Veig la meua altra vida

Cada dia passo per davant del número 116. Era l'estudi que havia de veure aquell matí abans que em decidís entar aquí i preguntar si tenien habitacions lliures. Tenia hora per a les 11:30. A les 11:05 acabava de pagar la residència.

Quan hi passo per davant miro a través de les finestres, d'aquelles velles, tan angleses, de fusta, que sempre deixen passar fred i que no m'agraden gens per viure-hi (se m'encallen), miro el bloc de pisos i el trobo bonic, a vegades hi ha algun veí que es burxa la butxaca per traure'n les claus. Però m'ho miro contenta, penso què hauria passat si en lloc d'haver-me decidit a traure el cap a la residència ho hagués deixat per després del pis. El preu era si fa no fa el mateix i el carrer també, però m'agrada estar en un ambient universitari, poder conèixer gent, saber que hi ha algú a qui recórrer si sorgeixen problemes o si tinc dubtes i l'estudi on visc m'encanta! Així em sento acompanyada. Aquest matí he conegut un italià de Torí (quina casualitat, estan per tot arreu), però no he pogut evitar canviar a l'italià, em sortia tan fluïd, tan fàcil! Era com si hagués tornat al català. L'anglès no he tingut gaires oportunitats per practicar-lo, és difícil per les circumstàncies, no vaig a classes, no tinc punts de trobada, però la residència en pot ser un i gràcies a una iniciativa que se'm va acudir anit demà he quedat amb un noi del primer pis per xerrar una estona!!

P.S. Se m'acumulen les coses a fer. A poc a poc, em repeteixo per a mi mateixa.

P.P.S. Cada dia em dic que escriuré alguna cosa sobre la immigració, sobre els indis, sobre els moros (empro el terme medieval, espero no ferir susceptibilitats), ... però no puc escriure'n res, hi veig White Teeth, es veu la varietat cultural pel carrer i amb només tres dies i en un barri tranquil ho visc com un fet... natural.