Dia 22: Liberty Island i Ellis Island

La sala del registre.

Ellis Island.





La torxa vista... des de dalt, a la corona!
L'escala interior que porta a la corona.


Ellis Island.
Statue of Liberty.
Manhattan des del ferri.
Avui escric una mica més tard perquè he anat a veure un altre musical de Broadway, un gran clàssic amb una trama dramàtica i molta coreografia de... cabaret: Chicago! A més, ara em venen uns quants maldecaps burocràtics.

Avui us cansareu de veure fotos i fotos sobre la mateixa escultura, està clar que ho podria reduir a una sola imatge de l'estàtua de la llibertat i una d'Ellis Island, però a mi l'escultura m'ha impressionat molt i no em puc estar de seleccionar-vos una mostra de les fotografies en què apareix. Trobo que són una passada.

Per visitar l'estàtua de la llibertat has d'agafar un transbordador des del Battery Park de NY (aquell que vaig fotografiar-vos el primer dia a aquesta ciutat, ara fa una setmana i un dia) o des de New Jersey. Si m'he hagut d'esperar fins a avui per anar-hi és perquè costa molt aconseguir tiquets per pujar a la corona i com que no em volia quedar a la base amb un pam de nas... Després d'haver passat tres controls de seguretat i d'haver hagut de deixar la motxilla a una taquilla automatitzada he pogut enfilar-m'hi. Al començament l'estructura metàl·lica no espanta, però a mesura que vas pujant i es va estretint l'escala de caragol, els replans s'acaben i no pots sortir de descansar i t'adones que estàs pujant els més de 300 graons totsola, sense ningñu davant ni darrere... espanta una mica. Però en un moment he arribat dalt, on només hi caben 8 persones (suposo que per això ho restringeixen tant) i hi ha dos guardes. Més que la vista el que impacta és veure l'estàtua per dins, la cara de la llibertat vista des de l'interior és monstruosa.

Perquè les vistes impactants les aconsegueixes al passeig (nevat, amb el fred que feia avui dalt del ferri!) de l'illa de la llibertat i al vaixell. Dins de l'estàtua també hi ha un museu. No m'hi he entretingut gaire però m'han interessat especialment dues coses: a) que l'objecte que la Llibertat porta a la mà, a la de la torxa no, el que pareix un llibre, és en realitat una clau de volta (keystone), que en anglès és també el sobrenom de l'estat de Pensilvània, indret on havia estat destinada inicialment l'estàtua. La llibertat és la clau de volta que sosté un país, en concret, els EUA; b) si la mires des de darrere t'adones que a la Llibertat se li veu una sandàlia. Això és perquè està caminant, però no fa un pas qualsevol sinó que davant dels peus té unes cadenes, és el gest d'alliberar-se de les cadenes que li impedien ser lliure. Interessant, eh?

A la tarda he anat a Ellis Island, el lloc on arribaven els milions d'immigrants que acollien els EUA cada any, anessin on anessin (tot i que els asiàtics anaven més a Angel Island a SF, us en recordeu del creuer en què ho van explicar?). Els tres pisos de l'edifici principal, l'únic restaurat de tot el complex (hi havia dormitoris, hospitals, les habitacions dels que patien malalties infeccioses), són un museu. Abans de visitar-lo pel meu compte he agafat una guia que ens ha explicat la història de la institució (federal, abans se n'ocupava el govern estatal i duien els immigrants directament al Clinton Castel, la fortalesa del primer dia i des d'on sortia el ferri), el creixement de l'illa, la història de la immigraació i el procés al qual havien de sotmetre's els immigrants per entrar al país. Es veu que fins a cap al 1920, em penso, un 95% dels que arribaven passaven l'examen, malgrat que la prova a l'illa es feia només als viatgers de tercera classe, que havien estat durant dies en un espai insalubre i sense ventilació, amuntegats. Havien de passar una prova mèdica i un qüestionari sobre el seu estatus legal (i econòmic) basat en un qüestionari que, de fet, trobo que no s'allunya gaire del que et fan ara per entrar als EUA, però enlloc de preguntar-te si ets marxista o comunista et demanen si ets terrorista... Que per a la mentalitat del moment no devia ser tant diferent tenint en compte que si contestaves que sí no entraves a la terra de la llibertat.

Arribaven italians a cabassos i les cartes que enviaven des d'aquí feien creure als que s'havien quedat que això estava ple d'or i retroalimentaven el somni americà. Fins que, al cap d'uns anys, una part de la població nord-americana va començar a mirar els europeus de l'est i del sud (els italians) com a persones de raça inferior i, per tant, no desitjables. La guia era d'ascendència italiana (tot i ser el prototip d'americà amb uniforme) i ens volia fer reflexionar sobre el tema. I a poc a poc va aparèixer el Ku Klux Klan i hi havia prejudicis contra la religió catòlica, també. Van tancar l'aixeta i van limitar més el nombre de persones que podien entrar, tenint-ne en compte el lloc de procedència.

El museu dedica una sala a parlar de la integració, de la creació de centres per aprendre anglès i ciutadania que es van crear per als immigrants, com em va explicar el guia de la sinagoga, però en canvi les comunitats que es formaven eren tancades i no anglòfones: van començar a aparèixer arreu del país Chinatowns i Little Italys i procuraven no sortir gaire del barri per por. Deixen entreveure que ara ja poden circular per tota la ciutat i que els fills d'immigrants funcionaven com a intermediaris per als pares, que no solien parlar anglès, però encara ara hi ha xinesos que no el parlen, per exemple!

Uf, se m'han fet les dotze! Penjo les fotos i bona nit.