La llista
De menuda em van ensenyar a ser previsora, a no deixar per a ensundemà tot el que pogués fer en aquell moment, a posar fil a l'agulla, a matinar per comptar amb un ajut complementari per part de Déu. Diuen que la tradició popular (i les dites i frases fetes en són una manifestació) transmet la saviesa dels nostres ancestres i que tan útil que ens hauria de ser.
En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a qui admirés (la meua iaia), trobar una feina que m'agradés i aportar-hi alguna cosa, conèixer una mica el meu país, ensenyar-lo a un estranger perquè l'estimi a la seua manera, mirar els estels una nit d'estiu, anar a collir violetes, ajudar algú que ho necessités, ajudar mon fill en la seua primera passa, portar-lo a l'escola, mostrar-li la biblioteca, cosir un vestit a una nina, acabar una col·lecció de cromos... Aquella llista que havia anat ampliant i que als 7 anys em pareixia inacabable me l'havia acabat polint. No em quedava res a fer, així que ensundemà del sia que vaig fer 30 anys no em vaig aixecar. El meu marit va portar Manel a l'escola i ma mare el va anar a buscar.
No sé quants dies van passar abans que la meua família decidís reunir-se per a buscar una solució al meu "problema". No s'adonaven que per a mi no tenia cap transcendència, que jo ja havia fet el que volia i havia de fer i que ja no desitjava res més. Potser, pensava, algun monjo budista acabaria venint a visitar-me per a saber com m'ho havia fer per a desprendre'm dels desitjos materials i com havia assolit aquella calma que, segons el meu home, s'assemblava tant al desmenjament.
El dia que la família es va reunir devia prendre una decisió d'aquelles que hom anomena "dràstiques", perquè, tot i que a mi ningú no m'ha volgut explicar mai quina va ser i que, després de la reunió vaig tornar a l'activitat que sempre m'havia caracteritzat, ells mai no han tornat a ser els mateixos. Els veig més moixos, com si tornant-me a mi l'energia s'haguessin apagat alguns dels seus desitjos i de les seues esperances més preuades. Temo que no cometessin ccap sacrifici del quals ens haguem d'acabar penedint.
Si em vaig llevar és perquè torno a estar entretinguda. He començat una llista per a la nostra xiqueta. Vull acabar-la abans del seu 5è aniversari. Tot i que ells instisteixen a dir que no corre cap pressa, que encara és menuda, estic segura que la nostra filla agrairà començar com abans millor.
En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a qui admirés (la meua iaia), trobar una feina que m'agradés i aportar-hi alguna cosa, conèixer una mica el meu país, ensenyar-lo a un estranger perquè l'estimi a la seua manera, mirar els estels una nit d'estiu, anar a collir violetes, ajudar algú que ho necessités, ajudar mon fill en la seua primera passa, portar-lo a l'escola, mostrar-li la biblioteca, cosir un vestit a una nina, acabar una col·lecció de cromos... Aquella llista que havia anat ampliant i que als 7 anys em pareixia inacabable me l'havia acabat polint. No em quedava res a fer, així que ensundemà del sia que vaig fer 30 anys no em vaig aixecar. El meu marit va portar Manel a l'escola i ma mare el va anar a buscar.
No sé quants dies van passar abans que la meua família decidís reunir-se per a buscar una solució al meu "problema". No s'adonaven que per a mi no tenia cap transcendència, que jo ja havia fet el que volia i havia de fer i que ja no desitjava res més. Potser, pensava, algun monjo budista acabaria venint a visitar-me per a saber com m'ho havia fer per a desprendre'm dels desitjos materials i com havia assolit aquella calma que, segons el meu home, s'assemblava tant al desmenjament.
El dia que la família es va reunir devia prendre una decisió d'aquelles que hom anomena "dràstiques", perquè, tot i que a mi ningú no m'ha volgut explicar mai quina va ser i que, després de la reunió vaig tornar a l'activitat que sempre m'havia caracteritzat, ells mai no han tornat a ser els mateixos. Els veig més moixos, com si tornant-me a mi l'energia s'haguessin apagat alguns dels seus desitjos i de les seues esperances més preuades. Temo que no cometessin ccap sacrifici del quals ens haguem d'acabar penedint.
Si em vaig llevar és perquè torno a estar entretinguda. He començat una llista per a la nostra xiqueta. Vull acabar-la abans del seu 5è aniversari. Tot i que ells instisteixen a dir que no corre cap pressa, que encara és menuda, estic segura que la nostra filla agrairà començar com abans millor.
Sempre necessitem objectius per comlir. Pot deprimir més tenir una vida massa perfecta que al contrari.
ResponEliminaUna abraçada
Crec q trobant la teva mitja taronja aquesta et descobreix part de la seva llista, la qual potser mai haguessis pensat en posar a la teva xo l'acabes disfrutant més i tot que part de la teva!
ResponEliminaPetons!
Andreu: Per això moltes vegades quan parles amb joves acabats de llicenciar (que han acomplit una de les moltes metes que s'ha degut proposar a la vida) els veus desorientats, insatisfets, com si els faltés la il·lusió que tenien durant la carrera. Se m'ha acudit aquest exemple perquè m'és proper.
ResponEliminaLashed: Penso com tu, que totes les persones que vas coneixent al llarg de la vida et poden descobrir nous àmbits d'interès i portar-te nous estímuls. I encara més si parlem de la parella (que, damunt, no només et pot fer replantejar els teus objectius i reptes i ensenyar-te nous mons sinó que t'encoratja quan et falta la confiança fins i tot per a intentar fer els somnis realitat).