cops, però ara era jo qui ho xafava. Quina llàstima que m'hagi d'esperar tant per pujar a l'estàtua.

Ah, una cosa curiosa: a l'aeroport he vist dos "amish".