dissabte, 11 de setembre de 2010

26è CILFR a València. Dia 1

Foto: Jorge Martínez Huelves. Encara m'han d'enviar les fotos d'aquests dies ;P

Aquests dies he anat escrivint un diari, cosa que no feia des de feia molts anys (sense comptar-ne els intents fallits) perquè encabat em fos més fàcil recuperar certs detalls per al blog. Tampoc no vull extendre'm excessivament parlant sobre aquesta setmana de congrés, que potser alguns heu pogut anar seguint a través de la premsa, però tampoc no vull deixar d'expressar el meu punt de vista sobre aquest esdeveniment tan important, que ha mobilitzat la ciutat i institucions de València.

Vam arribar-hi diumenge i ens vam instal·lar a una de les residències que reserven habitacions en motiu de congressos, a la Galileo Galilei (que només té el web en castellà i anglès). El col·legi major té unes habitacions dobles i privades amb lavabo, llits, escriptoris i servei d'habitacions i disposa de gimnàs i instal·lacions esportives, a més d'incloure restaurants, perruqueries, estancs a les instal·lacions (no hi recordo cap biblioteca, però).

Quan vam trobar la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació ja era hora de berenar (una mica escàs, per ser la tarda anterior a la inauguració hi havia moltíssims participants al congrés, la convocatòria va ser un èxit). Encabat, vam assistir a la representació de fragments de l'Espill de Jaume Roig. Era una lectura dramatitzada a dos veus.

Els actors del CRIT van fer una interpretació magnífica amb una escenografia i un vestuari austers. Els fragments triats van ser molt representatius de l'obra (d'un contingut misògin malauradament actual) i van anar més enllà de la famosa escena (també cantada per Raimon) del restaurant caníval. Molt divertida la interpretació de la monja com una autèntica bleda assolellada (una "pija", que se'n diu), perquè em vaig imaginar el públic d'institut davant del qual el grup de teatre CRIT solen representar l'obra reconeixent el personatge, molt actual. Espero que vagin acompanyades d'un debat i d'una reflexió sobre la violència per qüestions de sexe.

En canvi, les cançons no sempre em van acabar de convèncer, però feien l'obra, d'un ritme sil·làbic molt marcat atès que fou escrita en vers, més amena. Sembla que el públic internacional va arribar a entendre'n l'essència, ja que l'actuació va ser molt aplaudida.

2 comentaris:

  1. Teobo que les cançons sobraven molt, val que els hi servien x fer els canvis de vestuari...pero no tenien veu agraciada ni tampoc enganxava l'estil...divertit tot i aixi!

    Petons!

    ResponElimina
  2. No eren desentonats però a l'obra hi havia algunes sortides de to que tampoc em van convèncer.

    Besada.

    ResponElimina