Jornades sobre Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal
Anotacions del primer dia.
Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig llegir El violí d'Auschwitz. Poca base, la meua, per un públic tan il·lustre, que es coneixia bé l'obra de les dos autores, com el que hi havia avui a l'Aula Capella de la Universitat de Barcelona en la primera de les jornades que l'Aula Carles Riba ha dedicat a aquestes dos grans autor(e)s.
Aquestes sessions tan instructives de l'Aula i tan ben repartides (en només un parell de dies) l'any passat ja em van fer descobrir vessants per a mi desconeguts de Carles Riba. Potser encara se n'hauria de fer més difusió, no sé si ha acabat d'arribar als estudiants de Filologia (de la UB, suposo que a la resta encara menys), potser un cartellet a la porta avui per algun despistat que passegés pel Pati de Lletres o pugés del bar no hagués fet cap mal...
La primera sessió ha anat a càrrec de Marta Pessarrodona, amiga de les autores, que ens ha llegit un poema sobre Anglada. Ha estat una intervenció breu, seguida del comentari magistral de Carles Miralles (han faltat fotocòpies per a tots els assistents), en el qual ha comentat l'Epigrama d'Anglada basat en la composició de la poeta Mero de Bizanci i la Variació que hi afegeix en l'Obra Completa. L'acumulació de sentits que ens ha ofert aquesta lectura m'ha produït un plaer intel·lectual que ha compensat el tràfec dels darrers dies... No crec que fos legítim reproduir aquí la interpretació que Miralles ha fet del poema, però ha explicat que l'Aula publicarà les intervencions a les Jornades. A continuació, Giuseppe Grilli, amb la cantarella italiana que el caracteritza, ha parlat dels poemes polítics de Marçal.
Però la jornada s'ha acabat amb un concert estrepitós de poemes musicats d'Anglada i Marçal. Incomprensiblement, l'actuació ha estat molt aplaudida. A mi no m'han convençut ni les veus (tan forçades), ni la forma com interpretaven el poema ni la música (que, fet i fet, ha estat el millor de l'actiació), però el que més m'ha molestat ha estat la pronúncia de Pia Nielsen i d'Ariana Barrabés, sense cap sonorització i les neutres deixades a l'atzar. Per a recitar un poema i fer una feina seriosa penso que s'ha de conèixer bé la llengua (i la fonètica de la llengua) en què estan escrits els poemes. Me'n faig creus.
Demà la jornada promet més, amb Marta Pessarrodona , Mariàngela Vilallonga, Anna Maria Saludes, Montserrat Jufresa, Rosa Cabré i Josep Murgades, però no crec que en pugui fer la crònica, perquè marxem a les Festes Majors del poble.
Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig llegir El violí d'Auschwitz. Poca base, la meua, per un públic tan il·lustre, que es coneixia bé l'obra de les dos autores, com el que hi havia avui a l'Aula Capella de la Universitat de Barcelona en la primera de les jornades que l'Aula Carles Riba ha dedicat a aquestes dos grans autor(e)s.
Aquestes sessions tan instructives de l'Aula i tan ben repartides (en només un parell de dies) l'any passat ja em van fer descobrir vessants per a mi desconeguts de Carles Riba. Potser encara se n'hauria de fer més difusió, no sé si ha acabat d'arribar als estudiants de Filologia (de la UB, suposo que a la resta encara menys), potser un cartellet a la porta avui per algun despistat que passegés pel Pati de Lletres o pugés del bar no hagués fet cap mal...
La primera sessió ha anat a càrrec de Marta Pessarrodona, amiga de les autores, que ens ha llegit un poema sobre Anglada. Ha estat una intervenció breu, seguida del comentari magistral de Carles Miralles (han faltat fotocòpies per a tots els assistents), en el qual ha comentat l'Epigrama d'Anglada basat en la composició de la poeta Mero de Bizanci i la Variació que hi afegeix en l'Obra Completa. L'acumulació de sentits que ens ha ofert aquesta lectura m'ha produït un plaer intel·lectual que ha compensat el tràfec dels darrers dies... No crec que fos legítim reproduir aquí la interpretació que Miralles ha fet del poema, però ha explicat que l'Aula publicarà les intervencions a les Jornades. A continuació, Giuseppe Grilli, amb la cantarella italiana que el caracteritza, ha parlat dels poemes polítics de Marçal.
Però la jornada s'ha acabat amb un concert estrepitós de poemes musicats d'Anglada i Marçal. Incomprensiblement, l'actuació ha estat molt aplaudida. A mi no m'han convençut ni les veus (tan forçades), ni la forma com interpretaven el poema ni la música (que, fet i fet, ha estat el millor de l'actiació), però el que més m'ha molestat ha estat la pronúncia de Pia Nielsen i d'Ariana Barrabés, sense cap sonorització i les neutres deixades a l'atzar. Per a recitar un poema i fer una feina seriosa penso que s'ha de conèixer bé la llengua (i la fonètica de la llengua) en què estan escrits els poemes. Me'n faig creus.
Demà la jornada promet més, amb Marta Pessarrodona , Mariàngela Vilallonga, Anna Maria Saludes, Montserrat Jufresa, Rosa Cabré i Josep Murgades, però no crec que en pugui fer la crònica, perquè marxem a les Festes Majors del poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada