dimarts, 12 d’octubre de 2010

Amb qui viatgem?


Sembla ser que molta gent ha aprofitat el pont per a viatjar. Anit, a la classe d'anglès (l'encant dels grups d'adults que estudien idiomes, encara més si no és la lingua franca actual, per a mi rau en el fet que aplega durant una mica més d'una hora persones amb interessos i formes de vida molt diferents) vam tornar a parlar del tema dels viatges.

Em vaig adonar que hi ha persones a qui agrada compartir el viatge amb d'altres encara que aparentment viatgin totsoles i d'altres que, malgrat emportar-se tots els amics, es busquen a si mateixos en el paisatge, en una instantània que només té sentit per a ells. N'hi ha que consideren que l'experiència subjectiva que resulta del viatge és massa personal per a compartir-la amb els altres, fins i tot amb els amocs més íntims, i d'altres que pensen que són precisament els sentiments que se'ls han despertat durant el viatge allò que mereix ser comunicat, expressat i compartit.

Anit, tres viatgers que havien arribat a temps a una classe d'anglès a quarts de deu de la nit en un carreró estret del centre vell d'un poble que vol ser ciutat debatien sobre aquests temes. Em va agradar la idea que havia tingut un d'ells viatjant en un grup d'amics i que soluciona un dels grans problemes dels amants dels àlbums de fotos (temerosos que després les fotos promeses pels amics no accabin arribant mai), d'aquells a qui empipa passar-se el viatge demanant si li poden fer una fotografia a tal lloc. Intercanviar-se les càmeres, així segur que tindràs fotografies teues, dels teus amics, de moments espontanis... En certa manera estàs compartint el teu punt de vista del viatge amb els amics.

A d'altres ens agrada escriure diaris de viatge, cartes interminables o correus electrònics que després regalem a algú especial, amb qui volem compartir l'experiència viscuda i de la qual no guardem cap còpia, perquè el valor de l'experiència que ja s'ha interioritzat passa a ser un tresor únic per a l'altra persona, a la qual en confiem la custòdia. La pròpia experiència pot canviar, podem recordar-la diferent, fragmentada i això no deixarà d'enriquir-nos cada vegada que l'evoquem. No penso que l'haguem de mantenir intacta i a recer d'altres records, al contrari, ha de guanyar connotacions amb cada sotragada, amb cada sorpresa, amb cada descoberta, igual que l'obra d'art.

La tercera companya s'aïlla quan viatja amb amics per a aconseguir fotografies úniques, que només li parlen a ella, de paisatges, de gent anònima, sense el Jo físic i temporal interposant-s'hi. És en aquestes fotografies on hi veu la pròpia imatge, una forma de mirar única i que per això mateix no vol compartir.

I vosaltres, quina mena de viatgers sou?

3 comentaris:

  1. A mi m'encanta compartir els viatges amb la meva parella! He tingut la sort de trobar una xicota a qui li agradi el mateix estil de viatge que a mi i amb qui compartir aquestes experiencies tan fascinants!!!

    Gracies!

    Petons

    ResponElimina
  2. Aquest comentari teu m'ha encantat. Aquests darrers dies, però, m'estic plantejant (en la foscor d'abans del son) si en general no s'està trivialitzant massa el viatge. A anglès hem seguit amb el mateix tema i ara resulta que en tota la classr vaig ser l'única persona que no va sortir de Catalunya pel pont. El que destacaven dels viatges era la convivència, les rialles, però... és això l'únic suc que se'n trau? A mi m'agraden els "viatges artesanals" preparats amb temps, buscant els detallets i intentant trobar la màgia dels llocs visitats (perquè entrar en contacte amb la cultura d'aquell lloc és gairebé una utopia si no t'hi estàs un temporada llarga).

    Beset

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina