dijous, 16 de desembre de 2010

Un vell amic mira la televisió. Veu que hi anuncien una pel·lícula i aquella pel·lícula li fa pensar en mi, en mi que fa set anys, quan formàvem part d'una colla que ens semblava indestructible, la vaig anar a veure al cinema amb una amiga i no em vaig cansar de repetir-los en tot el quadrimestre que, passés el que passés i per molt que el tutor ens la recomanés, no anessin a veure-la mai. Ell pensa en mi i m'envia un missatge dient-me l'hora que l'emeten. El missatge em fa riure i penso que he escriure la C, aquella amiga a la qual vaig convèncer que m'hi acompanyés. Uns dies més tard torno a tenir notícies de la C, després d'uns mesos sense contacte.

La C i jo ens apuntàvem a tot, aquells anys. Si feien un fòrum a la universitat, una projecció, una xerrada informativa, cicles de conferències... no hi faltàvem mai. Jo no vivia a Barcelona (encara no hi visc) però m'hi passava moltes hores. A casa la C hi vaig dormir dos o tres cops, en una habitació menuda, ella em deixava el llit i es quedava a dormir davant de la porta en un matalàs. Vam fer molt de camí juntes i a vegades recordo aquells moments amb nostàlgia, perquè aquell grup jo em vaig arribar a creure que no es desfaria mai i el més bonic que me n'han quedat són aquests bocins, uns records que em fan somriure, encara incrèdula, d'un temps que sembla suspès en l'aire i que va durar tan poc. Tot just tres anys d'oasi en aquell pati de lletres que m'estimo tant.

M'agradaria conservar aquest record de la C durant molts anys, dels anys que vam compartir tantes hores juntes. La C sempre disposada a ajudar-te a aplegar llibres el dia abans d'un treball, la C que sospirava "ai, quina creu" i m'escoltava amb un somriure irònic com li explicava els meus somnis, visions o penes amoroses, la C dels regalets i les postals, la C que m'acompanyava a la biblioteca central per a estudiar Lingüística però no parava de xerrar i les bibliotecàries ens havien de fer parar (elles i... fins i tot en Bonet!, que ens feia por), que em visitava quan vaig començar a treballar i venia a dinar amb mi, la C i jo al restaurant aquell que ens volia fer pagar l'IVA que estava en lletra menuda i no dúiem prou, la C dels cinemes vells i bruts alternatius, la C dels concerts i del no-alcohol per a ballar, els coloms i la cançó que et cantava sempre que tenies por: L'Onze de Setembre, de Pep.

I avui, traduint el CV al castellà, quan he arribat a l'any 2004 ho he recordat tot.


P.S. Mmm... potser podria fer una col·lecció de personatges del passat, fins i tot de personatges secundaris del meu passat, seria tot un viatge.

2 comentaris:

  1. Les C són una bona excusa per viatjar al passat i dur-lo al present.

    ResponElimina
  2. I hi ha dies que el passat sembla que puguem acaronar amb les mans.

    ResponElimina