dijous, 13 de gener de 2011

Dia 11: Plou i fa boira

L'escultura acústica.

Modern Art Museum of Sant Francisco.
St. Patrick Church.

Jewish Museum.
Interior de St. Patrick's Church.

Pista de patinatge sobre gel a Union Square.
Union Square amb SAks Fofth Avenue i Tifanny al fons des de la cafeteria de Macy's (un Starbucks, és clar).


Union Square, centre comercial Neiman Marcus.

Twin Peaks.

Cementiri de Misión Dolores amb l'estàrua de fra Juníper Serra al mig.
Model d'habitatge abans de les missions.
Mission Dolores.
Basílica nova de Misión Dolores.

Avui seguim amb els veïns hiphoperos, espero que encara estigui a l'hotel la veïna que els va amenaçar dient que si no paraven trucaria a la policia... a veure si hi intervé.

Aquest matí he anat a l'única missió que es conserva de les que es van instal·lar a San Francisco per controlar, cristianitzar i espanyolitzar els indians que hi vivien. Un cop descoberta la costa californiana, el lloc ideal per comerciar amb Manila, van anar arribant les missions espanyoles, que pretenien que la vida dels poblets girés entorn d'un centre religiós (que alhora controlava la vida social i l'economia dels que es convertien al cristianisme, els "no-salvatges", als quals es tractava com a criatures. Fra Juníper Serra, català nascut a Mallorca, era el responsable d'aquesta missió, com em penso que ho va ser de San Diego. Perquè els nadius es convertissin al cristianisme se'ls donava regals i dos raons més van ser el fet que l'arribada dels espanyols amb les bèsties que els acompanyaven i la seua forma de vida va minar els recursos naturals dels quals vivien els indians i les malalties que, sense saber-ho, introduïren, i que mataren una gran part de la població autòctona, que no n'era immune. Potser com que els indians veien que els que s'havien convertit tenien sempre un plat a taula i que els membres de la missió sobrevivien mentre la mort feia estralls entre ells molts d'ells es van convertir al cristianisme. Però un cop formaven part de la comunitat cristiana havien de ser monògams i seguir les pautes d'aparellament dels conqueridors i si volien sortir del poble havien de demanar permís als franciscans de la missió.


Tot i que la visita ha estat molt interessant jo he pagat una "visita guiada" i només m'han donat un tríptic. Quan els he preguntat qui em faria la visita m'han dit que era molt fàcil, que en aquell paperet ja estava tot explicat i que no tenien guies, la visita era... autoguiada!! Com els cambers, que s'embutxaquen un 20% de propina i t'has d'autoservir i has d'autobuidar-te la taula...

Després he anat a Twin Peaks, des d'on se suposa que tens una vista d'helicòpter, però ha començat a ploure a bots i barrals i, tot i que he continuat l'ascensió, no aconseguia veure ni l'altra punta del carrer. El cel s'ha tornat blanc i espès i els meus peus s'han reblanit perquè m'ha entrat aigua a les espardenyes i m'han acabat fent mal tot el dia. Així que el mal de peus s'agreuja. He decidit baixar i anar a Union Square, al centre de la ciutat, on estan totes les marques de luxe (això sí que m'ha recordat Sex and the City de NY)! Hi tenien Tiffany (no sabia si atrevir-me a entrar-hi, tota banyada i amb el vigilant de seguretat encorbadat a la porta, però ho he fet -no en tinc proves fotogràfiques- i m'ha saludat amb un "hi!"), Balenciaga, Armani, Prada, Cartier, Chanel, ... totes. Al centre comercial Neiman Marcus no he vist cap samarreta de menys de 400 euros i escaig! Els vestits de quatre xifres gruixudes eren els més habituals.

Quan me n'he cansat he anat al parc nou Yerba Buena, davant del qual està l'església de St. Patrick; el marbre l'emmajestueix (verb inventat), el Museu jueu i el Museu d'Art Modern de San Francisco, es veu que el millor dels EUA després del de NY i, tot i que tenen alguns dels meus pintors preferits (Dalí, Picasso, Bracque, Warhol), acostumada a altres tipus de museus trobo acabo de veure'ls de seguida perquè en tenen poca quantitat i la part dedicada a les obres més contemporànies rarament m'atrau (en aquest cas he de dir que hi havia una exposició també sobre les càmeres, els voyeurs i sentir-se observat avui dia i documentaris sobre autors actuals que m'han interessat malgrat el cansament). Hi tenien un pont que era una escultura acústica, tranaformava amub uns sensors els sorolls que detectava que provenien de les estructures de l'edifici i dels sons del darrer pis (que és on està situat) i ho transformava en música.

Tornant en busca del sopar ha parat de ploure.

2 comentaris:

  1. Amor! quina pena de temps! has pujat fins twin peaks x no veure res!Jaja ja has tobat un lloc mes car que sant cugat!! :D! M'has d'explicar aixo del pont que m'ha deixat encuriosit!

    t'estimo!

    ResponElimina
  2. T'estimo molt, tinc ganes de parlar amb tu.

    ResponElimina