dimecres, 30 de novembre de 2011

Correspondència

Alguns escrits que m'heu enviat durant aquests dos (!) mesos. En certa manera, parlen molt de mi.

Us tinc molt presents i m'agrada que vosaltres també m'hi tingueu.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Gem(m)inant

The Octagon. Queen Mary.
Aquesta fotografia la vaig fer després de la conferència que el Centre d'Estudis Catalans de la Queen Mary va celebrar divendres. Veny Mesquida va parlar sobre la importància de tenir en compte testimonis orals dels poemes (en aquest cas de J. V. Foix) que es volen editar, perquè poden oferir variants d'autor i remetre a estadis redaccionals del poema (la forma original, estadis evolutius) que no s'han conservat. També vaig aprendre que... Foix feia les millors geminacions que he sentit mai.

Ahir vaig perdre el meu llapis electrònic i això m'ha posat una mica moixa, però avui, a la bústia, hi tenia dues cartes per alegrar-me el dia!! Gràcies!

Ja porto bufanda, el fred ja ha arribat!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Goodbye, Barcelona

No, no és que jo m'acomiadi de Barcelona... Aquest dissabte també es va estrenar un nou musical (ja sabeu que en terres anglosaxones els musicals duren molt, amb molts de clàssics, així que l'estrena de musicals nous no deixa de sorprendre'm), el Goodbye, Barcelona.

El musical tracta dels anglesos que van anar a lluitar a les Brigades Internacionals en contra del feixisme a la guerra civil espanyola. En trobareu més informació i vídeos aquí.

De moment no tinc previst anar-hi (està previst que duri poc?), de fet em vaig assabentar que la feien divendres, però vés a saber, ara m'ha cridat l'atenció. Nosaltres apostem per un clàssic, la setmana que ve, quan Jordi ja sigui aquí per passar el pont, anirem a veure The wizard of Oz i us en faré cinc cèntims després! Després de Wicked l'any passat a NY em vaig quedar amb ganes de més màgia i molta fantasia.

dissabte, 26 de novembre de 2011

What Catalans want a Londres

Anit Toni Strubell, Montserrat Guibernau i Xavier Solano van presentar What Catalans Want al restaurant Mucci's de la universitat Queen Mary.

Va ser un èxit d'assistència (i no crec que fos per l'aperitiu de canapès d'aquells que m'agraden tan poc que hi havia) i hi vaig conèixer altres catalans que, per motius diversos (també hi havia dos turistes), eren a Londres. Hi havia anglesos, però em penso que tots molt conscients de què és Catalunya i qui som els catalans.

Solano va destacar la importància que s'escrivís un llibre com aquest (en anglès), adreçat, no als catalans, sinó als estrangers que vulguin conèixer com és Catalunya i quines són les nostres aspiracions. El llibre parteix d'una sèrie d'entrevistes (35) a personalitats conegudes (i no tant, van posar l'exemple de la fundadora de la campanya Prou, en contra de les corregudes de bous): polítics (com Pujol, Montilla), propietaris d'empreses i economistes, personalitats mediàtiques (com Joan Laporta), acadèmics, ... Les preguntes estan formulades de manera que un estranger pugui entendre els grans canvis que la societat catalana ha viscut els darrers 5 anys. Vaig fullejar el llibre i és d'aquells d'enquadernació bona, pàgines brillants que segur que deixen anar una bona fragància i moltes fotografies. L'autor va explicar que s'ha venut a tots els continents i que n'han rebut comandes d'Austràlia. Els felicito per l'èxit aconseguit, la presentació va ser molt entretinguda (gairebé tota en anglès, tot i que tots els assistents, quan se'ls van preguntar al final de la sessió, van confessar entendre el català! fossin d'on fossin).

dijous, 24 de novembre de 2011

Covent Garden

Covent Garden. Ho sé, m'estimo més fer marrada i passar per Covent Garden!! (vagi on vagi)

Totes les fotografies d'avui estan a 2 passes de l'estació de metro de Covent Garden (per cert, la gent no et pregunta les zones -on vius, on treballes, on quedem, on vas al metge-, et pregunten la parada de metro que queda més a prop!).
En realitat, és una botiga de roba, però quin aparador més bonic!
Ara que ja fa gairebé dos mesos que sóc a Londres puc dir que és una ciutat que es fa estimar, però sobretot que té raconets o trossets que et captiven, que et fan més fàcil sentir teua una ciutat tan gran i horitzontal, amb tants barris i personalitats diferents, com a teua. No parlo del que em fa córrer d'alegria cada cop que ho veig i em diu com de bonica és Londres (és a dir el Big Ben, el London Eye, el Tower Bridge, el Picadilly Circus i els perillosos -per experiència- busos de dos pisos); sinó d'aquells espais que, malgrat la munió de gent de pas accelerat que els travessa cada dia, et parlen molt endins de tu, et fan sentir qui ets i que estàs en una conversa amb la ciutat.

Els primers dies, per a mi, Bloomsbury va ser tot això. Els parcs, el bon temps, les fulles seques, els esquirolets, les cabines de telèfons sense turistes, les casetes baixetes i arrenglerades, les paradetes de bosses i d'ametles ronyoses i fruita a la sortida del metro. M'hi podia passejar tranquil·lament sense pressa i he assistit a l'espectacle del canvi de color de les fulles, a la caiguda i ara ja, als arbres nus. El festival del barri dels artistes. Semblava que la vida fluïa a Bloomsbury. Quan vaig rebre la darrera visita, ara fa un parell de caps de setmana, no vaig dubtar a portar-los a Bloomsbury.

Després vaig anar descobrint, ara ja sense la por d'anys enrere, la part sud de la vora del riu. Sobretot en cap de setmana, l'ambient és vivíssim, tot fa olor de menjar, hi ha paradetes, centres culturals, el Globe de Shakespeare, els ponts i els artistes de carrer al costat del Tàmesi. Fins i tot pots fer una ullada al Big Ben i a la nòria des d'alguna de les àmplies terrasses plenes de famílies gaudint de la miqueteta de sol que hi pugui haver. Tot i que, si es tracta de terrasses davant del riu, jo m'estimo més travessar-lo i anar a dinar a la de les Somerset Galleries, a l'altra banda de la pista de patinatge sobre gel que fa poc que hi han muntat.

Però una de les meues zones preferides és la de Covent Garden, m'encanta el moviment que hi ha al mercat de Covernt Garden (al vincle anterior també en trobareu fotos, nadalenques, ja). Sempre hi fan alguna actuació al carrer, hi ha grupets de turistes fent-s'hi fotografies, però mai tens la sensació de pressa o d'asfíxia que t'invaeix si baixes a Westminster o a Embankment. Els visitants solen ser joves, hi ha paradetes dins i fora de l'edifici. El carrer del costat està ple de pubs i restaurants i a l'hora de dinar veus gent entrant i sortint per tot arreu, però si són dels que busquen un local per menjar segur que no porten tanta pressa com la resta de la ciutat. Covent Garden m'encomana el ritme i la vitalitat, però no se m'engoleix. Si al migdia ja en notes el batec, a la nit és encara més evident. Al carrer del costat està l'òpera i veus baixar gent elegant carrer avall, el públic dels restaurants canvia i un altre grup de gent va a veure el musical del Rei Lleó una mica més avall. Somerset i el riu a tocar. I les esglesietes atrapades al mig del carrer. Ah, per cert! aquest paratge també és allí!

dimecres, 23 de novembre de 2011

Classificacions: he creuat la línia!


Mireu que he trobat aquí. Una bona manera de classificar-nos, eh? Jo fins ara sempre havia viscut a terres golafres i enguany... he fet cap a la dels beguts!

dilluns, 21 de novembre de 2011

Una de platges

M’havia quedat adormit, però no deu fer gaire que han arribat, perquè el vestit de bany de les xiquetes encara està sec i tenen les mans llardoses de crema solar. Dels turistes de la setmana passada ja només quedem elles tres i jo, a la platja.

Aquell home ens torna a mirar, però la mama no sembla haver-se’n adonat. Ni avui ni ahir ni... Si Ona s’estigués quieta ens podríem quedar una estona més a la tovallola, sense fer soroll, perquè a la mama no li agafi mal de cap i no hagi de prendre’s la medicina. Quan jo era com Ona, la mama sempre es trobava bé, però aleshores el papa encara vivia a casa i no m’havia dit allò que la mama tenia el somriure més bonic del món i que l’havíem de cuidar perquè no l’arribés a perdre mai.

A la menuda li diuen Ona, sa germana sempre la crida així. Al principi em feia gràcia que Ona anés a la platja, però ara, quan les miro jugar amb els rasclets a l’arena, la mirada de la gran clavada en el cos somnolent de la mare, només sento una tristor agra que m’esgarrapa la gola. Parlen fluixet, com si amb les seues veuetes poguessin silenciar els xiscles i les rialles de la resta.

Em crida? Al final la mama s’ha despertat. Em penso que en vol més. Diu que li fa mal el cap i una altra cosa que no sé què és. Em demana que li acosti la bossa. Pesa molt, provo d’arrossegar-la per l’arena, però tinc por que es trenquin les ampolles i que la mama s’enfadi i m’estiri els cabells. Segur que aquell home ho veuria i potser es pensaria que ho he fet expressament i no ens compraria més entrepans mentre la mama fa la migdiada.

Li ha deixat la bossa davant. Veig com la dona en trau una ampolla i s’hi amorra mentre Ona segueix sa germana a l’aigua. Aquesta tarda, quan el sol s’hagi post, a la platja encara hi quedaran les ampolles buides. Com cada dia des que van arribar. A vegades les xiquetes s’hi entretenen, les omplen d’aigua, les enterren o juguen a enviar missatges, vés a saber si d’auxili, mar endins.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Coneixeu Salina?


És una sirena d'un dels meus blogs preferits: http://salinasagace.blogspot.com/. Em penso que li agradarà veure aquesta sireneta que vaig conèixer al St. Madalene college d'Oxford. Dalt d'aquesta torre, de gàrgola. S'hi celebra cada any la festa pagana del sol al maig. Una coral puja a cantar dalt de la torre, els que creuen en coses esotèriques munten la festa fora del college amb música i balls, els més eixelebrats es llencen al riu... Mireu, mireu: http://www.bbc.co.uk/oxford/culture/2003/04/mayday_gallery.shtml.

Un dissabte a casa

Foto de diumenge 20 de novembre. Carrer boirós des de la finestra. 4 p. m.
Quan em desperto m'agrada xafardejar per la finestra. Visc en un tercer pis i des de l'habitació controlo dos carrers que es creuen just davall meu. Hi ha arbres vestits de tardor i gent caminant arrupida i gent esperant l'autobús. I, sovint, també hi ha boira o plovisqueja una mica.

Com que les comparacions entre els meus dos viatges més llargs em són inevitables no puc deixar de relacionar aquesta boira amb la de cinc anys enrere. Al meu voltant les coses han canviat moltíssim, en aquests cinc anys. Pot parèixer que el camí que estic seguint ara no està tan allunyat del de cinc anys enrere, però si les persones que m'envolten les trobo tan canviades si miro enrere m'imagino que deu haver passat el mateix amb mi. I, tot i això, he fet cap a una altra ciutat emboirada. Hi ha dies que la boira està molt més baixa que la meua finestra (és un tercer pis, però estic a l'àtic i tinc aquell rostre inclinat que m'agrada tant però que em fa bonys - si no escups a temps-) i aleshores no veig els edificis alts del final i amb prou feines distingeixo les casetes del davant.

Dissabte a casa. Un dissabte tranquil i sense despertadors. A Torí els dissabtes sentia l'oloreta de xocolate cuit de la cafateria del davant i solia passar un acordionista. Aleshores vivia arran de carrer i teníem una finestra que donava a la vorera. La féiem servir per fer-hi entrar cadires quan organitzàvem sopars perquè no vam descobrir mai com es podia obrir del tot la porta d'entrada, si és que es podia fer. Fa uns dies vaig rebre un correu de la meua antiga companya d'habitació, R., que es va quedar a viure a Itàlia i visita casa seua, el Japó, una vegada l'any. Ara ja ens hem escrit uns quants correus i sembla que ho tenim tot tan present com fa cinc anys.

No crec que al mig de Londres, malgrat que és una ciutat de barris i molt horitzontal, hi passi cap acordionista els dissabtes al matí, però qui sap com deu ser passar un dissabte a la nova casa. Ja fa set setmanes que sóc aquí i encara no ho havia comprovat.

divendres, 18 de novembre de 2011

Provatures

M’havia quedat adormit, però no deu fer gaire que han arribat, perquè les xiquetes encara estan assegudes a la tovallola, la gorreta al cap ben posada i el rasclet a la mà. Amb la seua arribada, a la platja ja no hi cap ni una agulla i, si no marxa ningú durant els propers cinc minuts, la senyora del para-sol de ratlles i el seu nét curt de gambals no trobaran lloc. Si és que encara hi són. Dels turistes de la setmana passada ja només queden aquestes dues famílies i l’home que viatja sol. Ell sol baixar a les onze i dedica els matins a fotografiar amb el mòbil les cuixes de la mare de les xiquetes que acaben d’arribar, Clea i Ona, em sembla que vaig sentir que els diuen.

Increïble!

Recordeu l'exposició de Degas (encara hi sou a temps) que ens va costar unes dues hores de coa per entrar-hi? Ara fan una exposició de Da Vinci a la National Gallery i és impossible trobar-ne entrades! Jo que estava tranquil·la, em pensava que aquestes coses no passaven, haurien de prohibir comprar per avançat les entrades. Hi ha un escrit penjat al web en què fins i tot autoritzen a revendre-les si no hi penses anar, fent un escrit argumentant-ho!! Hi volia anar amb S., que m'havia escrit per visitar un altre museu i, en vista de l'èxit, m'ha proposat anar a la galeria d'art de White Chapel el cap de setmana que ve. És increïble!

dijous, 17 de novembre de 2011

Un món de ficció

I fi de l'excursió amb una galeteta ben British de xocolata farcida de doble xocolata (no m'he atrevit a tastar la triple).




Aquests es peguen, hi havia figuretes molt estranyes.

Magdalen's college, un dels més rics i grans.






Es veu que és una joia arquitectònica circular.



Pont dels sospirs.
Mireu quines carasses fan!









Recordeu que fa unes setmanes vaig anar un dia a Oxford en bus i que em va agradar molt? Doncs aquests dies he conegut una noia que va fer de guia turística a Oxford durant un estiu i que coneix molt bé la ciutat, em va convidar a anar-hi un dia (jo hi havia anat en bus, però em va dir que en tren seria només una hora) i que ella m'ensenyaria la ciutat, que entre setmana era més fàcil que ens deixessin entrar als colleges. Com que l'altre cop era dissabte gairebé tots estaven tancats als visitants.

Així que avui hi he anat i ella m'ha anat explicant la història i l'art dels edificis que ja havia vist, hem visitat tots els colleges importants (fins a les 4, això sí, que després els tanquen als visitants). Es veu que volia aconseguir que un amic seu que està en un gran college ens convidés a un sopar formal. Als colleges grans (els colleges anglesos són les residències d'estudiants, els estudiants estan obligats a viure-hi durant la seua etapa universitària, hi tenen biblioteca, solen ser edificis històrics a Cambridge i Oxford i els fan algunes classes, però els exàmens oficials es fan per a tots a la Universitat d'Oxford, no als colleges) es veu que cada setmana se celebra un sopar formal en el qual els estudiants i els professors (que solen viure als colleges, alguns fins i tot amb la seua família) porten la toga. El dels estudiants de llicenciatura és curteta i sense mànigues i després hi van afegint capes. Els estudiants de doctorat ja tenen mànigues, per exemple! El protocol d'aquests sopar és força estricte, es veu que a l'hora dels dolços (em penso que es fa en una altra sala) has de parlar deu minuts de rellotge amb la persona que seu a la teua dreta i deu amb la de la teua esquerra. Per sort, la toga et dóna molta informació sobre qui tens al costat (si saps llegir-la).

Al final de curs cada dos o tres anys cada college organitza un ball formal amb vestits llargs o bé balls temàtics tots disfressats. L'entrada costa unes 100 lliures. Una altra cosa dels colleges és que són molt exclusius: només per als seus alumnes, hi tenen habitacions grandioses i històriques (el problema de les habitacions històriques és que no els permet instal·lar-hi calefacció i que tenen una mena d'estufa, n'hi havia que es veu que tenien llar de foc del XV, però que els ho han tret per risc d'incendi) i que cada college té normes pròpies. A un dels colleges que hem visitat, A. m'ha explicat que només els seus estudiants poden xafar la gespa i seure-hi i que a altres, només ho pot fer el responsable de la residència. Els visitants, com en el nostre cas, pel caminet!

Us he posat un dibuix amb uns dibuixets de colors amb guix damunt de les parets dels edificis històrics dels colleges (avui només teniu fotos de colleges!)... són les commemoracions que dibuixen els estudiants (passat un temps s'esborren) per les competicions de barques, com les famoses Cambridge-Oxford que se celebren cada any, també n'hi ha entre colleges de la pròpia University of Oxford! Veieu la que hi posa, que a més de guanyar, han fet BUMPED? Vol dir que han pegat un cop a l'altra barca, fins i tot els poden fer volcar, m'ha paregut entendre! No és que estigui permés, però els dóna punts si ho aconsegueixen (o això m'ha dit!). N'estan molt orgullosos i ho grafitegen per recordar-ho, per a ells és millor que guanyar i un plus molt important si ho fan. Hi ha colleges com aquest que juguen brutet, però n'hi ha altres que no tenen cap bumped!

L'altre dia em vaig quedar amb el dubte del pont dels sospirs (també en penjo una foto): a Venècia sospiren perquè estan condemnats, a Cambridge perquè és el pont que travessen per anar a fer els exàmens finals i a Òxford? A. me n'ha informat: a Òxford diu la llegenda que unia un college masculí (l'edifici bonic que es veu a l'esquerra) amb un prostíbul!

P.S. No puc carregar-ne tantes com voldria perquè avui tinc mala connexió, però J., espero haver-te acabar de convèncer sobre la bellesa d'Òxford. Això no vol dir que hi volgués viure. Us ho heu d'imaginar menut i molt poble! Els edificis històrics estan molt junts i cap als afores està la zona bé, que són botigues de marca, restaurants cars i el castell, que també hem visitat, però la pastry que duia a la mà ha fet que no agafés la càmera!

dimecres, 16 de novembre de 2011

La meua autobiografia política. Part II

Als quinze o setze anys van haver-hi les protestes en contra del transvassament de l'Ebre, un tema que em tocava de prop a causa dels meus orígens. Vaig compondre un poema molt crític amb el transvassament per als Jocs Florals de l'escola. Es veu que va cridar l'atenció del professor de català, molt implicat en política, que li va parlar de mi a un noi d'una de les altres classes, R., amb el qual compartien la ideologia política. De tot això jo no en sabia res, R. m'ho va explicar uns anys més tard, quan ja ens unia una forta amistat. Quan jo vaig escriure el poema només entenia les raons per les quals no era bo que es fes el transvassament i, tot i que sabia més o menys quins polítics n'eren els culpables, vaig abocar-m'hi per reivindicar-ho socialment, sense reflexionar ni un moment que el poema es pogués arribar a utilitzar amb finalitats polítiques o que mostrés que jo sentia simpatia per un partit o per un altre (jo no coneixia els partits, per a mi només tenia sentit veritable que una persona fos el president de la Generalitat i, per això, ja havíem de respectar-lo).

Però R. no ho devia veure així i es veu que va intentar conèixer-me més d'una vegada, però jo era una noia esmunyedissa i gairebé no vaig parlar-hi fins el viatge de final de curs de 4t d'ESO a Mallorca, aquell viatge que V. (un dels amics que em va demanar samarretes antitransvassament aquell any, convergent; l'altre va ser E.) ha immortalitzat per a tots. Després del viatge, durant el qual ens vam conèixer millor, R. em va proposar trobar-nos un dia als Quatre Cantons per acompanyar-lo al local d'ERC, ell acabava d'entrar a les JERC de Sant Cugat. Vaig memoritzar les sigles i vaig preguntar a mons pares de què es tractava. Vam quedar que hi aniria, però que no signaria res i així ho vaig fer. R. em va presentar el personal, però estaven preparant les festes i no hi va haver cap xerrada, de manera que l'activitat de buscar la foto de l'alcalde (que jo no sabia reconèixer encara; una situació angoixant, però fàcil de solucionar perquè se'n van adonar al cap de 5 min. i me'n van deixar una de mostra) als diaris i retallar-la per afegir-hi unes banyes de dimoni, pobre home, no em va acabar de cridar l'atenció. I li vaig dir que no a anar a l'Acampada Jove. Però aquesta primera aventura va posar-me en contacte amb molts amics de R., de manera que al meu grup d'amistat la majoria eren d'ERC. A més, E. també havia entrat a les JERC, en aquest cas de Cerdanyola. Per això el fet de conèixer R. va ser important per a la meua formació política i em va introduir a un nou món.

Aquesta anècdota no té gaire importància, però un dia, a una de les activitats que vaig anar amb R., em van presentar un noi més gran també de les JERC, que va fer cara de sorprès en veure'm. Jo els vaig dir que ja el coneixia, que l'havia vist a la parròquia. I li vaig somriure. No m'hagués pensat mai que un comentari com aquest hauria pogut suscitar tan d'interés. La resta de la joventut d'ERC no en tenia ni idea, de fet, n'hi havia que fins i tot els costava d'entendre. No hi va haver cap problema, però li van demanar explicacions i va ser quan vaig pensar que potser el partit polític que tries també té alguna cosa a veure amb la fe (ben estrany, tot plegat).

A Batxillerat vaig començar a llegir el diari (diàriament) i a mirar les notícies, em vaig començar a interessar per la política, vaig reivindicar els meus drets lingüístics a l'escola i vaig qüestionar per primera vegada l'autoritat (la dels professors o a la d'Ensenyament o la que fos): per la llengua en què s'impartia tutoria, per la història que se'ns explicava, vaig començar a definir la meua tendència política d'aleshores, la meua primera. A segon van celebrar-se eleccions per al Parlament de Catalunya, però jo encara no tenia l'edat de vot (alguns companys meus ja havien pogut votar). Es va formar el primer tripartit, encara recordo com el professor d'Història, quan jo anava a sortir de classe, em va assenyalar un full on havia apuntat els escons del que ell, encertadament, pensava que jo hagués votat (i que vaig suposar que ell havia triat). Es va formar el primer tripartit i ho recordo com un moment d'il·lusió i d'esperança, seguit de molta ràbia quan es va atacar Carod (el cas Carod). Una esperança que tornaria a olorar a la universitat (segona bombolla, la meua carrera), quan es redactava i reredactava l'Estatut i nosaltres ens escrivíem milions de correus sobre el tema per acabar els debats que havíem començat al claustre.

El meu primer vot va ser en motiu de la Constitució Europea, però el que de debò em va fer il·lusió va ser el referèndum per a l'Estatut (aleshores encara no havia pogut votar per al Parlament i tampoc no ho podria fer des d'Itàlia, per certs errors del sistema, tot i que jo havia tramitat el vot per correu. Em va costar una bona plorera). A Itàlia seguia l'actualitat política catalana a través d'Internet i dels meus amics, però els anys anteriors a Montilla em vaig anar desencantant, vaig deixar de llegir gaire el diari, d'interessar-me'n gaire i, malgrat que els darrers anys: amb les sentències del TC i del TS, els referèndums per la independència (eufòria), les manifestacions (als PPCC i a l'estranger) i el naixement de nous partits polítics, em costa sentir l'interés pels personatges en escena que sentia abans, em tornen a interessar més les grans accions, les ideologies, però molt menys els homes i les petites baralles.


El tercer gran moment (i ara hauria d'anar acabant per l'hora) va ser l'estada a la Universitat Catalana d'Estiu el penúltim any de carrera (tercera bombolla). No només perquè allí vaig tornar a viure amb normalitat (ja no només lingüística, sinó ideològica, sense haver-te de justificar contínuament), sinó perquè va ser on vaig descobrir el País Valencià de bo de bo. Un any abans m'havia llegit Nosaltres, els valencians de Fuster, però a la UCE hi vaig conèixer un munt de valencians, que em parlarien sobre com vivien la situació sociolingüisticopolítica, sobre les seues il·lusions, la seua manera de concebre els PPCC; que vindrien al Fossar de les Moreres el 10 de setembre i a la manifestació de Barcelona per la independència a la Diada; jo aniria a passar-hi una setmana pels Premis d'Octubre (era l'any que F. estava de Sèneca a València) i a l'aplec del Puig; em parlarien del Bloc; m'acollirien, sobretot m'acollirien, aniria a la manifestació d'Alacant el 25 d'abril amb unes amigues. Des d'aleshores, he anat redescobrint València any rere any.

Volia parlar-vos de més coses, explicar-vos la formació de la nova Palestra, la crispació política al meu poble, per exemple, però aquests han estat els fets més rellevants que van modelar la meua consciència política (fins ara).

La meua autobiografia política. Part I

Quan vas a un altre país, la resposta a allò del Where are you from? que per a altres estrangers es contesta en una paraula, pot arribar a donar lloc a una dissertació força llarga o a un debat fins i tot crispat (sobretot amb italians, francesos i alemanys; amb els espanyols en general no ho solc intentar i els britànics solen ser molt polite, tot i que sempre hi ha excepcions). La meua resposta: From Catalonia (davant de certs espanyols: from Barcelona, m'estimo més no ser agredida) sol anar seguida d'un: the capital of my country is Barcelona, perquè se situïn, i aleshores, només aleshores reaccionen (a Itàlia amb el "Catalogna" n'hi solia haver prou per engegar la discussió). Això pot provocar, a més de cansament, una reflexió profunda sobre la nostra identitat i, fins i tot, sobre la nostra història i el barrija-barreja de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Si hi sumes que a la residència hi ha uns quatre espanyols i que solc dinar, com avui, amb una noia molt simpàtica de Lleó (sí, me la van presentar perquè el meu discurset de l'I'm not Spanish and I speak Catalan, which is a different language, ... no va acabar de quedar-li clar a l'interlocutor) podem tenir un bon maldecap com a resultat.

Avui hem parlat de les eleccions de l'estat espanyol i, just encabat, he agafat l'entrevista del mes d'octubre a l'Avenç (que em van portar aquest cap de setmana, gràcies!) a la presidenta d'Òmnium cultural. Llegia què va significar per a ell el maig del 68 i aleshores he començat a pensar en quin va ser el moment més important per al desvetllament de la meua consciència nacional i, de retruc, de la consciència política (tot i que mai no hi he estat estretament vinculada). N'hi ha tres que em penso que em van marcar de manera especial. I, com que a Torí, per a una de les classes que feia, vaig haver d'escriure una autobiografia lingüística (l'hi vaig afegir un vídeo i tot, on sortia jo quan era menuda i es veia com anava evolucionant el meu parlar i es posaven en evidència certs trets dialectals i altres influències) que ara podria ampliar una miqueteta, he pensat: per què no escric una mena d'autobiografia amb aquests tres moments? (Us adonareu que els fets descrits van ser gairebé tots a l'adolescència, suposo que en això deuré coincidir amb vosaltres).

Recordo que quan era menuda, cada any, al col·legi, ens venien a vendre un mapamundi per penjar a l'habitació. Un any el vam comprar i el vam penjar damunt del sofà de la saleta. Jo també tenia una bola de món que s'il·luminava per dins i, en algun d'aquells dos mapes, ma mare em va ensenyar a veure la cara (era la cara de la península ibèrica) i a saber-me situar. També va ser ma mare, la meua mestra de socials, que ens va parlar dels Segadors, tot i que aquest record el tinc molt més borrós.

Als meus tretze anys ens vam mudar a Sant Cugat del Vallès i vaig entrar a una escola privada on, el primer dia (això ja ho explicava a l'autobiografia lingüística), les meues companyes em van preguntar: ¿En catalán o en castellano? Com que en aquell moment no vaig entendre a què es referien, vaig respondre una cosa que els devia parèixer molt estranyes: No, no, en català. El que passa és que no faig les neutres perquè parlo tortosí, però no sóc estrangera ni res. Aviat m'adonaria que els meus companys parlaven tant català com castellà, fet que podria ser irrellevant per a l'escriure una autobiografia política, però en aquest cas hi està molt relacionat.

I és que uns mesos més tard, un noi de la classe amb qui començava una amistat, em va preguntar quan anava a buscar els llibres a l'armariet: Tu ets catalanista, oi? La pregunta em va tornar a agafar per sorpresa, no semblava que fos una cosa dolenta, per l'expressió del meu amic, però jo no sabia què volia dir [la germana gran, amb uns pares que no ens han volgut influir ni dirigir mai políticament, era la innocència política en persona, si és que el catalanisme ha de ser política] i així li vaig fer saber. Què és "catalanista"?, vaig preguntar jo, ingènua, i per què n'hauria de ser? Però E. ho tenia molt clar: Perquè sempre parles en català. -És clar, som catalans. -Parles en català a tothom. I va ser com si em traguessin un tel dels ulls, un moment de revelació, no només era cert que jo parlava a tothom en català, sinó que, la resta, tots sense excepció, em parlaven a mi en català o fins i tot canviaven al català quan jo entrava a una conversa que fins aleshores havia estat en castellà (més endavant, a la vida i en les amistats, no sempre tindria tanta sort). I ara sabia que allò era així per alguna raó, una raó que jo encara no podia comprendre, però que la resta semblaven haver interioritzat, o mamat.

Per a mi parlar era sinònim de parlar en català, no només era un acte normal, sinó que no era conscient, no era fruit d'una determinació de parlar a tothom en català. Això deu voler dir que al poble i a Tortosa, on vaig viure i estudiar, parlar en català era un fet normal, hi havia normalitat lingüística (tret dels mitjans audiovisuals, però a casa sempre hem estat molt de TV3) i que a Sant Cugat i a l'àrea metropolitana de Barcelona, en general, no era així. S'havia trencat la il·lusió i jo era fora de la bombolla (amb els anys he vist que de bombolles on es mostra una normalitat, fruit o no dels esforços de normalització, lingüística encara en podem trobar moltes, sigui on sigui).

Però la influència d'aquell noiet de la meua classe que va pronunciar per primera vegada la paraula catalanisme davant meu encara va anar més enllà, perquè el seu despertar polític havia estat una mica anterior al meu. Al cap de pocs dies, E. em va començar a dibuixar una senyera amb un estel damunt a la goma d'esborrar i, evidentment, vaig haver-li de demanar què era. Així vaig saber que a més a més de decidir si era catalanista (no sé si jo creia que ho fos, perquè -ista sonava a activista, a fer alguna cosa activament i no era el meu cas) podria ser que, sense saber-ho, jo fos independentista. Així, aquell any, vaig aprendre molts conceptes nous que mai a la vida havia sentit: pijo, catalanista, independentista n'eren alguns.

Com que em queda molt llarg faré una entrada nova. Ara ja coneixeu el primer "fet" que va marcar la meua presa de consciència nacional.

dilluns, 14 de novembre de 2011

La mirada d'una americana

Al segon pis de la meua residència hi viu una americana (NY). Ens vam conèixer a la rentadora i avui, després de dos setmanes sense veure'ns, hem quedat per xerrar una estona. La cosa s'ha anat allargaaant i, com que estudia un màster en Ciències Polítiques, m'ha demanat per Catalunya, concretament per l'independentisme. Li he fet cinc cèntims de la crispació política, més intensa durant els darrers anys, i li he dit que, a hores d'ara, una gran part de la població pensa que l'única solució per acabar amb els abusos de l'estat espanyol (culturals, lingüístics, econòmics) és la independència. També li he parlat de l'Estat i la sentència del Tribunal Constitucional (tot i que no sabia com traduir o fer-li entendre què és un tribunal constitucional) i dels referèndums per la independència. La resposta de la noia m'ha deixat bocabadada: primer, m'ha proposat que convoquem (els ciutadans, no els polítics) una vaga general, però després ha vist que perjudicaria (només) els catalans. Les manifestacions no tenen repercussions directes, m'ha dit i encara ha parlat de fer alguna acció "a Castella" (ja ho sé, una manera una mica anacrònica de referir-s'hi, però potser està al cas de la història de l'Spanish state) i de fer boicot a les empreses espanyoles. Em penso que encara hi rumia. Jo li he dit que veig més senzilla una de les idees que ha mig dit, que sigui el Govern de Catalunya que digui prou, que deixem d'enviar els impostos a Espanya (que consti que ho ha dit ella!), que deixem de demanar permís per a actualitzar lleis i per governar, que al balcó de la Generalitat ens declarem independents (això del balcó és un detallet que m'he permés afegir). Em penso que a ella, almenys de lluny, els tancs no li pareixen una amenaça real. Precisament el seu màster és sobre com l'estat del benestar paga forces de l'ordre per controlar i, de fet, castigar, els propis ciutadans. Concretament, fa una tesina sobre les revoltes d'aquest estiu a Londres i l'actuació policial que s'hi va dur a terme. Interessant, tat?

I demà hi ha una petita festa a la residència: pizza night per conèixer-nos! Ja era hora! En tinc ganes!

diumenge, 13 de novembre de 2011

La meua segona visita!

British Museum.
No sé per què no es gira... són les llums d'Oxford Street... Jo a l'ordinadir la veig del dret, de moment haureu de girar el cap...


La meua segona visita, com ja vaig anunciar, em portaria sopa (de la que té pasta, de meravella, no la sopa de tomaca que es fan aquí) i... per sorpresa, m'han portat mandarines de casa i pernil salat (ja me n'he fet un entrepà, he hagut d'anar a comprar pa de viena, que aquí en gasto poc). He fet un bon esmorzar, però la visita ha estat curta, van arribar divendres a mitja nit a un hotel de(l) Chelsea, enganxat a l'estadi (molt menudet) i han marxat aquest matí, ara deuen estar arribant a l'aeroport. Però va ser un dia molt ben aprofitat, tot i que ja havien estat a Londres, ens vam adonar que feia molts anys que no hi anaven i... era la primera vegada que visitàvem la ciutat els quatre junts! Així que els vaig fer un bon recorregut perquè la coneguessin (llàstima que no vam aconseguir comprar les entrades per a Ghost, de manera que, ja cansadets de peus, ens vam retirar aviat a l'hotel (M. a fer feina, els altres a xerrar, després d'un mes i mig de no veure'ns i a comprar els bitllets de bus del retorn) fins a l'hora de sopar (a un tal Nando's, especialitzat en pollastre, que em va parèixer molt complicat, però era bo) .

És estrany com han canviat les coses des de Torí. Teníem la sensació física que la distància s'havia reduït. A Torí van venir abans, a veure'm, i tot i això, el fet que jo encara no hagués descobert l'Spkype (n'havia sentit a parlar, però no me'n refiava, gratuït de bo de bo?) i que no tigués blog (tot just començava a estar familiaritzada amb els primers fotologs, que es començaven a posar de moda) ens donaven una sensació de llunyania més accentuada. A més, tot i que a casa teníem una càmera digital familiar, la meua personal era de carret i no podia ni tan sols enviar-vos fotografies de la gent que coneixia, d'allò que veia, de la meua ciutat ni del meu loft. Me'n recordo que quan tenia una visita els donava el carret perquè el revelessin, en miressin les fotografies i jo ja les posaria a l'àlbum quan tornés. I només han passat 5 anys, què podrem fer d'aquí cinc anys més? Jo no perdo l'esperança que ens teletransportem.

Aquest va ser el nostre itinerari d'ahir: visita a l'estadi del Chelsea, esmorzar a l'Starbucks de l'estació del meu barri (on vam conèixer un català de Castelló que ens va atendre en català quan va veure que jo exercia de traductora; estudia música), visita a la meua residència després de solucionar temporalment el tema "les-claus-no-obren" (són de les magnetitzades): els va encantar, es veu que a les fotos no s'arriba a veure com de bonic és el meu estudi, visita al barri de Bloomsbury i al Warburg, visita al British Museum (cap d'ells no hi havia estat, esperava que els agradés) i vam comprar una pedra Rosetta per a la nevera, dinar a un restaurant francès on també tenien pa d'all (el personal molt amable), Russell Square com a imatge de la tardor pura, Big Ben, Parlament i Westminster Abbey (on feien un acte per als militars caiguts), vam travessar el pont fins al costat del London Eye, Waterloo, catedral de St. Paul (hi ha moltíssimes tendes d'indignats encara!), Oxford Street il·luminat per Nadal i més ple de gent que mai, Regent's Street i Picadilly i tornada a Chelsea! Em penso que va ser molt complet i vam xalar molt. Metro amunt, metro avall. Va ser mig dia de: viure a Londres i els seus barris i mig dia de la part més turística de la ciutat!

P.S. Hi trobareu a faltar més fotos, però em vaig permetre un descans i van ser ells els que van fotografiar la ciutat! A veure si me n'envien una del sostre del British Museum, una del Regent's il·luminat i una de la catedral i ho penjo.

El resultat de les roselles

Dissabte, 12 de novembre. Davant de l'abadia de Westminster. Poppies per als soldats caiguts, classificats per països de batalla.

dijous, 10 de novembre de 2011

Les 101 millors botigues de Londres

A mi no m'agrada anar de compres, però aquí hi trobareu un vídeo fet per Time Out on, a partir del min. 2:44, ensenyen Harrods. Com que hi vaig anar dissabte passat he pensat que potser us faria gràcia. La llista de les 101 botigues la trobareu al ser web.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Christmas is all around

Covent Garden ^^

El museu del segon cap de setmana, vora el riu.
This is Covent Garden.
Us en recordeu, de la cançó de Love Actually?

I feel it in my fingers I feel it in my toes Christmas is all around me and so the feeling grows

Potser avui us esperàveu una entrada que parlés sobre la gran manifestació d'estudiants i el huge desplegament policial, però ho deixaré per als diaris i us penjaré unes quantes fotografies del que s'acosta (i només estem a començament de novembre!). Són boniques, eh?

dimarts, 8 de novembre de 2011

Acabava de sortir de la parròquia. Aquella nit els pares d'un dels xiquets del grup de comunió d'aquell any havia arribat tard a buscar son fill. Quan no era l'un, era l'altre, la qüestió és que sempre m'havia d'esperar i després m'hi havia d'esforçar molt per mantenir un rostre afable, el rostre dels sants de les estampetes, per no decebre les expectatives que els pares s'havien fet d'un capellà. A vegades em concentrava en la cara de sant Miquel del retaule del MNAC o en l'expressió beatífica de Santa Gemma, però, és clar, amb aquests models al cap, sempre tenia la sensació de quedar-me curt.

Recordo que aquell dia plovia i que vaig veure una parella davall d'un paraigua que venia corrents cap a l'església. Tot i que tenia el metro al costat, no podia fer-me fonedís sense que em veiessin, així que vaig decidir esperant-los (el rostre afable a fer punyetes), convençut que venien a demanar data per casar-se. La dona semblava molesta, tenia els cabells banyats i xipollejava carrer avall. Vaig fixar-me en les sabates que portava i no vaig poder evitar un "Déu me'n guard, que es casi així!". Segur que l'home l'havia fet esperar sota la pluja, que no acabava d'estar segur del compromís; n'havia vist tants, de casos com aquell! Per això, quan la parella es va endinsar a les entranyes del metro em vaig sentir profundament alleujat. Un divorci menys.

Aquest final m'ha paregut massa humorístic i no l'hi afegeixo:

Aquell any estava segur que guanyaria el capellà de la parròquia de Sant Blai. Ja em semblava veure els cartells de propaganda: Si vols que duri, casa't a la nostra parròquia*.

*-1% de fracassos en els primers
cinc anys.