La solitudine dei numeri primi
Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho salteu-vos el proper paràgraf:
Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.
Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pel nostre aniversari, el marc no electrònic amb dues fotografies teues, la postal de Nadal que m'has enviat enguany amb un arbre i molts de regals, el telèfon inalàbric que em vas convèncer que comprés i les ninetes russes que em vas portar d'un dels teus viatges llunyans.
A la lleixa superior hi tinc la capseta que contenia l'ex-libris que em vas regalar el Nadal passat i a la inferior l'essència que em vas portar d'Egipte per substituir el perfum que se m'havia acabat i que tant t'agrada. També hi tinc la cinta de quan em vas gravar a València el setembre passat. Ara m'adono que sembla que recorri un calendari en lloc de la meua pròpia habitació.
A la paret, el collage que encara no m'has penjat i les postals: París, Rússia, Harvard, les cascades del Niàgara, Boston, República Dominicana... la d'Egipte no va arribar mai. També hi són les de Tuníssia, que ens van regalar per les festes de la Mercè de l'any passat.
A l'escriptori hi tinc la desuadora que em vas portar de Harvard (la samarreta de la NY Film Academy l'has deixat damunt del llit fa poques hores), llibres que m'has deixat o que m'has regalat, l'ex-libris. A la tauleta de nit el nostre penjoll (la resta estan al joier) amb les fotografies de Besalú, el necesser que duc quan em quedo a casa teua, l'embolica-entrepans i el telèfon.
I als peus, hi porto els calcetins que t'he pres avui.
Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.
Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pel nostre aniversari, el marc no electrònic amb dues fotografies teues, la postal de Nadal que m'has enviat enguany amb un arbre i molts de regals, el telèfon inalàbric que em vas convèncer que comprés i les ninetes russes que em vas portar d'un dels teus viatges llunyans.
A la lleixa superior hi tinc la capseta que contenia l'ex-libris que em vas regalar el Nadal passat i a la inferior l'essència que em vas portar d'Egipte per substituir el perfum que se m'havia acabat i que tant t'agrada. També hi tinc la cinta de quan em vas gravar a València el setembre passat. Ara m'adono que sembla que recorri un calendari en lloc de la meua pròpia habitació.
A la paret, el collage que encara no m'has penjat i les postals: París, Rússia, Harvard, les cascades del Niàgara, Boston, República Dominicana... la d'Egipte no va arribar mai. També hi són les de Tuníssia, que ens van regalar per les festes de la Mercè de l'any passat.
A l'escriptori hi tinc la desuadora que em vas portar de Harvard (la samarreta de la NY Film Academy l'has deixat damunt del llit fa poques hores), llibres que m'has deixat o que m'has regalat, l'ex-libris. A la tauleta de nit el nostre penjoll (la resta estan al joier) amb les fotografies de Besalú, el necesser que duc quan em quedo a casa teua, l'embolica-entrepans i el telèfon.
I als peus, hi porto els calcetins que t'he pres avui.
M'ha encantat el comentari amor! M'encanta saber que sóc present al voltant teu sempre! Tu tambe hi ets! El penjoll( 1r regal) targes de faltes que faig en català, the stand... a veure quin dia s'uneixen aquests 2 botins!
ResponEliminaT'estimo.
Només una mica més de paciència. En realitat ara ja fantasiejo amb el gener de 2012... si tot fos com hem somniat aquell mes ^^ T'estimo.
ResponEliminaT'has deixat el dau de l'ONU, que la teua persona de fer feines deixa sempre de cap per avall. El meu raspall de dents al teu bany. La carpeta de la meua universitat? Bufa, jo tinc aquí aquella carpeta verda amb antenes, també. I ara els teus carregadors...
ResponEliminaM'adono que podria ampliar més la llista! La bossa de mà, al terra, la maleta encara per acabar de desfer del darrer dia que vaig venir a casa teua, el braçalet que em vas trenar damunt de la tauleta o a la mà, ... no acabaria mai i em deixo el més evident perquè hi estic tan acostumada!
ResponEliminaI si em fixo en mi... què duc a cada mà?
ResponElimina