dissabte, 11 de desembre de 2010

Els Reis de l'Orient


Un gener, just després de Reis, ma germana i jo vam veure en un aparador de Tortosa la versió masculina de la Barbie, es deia Ken i no n'havíem vist mai cap abans cap com aquell (no ens agradaven els cabells poc autèntics de la resta de versions del personatge). Teníem un parell de Barbies, que vivien en un món a part del dels ninotets i del de les nines. Als altres mons no hi havia tanta desigualtat entre persones d'un i altre sexe com al de les Barbies i vam decidir que l'any següent entre les dos demanaríem el Crystal Ken.

Cada nit, abans d'anar a dormir, en repetíem el nom per no oblidar-lo (les notes i llibretetes les devíem perdre sovint). Però va passar un any, em penso que devia ser l'any del piano, i no el vam poder demanar. Així que durant dos anys anàvem repetint un nom que jo mai més no he pogut localitzar i que començo a sospitar que es devia anar transformant d'una nit a l'altra.

Ara, quan no sé què demanar a la carta perquè aquestes petites coses me les puc permetre jo la resta de l'any (o quan sóc conscient del que valen les coses) penso en el Ken que ja mai no vam arribar a demanar. I se'm fa estrany...

Però, si voleu que us digui un secret, fa un parell d'anys que me'n ronda una pel cap... però no la puc demanar, encara no és el moment.

P.S. Si això fos el blog d'una escola o un rètol del govern el títol seria: "Els regals" i la imatge, un paquet amb un llacet o potser un Ken, que s'hi val més amb les marques i que amb la cultura religiosa, oi? Perquè ara ser progre sembla que impliqui renunciar i esborrar un llegat col·lectiu fet de referents i símbols que no haurien d'ofendre ningú. En canvi, certs monuments al franquisme no desapareixen, no...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada