Joan Maragall. La llei d'amor

Fotografia de Joan Maragall publicada per Lupo a la Viqui.

Divendres a la nit vam anar a veure l'espectacle Joan Maragall. La llei d'amor dirigit per Joan Ollé i estrenat el dia anterior a la Sala Gran del TNC. L'obra, que s'emmarca dins de les commemoracions de l'Any Maragall, mostra un gran encert en els textos triats, tant de prosa (articles a diaris, cartes, memòries) com de poesia, que presenten un retrat d'un moment social i polític combuls marcat per l'anarquisme, les bombes al Liceu i la pèrdua de les colònies per part d'Espanya lligat a la veu personal de l'autor: una veu de denúncia, crítica, conscienciació i sentiment. Un bon complement per a la lectura de La ciutat del perdó és el documentari del canal 33 sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, que consta de 5 parts.

La poesia de Maragall també té la faceta polèmica i reivindicativa i la faceta sensible, tant en les composicions més cultes com en les que s'han fet més poulars. Vam assistir també als plantejaments de la Paraula Viva i a la ingenuïtat de "lis esteles" al costat de la reivindicació d'intel·lectuals europeus com Nietzsche, Maeterlinck i Ibsen (em va xocar la lectura que fa Maragall de Nietzsche, compatible amb el cristianisme).

Un dels moments més màgics, després de l'emoció continguda de la interpretació del comte Arnau (que tant m'apareixia vinculat als esperits terrenals que combaten al Canigó de Verdaguer), amb les veus de la terra que encara ens parlaven, va ser l'elevació a l'espai metafísic i cristià amb l'exposició dels dubtes espirituals d'un Maragall de 50 anys que interroga Déu sobre la mort i l'altre món, ell que ha trobat tantes coses per admirar-se i estimar en aquest món nostre. Aquest darrer fragment recitat per l'actriu Montserrat Carulla, que ja vaig veure recitant l'obra d'Estellés fa un parell d'anys al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Aquest era el segon espectacle d'aquesta mena que anava a veure i va superar l'horitzó d'expectatives que m'havia format al primer. La combinació de poesia, prosa, cançó (un cor va cantar alguns dels poemes de Maragall, amb una dicció sorprenentment clara) i dansa (tot i que a mi, la dansa contemporània em recorda a les contursions d'un malalt) van fer la resta. A més, va ser tot un alleujament que els actors recitessin amb una pronúncia genuïna, cada vegada més difícil de trobar als escenaris de Barcelona i l'àrea metropolitana. Maragall, a través dels textos, també ens parla de la llengua catalana i no només de la llengua literària.

Val la pena i si hi aneu una estona abans i aconseguiu fer-vos-hi lloc, hi ha na exposició al vestíbul del TNC sobre la vida i obra de Maragall. Tot i que la major part del públic s'acumula a la vida (difícil de llegir, amb tanta gent i la lletra menuda) jo us recomano sobretot la part del darrere, on parla de la trajectòria de Maragall com a crític teatral, difusor de les noves idees europees sobre dramatúrgia, traductor d'obres de teatre i dramaturg.

Per cert, jo al final avui estava massa cansada per anar-hi però si algú ha anat a les 48 hours de cases obertes a Barcelona que en faci la crònica!