Només queden dos mesos

Fotografia d'Esperanza Rodríguez.

Ha passat molt de pressa el temps. Tinc el viatge previst des del febrer, tot i que no va ser fins al maig-juny que em van confirmar que m'havien acceptat la comunicació que hi he de presentar. Tenia molts projectes pendents, l'estada de quinze dies a la universitat de Cambridge, el congrés de València, les classes... tot era prioritari i així, els plans del GRAN viatge als EUA s'anaven endarrerint.

La setmana passada per fi vaig comprar els bitllets i ara ja tinc un (el primer) hotel on m'estaré. Aquests tràmits em posen molt nerviosa, sempre tinc por d'equivocar-me de data i ni tan sols ara em sento segura. La font d'ingressos és un problema constant, de beques, cap ni una i de pegues, moltes. Aquesta part de comprar i fer quadrar hotels i dates i desembutxacar és la que menys m'agrada, només em fa sentir nervis i ja me'n poso prou, de nerviosa, només d'imaginar-me totsola amb un mapa (?) per aquestes grans ciutats - i si em perdo? és perillós?-: Los Angeles, San Francisco i Nova York en ple hivern. Només queden dos mesos per ser-hi i el gran viatge, nervis a part, em fa moltíssima il·lusió (i no vull estar-me de res -tan de bo no calgués-).


I ara penso l'immensa que em pareixia Londres el desembre de l'any passat, quan me n'hi havia d'anar totsola (jo que només em sentia segura viatjant totsola a Itàlia, una seconda casa).