dilluns, 31 de gener de 2011

Dia 29: Morningsite Heights




Per cert, per als fans de GG, les fotos que vaig penjar ahir, recordeu l'episodi de l'estrena del ballet? Ho he comprat al google imatges i sí, és a la plaça de davant de l'òpera, al costat del ballet, on vaig anar ahir.
Sostre de l'antiga biblioteca de la universitat, ara només hi ha oficines de visitants i d'administració.
Columbia University, edifici de l'antiga biblioteca.
Ara sí que ja he vist tot el que volia veure de NY i, amb els peus queixant-se (per les botes, que he tornat ara de l'òpera) i la son per l'hora faré un comentari curtet, però espero poder carregar unes quantes imatges sense problemes.

La primera parada ha estat la Universitat de Colúmbia, que té un campus molt gran. Us en poso les imatges que segur que reconeixereu de sèries i pel·lícules. És una universitat privada, una de les 5 més antigues dels EUA, si no m'erro. Tot i els diners que costa els estudiants m'han paregut molt normalets i simpàtics i les aules (he xafardejat a l'edifici de Filosofia) molt menudetes -com les de Rori Gilmore a Yale-, una taula rectangular al mig i una vintena màxim d'estudiants pel voltant fent comentaris. M'ha cridat l'atenció que també hi tinguessin un taller literari. Feia molt bona pinta.

També n'he visitat la capella i l'antiga biblioteca. Acte seguit, he visitat la Riverside Church, amb un campanar impressionant, avui tancat al públic. Té una capelleta romànica molt bonica, també. Al costat, està la tomba del general Grant, que va ser president dels EUA i una figura que buscava l'acord en plena guerra de Secessió i va defensar els drets de les persones negres. Per això era respectat per tothom i se'l va enterrar amb tots els honors. Ara descansa al costat de la tomba de la seua dona. Li han fet una mena d'Invàlids però a NY i fora, al voltant, hi ha bancs que imiten els mosaics dels bancs de GAudí, però com sol passar (igual que a la Universitat de Castelló o al metro de VAlència, parada CAlatrava) no li arriben ni a la sola de la sabata.

Per recomanació del blog de Llunàtic he anat a Books Culture, una llibreria on al costat del llibre nou en tenen altres de segona mà a preus molt més baixos. M'he comprat A room with a view d'E. M. Forster, que vaig descobrir amb delit aquest estiu a CAmbridge, per 2,45 dòlars. Està a tocar de la catedral inacabada (a poc a poc, com amb la Sagrada FAmília) de St. John le Divine, on he agafat una visita guiada equivocada, perquè el guia només parlava de l'orgue, dels sons, la comparació amb altres orgues a altres catedrals... Quan ha dit que pujaríem a l'orgue i escoltaríem un senyor xinès, em penso que era, que està de gira per aquí fent concerts d'orgue, he girat coa abans no se n'adonés, directa a la porta! M'ha sorprès molt aquesta zona, ja l'havia entrevist a la visita a HArlem perquè queda just al costat, però a peu és molt diferent. Trobo que hauria de ser una de les destinacions imprescindibles de NY.

I aleshores he tornat a travessar tot Manhattan per anar al museum American Indian, dels indians americans, tant del sud com del nord. Museu que no tenia pensat visitar, però des que estic aquí m'ho han recomanat diversos novaiorquins. Pel meu gust i coneixement sobre el tema a l'exposició permanent m'hi faltava més context històric, saber on estan els indians que quedin, com es va decidir fer reserves, en què consisteixen... En canvi, m'ha sorprès la gran diversitat d'indians (no dic indis, si voleu saber per què, el lingüista Gabriel Bibiloni me'n va convèncer en un article al seu blog) que hi havia i el fet que quan nosaltres pensem en un indià el primer que ens ve al cap és el pell-roja de les pel·lis de cowboys amb plomes de cara amunt al cap, com si fossin una corona. Les plomes del cap, els vestits, l'art dels indians canvia molt de tribu a tribu i els que nosaltres identifiquem són els de l'Altiplà (també n'hi ha diversos que hi vivien), que tenien una cultura bèl·lica molt important i van combatre els colons, per això els films els van immortalitzar a ells i no a altres grups. Actualment, els seus descendents són els que més s'inscriuen a les llistes per a l'exèrcit militar dels EUA, perquè ser un guerrer segueix sent honor per a ells.

Però l'exposició temporal trobo que encara era millor, era sobre la reintroducció dels cavalls a Amèrica per part dels colons espanyols i com els auctòctons, que els miraven amb por, van acabar apoderant-se'n, utilitzant-los per combatre els colons i crear una nova raça. Ara a les reserves intenten transmetre la cultura del cavall, com el tractaven i l'honoraven en processons, perquè els joves ho heretin.


I ara vinc de veure La Bohème, a la Metropolitan!! No es podien fer fotos de dins l'escenari (malgrat que amb els mòbils ho feia tothom) però en tinc d'abans d'entrar a la sala.

P.S. Problemes amb les fotos...
P.P.S. Ara sí que hi havia universitaris, no com quan vaig anar a la NY University. Començaven tots aquesta setmana passada.

diumenge, 30 de gener de 2011

Dia 28: Lincoln Center

El Columbus Circle's centre comercial, on estava l'exposició.
Exposició d'escultures de Dalí. Perquè el temps és relatiu.

Lincoln Theatre per dins. Són molt grans, aquests edificis, per dins.
En certa manera recorda el Getty.
Julliard School, la prestigiosa escola de dansa.
L'edifici de darrere de l'estàtua de Henry Moore, en aquella època molt poc valorat, és el Lincoln Theatre, també molt bonic per dins.
Lincoln Center. En total hi ha 20 teatres (no he estat a tots), l'any que ve, 21.
Metropolitan Opera. L'arquitecte és el mateix que el de l'ONU, que no vaig enfocar en conjunt perquè l'estan restaurant.
Lincoln Center. Aquí hi podeu veure al mig la Met, a l'esquerra el teatre de la companyia NY City Ballet i NY Opera, on he anat aquesta tarda. A la dreta el Lincoln.
Century Apartments.
Des de Columbus Circle.
Ja us ho vaig dir, que avui aniria al Lincoln Centre, al Upper West Side, una zona per la qual abans d'invertir en aquest complex ningú no donavaun duro. De fet, quan van comprar el terreny a les moltíssimes famílies que hi vivien van estar contentíssimes d'anar-se'n a una altra zona, segura i millor. Ara tothom vol viure en aquesta part de la ciutat, fins i tot comença a guanyar l'Upper East Side. És on es va rodar West Side Story, pel·lícula que no he vist i que tots els guies preguntaven si teníem present. La ciutat, la part cultural, sembla construïda gràcies als cops de talonari de grans homes de negocis amants de les arts i de visionaris que creien en els projectes que havien d'acostar l'art a tothom. El Lincoln Center es va fer amb donacions de la gent i compta amb un edifici per a escoltar jazz, la biblioteca de NY secció d'arts i diseny, el New York State Theatre on s'hi representa òpera a preus més econòmics que a la Met (la NY City Opera) per voluntat dels seus creadors i seu del NY City Ballet, una de les millors companyies de ballet del món; la Metropolitan Opera; el Lincoln Center Theatre, l'escola de dansa Julliard School, l'Allice Tully Hall i la plaça.

He tingut l'oportunitat de visitar per dins tots els edificis, perquè he agafat primer una visita guiada a la Met (hem vist els camerinos, els espais de confecció de vestuari, els magatzems de decorats, hem pujat a l'escenari, ens hem assegut a tots els nivells de seients del públic per veure quin era millor, hem visitat les sales d'assaig...) i després una a tots els edificis del Lincoln (inclosa la Met una altra vegada). No s'hi podien fer fotografies.

Coses que m'han sorprès de la Met: a) els guies presentaven com a gran meravella (i els visitants, tots dels EUA, així s'ho miraven) els fet que l'òpera estigués subtitulada en tres idiomes a la pantalleta del davant del seient, que la gent no sabia per a què servia! He de dir que al Liceu i fins i tot a l'Auditori de St. Cugat també funciona així, jo sempre ho he vist d'aquesta manera; b) tots els seients de la Met (que no són tan cars com els del Liceu) tenen un 100% de visió sense excepció. Abans no era així, però van renovar la part dels seients dels edificis per trencar l'esquema de l'elit al mig veient-ho tot i la resta en condicions més nefastes (d'això n'hauríem d'aprendre, no es podria reformar el Liceu de manera poc dràstica però amb la qual una persona que s'ha gastat 100 euros en una entrada pugui veure més del 50% de l'escenari? Ho trobo escandalós; c) tot i això la Met no rep cap finançament públic, tot prové de donacions i el negoci que puguin fer; d) molt poc econòmic, trobo, massa amunt i avall dels treballadors: programen diverses obres per a la mateixa setmana, fins i tot per al mateix dia, demà en fan una sobre la Xina i LA Bohème, de Puccini, que és la que aniré a veure. Això fa que hagin de tenir moltes saltes a disposició de decorats i vestits i canviar constament el decorat preparat a més dels obsequis de la botiga de records. Anit van fer La traviata; e) com al The Globe de Londres, hi ha entrades per a gent dreta (drets 3 hores? Quin horror!); f) la Met té un gran escenari, però en realitat en són 4, la resta no els veiem: a la dreta s'amaga el dfecorat del 2n acte, darrere de l'escenari el 3r, a l'esquerra el 4t i si en necessiten més davall de l'escenari encara n'hi cap un altre. Hauré de fer la visita al Liceu; g) han de programar les obres en 10 anyts d'antelació, perquè si no les bones veus estan agafades, per això no tenen gaires cantants joves i si canvien de parer un cop contractada una obra igual els han de pagar el mateix sou; h) per cada cantant tenen dos persones més capacitades per substituir-lo, perquè si alguna cosa anés malament no tindrien temps d'anar-los a buscar a Euroa i superar el jetlag i a Chicago també van massa hores avançats, ells els poden enviar intèrprets però no rebre'n; i) se sorprenen que a llocs com el Liceu les obres es puguin reinterpretar, ambientar en escenaris o èpoques modernes, com jo recordo que va passar amb Don Carlos, la primera òpera que vaig veure; j) la major part de les obres que representen són grans clàssics, aposten poc per obres menys conegudes o populars.

Quan s'ha acabat la segona visita ja eren les 2 del migdia i la guia ha explicat que gent jove com la noia de Barcelona, si tenien carnet d'estudiant, podien anar a comprar una entrada per a l'actuació de les 3 de la tarda (a NY els diumenges a les 2 o les 3 fan moltes actuacions i especctacles, també a BroadwaY) de ballet del NY City BAllet al NY State Theatre per només 15 dòlars!!!! Era el que més em convenia, sobretot després d'haver hagut de pagar dos dinars perquè el primer no m'ha agradat gens. M'havia d'afany si volia trobar entrades i n'he trobat! He estat de sort. Havia vist un assaig durant la visita i com que el ballet clàssic m'encanta m'havia fet engaguetes (només n'havia vist una vegada, a Londres a la Royal Opera House la setmana que ve farà un any, Romeu i Julieta).

L'espectacle m'ha agradat molt, sobretot la primera i tercera parts, les més llargues, perquè la segona era dansa contemporània i a mi entre les contorsions dels ballarins i la música m'angoixa bastant, que potser és el que busquen. Eren tres peces: Stars and Stripes (molt patròtica, amb bandera nord-americana inclosa i un acte anomenat Liberty Bell, la campana de Filadèlfia), Outlier (la de dansa contemporània) i For the Love of Duke. La gent anava més mudada que als musicals, jo, normal (no m'ho esperava, anar al ballet avui! de fet, no m'esperava passar tot el dia al Lincoln) i segueixen havent-hi moltes persones que arriben tard i els deixen entrar igual a la sala. Unbelievable. Increïble.

Per cert, recordeu que quan vaig anar al MOMA de NY em vaig queixar que no hi tenien l'obra de Dalí dels rellotges desfent-se (La pervivència de la memòria?) que feia tant que volia veure? De fet, des d''abans de fer art, des d'un dia que la senyoreta a 4t o 6è d'EP ens en va ensenyar el quadre explicant-nos què volia dir. Aquella senyoreta era ma mare, però això ja són figues d'un altre paner. Avui, al centre comercial del Columbus Circle, hi havia una exposició d'escultures de Dalí que m'ha convidat a entrar-hi. A veure si us en puc penjar alguna fotografia i veureu per què m'ha fet tanta il·lusió.

Avui no ha nevat, fa més fred, però.

P.S. Avui carregaré poques imatges, hi ha problemes amb la velocitat de la connexió, com a l'hotel de LA.
P.P.S No em deixa penjar fotos, ara, fa vint minuts que ho intento... Ho aniré provant. Jo que us volia ensenyar l'estàtua de Moore i el Lincoln Center per fora! Aniré a llegir una mica la novel·la gràfica que em vaig comprar a la zona hippy de SF. Agraeixo molt la fidelitat als que m'heu llegit des de la primera entrada del viatge i als que m'aneu comentant, és com si m'acompanyéssiu una mica.

dissabte, 29 de gener de 2011

Dia 27: Staten Island

Vista durant l'ascenció al museu tibetà.
Bombers.
Voorlezer House, l'escola de primària més antiga del país, de 1696! durant l'època en què això era encara zona holandesa (recordeu que Nova York es deia Nova Holanda). Què visitaríem ara si haguessin continuat sent una colònia holandesa i no haguessin passat mai a mans angleses. S'haguessin independitzat, també, suposo... I potser, en lloc d'aprendre anglès, tots voldríem estudiar holandès.




Historic Richmond Town, Staten Island.


Transbordador cap Staten Island.


Diamont Row.
Fred F. French Building.
La llibreria.
Un altre cap de setmana, és a dir, un altre cop caminar pel carrer sense sentir que et trepitgen els talons, un altre cop carrers desèrtics, una altra vegada famílies juntes. Els novaiorquins són com els caragols, si no els agrada el temps s'amaguen, encara que això vulgui dir passar-se tres mesos a l'any hivernant. Mentrestant, n'hi ha que seguim explorant NY i sortint, si cal i és segur, dels límits de Manhattan (cosa que significa no trobant-te amb gaires més turistes, que aquí la gent en general no hi passa més d'una setmana, perquè té tants monuments-icona que esglésies o museus que en un altre indret ens atraurien queden eclipsats.

Avui volia anar a Staten Island, però abans he visitat parts del Theatre District, que és on estic, que tenia marcades com a pendents. Així, a primera hora he anat a veure el vell Liceum Theatre, el teatre més antic de NY, la llibreria (la meua guia diu "presumptament) més gran (famosa sí que ho és i jo hi he fet una adquisició, Zadie Smith, però dir que és la més gran i ficar-hi dins una part de regals i una cafeteria -Starbucks, és clar- és fer trampa) a la Cinquena Avinguda (aquí no classifiquen els llibres per països o per clàssics com passa normalment a les nostres llibreries, aquí estan els escriptors de totes les nacionalitats junts i si hi ha subapartats són "novel·les romàntiques", "misteri", "màgia", "ciència-ficció"... com a SF i l'apartat de gangues, que malauradament solen tenir la llettra massa menuda, no suporto llegir llibres mb lletreta de formiga, atapeïda i amuntegada), el Fred F. French Building i el carrer Diamond Row, on tot són joieries i et demanen si vols comprar diamants i, si no, si tens or, pedres precioses, diamants per a vendre'ls-els. Quan hi he arribat tot just estaven acabat d'exposar les joies als aparadors. Eren quarts de deu.

Encabat he agafat el transbordador gratuït cap a Staten Island, on hi havia uns uants badocs que no volien pagar el ferri per anar a la Liberty Island amb l'estàtua i com que aquest viatge té molt bona vista de l'escultura, de la ciutat i d'Ellis l'agafaven d'anada i corrien cap al ferri de tornada només arribar. El trajecte és bonic i arriba una mica més lluny de Liberty Island. El meu objectiu era Staten Island. Allà, hi ha el poble més antic dels EUA conservat i restaurat, l'Historic Richmond Town. M'ha costat una eternitat arribar-hi en bus, jo m'esperava una illeta i m'he trobat una metròpoli. És un museu a l'aire lliure, amb presó, restaurant, fusteria, cementiri, escola, ... tot del s. XVII. Un altre poble de postaleta. I sí, hi viu gent! Tot i que avui només sortien un marit de cada 15 a traure la neu de la porta del garatge o a passejar amb el gos. Un d'ells m'ha indicat molt gentilment com arribar al museu del Tibet, el Jacques Marchais Museum.

El museu està dalt d'un turó, la Jacques Marchais es va inspirar en els monjos del Tibet i volia un mirador dalt d'una muntanyeta, on hi regnés la pau i on hi ha molt bona vista (còstiga i valga, perquè amb el que costa arribar-hi i més en un dia com avui, que la neu s'havia menjat les voreres i allí només hi passaven cotxes). Tot i que el museu només consta de dos sales es veu que és la col·lecció d'art del Tibet més completa del món fora del Tibet. Com que fins ara no m'havia interessat mai gaire per l'espiritualitat dels monjos tibetans quan ho vaig llegir a la guia vaig pensar que era un bon moment per introduir-m'hi i així ho he fet: he après el sentit que té per a ells la compassió, el significat de les estatuetes principals, que no resen a Buda encara que el ritual contingui una part dedicada a donar-li les gràcies (per això es giren cap a la figura que el representa), el nirvana i el darrer estat de nirvana al llindar de la mort (si l'assoleixen ja no es reencarnen, perquè ja no els lliga res a la vida corporal) i altres curiositats.

Quan Jacques Marchais, atreta per descobrir el significat de les estatuetes daurades amb què jugava quan era menuda (herència del iaio, que havia treballat a la ruta de la seda i comerç amb l'Índia) va descobrir la religió budista i el Tibet (on per qüestió de salut i política no va poder anar mai) va començar a estudiar-ne el significat i, tot i que no es va declarar mai budista perquè no se l'acusés de fer proselitisme, va muntar un museu perquè els americans d'inicis del s. XX coneguessin l'espiritualitat que l'havia enlluernada. Com que actualment el Tibet està dins de l'estat xinès, que posa traves perquè els monjos budistes tibetans puguin dur a terme les seues pràctiques religioses (la major part dels seus líders estan exilats), tampoc no en sabem gairebé res, com a molt, sobre la situació política delicada en què es troben gràcies a documentaris i reportatges.

Per cert, el viatge ja s'acaba, si teniu més suggeriments digueu-m'ho abans de tornar!! Demà tinc pensat anar al complex del Lincoln Center. Sembla ser que al final Courtney no podrà venir.

Eh que pareix que Richmond Town sigui el decorat d'una pel·lícula americana amb ambientació històrica?

divendres, 28 de gener de 2011

Dia 26: American Natural History Museum


Aquest rèptils sí que fan por, devoren porcs i altres animals grans!!
El calamar gegant de les històries existeix. No l'han vist mai al seu hàbitat natural, a la profunditat del mar, però en canvi n'han trobat restes a xarxes i a la panxa d'una espècie de taurons (sperm sharks) que els ataquen tot i que no sempre guanyen. Se sap molt poc sobre ells, per tant, ni què mengen ni com viuen. Més o menys com amb les balenes blaves, poquetes, que viatgen en solitari, es mouen molt, són esquives, però ara les rastregen per saber-ne més coses.
LA balena blava.
Sequoia, uns arbres gegants. A mi em recorda el baobab del Petit Príncep.

Per no barrejar fotos tan diferents he decidit fer un comentari a part. Aquesta tarda he anat al museu d'història natural (em penso que és el preferit dels americans), molt i molt gran, on avui feien un simposi els monjos del Tibet (n'he vist un amb la túnica sense mànigues a la voreta de la porta, mig congelat, diria jo! Part de dins, eh). Però havies de pagar una entrada especial (tot i que era "recommended" el preu, i jo com una ximpleta he pagat l'entrada norml al preu normal, perquè regatejar el preu de l'entrada d'un museu segueix pareixent-me massa dur, un xoc cultural. Per què no n'abaixen els preus per a tothom? Són caríssims! En teoria el preu recomanat és per si no t'ho pots permetre que puguis anar igual al museu. Home, jo m'ho puc permetre, però...

TAmbé hi tenien una exposició temporal sobre el cervell, però m'hi he estat fins que ja tancaven i n'he tingut un fart per acabar de veure l'exposició permanent: he començat pel Big Bang i la Terra (m'ha interessat molt una de les teories que hi havia sobre l'origen de la lluna, que ja s'ha demostrat falsa, però que va portar molta polèmica: la lluna com a matèria sorgida de la Terra, despresa del nostre planeta, concretament de la part on ha quedat un forat sense terra, els oceans! L'anàlisi de la composició química i els elements que formen la lluna ho desmenteix, més aviat sembla ser que un altre cos celeste va xocar contra la Terra i de la matèria que van soltar s'hauria compost la lluna. Molt de material per a una història que potser un dia escriuré). Com que de dinosaures (per cert, l'únic ddesccendent de dinosaure viu són... les aus!) ja en vaig veure molts a LA i a Londres l'any passat (allí els vaig descobrir) i de mamífers i mamuts també potser les altres sales que m'han artet més han estat la dels animals marins (diferents espècies de tortugues, diferències entre les foquetes i els lleons marins, els calamars gegants, les balenes, els taurons...) i la del canvi climàtic, amb molts vídeos que explicaven coses tan poc sabudes com les anàlisis de carboni congelat que hi ha a l'Antàrtida sota terra per veure com els afecta el canvi, la manera que tenen els boscos de contrarestar l'efecte hivernacle (el creixement de determinats tipus de boscos que alliberen més oxigen i no reflecteixen tant la llum del sol).

Quan l'home de les entrades m'ha advertit que no entrés a les exposicions temporals perquè necessitava tot el dia per veure la resta del museu tenia raó!!

Dia 26: Central Park!


El teatre.

Belvedere Castle, observatori de temperatura del parc!
Hans Christian Andersen, a qui coneixem molt bé. Aquí està llegint l'Aneguet lleig i cada diumenge s'hi apleguen un munt de xiquets perquè hi va un contacontes. No sé si despusdemà s'hi animaran.
Un altre llac.

Alícia al país de les meravelles. El conillet m'encanta.

Entrada al zoo.
Escrivint això com si fos un conte he recordat un dels diaris d'ahir, on Charlotte Brönte deixava volar la imaginació i passava de la realitat al conte, a les aventures del món que s'havia inventat amb son germà. FAntasiejava.
Just davant de la placa, el porquet i un ninot de neu es miraven els turistes embadalits.
A l'Strawberry Fields havien netejat la placa dels Beatles (recordeu que escric des de la fotografia inferior a lla superior, vaig pujant), l'any del seu aniversari.
Tots els llacs i fonts gelats.
I no era un conte de fades.





Però hi seguia havent esquirolets, que caminaven com si fossin robotets. I n'hi havia colles senceres! I sí, jo també he comparat aquestes fotos amb les del Golden Gate Park i amb aquest contrast no em puc cansar mai de visitar parcs i jardins.
La població del parc era bastant esperpèntica, com anireu veient.

Central Park.



Columbus Circle. No, no és una estàtua dedicada per algun català, sinó pels italians i, si no, mireu més amunt, mireu.
L'home de la sopa.
Buf, quina feinada, avui, d'actualitzacions!

Em moria de ganes de recórrer Central Park de dalt a baix i, com que em pareixia més accessible que el Golden Gate Park de SF (només en vaig poder explorar mig) m'hi he endinsat avui, a poc a poc, tement el fred (diuen que el parc està un grau per davall de la temperatura de la ciutat) i sobretot patint pels peus. Et voilà, mireu quines fotos! Era un patís de nata gegantí.