dilluns, 27 de setembre de 2010

El retorn

Hi ha matins que em desperto molt lluny. En una altra casa, amb altres persones i en un altre temps. Aquells matins endarrereixo al màxim el moment d'entrar a la dutxa. Em costa treure'm la roba, de la mateixa manera que no puc desfer-me dels vells pensaments. En tinc d'efímers, que s'escolen banyera avall, i de persistents. El record del vespre que vaig equivocar-me de porta, de carrer i de ciutat és un dels persistents. El metge diu que a vegades fem les accions de forma tan mecanitzada que si ens parem a pensar els passos que s'han de seguir ens adonem que ja no sabem reproduir-los. Em devia passar exactament això, però de tant en tant em demano com hauria estat la meua vida si en lloc d'haver fer cap aquí hagués sabut tornar a casa.

3 comentaris:

  1. Una de les millors lliçons que he après a la vida, ha estat no preguntar-me què hauria passat si, com hauria estat si,...Per què haig de qüestionar-me res si sóc jo qui trio? Miro el present, recolçant-me en l'ahir i projectant-me en un futur que probablement no serà com penso, perquè és incert. L'ara i l'avui és el que compta. Els dedico tota la meva atenció i en gaudeixo.
    Bon text, Eutrapèlia!

    ResponElimina
  2. El lliure albir tant lloat pels renaixentistes a vegades ens carrega excessivament les espatlles. Els teus comentaris em reconforten.

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina